Wednesday, August 18, 2021

 

DESPOBLAMENT IMPARABLE - art. Blogesfera socialista

DESPOBLAMENT IMPARABLE. En els darrers anys, i molt especialment en els darrers mesos, s’ha tornat a posar sobre la taula el debat sobre el despoblament del món rural. Per una banda, la publicitat a l’entorn de la “España vaciada “, i per l’altra un recent estudi de la Universitat de Lleida, amb el pronòstic de 200 pobles de Catalunya, en el límit de la supervivència, ha motivat nous escrits, debats i polèmiques sobre el futur de milers de municipis, en el conjunt d’Espanya i de centenars, en el territori català. Aprofito l’avinentesa per a tornar-ne a parlar, amb un elevat grau d’escepticisme, respecte el canvi de prioritats, com per aconseguir redreçar la situació. Durant anys he format part de comissions de petits municipis, en diferents organismes i institucions, i a dia d’avui, puc assegurar que els passos donats son tant insignificants, que no han canviat la dinàmica en la que estem immersos. I tanmateix el tema és greu. Molt més greu del que la majoria de ciutadans que viuen en ciutats, s’imaginen. Els que vivim i treballem a pagès, o en el món rural, suposem poca cosa en xifres absolutes, però som els que cuidem l’immens pati de darrere del món urbà. I ho fem, a canvi de gairebé res, o ben poca cosa. Les xifres son fredes, però contundents. Catalunya té 947 municipis, dels quals prop de 600 es troben en regressió demogràfica, des de fa vint o trenta anys. Només, algunes capitals de comarca, salven els mobles, xuclant alguns habitants del propi territori. La resta, es troba en pèrdua d’activitat i d’habitants. Des de fa més de 50 anys, hem anat engreixant les ciutats, i aprimant els pobles, fins arribar a crear un immens cap a Barcelona i àrea metropolitana i unes extremitats costaneres cap al nord i cap al sud, la resta, sobreviu com pot. Molts esperàvem l’arribada del Govern de la Generalitat per a crear una nova administració, valenta i decidida a descentralitzar i desconcentrar el poder .Tant havíem criticat el centralisme madrileny / espanyol, que no imaginàvem traslladar aquest model aquí. Doncs, ens vam equivocar. L’administració de la Generalitat és còpia mimètica del govern central. Tot està centralitzat, i la creació de consells comarcals i vegueries, va ser una simple distracció per fer veure que alguna cosa canviaria. En realitat, les vegueries, no funcionen i els consells comarcals son simples gestories de serveis secundaris, sense cap poder econòmic ni polític. Aleshores com canviar la dinàmica actual ? Sóc pessimista després de 40 anys de representació municipal, dotze com regidor de govern i vint-i-vuit com alcalde, i després d’haver assistit a dotzenes i dotzenes de reunions, de tota mena. Ara i aquí, estem com estàvem vint o trenta anys enrere, a nivell de dependència del poder central. Sigui de l’estatal, en determinats temes, sigui del barceloní, en la resta. El problema és de concepte. Som subjectes passius de les decisions que arriben per dalt, sense miraments a l’hora de decidir i legislar sobre el nostre territori. Posaré un primer exemple, de com es conceben els interessos del país. El creixement de Barcelona i la seva àrea metropolitana, necessitava aigua, doncs bé es construeixen dipòsits per abastir-la. Embassament de Sau ( 151 Hm3) en el Ter; La Baells ( 110 Hm3) en el Llobregat; La Llosa del Cavall ( 76 Hm3), i Sant Ponç ( 24 Hm3), en el Cardener. Era aigua per Barcelona, de manera que es varen ocupar milers d’hectàrees a les comarques d’Osona, Berguedà i Solsonès, i es va declarar “intocable” pels habitants d’aquestes comarques. Era aigua per les ciutats, no pels nostres pobles. Compensació territorial / econòmica / industrial ? Cap, ni una. Només fa ben poc, després de llargues i dures batalles hem aconseguit poder-ne fer ús, amb molta moderació i regulació. Si l’aigua podia haver estat un bon material d’intercanvi, tampoc el territori ha servit per a aconseguir polítiques generoses, i sobretot intel·ligents per arrelar la gent a casa seva. Ara mateix, 400 municipis no tenen servei mèdic directe, i 200 més ,en tenen sota mínims. Se’ns desvia cap ambulatoris comarcals, impossibles de contactar per col·lapse habitual de telèfons o vies telemàtiques. Han tancat totes les oficines bancàries, i han tret fins i tot els caixers. Tenim cobertura de mòbil, clarament deficient, i en molts indrets, no n’hi ha. Les xarxes telemàtiques funcionen amb les mateixes deficiències que les telefòniques. Estem units per carreteres secundàries, moltes d’elles, traçades cent anys enrere, molt poc adequades per a les necessitats actuals. La xarxa de camins rurals, bàsica per a viure i treballar a pagès, és altament deficient, perquè va a càrrec dels ajuntaments o consells comarcals, sense ingressos suficients com per a mantenir-les. Les polítiques de preservació i adequació del territori, venen dirigides des de la capital, i des dels despatxos es decideix com i on es pot créixer, construir , ampliar o modificar, en l’immens territori rural. Moure rocs, estendre línies elèctriques, xarxes d’aigua, o altres serveis bàsics, es converteix en una batalla burocràtica d’incert final. Tot el sol rústec està “protegit”, res s’hi pot fer, sense el vist i plau de la gent de fora que poden optar per una solució o altra, en funció del municipi o la comarca. I sort tenen els municipis de la província de Barcelona, de disposar de la Diputació que des de fa molts anys, pensa en el món rural i hi destina un percentatge molt superior al que ens tocaria per demografia, però els de les províncies de Girona, Lleida i Tarragona, queden fora d’ajuts tant indispensables com millores de camins rurals, prevenció d’incendis, plans d’ocupació, ajuts per a infraestructures, equipaments i serveis. Fins i tot el temps ha anat en contra nostra, amb la desaparició del PUOSC ( Pla Únic d’Obres i Serveis) que era fonamental per a tirar endavant grans projectes. Ara, s’ha recuperat sota mínims, sense cap garantia de continuïtat, i encara menys de creixement. En resum, estem lluny , molt lluny del que un Govern hauria de fer per a reequilibrar el territori. Esperar gaire més, suposa no poder fer marxa enrere. Molts estan ja en aquesta situació, però cada any que es perd, n’hi entren uns quants més. Es aixó el que volem, i sobretot el que ens podem permetre ? Qui cuidarà i protegirà el pati de darrere ?





<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?