Joan Roma

FINS QUAN “EN ACTIU” ? Fins que el cos i el cervell aguantin. Ho tinc clar des que vaig tenir ús de raó, i cada any que passa n’estic més convençut. Ara bé, a cada edat, li pertoca una determinada activitat. Voler fer un pols a la natura, no és la millor formula per sobreviure “en plenitud”. I per a mi, la plenitud consisteix en equilibrar cos i esperit, de manera que vagin de la mà. No pretendre excessos ni aparences que poden enganyar uns quants, però passen factura segura. Dic això, a la vista de l’anunci d’Ernest Maragall ( 1943) de presentar-se a les primàries d’ERC, per repetir d’alcaldable a l’Ajuntament de Barcelona. Pel que sembla té la benedicció de Pere Aragonès, i d’algun altre dirigent del partit, i si és així, difícilment apareixerà algun candidat alternatiu, amb possibilitats de passar al davant. En una primera llarga entrevista concedida a Nació Digital, creu tenir la confiança de l’actual partit on va ser acollit, després de la sortida amb cop de porta, del PSC. I no té cap mania a criticar de manera contundent al partit socialista, en una clara revenja, per no haver pogut continuar “en primera línia”, en tant que porta el cognom “Maragall”. Els qui l’hem conegut, li sabem les virtuts i sobretot les rancúnies i maneres de fer, ja s’ho farà ERC amb les seves decisions. De totes maneres, aquest pas endavant, em dona peu a reflexionar sobre la importància de saber-se retirar a temps. He vist tants mals exemples que personalment em temia no saber-ho fer. No ha estat el cas, i crec estar en llocs que encara faig molt més servei que no destorb. El dia que no sigui així, donaré un altre pas al costat. Torno al principi. Si qui no se sap retirar, no troba qui li faci entendre, pot suposar un greu problema, per la institució on hagi d’actuar. Qui no recorda aquelles imatges del Politburó Soviètic, ple d’homes d’edat més que avançada ? O les d’antics Tribunals de Justícia ? O de Jurats de fundacions? Etc. Es fa molt difícil imaginar la superació dels límits humans, en persones determinades, com per fer-los-hi confiança per ocupar elevats llocs institucionals. I què representa l’Alcaldia de Barcelona ? Algú pot pensar en unes poques hores al dia ? O portar-la des de casa o a estones perdudes ? Aleshores, si tots som conscients de les limitacions que imposa l’edat, a què ve aquesta repetició de candidatura ? No serà que no es disposa de cap alternativa ? O, pitjor encara, no serà que simplement es busca que el cognom Maragall, aporti vots que no vindrien sota altres cognoms, o per les sigles d’ERC ? Sigui quin sigui el motiu, és trist. No tinc cap simpatia per una persona crescuda a l’ombra del seu germà, però no ser conscient dels 79 anys que té, i els 80 que tindrà en plena campanya electoral, per intentar assolir el càrrec d’Alcalde per un mandat de 4 anys, em produeix tristesa, per una banda i una considerable indignació vers un partit que no té cap més objectiu que tapar les febleses amb un cognom històric. El del Pasqual, líder històric del PSC.