Friday, August 23, 2013

 

DE L'ADMIRACIÓ A LA DECEPCIÓ




DE L’ADMIRACIÓ A LA DECEPCIÓ

Suposo que com tots els socialistes, tinc uns referents molt clars, sobre les persones que més m’han impactat en les creences, ideals i maneres d’actuar , en tant que socialista. Persones que he conegut directament, o pels seus escrits, o actuacions. La llista podria ser especialment llarga, però em permeto destacar els més rellevants, els més propers.

A nivell mundial, tinc molt clar l’impacta produït per persones com Salvador Allende, model de coherència, honestedat i valentia. Olof Palme, per l’exemplaritat de la seva conducta, la claredat de les seves idees i la projecció d’uns ideals, cap a tot el món. I en aquest cas, no voldria que les seves morts violentes, fossin interpretades com una revalorització dels seus ideals. Tant de bo, no haguessin esdevingut màrtirs, i haguessin pogut continuar la seva tasca uns anys més.

Un altre referent, que vaig poder escoltar diverses vegades, va ser en Willy Brandt, un líder excepcional, model per tota una generació d’alemanys i líders mundials.

El fet d’haver pogut escoltar, i seguir la trajectòria d’aquests tres personatges, segurament m’ha impactat molt més que d’altres, històrics, per medi dels seus escrits.

Ja més a prop nostre, Felipe González, ha estat i encara forma part del bagatge socialista, amb unes idees clares, concises , capaç de tenir en el cap la política global, al costat de la europea, l’estatal i l’autonòmica. I a Javier Solana, he tingut ocasió de seguir la seva trajectòria i el seu mestratge, realment de primer ordre. Hagués pogut tenir encara més rellevància de la que ja ha tingut.

I ja a casa nostra, persones amb les que vaig poder parlar, discutir, treballar, com en Joan Raventós, Marta Mata o Pasqual Maragall, han estat exemples d’un entusiasme, claredat d’ideals i disponibilitat al país, com pocs han tingut.

Es evident que totes les persones tenen els seus costats més extraordinaris, i altres no tant brillants, però el que compta és el conjunt global. I tots els esmentats, han brillat amb llum pròpia, juntament amb altres, com el malaurat Ernest Lluch. De tots ells hem après molt, i els tenim com models i formen part del nostre patrimoni comú.

Ho he dit en anteriors ocasions, que , a vegades no deixar a temps un càrrec, pot espatllar tota una trajectòria. Ho he vist en moltes ocasions. Massa vegades. I no és fàcil, passar de primera fila, a un lloc discret, però aquí rau la generositat, la valentia i la saviesa d’una persona.

Suposo que tots estarem d’acord en que l’actuació de Felipe González, és radicalment diferent de la que ha decidit fer José Ma. Aznar, en els seus àmbits respectius. Per nosaltres, els socialistes, Felipe González, continua sent un referent i no per això ha volgut imposar la seva força en el partit.

Aquí, a Catalunya, sembla que alguns no han assumit deixar pas a una nova generació. Volen estar a primera fila, impartir lliçons i proclamar discrepàncies, aprofitant l’altaveu que els donen els mitjans de comunicació, clarament inclinats a fer mal al PSC.

Hem de tenir clar que el PSC és peça indispensable perquè Catalunya pugui anar per una via o per una altra. Estem en hores baixes, però estem recuperant l’alè i tornarem a tenir un lloc rellevant en el país. I de fet ja el tenim, més del que podem pensar. L’aventura cap a la independència no té recorregut. Fer un pols contra l’estat, no pot acabar bé de cap manera, i en aquesta aventura el PSC no hi pot participar perquè la frustració serà immensa. I la tenim a pocs mesos vista.

D’aquí que no perdi el temps amb posicions com les d’Angel Ros o J.I Elena, perquè em semblen realment decebedores,destinades,més aviat, a la recerca de protagonismes puntuals, que no tenen recorregut, en persones que hauria estat millor no portar al Parlament. Aquí n’hi podria afegir un parell o tres més, que espero deixin pas a una nova tongada de parlamentaris.

Qui m’ha decebut, ha estat en Quim Nadal. Durant anys ha estat per a molts de nosaltres, una referència en tant que alcalde d’una ciutat com Girona que ha esdevingut model de recuperació , innovació i impuls. Un exemple de política i gestió, poc habitual en el nostre país. Va ser un bon representant dels municipis, un bon parlamentari i un bon Conseller. Havia d’ara, trencar aquesta trajectòria, per ajuntar-se a l’alcalde de Girona, posar el nostre grup en una situació esperpèntica, i pujar al carro de l’aventura independentista ?I per a mi, aquesta darrera qüestió és la més greu. CiU i ERC ens porten a una aventura, que ni ells saben com gestionar. Dir ara i aquí, que volem decidir, però anem amb els independentistes, i anirem on ells vagin, és impensable per un socialista. La responsabilitat, la prudència, el famós seny, ens ho impedeix.

Dintre de pocs dies, hi haurà la resposta de Rajoy a la carta d’Artur Mas, i no cal esperar res més que una resposta clara i contundent, acompanyada de la Constitució i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Només la via defensada pel PSC, per la direcció nacional, és la via possible. Voler anar per altres camins, és portar el país pel pedregar. No té cap viabilitat, i porta a la frustració, i obrir vies perilloses. En aquest via no hi podem ser.

Com es pot veure de l’admiració a la decepció hi ha un pas. Lamento haver-lo viscut. I ara toca minimitzar danys i que cada òrgan actuï en conseqüència.

Joan Roma i Cunill, President del Consell de Fed. XI del PSC






<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?