Joan Roma

UN MEDIOCRE, AMB INFULES DE LÍDER HISTÒRIC . Qui hagi seguit la trajectòria de Carles Puigdemont, es posa les mans al cap, al veure’l ocupant diversos càrrecs institucionals. Ja va ser una sorpresa que arribés a alcalde de Girona, perquè ni estava format ni preparat. Als resultats de la seva gestió em remeto. Només fa falta parlar amb uns quants coneixedors de la realitat gironina per tenir-ne consciència. Però, el que sí ja va ser el súmmum, és anar-lo a buscar per esdevenir president de la Generalitat. Algun dia sabrem amb detall, com es va produir aquesta recerca per part d’Artur Mas, a la vista de la negativa de la CUP a la seva investidura. No sabem si la solució Puigdemont, era per sortir del pas, uns quants mesos, o alguna maniobra estranya d’algun personatge a l’ombra. Bé, sigui com sigui, hem pogut veure’n els resultats. Queda clar que una persona, per maldestra que sigui, poc formada i poc preparada, pot arribar a la presidència de la Generalitat. De fet, tenim en un altre president amb similars conclusions. Quim Torra podia haver estat un bon comercial de Ratafia, però mai, president. I ho va ser. Alguna cosa hem de retocar a Catalunya per evitar nous errors, com els comesos. Però, torno al principi. Per aquelles ironies del destí, una persona que comet tants errors, i alguns tant deplorables com espantar-se per quatre crits a la Plaça Sant Jaume, i canviar de decisió respecte una convocatòria electoral. O fugir en el maleter d’un cotxe, per refugiar-se a Bèlgica, deixant companys i amics, a l’estacada, suposa una covardia inaudita, en qui se suposa ha d’estar en el timó de la nau, fins el darrer moment. I ja refugiat, a Bèlgica, busca empara com candidat al Parlament Europeu, per aconseguir un bon sou, en primer lloc, i després una mica de notorietat per cuidar l’enorme ego que l’acompanya. I va saltant de projecte en projecte, inventant-se Consell de la República, Assemblees de notables, i altres extravagàncies, fins que alguns dels presents, li volen demanar comptes. Aleshores, ras i curt, talla els crítics, i desmunta el xiringuito. Ell vol súbdits, no ciutadans que es creguin amb el dret a opinar i plantar cara. Bé, el destí encara li obrirà noves portes a poder sortir en els mitjans de comunicació, i heus aquí com tot i perdent centenars de milers de vots, a les eleccions municipals i a les generals, es troba que un partit que no és el seu, però hi mana com si fos seu, ha de decidir a qui investir com a president del Govern d’Espanya. Magnífica ocasió per a convertir-se en un “referent històric”. Com un nen amb sabates noves, crida tothom a Brussel•les, i exposa “urbi et orbe” les seves condicions. Bé, ja no son ben bé les seves perquè ha rebaixat condicions, i més que ho farà, a la vista de com van les coses a nivell espanyol. Creu poder tirar per terra Constitució, Estatut d’Autonomia, i renéixer amb exigències com les d’una amnistia, pensant en ell mateix, i uns quants amics i parents. Després, ja anirà pensant en altres brillants propostes, sortides d’un cap genial com el seu. I ja està. Heus aquí com un autèntic mediocre, amb un grau de covardia, difícil de trobar en altres moments històrics, pretén decidir com i amb qui, s’ha de governar Espanya. El problema no és ell, el problema és com alcaldes, regidors i diputats de Junts, son portats com titelles per tots els escenaris d’aquesta funció més pròpia de comèdia – vodevil, sinó fos perquè hi ha en joc temes seriosos com la governança de Catalunya i Espanya. El dia que ens estudiïn, veuran les disfuncions i les ridiculeses immenses d’una etapa de la nostra història , presidida per tota mena de personatges estrafolaris, amb ínfules de líders històrics. Una etapa en que es creu que el país està conformat per només 2 milions, oblidant que Catalunya està a punt d’arribar als 8 milions. Res a veure, un amb l’altre. Aviat se’n donaran compte.