Joan Roma

QUI NO TÉ FEINA, EL GAT PENTINA.

Recomano llegir i rellegir, l’article de Balmón en El Periódico i el de Joan Ferran en el mateix diari, tot dos a l’abast aquí a la Blogesfera socialista. Igualment interessant la marxa de Carme Chacón als EUA, deixant l’escó, sense per això haver de renunciar a les seves futures pretensions, en el partit. Un bon exemple de com ha d’actuar un càrrec institucional, en aquest cas, o amb altres, en els quals no ha compartit estratègies. I per últim, la marxa d’Antoni Dalmau, que vol participar a la Via Catalana i se sent lluny dels postulats del partit. Jo crec que va ser ell qui es va allunyar del partit, molts anys enrere, i aprofita el moment per sortir-ne. Millor donar aquest pas que no voler continuar batallant en contra dels acords democràticament presos per àmplies majories, com fan altres.

Ahir i avui he intentat treure del Parlament la relació d’iniciatives parlamentàries impulsades pels parlamentaris crítics amb la Direcció. La paràlisis de l’agost no m’ha permès encara tenir aquestes dades, que ja reclamaré la setmana vinent, però estic clarament decebut per la poca “intensitat” i constància del treball opositor en el Parlament, quan mai ( repeteixo mai) en els 33 anys de vida un govern havia donat tants motius per estar-hi en contra.

M’agradaria veure en els “crítics” una especial dedicació a la feina parlamentària, mitjançant iniciatives parlamentàries, articles en els mitjans de comunicació, reunions amb els Grups Municipals del seu àmbit territorial, intervencions en tots els fòrums públics i privats... Per això varen ser elegits i per això tenen remuneració, i francament els he vist molt poc actius a nivell públic. Els he vist més per mostrar les discrepàncies amb el partit, i la direcció que no pas, amb el Govern de CiU, ni amb el pacte CiU – ERC.

Si això és vàlid pels que son diputats, encara ho és més pel Grup Municipal a l’Ajuntament de Barcelona. El llarguíssim article d’ahir del portaveu, enrevessat i gens interessant pels preocupats ciutadans de Barcelona, contrasta amb el silenci per les actuacions d’un alcalde que viu a la glòria. Xavier Trias viu de l’herència rebuda, i no sembla tenir ni projectes propis ni una especial dedicació als grans problemes de la ciutat. Aixì doncs, és curiosa la dedicació del nostre portaveu a exigir primàries, discrepar amb la direcció... en comptes de dedicar-se a la seva feina.

Entenc i comparteixo la indignació d’Antoni Balmón, el qual com alcalde té molta feina, i com a dirigent destacat del PSC, també, i ha de perdre el temps en replicar a militants que no tenen altra feina que la de criticar el partit.

Tenim la ciutat de Barcelona, necessitada de crítica i aportació d’alternatives, tenim el Parlament necessitat d’atenció i oposició, i tenim la ciutadania esperant respostes als seus problemes, i veuen com en el PSC alguns “mediàtics” es dediquen a batalletes internes, i a sospesar si van o no van a la Via Catalana. Francament penós.

La dita catalana que “qui no té feina, el gat pentina” és ben cert en aquest cas, però no volem convertir-la en norma. Som molts, la immensa majoria que tenim feina, i la volem fer bé, i qui no en tingui que se la busqui, i si creu poder-la trobar en altres partits que hi vagi, però no acusi el partit de fer-lo marxar. I sobretot que no es cregui que el partit no podrà viure sense ell / ella. No hi ha ningú indispensable, i anirem millor si alguns se’n van allà on els vulguin. I no creguin que els seus articles, entrevistes, aparicions en mitjans de comunicació son fruit del seu “mestratge” o “lideratge”. Simplement son utilitzats per actuar contra el partit, i a favor de les tesis dels nostres adversaris.