Sunday, April 20, 2014
EL MODEL FRANCÈS- art. Regió 7
EL MODEL FRANCÉS.
Tots els grans partits, en un moment o altre
de la seva llarga història, han tingut períodes de crisis d’identitat, de
lideratge o d’encaix en la societat on estan immersos. Es llei de vida, i és
impensable una permanent i complerta estabilitat, pels segles dels segles. Ni
per decennis i decennis. Tota creació humana és susceptible de ser millorada,
canviada i modificada, en funció de les necessitats. I així ha de ser.
Faig aquesta introducció per recordar i
comparar la situació del PSF ( partit socialista francès) uns anys enrere amb
la d’avui dia. Els gloriosos anys de Miterrand com president de govern, van
donar pas, a una llarga i dura crisis que semblava havia d’emportar-se el
partit, cap a la seva desaparició, o quedar amb una presència residual. Els
forts lideratges son difícils de pair i contrarestar , fins que n’apareix un
altre que fa oblidar l’anterior.
També aquí va passar una cosa semblant, a
nivell de PSOE, amb el fort lideratge de Felipe González. Va costar trobar un
bon substitut, com va costar trobar relleu a Joan Reventós, a nivell de PSC, a
Catalunya. Però tot se supera i tot té continuïtat, quan el projecte és sòlid i
existeix un espai per ocupar. Son molts els que valoren i pronostiquen el
descens a les catacumbes al PSC, moguts per la situació present, però obliden
que el projecte socialista té més de cent vint anys d’existència, i li’n queden
molts més per endavant, de manera que tota crisis és conjuntural i per tant,
temporal.
I res millor que comparar els temps actuals
aquí, amb els viscuts pel PSF. Avui tots
els ulls estan posats en un projecte, i amb un lideratge nou, fresc, jove,
innovador i molt combatiu, de la mà, d’un autèntic francès, d’arrels catalanes,
en Manuel Valls, el nou Primer Ministre. Recomano llegir el seu discurs davant
l’Assemblea Nacional, i el posterior, davant del Senat. De ben segur tindrem
els ulls posats a França amb l’enveja de veure com és possible una altra manera
de governar. Tothom accepta que els primers cent dies marquen tendència i
mostren si es tenen les idees clares i els projectes ben definits. Tot indica
que tenim un model a seguir, en un país capdavanter a nivell europeu i que
marca l’agenda de tota la UE, juntament amb Alemanya. Important, doncs, també
per nosaltres.
Algunes de les primeres mesures han tingut un
bon acolliment. Passar dels trenta-quatre membres de l’anterior govern (
comptant ministres, viceministres i secretaris d’estat), a setze ministres (
vuit homes i vuit dones) i deu secretaris d’estat, ja és remar en la bona
direcció. Però en un país tant regionalitzat, anunciar la reducció a la meitat
de les vint-i-set regions ( vint-i-dues nacionals i cinc d’Ultramar, és una
gosadia. I si hi afegim la supressió dels consells departamentals, ja suposa
una revolució a nivell polític i burocràtic. França està molt trossejada
territorialment. Per posar un exemple molt proper nostre: la regió del
Languedoc – Roussillon, consta de cinc departaments, amb catorze districtes i
mil cinc-cents quaranta-cinc municipis. Tots tenen clar que ha arribat l’hora
de fusionar regions, suprimir consells departamentals, incrementar les
relacions entre ciutats properes per compartir funcions, i clarificar les
competències de les administracions locals.
Però si les propostes a nivell territorial
suposen un canvi radical en el que diem estructures d’estat, no ho son menys
les previstes en el camp social, el de les empreses , o el de l’educació i
investigació. Tot va encarat a recuperar la grandesa perduda o deixada pel
camí, però tenint clar que l’eficiència ha de primar sobre tot el conjunt.
Tindrem ocasió de parlar-ne en el futur, però he volgut treure aquest tema com
a mostra de que el PSC aquí, i el PSOE a la resta de l’estat, estan disposats a
encarar el futur amb decisió i valentia. El partit socialista és l’únic present
en tots els països de la UE, i proposa Martin Schulz, per la presidència. Un
altre exemple de lideratge a imitar, i ningú oblidi que els grans canvis en
positiu han vingut de la mà dels partits d’esquerres, i molt especialment dels
partits socialistes.
# posted by joanroma @ 2:30 AM 
