Joan Roma

LA MAJOR ESTUPIDESA EN 40 ANYS. Es evident que participar en el govern municipal, durant 12 anys, i ser-ne el principal protagonista durant 28 anys més, dona per explicar centenars de fets i anècdotes que algun dia em dedicaré a anar explicant. Quan penso en els meus primers anys a l’ajuntament, a l’abril de 1979 i els comparo amb els d’ara, sembla haver passat de l’Antiguitat a l’Edat Moderna, en un sant i amén. No ha estat fàcil governar un poble, i no perquè Borredà sigui més complicat que cap altre, en absolut, sinó perquè partíem d’una situació molt envellida, i pràcticament tot estava per fer. Algun dia ja recorrerem aquest període per informar-ne a les joves generacions que no poden saber el camí recorregut. Ara, però, em volia tornar a referir a la major estupidesa viscuda i patida en el poble, en aquests 40 anys. Quan hi penso em faig creus de com algunes persones poden entrar en batalles i conflictes, per simples ganes de contrariar i fer fracassar projectes, per venjança, ràbia o enveja. O per tot plegat. Es una història de 20 anys de propostes, tràmits , gestions i decisions sobre el creixement urbanístic que necessitava el poble. Si volíem apostar pel progrés del municipi, havíem d’aconseguir planificar un canvi important en la fesomia del nucli urbà. Era un gran desafiament i el vam portar amb dedicació i decisió, Hi vam destinar centenars de dies, i milers d’hores a fer-lo realitat. Així va néixer la ZONA NORD. Batejada així perquè suposava ampliar en 4,5 hectàrees el nucli urbá de Borredà, per aquesta part. Molt complicat, llarg i costós emprendre aquesta iniciativa, però, va arribar a bon port, després de múltiples reunions amb els propietaris dels terrenys, amb la Comissió d’Urbanisme de Barcelona i lògicament amb tots els membres del Consistori. Vam aconseguir desenvolupar aquesta zona amb diner de Diputació , Generalitat i Ajuntament, i amb els dels compradors de parcel•les i no dels propietaris, algun dels quals no disposava de fons econòmics per poder-hi participar. Precisament sempre vam tenir en compte les possibilitats dels propietaris per a facilitar la seva participació en el desenvolupament urbanístic. Vam fer múltiples reunions, vam entregar documents, plànols, propostes i al final l’acord va ser per unanimitat, i referendat per escrit, amb les signatures pertinents. Així és com es van anar venent totes les parcel•les amb un import que anava destinat al propietari del terreny i un segon import de 9.300 euros, a l’ajuntament, com a pagament d’una part del cost que havia costat la urbanització de tota la zona. Malgrat tots els acords i signatures, la defunció d’un dels propietaris, va produir un fet inesperat i sorprenent. El propietari tenia 3 filles i un fill. Una de les filles va respectar els acords signats, però les altres dues, no. Van decidir no acceptar els acords i no vendre la parcel.la que els havia pertocat a cadascuna, ni tampoc aportar els 9.300 euros dels costos d’urbanització. Aquesta negativa, va produir uns efectes inesperats, que es van intentar resoldre mitjançant reunions directes o mitjançant advocats, però no es va resoldre la negativa, de manera que vam acabar en els tribunals, per via d’un contenciós – administratiu. El resultat fou favorable a les dues germanes, per considerar que l’ajuntament no havia dut a terme la urbanització, per quotes urbanístiques, sinó per la via de fer pagar a cada parcel.la per igual. Vull aclarir que si no es va fer per aquesta via, fou precisament per evitar que alguns dels propietaris haguessin d’avançar diners que no tenien, de manera que per haver donat majors facilitats, dues persones es negaven a pagar els imports pactats amb el seu pare. Així han anat passant els anys, amb la particularitat que les que es van negar a pagar, han resultat doblement perjudicades. En primer lloc, aquelles parcel•les 15 anys enrere s’haguessin pogut vendre per 60, 70 o 80.000 euros. Hi havia qui estava disposat a pagar aquests imports. Doncs, bé, ja vaig deixar clar des del primer moment, que no permetria mai la venda sense abans haver pagat els costos d’urbanització. Mai ho permetré, si cal anant a tribunals, i acusar les dues propietàries, d’enriquiment il•lícit. Però, és que l’ajuntament tenia i té la paella pel mànec. Aquestes dues germanes, es devien pensar que tot els aniria a favor i s’estalviarien de pagar el que tothom ha pagat. Però no. No van tenir en compte una situació ben clara i senzilla d’entendre. Elles son propietàries de dues parcel•les, situades al carrer Lleida. Molt bé. Però aquestes dues parcel•les no tenen connexió a la xarxa de clavegueram que és de l’ajuntament i la van pagar entre tots els altres propietaris. A més tampoc tenen connexió a la xarxa d’aigua, ni disposen de vorera que està per fer. En resum, tenen dos terrenys, amb deficiències d’urbanització puix no tenen els principals serveis bàsics. D’acord ? Molt bé, qui vulgui comprar-les, ha de demanar la situació legal de les dues parcel•les, i ha de quedar clar pels possibles compradors que son parcel•les sense serveis essencials. Cas de voler-los tenir, algú els ha de demanar a l’ajuntament. Aquí és on entro com a element clau per evitar la compra – venda. De fet, hi ha hagut persones interessades en la compra, que s’han retirat a la vista del conflicte existent, i no penso desistir fins no hagin pagat els 9.300 euros que havien de pagar, però ara, reclamo interessos de demora. No és igual pagar ara aquest import que haver-lo pagar 10 o 15 anys enrere. I dic que n’han sortit perjudicades doblement, perquè a banda de no poder vendre, en aquests anys, els preus han baixat enormement. Aquestes parcel•les, en aquests moments difícilment trobaran comprador per la meitat de preu que oferien 10 o 15 anys enrere. En resum, per no pagar en el seu moment, no poden vendre i quan puguin vendre hauran de pagar, i vendre a un preu molt inferior al que tenien anys enrere. Final de la primera part. En resum: les dues protagonistes surten greument perjudicades, per no haver volgut acceptar l’acord, signat per tots els propietaris, entre els quals el seu pare. SEGONA PART- UNITAT D’ACTUACIÓ NÚM. 1 – CAL GALL. Quan l’ajuntament va veure la rapidesa en que s’havien venut les parcel•les de la Zona Nord, va decidir fer unes noves Normes Urbanístiques ( NNSS), amb dues noves ampliacions de terrenys per poder edificar : La U.A – 1 ( Call Gall), i la U.A – 2 ( Camí de la Roca). La del Camí de la Roca, els terrenys eren tots de propietat dels Germans Cirera, de manera que ells mateixos van urbanitzar –los, sota les condicions que havia posat l’ajuntament, fent la cessió del 10% que marcava la llei, a banda de les zones verdes, corresponents. Tot va anar bé, cap problema, entre les dues parts. Pel que fa la de Cal Gall, on hi havia diversos propietaris, vam pensar que es posarien d’acord per urbanitzar ells mateixos els terrenys. Era el més pràctic, ràpid i barat. Doncs, no. De manera totalment sorprenent i inesperada, es va produir un empat entre propietaris, i l’ajuntament va haver de fer les obres, per culpa d’aquest empat. I és que la llei estableix que si hi ha una majoria de propietaris que volen fer-se ells les obres, ho poden fer, però si no es posen d’acord, ha de ser l’ajuntament qui les faci, i els passi factura a tots ells. En aquest cas, ens tornem a trobar a les dues germanes de l’anterior serial, que en representació del propietari dels terrenys ( el seu germà), impedeixen l’acord global, ajuntades amb un matrimoni de Granollers que tenia una part. Heus aquí que el que es podia haver fet en mig any, per un import raonable i posar a la venda les parcel•les en el millor moment, es tira tot per terra i s’obliga a l’ajuntament a fer unes obres que aniran molts més lentes, costaran molt més, i faran perdre el moment adequat per la venda. Però no contentes amb tot això, a cada pas que donava l’ajuntament, presentaven tota mena d’escrits per anul•lar les decisions. Quan no se’ls donava la raó, presentaven un contenciós – administratiu per mirar de guanyar en els tribunals el que havien perdut a l’ajuntament. De fet, ho varen impugnar tot, ho varen portat tot als tribunals, i tot es va allargar molt més del previst. I lògicament tot es va encarir molt més, de manera que les previsions inicials van quedar totalment superades. De totes maneres, l’ajuntament, a la vista de l’experiència del primer serial ( zona nord) es va curar en salut, i va dur a terme totes les actuacions amb un rigor absolut. Com alcalde no vaig intervenir en cap actuació tècnica, per evitar algú podés pensar en que havia volgut beneficiar o perjudicar algú. En absolut. Total i absoluta confiança en els tècnics. Però, sempre hi ha qui creu o veu decisions sospitoses , allà on només hi ha aplicació de la normativa vigent. En qualsevol cas, les dues germanes van decidir anar presentant contenciosos, per mirar de tombar les actuacions que s’havien acordat. I bé, al cap dels anys, els tribunals han anat donant la raó a l’ajuntament, en tot i per tot, fins arribar al moment present, en que tot ha estat resolt. L’ajuntament surt d’aquest llarg conflicte amb la satisfacció d’haver guanyat totes les actuacions dutes a terme. I així estem. Ara toca tancar números, comptar tots els costos i repartir-los entre tots els propietaris. L’ajuntament va fer les obres, ha rebut les cessions previstes, i els propietaris de terrenys han rebut les parcel•les que els corresponien, dues de les quals queden per l’ajuntament, que les podrà vendre, quan ho consideri oportú. Les litigants, han perdut les batalles fetes, han pagat les iniciatives judicials, i ara hauran de pagar la part que els pertoca de costos d’urbanització. Tots han perdut perquè les obres han durat molt més, han costat moltíssim més, i han perdut uns bons anys per vendre. Es el conflicte més estúpid i increïble que he tingut, perquè han perdut pels quatre costats. I no solament elles sinó la resta de propietaris. No es pot entendre aquest comportament si no és des d’un punt de vista psicològic. El de voler anar en contra meva, sense parar atenció a tot el que es podia perdre pel camí, i que de rebot els més grans perjudicats fossin elles, o el seu germà. Ara, l’ajuntament ha de procedir a la liquidació de comptes. Ha de calcular què queda pendent a cada propietari, i reclamar-li el pagament final. Si algú no el fa efectiu en el termini establert, se li imposa un recàrrec del 20%, i si finalitzat no l’ha liquidat, s’inicien els tràmits d’expropiació de bens, per l’import pendent. De tota aquesta tramitació s’encarrega l’Organisme de Gestió Tributària de la Diputació de Barcelona ( Contribucions). Així, doncs, es tancarà un llarg i penós conflicte , incomprensible per qui se’l miri des de fora. Per la meva part, en vaig poder parlar en vida del pare – propietari, que m’explicava algunes tensions viscudes, i més tard, en vaig poder parlar amb la mare, a la qual li vaig exposar les incomprensibles traves que posaven dues de les seves filles. Sap greu aquest final, no per l’ajuntament, sinó pels perjudicats sense cap culpa. Persones que han seguit i assistit a un llarg procediment, sense entendre com es podia anar contra acords i decisions que perjudicaven al conjunt. Puc assegurar que en cap moment ha estat culpa de l’ajuntament no haver arribat a un acord amb les litigants. Al contrari, però dos no es posen d’acord si una part no el vol. I si algú podia pensar en que l’ajuntament no havia donat tots els passos de forma correcta, ha pogut comprovar com els tribunals han posat les coses en el seu lloc. Ha quedat clar que l’ajuntament ha fet les coses bé. Ho diuen les sentències. Borredà, desembre de 2021.