Joan Roma

LES MANS AL CAP Catalunya és un país petit, però malgrat els seus 7,6 milions de persones, els qui ens dediquem a la política ens coneixem pràcticament tots. Sobretot si els càrrecs son representatius d’un poble o una ciutat, com és el cas dels alcaldes/alcaldesses. En el passat, l’experiència en càrrecs municipals, podia ser una bona plataforma per a futures aspiracions, avalades per la bona gestió. En tenim múltiples exemples en les persones de Pasqual Maragall, Antoni Ciurana, Quim Nadal, Montse Tura, Jordi Valls, José Montilla, o ara mateix Salvador Illa, per posar-ne uns quants de la banda socialista. La projecció de les ciutats amb aquests lideratges va ser clara i contundent, de manera que a ningú li va estranyar anar-los a buscar per encomanar-los-hi càrrecs del més alt nivell, en el Consell Executiu de la Generalitat, o en altres organismes estratègics. Era una garantia de bon govern, bona gestió i projecció futura. Si això era així, tot el contrari ,suposa veure la promoció de figures municipals amb una gestió més aviat mediocre, i tanmateix catapultades cap a càrrecs de primer nivell. En els darrers anys m’he posat sovint, massa sovint, les mans al cap davant determinats nomenaments. Penso ara mateix, amb Teresa Jordà, ex alcaldessa de Ripoll, o amb Laura Vilagrà, de Santpedor, però hi podria afegir Ernest Maragall, Joan Ignasi Elena, Antoni Comin, i alguns altres amb trajectòries gens brillants a nivell de govern i gestió. Aquests formen part de la bancada d’ERC, un partit “arreplega tot”, que a falta de lideratges propis, fitxen a qui sigui per a càrrecs que els hi van enormement grans. Això provoca situacions inversemblants, conseqüència de falta de preparació, desconeixement de realitats allunyades de la catalana, o directament ignorància de matèries essencials per a prendre decisions complexes. Sempre he cregut que l’honestedat personal i política passa per assumir les funcions que hom creu adequades pels coneixements i formació que es té. Si no s’està segur de poder fer un molt bon paper, s’ha de dir, no. Del contrari passa el que veiem cada dia, en el nostre Govern, en el nostre Parlament, i per descomptat a les Diputacions, Consells Comarcals i Ajuntaments. Hem de reconèixer a dia d’avui, la immensa mediocritat política que ens envolta, i que dona els resultats lògics. Veure com personatges mediocres, pretenen estar a l’alçada de Ministres o presidents de Govern, suposa un grau de frivolitat impensable en els delicats moments que travessem. Catalunya ha perdut moltes coses en tots aquests anys de procés, però n’hi ha una d’especialment greu com és la del principi de l’autoritat, el prestigi, el bon govern. Tots els que venim del tèxtil, sabem que amb filatura de segon nivell no es fan teixits de qualitat.