Joan Roma

I SOBRE ELLS CAURÀ L’OBLIT . El temps és un fenomen estrany perquè pot donar sensació de rapidesa o lentitud, en funció de qui l’espera o qui el defuig. Ho podeu comprovar amb diferents àmbits de les vostres vides. Qui no recorda com de lent passaven els mesos i anys, abans dels 18, a l’espera d’arribar a la majoria d’edat. O igualment de lents, eren els anys, abans de començar a treballar, o abans de tirar endavant un projecte determinat. I , en canvi, com de ràpids passen quan plens de feina i activitat, no ens adonem que realment passen volant. Si aquesta situació la passem a la vida política, veurem lentituds exasperants quan volem resoldre un tema, i rapideses increïbles quan els portem a terme. Posats a posar tempos al procés independentista, si mirem enrere veurem que ja han passat una dotzena d’anys, d’ençà la seva posada en marxa. Uns anys frenètics, plens d’objectius i reptes que havien de ser “determinants”, i heus aquí, que estem més lluny que mai d’assolir-los. Rapidesa en molts actes i mobilitzacions, lentitud immensa ,en obtenir resultats. I molts dels resultats esperats, ni han arribat ni se’ls espera. I poc a poc van caient en l’oblit. I els qui van fugir a l’estranger, veuen passar els mesos, i els anys, i res modifica la seva condició de fugitius. I ja porten prop de 4 anys en terres estranyes. I viure en terres estranyes comporta allunyar-se poc a poc de la nostra realitat. Perden els matisos, perden els detalls, perden les arrels, mitifiquen fets i modifiquen la realitat. Son ja l’ombra del que eren, i construeixen un relat inventat. I si creien poder mantenir la flama del passat, s’adonen de la seva equivocació. Però, està per arribar el més dur de la seva fugida. La constatació de la seva inutilitat. Poden imaginar-se batalles guanyades, objectius assolits, projectes en construcció, però la dura realitat és que res ha canviat. Son a fora, i a fora continuaran per anys i anys, si no canvien algunes lleis europees, i els retornen per anar directament als tribunals. I si això no passa, pitjor encara, perquè sobre ells caurà l’oblit. Ja no seran referència de res, ni model per a ningú. Podran reunir-se entre ells, i acollir alguns fanàtics per a la causa, tot recordant les batalletes dutes a terme, però el temps anirà passant, i les joves generacions els veuran com un anacronisme. Una nota del passat, sense més transcendència. I donaran pas a nous projectes i nous horitzons, lluny d’objectius impossibles, i la vida seguirà. I sobre ells haurà caigut l’oblit, malgrat el mal causat. Aquest sembla ser el nostre destí, a la vista d’altres esdeveniments històrics, del nostre passat.