Joan Roma

LES IMPROVISACIONS. MARCA DE LA CASA. Després de tot el patit i viscut en aquests anys de procés independentista, he repassat alguns episodis de la nostra història, cosa que recomano a tots els lectors d’aquest article. Veureu com la història no es repeteix, però té enormes similituds, en alguns moments. Us recomano especialment, la lectura d’Els fets de Prats de Molló, a la tardor de 1926, protagonitzats per un Francesc Macià de 67 anys, antic coronel de l’exèrcit espanyol. Allà hi veureu com es preparava una invasió a Espanya, amb un personal i uns mitjans que posa els pèls de punta, i que no podia acabar d’altra manera que tots detinguts, la majoria expulsats de França i ell enviat a Bèlgica ( curiós, no ???). Ah, i amb peticions d’ajuda prèvia ,a Rússia. Us sona ???. Una altra lectura obligada és la dels Fets del sis d’octubre de 1934, de la mà del president Lluís Companys, el qual decideix Proclamar l’Estat català, dintre la República Federal d’Espanya. Una decisió nefasta, improvisada i desastrosament portada a terme, cosa que podia haver acabat molt pitjor de com finalitzà. I cal recordar que hi hagueren 46 morts, 38 civils i 8 militars. Increïble improvisació, amb alguns fets que causen vergonya immensa com la fugida del Conseller de Governació ( Dencàs) , del Palau de la Generalitat per les clavegueres, i marxar cap a França. Us recorda alguna altra fugida ??? Es curiosa l’acumulació de fets, en un període no tan llarg de la nostra història, perquè d’aquí podem saltar cap el viatge a Ítaca del president Mas. En dèiem “terres ignotes”, i efectivament ningú sabia cap on anàvem ni amb què comptàvem. Era igual, pels il•luminats i aprofitats de torn, l’important era caminar, el de menys, cap on. I si pel camí calia trencar algunes lleis, es trencaven, i si s’havien de vulnerar cartes magnes i estatuts, es feia. L’objectiu ho mereixia. I aquí estem. Un bon nombre de caminants volen continuar un camí sense saber on porta, o sabent exactament que han perdut la carta de navegar, la brúixola, i els avituallaments, però han de seguir. No es poden rendir ni reconèixer el gran engany que han patit. Es més important lluitar contra l’Espanya opressora que no arribar a port. Si no hi arriben, ja hi arribaran altres, ni que sigui dintre de mig segle o d’un segle. Creuen formar part d’un col•lectiu que prepara el camí perquè altres el trobin ja a punt. Cap d’ells, vol mirar enrere. Cap d’ells vol reflexionar ni criticar els passos donats. Ningú vol reconèixer l’immens error comès i el cost que ha tingut per a tots nosaltres, siguem o no independentistes. Tots hi hem perdut enormement, perquè és el conjunt del país el qui ha perdut milers d’empreses, empobriment general, trencament de relacions familiars i d’amistats, pèrdua de prestigi i de posicions en el concert de les nacions i regions espanyoles i europees. Tot el que ha passat ha estat culpa de tots, uns per acció, altres per omissió o feblesa. Però, molt especialment pels impulsors d’un procés improvisat, separador i trencador de la societat civil, sense nord ni mínimament assentat en cap legislació pròpia ni forana. Hem afegit un nou episodi desastrós a la nostra història col•lectiva.