Friday, May 05, 2017
EL CINISME DE PODEMOS - art. Nació Digital Solsona
EL CINISME DE PODEMOS.
He de reconèixer la gran decepció causada per PODEMOS, en quan
considerava seria capaç de promoure noves formes i noves prioritats en la
política dels vells partits, i així, impulsar canvis profunds en la manera de
governar. M’ha passat el mateix en el
cas de les CUP, més atents a atreure l’atenció dels mitjans de comunicació, que
no pas, en canviar realment les formes de governar.
Es cert que els dos moviments o els dos grups, han aconseguit promoure
alguns debats interessants sobre abusos institucionals i de partit, en matèria
de protocol, despeses innecessàries, ajudes públiques, control d’interessos,
etc, però s’han quedat a la perifèria del que s’esperava d’ells, i d’aquí la
decepció en la major part dels seus seguidors. Dubto puguin aconseguir remuntar
aquesta decepció i emprendre una nova etapa, amb il·lusió i empenta.
I és que per ser actius i eficients en impulsar canvis substancials, s’ha
de treballar molt, i molt bé. Del contrari ,tot queda en superficialitats i
discursos bonics, sense base sòlida. Va quedar bé dir que estaven contra les
“castes”, o ara contra les “trames”, però alguns d’ells ja formen part de la
casta i la trama, perquè s’han acomodat a viure dels càrrecs institucionals, i
la comoditat que proporcionen els sous i les prerrogatives, inherents al
càrrec.
Ser i actuar com revolucionaris, requereix, en primer lloc i bon
coneixement de la societat i les seves estructures de poder i govern. I tot
seguit una estratègia per denunciar els privilegis i males pràctiques i ser
capaç de mantenir la batalla fins a les darreres conseqüències. Això costa
molt, és molt dur, i requereix una coherència personal i política a tota prova.
Podem afirmar que en el cas de PODEMOS, el seu ímpetu inicial ha donat pas a
una teatralització de les seves accions per camuflar la poca feina de despatx i
de carrer.
S’han acostumat a “èpater”, com a norma de conducta, pensant que això fa
perdonar la falta d’efectivitat concreta de la seva presència parlamentària. Si
ara repassem les accions parlamentàries, veurem com no n’hi ha cap de
destacada. Cap de trencadora ni que hagi suposat un canvi substancial de cara
el present o futur del país. Son focs d’encenalls, i focs d’artifici que queden
bé de cara a la parròquia d’incondicionals però no de cara el poble, en
general.
El darrer acte, típic del que dic, és l’anunci de la presentació d’una
moció de censura, en el Congrés de Diputats, sense cap preparació prèvia ni cap
diàleg amb la resta de grups parlamentaris. És un despropòsit típic d’un grup a
la deriva, i a la recerca d’omplir pàgines de diaris, i fer que es parli
d’ells, ni que sigui en broma, sarcasme o esperpent. Malament quan un partit és
objecte de pena, o de vergonya aliena. Vol dir que ha perdut el nord, i que al
capdavant hi ha una persona embogida per l’afany de protagonisme.
De fet, no s’entén com després d’una sortida de cavall, hi ha una parada de
ruc. Vull dir que el moviment va sortir amb força i amb unes grans expectatives
i resultats, que han donat pas a una pèrdua de confiança i a creure que estan
en política més per promoure “shows” i gestionar l’ego del seu líder, que no
pas a solucionar els problemes dels ciutadans. El cinisme de voler imputar al
PSOE les culpes perquè la seva moció de censura no prosperi és impropi d’un
polític madur. Així no aniran enlloc, i poc a poc aniran caient en la
irrellevància absoluta. Una mostra més que conformar un moviment o un nou
partit és molt més complex i complicat del que alguns havien cregut. La
decepció és la nota dominant, sobretot pensant en el gran paper que haurien
pogut tenir, si un any enrere haguessin facilitat la presidència de Pedro
Sánchez i la conformació d’un pacte de govern. Ara no poden reclamar el que
ells varen negar, en aquell moment.