Joan Roma: ARA O MAI, art. El 9 Nou

ARA O MAI

Estem en plena efervescència d’un sector de la població, que creu en un “ara o mai” respecte el “dret a decidir”, equivalent per ells a la independència, pura i dura , d’Espanya.

Per aquest sector, “mai” havia estat tant a l’abast la independència, i per tant “ara” toca posar tots els mitjans per aconseguir-la. I arriba al cap de 300 anys de la gran derrota, i la pèrdua de les llibertats. Per tant, el destí depara aquestes estranyes confluències, i 2014 ha de ser l’any de la “victòria”.

Aquí tenim tots els ingredients pels propers mesos que seran de frenètica activitat com ja estem veient una mica per tot el país. Els impulsors de les diferents campanyes de mobilització i manteniment del moviment independentista son conscients dels alts i baixos de la ciutadania catalana en molts moments de la nostra història, i temen que una etapa de tranquil·litat, malmeti l’esperit de rebel·lió. El seny i la rauxa, s’han alternat centenars de vegades en aquests 300 anys, i ara toca mantenir la rauxa, almenys fins el moment de la consulta, amb el suposat resultat d’una aposta per la independència de majoria aclaparadora.

Amb més o menys entusiasme, els partits partidaris de la independència han de donar suport a les mobilitzacions previstes, per no quedar com a tebis partidaris, tot i que no saben com portar a terme els compromisos adquirits.

Ens trobem , doncs, en un moment paradoxal. Per una banda, ANC , Òmnium, i altres organitzacions impulsen tota mena d’activitats, seguint un protocol hiperactiu per evitar la desmobilització, el desànim o la pèrdua de fe, en la independència. I per altra, els partits partidaris de la independència es mouen en un mar de dubtes, i sense fer els deures previstos.

Ara i aquí, no tenim pregunta, no tenim data, no tenim sistema. Es a dir, vuit mesos després de les eleccions al Parlament de Catalunya, ni CiU ni ERC han estat capaços de pactar, proposar ni presentar en el Parlament una proposta de pregunta per votar en el referèndum pel “dret a decidir”. Semblaria que en un termini tant llarg d’embaràs, la pregunta hauria d’estar ja clara i decidida.

Tampoc tenim data del referèndum. Es diu que ha de ser en l’any memorable ( 2014), però ningú ho afirma ni confirma. I la presidenta del Parlament va insistint en que pot ser en el 2015. De fet altres mandataris tampoc prenen el 2014 com any obligatori.

I per reblar el clau, no tenim sistema , mètode o cobertura de la legalitat per exercir el “dret a decidir”. Més clar: ningú sap com realitzar el referèndum. Per quina via, sota quina legalitat. L’inefable alcalde de Barcelona, Xavier Trias, acaba de sortir proposant recolzar una acció contra el PP de Rajoy a canvi de que s’autoritzi la consulta a Catalunya. Realment oportú, el Sr. Trias, barrejant conceptes, i portant a Madrid un intercanvi de cartes, amb partits que no ostenten la majoria absoluta. Francament CiU s’ho hauria de fer mirar.

De fet, en els tres temes tenim un ostentós silenci de CiU i ERC. No saben , no contesten, no han fet els deures. Ni pregunta, ni data, ni sistema. Es més, en vuit mesos han decidit enviar una carta a Rajoy. Carta que necessita un mes per ser redactada i enviada a Madrid. Realment curiós, i sinó volem ser malpensats, una manera com una altra de passar el temps. I aquesta és la impressió que en traiem de tot el procés independentista, per part del govern Mas. No té full de ruta, improvisa, i no sap com sortir del carreró on està ficat. I per molt que digui, ERC, es troba en una situació similar.

Per això s’entén la hiperactivitat del moviment independentista per forçar la irreversibilitat del procés i evitar el relentiment i ensopiment de la societat entorn el tema. Ara o mai, és la divisa. Consideren que la feblesa de Madrid, facilita la iniciativa, i ara és el moment de tirar endavant la proposta, oblidant la conjuntura europea i mundial.

No tenen present que quan més feble, atacat o precari és un govern, com ara ho és el de Madrid, més perillós esdevé si creu que ha d’actuar amb “fermesa”, contundència o com se li vulgui dir. Es menys dialogant ara, que mai. Serà més tancat ara, que mai. Serà més intransigent ara, que mai. De manera que el referèndum acordat i legal, no sembla ni proper ni viable. I creure que la consulta es podrà fer amb la Llei de Consultes catalana que encara no existeix, és un brindis al sol. No hi haurà capacitat normativa per exercir-la.

Aleshores quina sortida queda ? Aquesta és la gran pregunta. Aquest és el gran repte. Agradi o no, en aquest moment s’haurà de plantejar l’alternativa a la ruptura i al centralisme, que ha presentat Pere Navarro, formulant la solució federal. Entre la ruptura que proposa el moviment independentista, i la recentralització que proposa el PP, ha d’haver-hi una tercera via, que eviti una i altra sortida, en forma de nova Constitució, modificant tot allò que ens ha portat fins aquí. Es hora d’adaptar la Carta Magna a la realitat actual, en la qual Catalunya trobi l’encaix que necessita. El temps dirà qui té raó. Ara i aquí, els socialistes han fet més deures que no pas CiU i ERC. Els deures fets es poden comprovar en la Declaració de Granada, en la qual es proposa iniciar una nova transició, que porti estabilitat i seguretat, a les persones i als territoris, en una Espanya federal, immersa en una Europa igualment federal. En properes ocasions ampliarem arguments.

Joan Roma i Cunill, alcalde de Borredà ( Berguedà).