Joan Roma

PREMIS, CREUS, MEDALLES, I ALTRES DISTINCIONS. El president Pujol tenia una mena d’obsessió personal per acaparar distincions, i al mateix temps fer-les servir per promocionar el Govern, donant la sensació de treballar molt, encara que la realitat fos una altra. Es així com va instituir un munt de premis, creus, medalles, plaques, ...cosa que fou copiada per altres membres del Govern, fent el propi, en els seus Departaments. Al final, tenim una inflació de distincions, que posa en perill el trobar algú que no hagi estat distingit, i tallar la roda. Si ara mateix demanés el nom dels darrers distingits pel Premi Internacional Catalunya, no sé si algun dels centenars o milers de lectors me’n sabria dir un. I té una dotació atractiva de 80.000 euros. No és poca cosa. Ah, i una reproducció d’una escultura d’Antoni Tàpies. El mateix joc podríem fer per saber qui té la Medalla d’Or de la Generalitat, o les abundants Creus de Sant Jordi, a títol individual o col•lectiu. Com que no tenen establert cap “numerus clausus”, depenent dels amics i padrins, es poden incrementar a gust dels partits de govern, tant com vulguin. I qui no té alguna Medalla o Placa Francesc Macià ? O la Medalla d’Honor del Parlament ? o algun dels Premis Nacionals, en qualsevol de les modalitats que es concedeixen ? I lògicament si Presidència, n’atorga, és lògic cada Departament faci el mateix, i així aparèixer en els mitjans de comunicació, afectes. Cada any, segons la temporada, i el calendari establert per no trepitjar-se uns als altres, es van fent les convocatòries per atorgar aquestes distincions. En funció de les amistats, i del moment, es van improvisant les resolucions. Cada gremi, sector, àmbit, grup d’amistats, parents i amics, es mouen per fer feliç a algú que li fa il•lusió tenir penjada a l’entrada de casa, una distinció determinada. Per què no fer feliç a la gent ? Doncs sí. També en aquest àmbit Catalunya, és diferent. Som generosos a l’hora de concedir distincions, i aconseguir uns moments de glòria per a l’atorgant, amb aparicions en alguns mitjans de comunicació. De fet, cada vegada menys, perquè quan el repartiment és tan gran i indiscriminat, molts ja no ho consideren notícia. I al pas que anem no sé si ho posarem en el CV , la distinció rebuda. El prestigi de la Generalitat cau en picat, i aviat molts consideraran un honor, haver dit que no, a rebre una distinció. Es el que té la devaluació del protocol. Animo els lectors a fer un exercici de memòria per a recordar alguns dels guardonats, amb qualsevol de les distincions abans esmentades, o d’altres, que premien els 50 anys de vida d’un establiment, o els cent anys d’un negoci. O multitud d’altres facetes, que els programadors d’activitats de les conselleries han anat inventant, amb el pas dels anys. La inventiva en aquest camp és immensa, l’únic que mancarà serà trobar tanta gent per guardonar, o el perill que molts no les acceptin. Ha passat en el passat, serà més habitual en el futur. Algun dia tocarà posar ordre, i de pas, estalviar una important partida del pressupost.