Joan Roma

DEIXEU LES LLENGÜES EN PAU ! Ja hi tornem a ser ! Una altra tempesta en un got d’aigua, per una sentència del Tribunal Suprem, ratificant la obligatorietat d’un ús del 25% del castellà, a les escoles. Esquinçament de vestidures, crides a la desobediència, crítiques a tort i a dret...vaja, res de nou, a l’horitzó. Es igual que experts juristes diguin que la resolució s’ha pres en base a l’anterior llei d’educació i no tindrà cap traducció en el moment actual. Es igual. Toca fer veure que estem indignats i punt. En comptes de fer escarafalls per una sentència, el que toca fer, és avaluar si l’aprenentatge de llengües està ben resolt, en l’actual marc normatiu, però sobretot, a la realitat. Jo crec que no. Més ben dit, puc assegurar que no, a la vista de nombrosos escrits i múltiples intervencions escoltades a ràdio i televisió, per part d’alumnes de diferents edats. No parlo de xarxes socials, perquè en aquest cas, totes les llengües queden totalment destrossades. Parlo de cartes, escrits, articles, en mitjans de comunicació i entrevistes en aquests mateixos mitjans. Els idiomes queden destrossats. Es tracti del català, del castellà i ja no diguem de l’anglès. Aleshores, el que toca fer és garantir un ple domini, almenys, de tres idiomes: català, castellà i anglès. Per aconseguir-ho res millor que la immersió lingüística en aquests tres idiomes. Això vol dir deixar percentatges i anar al pràctic. Per dominar un idioma s’ha de poder fer servir en extensió i intensitat, totals. Es a dir, fer-lo servir en una assignatura, de dalt a baix. Això requereix disposar de professorat degudament preparat, i si pot ser nadiu, millor que millor. A final de batxillerat, el resultat ha de ser el triliingüisme, en plenitud. D’aquí que oblidem sentències i anem a concretar. En funció dels territoris, les escoles han d’apretar més un idioma que un altre. No pel territori, sinó per la procedència dels alumnes i les seves famílies. Dit això que una o dues assignatures es facin completament en castellà, ha de ser vist com un avantatge. Una aposta pel domini d’una de les llengües més parlades en el món. Pel que fa el català, similar concreció, amb dues o tres assignatures, en funció dels coneixements i edat. I finalment una o dues, en anglès, per aconseguir el ple domini d’aquesta tercera llengua, autèntic idioma universal. I fets aquests deures, encara ens quedaran forces i temps per entrar en una quarta llengua, a triar entre unes quantes: francès, alemany, italià, rus, xinès. Per què no ? Si l’ensenyament està ben distribuït, amb mètodes adequats i personalitzats, no és res de l’altre món, fer servir 4 llengües. Així doncs, deixem-nos de batalles estèrils, i anem al gra. Posem les normatives en ordre i que ningú faci crides a una desobediència, quan després ningú voldrà assumir-ne les conseqüències. Ja sabem de què va això. Personalment, he anat assolint l’estudi i ús de diverses llengües, fins arribar a la mitja dotzena, i no considero sigui cap cas excepcional. Molt menys ho ha de ser tenir-ne quatre com a bàsiques.