Tuesday, April 29, 2014
L'ODI CREIX. VINDRAN NOVES AGRESSIONS
L’ODI CREIX. LES AGRESSIONS EN SERAN LA CONSEQÜÈNCIA.
Tant de bo m’equivoqui, però l’agressió al nostre Primer
Secretari, Pere Navarro, no serà un cas aïllat. Al contrari, poc a poc anirem
veient un increment de l’odi a tot l’espanyol, i a tot el que i al qui s’oposi
a la “causa catalana”, que vol dir a tot el que sigui un obstacle a esdevenir
independents.
De tant repetir que Catalunya és un oasis, alguns s’ho han
acabat creient. I l’oasi català no existeix. O només existeix en el cervell
d’algunes persones, però no en la realitat pura i dura.
Si el president Montilla va parlar de “desafecció” pocs anys
enrere, ara hem d’anar més lluny i hem de parlar d’un clar distanciament, que
alguns converteixen en “separació” i altres ja en “odi”a tot el que significa
l’Estat espanyol. No és teoria, és la pràctica que podem veure a nivell de
carrer.
L’atac a tot el que representa l’Estat és cada vegada més
habitual i ja no per la força d’ignorar-lo, sinó d’actuar-hi en contra. No es
vol la bandera espanyola, enlloc. Com tampoc el retrat del Rei, ni el
sotmetiment als preceptes constitucionals, ni a res que provingui de les Corts
Generals.
Tot el que ve de “Madrid”, és considerat sospitós, primer, i
atacable o despreciable, després. En res ajuda l’estupidesa d’un PP , portat
per un desig de mostrar superioritat, fermesa i despreci envers altres
realitats territorials. L’anticatalanisme ven en molts indrets i el PP no té
cap mena de vergonya d’utilitzar-lo habitualment. En aquests darrers dos anys
s’ha fet més mal a la convivència entre territoris, que en els darrers 30. I
qui sembra odi, recull més odi. I el que en un principi podia semblar
rivalitat, falta de respecte o simplement enveja, ha derivat cap un odi
visceral.
Tenim, doncs, un greu problema en el nostre país. A nivell
de país i a nivell d’Estat. I els principals mitjans de comunicació no solament
no posen pau, sinó que encenen encara més els ànims d’uns i altres. Mitjans
públics i privats, en això no hi ha diferència. D’aquí l’enorme responsabilitat
dels dos governs en aquesta escalada de despropòsits i violència verbal. I
d’aquesta violència verbal, en derivarà violència física. Es evident.
Per això, és tant greu aquesta primera agressió física a una
personalitat política de primer ordre. I encara més greu em semblen els
comentaris de que Pere Navarro no hauria d’haver expressat l’acusació sobre la
crispació de la vida catalana. Es el que deia abans, millor amagar la realitat
que no exposar-la. De res serveix tapar els defectes i problemes, perquè al
final sempre acaben sortint, i ho fan amb més virulència que mai.
Suposo que com tots els qui llegiu aquestes línies, hem vist
discussions en bars i restaurants, sobre el conflicte català, amb paraules
pujades de to. Segur que tots coneixem famílies que s’han separat i discutit
pel mateix tema, trencant la convivència de molts anys. Segur que tots coneixem
radicals capaços de trencar la cara a algú en un moment d’exaltació o
indignació extrema.
En resum, segur que tots constatem una crispació ambiental
que afecta la relació i comportament de les persones. I aquesta crispació pot
provocar reaccions imprevisibles, a mesura que passi el temps i es constati com
determinades promeses no es pensen complir, o no es poden dur a terme. Aquest
és el gran interrogant de cara els propers mesos. Estem ja en el mes de maig,
com qui diu, i no hi ha la més mínima seguretat de que el referèndum o consulta
del 9 N es pugui dur a terme. Què pensa fer el president Mas ? Què pensa fer
l’ANC ? Què pensen fer els partits polítics catalans ? Com reaccionarà la
societat si els compromisos no es compleixen? Massa interrogants sense
resposta, fruit d’una improvisació permanent i una falta de lideratge evident,
tant a nivell català com espanyol. El primer gran problema que tenim és de
mediocritat. Una enorme mediocritat que ens ha ficat en un camí sense sortida.
I en situacions com aquestes, les reaccions de la gent son imprevisibles. Hem
patit una agressió, tots hem de fer el possible per evitar-ne de noves, a qui
sigui. Difícil repte, ja ho veurem.