Joan Roma

VIURE ENGANYATS. A aquestes alçades de la pel·lícula del procés, ja no sé si els antics líders o els nous, o tots plegats, viuen enganyats o ho fan veure. Quan escolto que si no s’accepten les exigències d’amnistia i autodeterminació, es plantejaran tornar a les mobilitzacions i a una nova declaració de DUI ( declaració unilateral d’independència) , la reacció només pot ser d’avorriment, acompanyada d’una immensa riallada, per alguns i d’un immens ridícul, per altres. Pels qui estàvem orgullosos de la situació de Catalunya, dintre d’Espanya, i en el marc de la UE, ens suposa una enorme decepció, acompanyada d’indignació, veure fins on han caigut les nostres posicions. Ja no suposem cap model a seguir. Hem perdut pel camí del procés milers d’empreses que feien de Catalunya, un país ric i potent, amb un enorme atractiu per aterrar i plantar noves activitats. Ja no ens entenen , i ens donen per impossibles, tots aquells que ens admiraven. I el pes perdut, ens ha posat en una situació molt feble a l’hora de negociar amb l’Estat, i amb altres autonomies. Hem perdut allò que costa més de guanyar: prestigi i autoritat. Ja no som referència de res, perquè vivim en un altre món. En una altra galàxia. I el pitjor de tot, o no ens en donem compte, o pitjor encara, ens creiem el melic del món, i anem de ridícul en ridícul, plantant cara sense fer por a ningú. I quan no es fa por, ni se’ns té respecte, la cosa va de ridiculesa total. Així estem, amb dos increïbles ex presidents ( Puigdemont i Torra) que mai haurien d’haver ostentat aquesta càrrec. L’han destrossat, i l’han convertit en una pantomima del que ha de ser un president. I a ells dos, s’hi suma, una presidenta del Parlament com Laura Borràs que creu que les sortides de to van amb el càrrec i resulta simpàtica a ulls de no sabem qui. En qualsevol cas de ningú amb un mínim de seriositat. I no en té prou, que dintre de pocs mesos, serà jutjada i més que previsiblement condemnada per presumptes delictes lligats a l’antic càrrec que va ostentar. Evidentment que amb tots aquests ingredients, afegits a un president de la Generalitat de poca estatura política, manca d’autoritat, presidint un Consell Executiu, més ocupats en baralles internes que resolucions externes, dona com a resultat un caos impropi d’un país seriós. Hem assolit uns rècords en males formes i mal govern, com mai hauríem imaginat. Aleshores, a què ve voler fer por, amb mesures que ningú agafa seriosament ? Es poden fer crides a mobilitzacions, es poden aconseguir uns milers de persones fanatitzades encara per un procés que veuen viu, però son representants d’un món que ha canviat. Si algú en tenia algun dubte que miri les darreres enquestes sobre pensament i objectius de les joves generacions. Passen del procés, passen de la política, i fins i tot passen de la llengua i cultura catalanes. Què hem guanyat en aquest camí impossible.Estem en aquest món per a viure el millor possible, i endegar projectes que ho facin viable. Es pot viure enganyat un temps, però no, tot el temps. Ara i aquí hi ha milers de persones que insisteixen en no voler veure la realitat. I moltes d’elles ho fan còmodament instal·lats en les institucions del país, de les quals viuen, sense servir-les. Algú ha de tallar aquesta dinàmica, si no volem ens enfonsin a tots, amb ells al capdamunt.