Friday, June 29, 2018
NO TOT S'HI VAL - art. Regió 7
En el seu article
setmanal, en aquestes mateixes pàgines de Regió 7, Antoni Dalmau i Ribalta,
signava el seu escrit, amb el títol “Tot s’hi val”, el passat divendres dia 22.
Un autèntic devessall de crítiques, acusacions i retrets al seu antic partit,
el PSC, per la moció de censura presentada contra l’alcaldessa de Badalona.
Acusava
“d’aliança impia” , la suma dels vots dels tres partits que varen donar suport
a la moció de censura i que varen portar
el socialista Alex Pastor, a presidir la quarta ciutat de Catalunya.
Considerava indigne aquesta maniobra, i acusava els impulsors de només voler
ocupar el càrrec, per simple interès personal i polític, oblidant-se dels
interessos dels ciutadans badalonins.
Qui no recordi
l’article i el seu contingut, pot recórrer a l’hemeroteca de Regió 7, i veurà
tot el reguitzell d’acusacions i retrets, barrejant conceptes, i arribant fins
i tot a considerar anticonstitucional l’aplicació de l’article 155. Veurem què
hi diu el Tribunal Constitucional.
Però vaja, el
títol emprat, per en Toni Dalmau, em porta a recordar vells temps, velles
decisions i velles actuacions que molt ens varen doldre als militants i
simpatitzants socialistes, prop de trenta-cinc anys enrere. Ja estic, perdó,
estem cansats, de rebre lliçons d’ètica i estètica, d’antics dirigents del PSC.
Antics dirigents que han esperat trenta anys per “veure la llum” i donar-se
compte que eren independentistes, en un partit que no ho ha estat mai. El
partit socialista és catalanista, federalista, constitucionalista i
internacionalista, però mai ha estat ni serà independentista, perquè va en
contra de les seves arrels i ideals. I encara menys, pretendre ser-ho, trencant
amb les normes democràtiques.
Però mirem
enrere, i recordem quan Antoni Dalmau es presenta de cap de llista per
Igualada, perd les eleccions municipals, però esdevé diputat provincial, i
d’aquí és catapultat a la presidència de la Diputació de Barcelona, un dels
càrrecs institucionals més cobejats del país, i més, en aquells temps. I heus
aquí, que davant la por a tornar a perdre les municipals a Igualada, i potser
no assolir el càrrec de diputat provincial, i ser desplaçat de la presidència
de la Diputació, es presenta per la ciutat de Barcelona, com a garantia de
tenir el càrrec de diputat, i quedar-se a la Diputació. Sí, un candidat
d’Igualada, se’n va a Barcelona, per a mantenir el càrrec.
Tot s’hi valia,
aleshores ? Puc assegurar que a la majoria de militants i simpatitzants no ens
va agradar ni varem recolzar un espectacle com aquest. Eren altres temps, però
a dia d’avui, això no es permetria. I d’aquí va passar al Parlament de
Catalunya, ocupant el càrrec de Vice-president segon de la Mesa, entre altres
càrrecs, en el partit com membre de l’Executiva Nacional, durant catorze anys.
Posteriorment va presidir la Fundació Teatre Lliure, en representació del
partit socialista. Per entendre’ns , trenta anys de càrrecs de primer nivell,
institucionals i de partit, i com en altres casos, és en aquest moment quan
“veu la llum”, renega del partit, i se’n va a aixoplugar-se a ERC. Altres, han
seguit el camí, curiosament en el moment d’anar “ a la recerca de la poltrona
perduda”, es diguin Ernest Maragall, Maria Badia, Antoni Comin, Mohedano, J.I
Elena, etc.
Bé, allà ells
/elles amb la seva consciència, i ja s’ho faran els partits que els han
acollit, potser a no massa tardar, es trobaran amb una nova “revelació” que els
portarà a tornar a canviar. Ara bé, facin el que vulguin, però , si us plau,
lliçons d’ètica i estètica, les mínimes, perquè tots ens coneixem, estem en un
petit país, i tot se sap i les hemeroteques preserven la història i la
realitat. A Badalona s’ha dut a terme una moció de censura, en una situació
excepcional, prèvia consulta als militants i simpatitzants que la varen
recolzar en un noranta – dos per cent. No criminalitzem els impulsors, ni
santifiquem un equip de govern, que havia menystingut i trencat tots els pactes
fets. Dintre d’un any, veurem a qui donen la raó. De moment, simplement demanem
, respecte. No tot s’hi val, recordem-ho.
UN PRESIDENT POC INFORMAT - art. Diari de Terrassa
UN PRESIDENT POC
INFORMAT.
Permeteu-me un parèntesis, per no parlar del món rural, i marxar a Suïssa,
el país que considero la meva segona pàtria, per la raó d’haver-hi viscut,
treballat i estudiat ,durant 7 anys, entre 1972 i 1979. Ho faig, motivat per la
presentació del llibre “El quadern suís” del president Quim Torra, en el qual
exposa tot un seguit de consideracions, ben poc fonamentades del sistema suís, i
en calla , algunes altres que no serien de rebut. M’explico.
A diferència de l’ex president Pujol, que tant aviat volia copiar Suècia, com Letònia, o
Dinamarca, el president Torra, posa Suïssa com a model, i així ho exposa en
aquest llibre, basat en la seva experiència, pels divuit mesos viscuts allà.
Simplificant, elogia que en aquell país, es pugui “viure” en un sol idioma,
segons el Cantó , i que es faci ús dels referèndums, amb una naturalitat i
reiteració , mai vistes, en cap altre país del món. Considera que mai Espanya
se li pot semblar i que el federalisme que es predica aquí, res té a veure amb
el que es practica, allà...
He llegit els extractes apareguts en els mitjans de comunicació i ja
procuraré llegir-me tot el llibre per veure-hi la sesgada visió que els
nacionalistes sempre procuren imposar a les seves propostes. Però només amb les
parts llegides ja es pot veure, la poca informació o els invents que transmet,
amb ben poca base fonamentada.
Suïssa va néixer com una Confederació , el dia 1 d’agost de 1.291, i va
esdevenir Federació amb la primera Constitució de 1848, seguida de la segona
l’any 1874, i la ben recent tercera, l’any 1999. D’ençà la primera Constitució
s’han dut a terme prop de 600 referèndums, de caràcter federal ( nacional) i molts
d’altres de caràcter cantonal ( regional) o municipal. Es procura sempre
agrupar-los, per evitar la multiplicació de dies electorals. Aquest sistema de
cridar a les urnes per a multitud de temes importants, es la base de la
democràcia directa, una de les més perfeccionades del món.
Ara bé, la manera de mostrar el sistema suís, per part del president Torra,
està molt allunyada de la realitat, pel que fa a pensar que cada Cantó ( Suïssa
consta de 26 Cantons) té el seu propi idioma, i tothom “viu” només en aquest
idioma. En absolut. Suïssa té quatre idiomes nacionals, però tres d’oficials.
Es a dir, l’alemany, el francès, l’italià, i el reto-romà , son tots nacionals,
però només els tres primers son oficials, per a totes les gestions i tràmits.
El reto-romà, el parla un 1% de la població del país, aproximadament. Allà ,és norma parlar tres o quatre idiomes,
i es “viu” aquesta riquesa i pluralitat, en la totalitat del país, sense
compartiments estancs, com vol fer veure el president Torra.
Però, més important que això. Quan elogia la democràcia directa, i la falta
de por a les urnes, amb un ús generalitzat dels referèndums, no explica que a
Suïssa, un referèndum d’autodeterminació ,NO SERIA POSSIBLE. La Constitució permet impulsar referèndums,
per diferents vies, però no per decidir sobre determinats temes vitals, com
seria el trencament del país. Es més, per a la formació d’un nou Cantó, han de
ser consultats tots els suïssos, i no només els que es vulguin independitzar.
Vaig assistir , en viu i en directe, a la creació del 26è Cantó de Suïssa, quan
el Cantó del Jura, es va segregar del Cantó de Berna, la capital, i va ser tot
el país que ho va decidir. I puc assegurar que a Suïssa, un 6 i 7 de setembre
de 2017, no s’hagués permès el trencament del Reglament del Parlament, ni de
l’Estatut i la Constitució, com es va fer aquí. Impensable, perquè el dia 8 ,a
primera hora del matí, la legalitat hagués retornat de forma immediata. En un
país seriós i rigorós, les lleis son àmplies i segures, però molt dures quan es
pretenen vulnerar. Veig que el president Torra, va estar massa poc temps en el
país, com per aprendre’n l’immens llegat democràtic que conté.
Wednesday, June 27, 2018
EL CAOS PER GUIÓ - art. Blogesfera socialista
EL CAOS PER GUIÓ.
Si a Artur Mas, se li va trencar el timó, se li va espatllar
la brúixola, i va perdre la carta de navegar; a Carles Puigdemont, li va
fallar, pràcticament tot , anant d’una banda a l’altra, fins acabar fugit
,podem dir que Quim Torra, no ha perdut res, perquè res no té, com per saber
cap on vol anar.
El nou govern viu en el caos més absolut. Cada dia improvisa
alguna proposta, desmentida a la tarda o l’endemà per ell mateix, per algú del
seu moviment, pel president que no és president, fugit a Alemanya, o per algun
dels socis de govern. El resultat: el regne del caos, o si voleu, la república
del caos.
Podríem omplir pàgines, amb els despropòsits més rellevants,
duts a terme en les poques setmanes de vida del nou govern. Des de decidir si
anar o no a rebre el Rei, en motiu dels Jocs del Mediterrani, a demanar
entrevista oficial amb ell, passant per trencar relacions amb la Casa reial, o
anunciar un nou 1-O, desmentit per la portaveu, passant per la renúncia a la
unilateralitat , en paraules de Pablo Iglesias ( líder de Podemos) al sortir de
la reunió amb el president, afirmacions contradites de nou, per la portaveu.
No passa dia que no tinguem una dosis de sobiranisme,
seguida d’una de realisme, en contradicció permanent entre els socis de PDECAT
i ERC, amb algunes intervencions de la CUP que hi posa la seva mà innocent, com
la de tornar a portar al Parlament, la recuperació de les lleis de
transitorietat, anul·lades pel TC. En poc temps, pot haver-hi una nova via
judicial oberta, contra la part de la Mesa del Parlament, i el seu President,
per tramitar unes propostes que varen ser considerades anticonstitucionals,
l’any passat.
De tot plegat es dedueix, la total falta de guió, per saber
cap on portar el país. No es vol assumir la derrota de la unilateralitat, i
retornar a la normalitat legal. Es vol mantenir una mena de pols amb l’Estat
per donar a entendre que els grans objectius es mantenen intactes, i que només
estem en una mena de parèntesis de descans, per agafar forces i tornar a la
càrrega. No volen admetre les nul·les possibilitats de tirar endavant cap mena
de procés independentista, i prefereixen viure en el caos permanent.
El problema és que un país no es pot governar, sense un
programa de govern, amb uns objectius clars, un guió, uns pressupostos, unes
inversions...pensar que només amb grans paraules i gesticulacions n’hi ha prou,
és caure en el populisme més estèril. Però, de moment aquí estem. Es més, el
canvi de govern central, ha acabat de destarotar una mínima estratègia d’enfrontament,
per aparèixer com les víctimes habituals, i no saben com reaccionar davant un
govern que estén la mà i proposa arribar a grans enteses, com per poder
retornar a la normalitat.
De moment el caos. Confiem i esperem que d’aquest caos, en
vagi sortint l’acceptació de reprendre les negociacions , per arribar a pactes.
Les darreres enquestes, mostren el cansament de la societat catalana i
espanyola per un tant llarg conflicte i la majoria acceptaria determinats
canvis, com a via per a la normalització. Un bon polític ha de saber aprofitar
les ocasions que se li presenten.
Monday, June 25, 2018
FONAMENTS BÀSICS DE POLÍTICA I PROTOCOL- art. Nació Digital Solsona
FONAMENTS BÀSICS
DE POLÍTICA I PROTOCOL.
He de dir que s’han superat àmpliament les causes d’estranyesa, sorpresa, i
esperpent, per part dels representants del govern de la Generalitat , i molt
especialment, per part del nou president, en la persona de Quim Torra. No el
coneixia d’a prop, però tant ell com el propi Carles Puigdemont, suposen una
novetat en el món polític català, pel que tenen d’improvisadors nats,
contradictoris, poc preparats, i desconeixedors dels més elementals fonaments
de la política i el protocol.
En els meus quaranta anys de vida política activa, he conegut grans
polítics, dels quals he intentat aprendre tot el que he pogut, i sempre he
procurat no endinsar-me en terres ignotes, per evitar caure en improvisacions o
en terrenys desconeguts. Es una bona manera de garantir serietat i eficàcia, en
l’acció de govern, o en el paper de representant de la oposició, allà on havia
de fer aquest paper.
A nivell de protocol, he tingut grans mestres, en les persones dels caps de
protocol de la Diputació
de Barcelona i de l’Ajuntament de Barcelona, dues de les principals
institucions del país nostre i de l’Estat. He estat en multitud d’esdeveniments
i en cada un , aprenia alguns elements que després m’han servit per actes molt
més modestos, però millor saber-ne , per dalt que no per baix.
Dic això, perquè portem unes setmanes de noticies realment sorprenents, pel
que suposen de desconeixement de la política i del protocol, més elemental.
Poso algun exemple. Que dos ex presidents i el president actual, de la Generalitat es
dirigeixin al Cap de l’Estat, reclamant tot un seguit de qüestions, comporta un
interrogant sobre si saben quin és el veritable paper del Cap de l’Estat, en la
persona del Rei Felip VI. Estem en una monarquia constitucional, i per tant, el
Rei regna, però no governa i per tant, tota petició i reivindicació passa pel
govern i no per la Casa Reial.
Que el President Torra, demani reunió directa amb ell, suposa desconèixer
que la agenda del Rei, és consensuada i avalada pel govern, i no en té de
pròpia, sinó és pels temes estrictament personals i familiars.
Que el President Torra, digui que talla relacions amb la
Casa Reial , és un brindis al sol, sense cap
mena de conseqüència directa, perquè el Rei continuarà anant allà on el govern
l’envii, fent el que li diguin que faci, i ostentant el càrrec en tot el
territori espanyol, sense cap mena de restricció.
Que en els Jocs del Mediterrani, el president Torra, primer digui que no hi
anirà, després que sí, i després que no el rebrà, però que estarà al seu
costat, durant la inauguració suposa un pèssim exemple del que no pot fer un
polític: fer el ridícul.
Puc posar una dotzena més d’exemples ocorreguts en els darrers dies, però
crec que son conseqüència del desordre i falta de guió del nou govern, i molt
especialment d’un president que diu dependre d’un altre president, fugit a
Alemanya i desconnectat de la realitat diària del país. Espero i confio en que
en poc temps, la feina diària, allunyi aquestes maneres de fer i actuar, i el
govern es dediqui al que toca: a governar que prou falta fa desprès de tant de
temps d’incerteses i daltabaixos. El país necessita retrobar la normalitat i
quan més aviat, millor.
Saturday, June 23, 2018
AQUEST BLOG, HA ASSOLIT LES 100.000 VISITES -
EL BLOG, HA
ASSOLIT LES 100.000 VISITES.
Aquesta setmana,
el blog que conté tots els meus escrits des del desembre de 2005, ha assolit
les 100.000 visites. Ho considero un repte i un honor que tantes persones hagin
obert aquestes pàgines per llegir el seu contingut. En total, hi figuren 2.701
escrits, procedents de la darrera etapa de Diputat al Parlament, pel PSC, i
després , escrits com alcalde, com dirigent del partit socialista, o com a
simple articulista, que li agrada reflexionar sobre multitud de temes que veu
en la seva vida quotidiana.
No va ser fàcil,
entrar en la via electrònica, perquè durant molts i molts anys, m’havia
acostumat a teclejar tota mena de màquines d’escriure, a una velocitat
raonablement alta, gràcies a les lliçons que havia pres, en una acadèmia
mecanogràfica, de Barcelona.
Tard o d’hora
calia fer el salt, i no era lògic escriure, i posteriorment que algú hagués de
repicar tot l’escrit per a poder-ho enviar a diaris, revistes, o a d’altres
administracions. Fou gràcies a un curs de formació, organitzat pel Parlament de
Catalunya, com vaig perdre la por als ordinadors, i em vaig endinsar en aquest
món, sense arribar a ser cap llumenera. Simple qüestió pràctica per a mi, i el
meu entorn. De totes maneres, agraeixo aquella oportunitat que ens va oferir el
Parlament i els mitjans tècnics, posats per l’ajuntament de Barcelona.
En aquests anys,
he pogut constatar com s’ha anat incrementant el nombre de lectors, i com la
tecnologia ha evolucionat fins el punt de poder saber des d’on entren en el
blog. Sorprèn gratament veure alts nivells de lectura de persones, de països
tant llunyans com els EUA, Rússia, Ucraïna, Polònia, Alemanya, Irlanda,
França... i lògicament, Espanya. Però, en moltes ocasions, el més gran nombre
de lectors, son dels països , enumerats en primer lloc, cosa que em fa pensar
en colònies de catalans, arrelats en terres llunyanes que desitgen tenir
informació de la terra a la qual pertanyen, o en la qual varen néixer.
Vaig ser
emigrant, durant 7 anys a Suïssa, en uns anys en que les noves tecnologies no
existien, i penso , sovint en aquests meus lectors, vivint en terres llunyanes.
Ningú es pot imaginar l’enyorament i les ganes de saber coses del país,
aprofitant estones lliures o caps de setmana, per repassar noticies diverses,
de gent amb pensaments diferents.
A tots els
lectors, gràcies per la fidelitat i confiança que em feu. Els meus escrits
reflecteixen el pensament, les vivències, les crítiques, angoixes o
indignacions que veig, en la feina diària d’alcalde, en la de militant del
partit socialista, o com a conseqüència de xerrades, contactes i debats, amb
altres persones, del mateix partit o d’altres. També, venen motivats per la
poca presència d’escrits procedents de l’àmbit en el qual estic immers, des de fa quaranta anys. Hi ha poca gent que escrigui, i
gosi criticar, proposar o alterar el que és la doctrina oficial. Algú ho ha de
fer, i si , a més em serveix per expressar sentiments, millor que millor.
En resum, per a
mi , aquesta setmana no deixa de tenir una simbologia mítica, per haver arribat
als 100.000 lectors, comptabilitzats. N’hi ha molts d’altres no
comptabilitzats, per llegir-los en diaris i revistes, la qual cosa faria pujar
notablement aquesta xifra. Es un petit afalac al meu ego, tenint clar que sé les
meves limitacions i ambicions. Dit això, celebro amb tots els lectors aquest
cim, i continuarem al peu del canó, tants d’anys com la salut ho permeti.
Gràcies a tots i a totes.
Friday, June 22, 2018
EL COLOR NO ÉS LA QUESTIÓ - art. Regió 7
EL COLOR NO ÉS LA QÜESTIÓ.
Tothom és ben lliure de mostrar preferències, queixes,
protestes o iniciatives, pels mitjans que cregui oportuns, i fer-ho amb el
color que més li agradi, i amb les formes que trobi més adients. Altra cosa és,
on i com els vol mostrar.
La seva persona, la seva casa, cotxe o jardí particular, son
seus, i se’n pot servir com i quan vulgui, però no, quan es tracta d’espais i
llocs col·lectius. Aquí, és on topa la llibertat individual , amb la col·lectiva.
La col·lectiva, és de tots, i s’ha de respectar i protegir, per evitar caigui
en mans d’uns, en detriment dels altres.
Estem assistint, a una apropiació clara i generalitzada dels
espais comuns, col·lectius, per part d’uns, com si tinguessin carta blanca, i
justificació per fer-ne el que millor els sembli, sense cap mirament ni
respecte pels qui no comparteixen els mateixos ideals. Aquí és on topem amb la
usurpació dels drets d’uns , per part d’uns altres, que creuen estar en
possessió de la representació de tot un poble.
Un poble, és un conjunt d’individus, amb tota la seva
diversitat i complexitat, units per unes lleis que regulen els drets i deures,
com a base per la convivència pacífica i respectuosa. Aquestes lleis, es diuen
Estat d’Autonomia i Constitució, a banda lògicament del Codi Civil.
Dic això, perquè de la controvèrsia pels llaços grocs, les
estelades blaves o vermelles, l’arraconament de la senyera, i altres decisions,
se’n deriva una gran conflictivitat que s’ha d’aturar i regular, per evitar
mals majors.
No és de rebut, considerar tot l’espai públic, col·lectiu,
com lloc adient per expressar unes idees polítiques, i fer-ne el que es vulgui.
Podem veure monuments històrics, monuments nacionals, propietat de tots,
embolcallats d’estelades, o tapats, parcialment o totalment per aquest o altres
símbols. I en aquest cas, tant lamentable seria posar-hi banderes oficials, com
les que no ho són.
Es lamentable veure ponts romànics, esglésies o campanars,
presidits per estelades, turons, roques, caps de muntanya, emblemàtics,
espatllats per la presència de símbols que res tenen a veure amb la natura ni
amb el paisatge. Milions de fotos, no es poden fer, per símbols que no respecten monuments de primer ordre.
I si això passa, en espais emblemàtics, el mateix podem
veure en molts pobles i ciutats, on mobiliari urbà, parcs i jardins, o altres
elements quotidians, son pintats, tapats o embolcallats amb elements
artificials de plàstic que deixen dotzenes de tones , escampades per tot el
país, sense que a ningú li preocupi el grau de destrosses que causen. Alguns
son molt prim mirats amb el medi natural i el medi ambient, i altres, es
permeten destrossar-los, sota la justificació d’uns símbols de protesta.
Hem vist en el passat recent, com moltes operacions de
protesta, moltes mobilitzacions i altres moviments, no han produït cap efecte
decisori. Anaven “de farol”, i malgrat això, consideraven èpic i obligatori
posar i mostrar símbols per tot arreu. Algú ha pensat en si aquesta via de
protesta, porta a algun objectiu concret ? Algú creu que resol algun problema
concret ? O que modificarà la situació actual ?
Potser , millor tornar al compliment dels drets i deures, i
deixar que les institucions facin el seu paper, sense intromissions que , fins
ara, res han resolt, i en canvi han servit per a complicar i enredar més la
situació. El civisme, consisteix en respectar els espais, i les idees de tots.
I fins fa pocs anys, Catalunya, donava lliçons de seny. Estaria bé tornar als
vells preceptes del passat, i abandonar vies que res han portat de bo, i en
canvi han trasbalsat la vida del país. Es un bon moment per fer-ho. El color no
és la qüestió, el problema és el respecte comú.
FORA CAIXERS - art. Diari de Terrassa
FORA CAIXERS.
Per avui mateix, estimats lectors, està previst que el BBVA, retiri els
caixers automàtics, dels municipis de Vilada i Borredà. Pobles veïns, de la
comarca del Berguedà, que s’afegiran a centenars d’altres que ja els varen
perdre, anys enrere.
Aquesta acció, ja va tenir un aspecte més dramàtic, quan tres anys enrere,
van tancar la única oficina bancària del poble. Una decisió presa, de pressa i
corrents, sota l’excusa d’una imposició per l’absorció de Catalunya Caixa per
part del BBVA. Abans, les sucursals eren de Caixa Manresa.
Per entendre’ns i saber del que parlem. Des de 2008, a Catalunya, han
tancat 4.000 sucursals bancàries, moltes d’elles, situades en pobles petits,
deixant-los sense ni una sola oficina. Es el que va passar en el meu poble i
com ell, a altres 550 de Catalunya. Es a dir, tenim més de mig país, sense cap
servei bancari, ni en forma d’oficina, ni de caixer automàtic. Després diran
que els preocupa el despoblament del territori .
I és que no tenim govern, pròpiament dit. Un govern ,ha de prendre mesures
i decisions, per a protegir els territoris més desvalguts, i la seva gent. No
n’hi ha prou de fer discursos i dir que els preocupa el desequilibri, si
després no fan res, per evitar-ho. Hi ha hagut covardia davant les grans
empreses i les grans corporacions bancàries, per exigir presència territorial.
Aquestes corporacions han rebut milers de milions, durant la crisi bancària,
però cap exigència per cuidar la gent que viu en el món rural.
Així, doncs, un cop més a la pèrdua de serveis bàsics, pensant que la gent
ja s’espavilarà i farà ús de les noves tecnologies, com a les grans ciutats. No
compten en l’elevat percentatge d’envelliment, ni en les distàncies a la capital,
i les dificultats per moure’s d’aquest àmbit de població. I és que s’han
incomplert tots els compromisos per fer un canvi moderat i lent, cap a les
noves tecnologies. Al final, han optat per tirar pel dret, i qui no pugui
arribar, que es quedi pel camí. No hi ha comprensió ni pietat, estem en
territoris de segon nivell.
I que això ho pensin i ho prediquin amb fets, les corporacions bancàries no
ens ha de sorprendre, el que sí indigna és la passivitat per no dir connivència
del govern de la Generalitat, en dur-ho a la pràctica. Quan se’ls exposa la
problemàtica, i es critica, l’abandonament , ho troben lamentable, de paraula,
però no fan ni un pas per a fer-hi front. No es volen complicar la vida, ni
enemistar-se amb els poderosos. Així anem, així estem.
I és que portem massa anys, en terres llunyanes, deixades de la mà de Déu ,
a l’espera que algú se’ns agafi seriosament. El món rural es despobla perquè es
van perdent serveis i oportunitats, i al final, la gent es cansa de resistir i
marxa cap a ciutats. Aquest despoblament el pagarem car a no gaire tardar,
perquè un territori desèrtic, és un territori no vigilat ni cuidat, i per tant
objecte de males pràctiques.
Fa anys ho venim denunciant, en multitud de fòrums, sense aconseguir el
ressò necessari per canviar la situació. Amb el nou govern de la Generalitat,
no hi veiem cap personatge, ni cap voluntat per redreçar la situació, de manera
que caldrà fer tot el possible per abreujar el seu mandat i aconseguir
l’entrada de nous partits, que conformin un nou govern, en el qual la pèrdua de
caixers, d’escoles, serveis mèdics, farmacèutics, etc, es considerin temes
greus com per canviar normatives i regulacions, per incentivar l’arrelament de
la gent, en el mon rural. Avui uns pobles han perdut uns caixers, però hi ha
molts altres serveis, pendents d’un fil, i d’aquest fil, depèn la supervivència
de moltes activitats i famílies en llocs estratègics. De moment el govern mira
cap un altre costat, com en els darrers anys.
PISCINES - BORREDÀ - DEMÀ PRIMER DIA
PISCINES OBERTES
DEL 23 DE JUNY AL 2 DE SETEMBRE- BORREDÀ
Aquest dissabte dia 23 a
les 11 del matí, comença el període de piscines, que s’allargarà fins el
diumenge dia 2 de setembre.
A diferència de l’any passat, aquest estiu, funcionaran les dues piscines
perquè disposem de 2 socorristes titulats.
L’horari de funcionament és de les 11 matí a les 20 hores, els 7 dies de la
setmana. Els preus son els mateixos de l’any passat.
A l’entrada de les piscines figuren les normes d’obligat compliment, i per
a qualsevol dubte podeu parlar amb els socorristes o la taquillera.
Bon estiu a tots i a totes.
Borredà, 22 de juny de 2018.
L’Alcalde – President, Joan Roma i
Cunill
Wednesday, June 20, 2018
RESPOSTA AL MONJO DE MONTSERRAT- J.M BAUSSET- art. Nació Digital Solsona
AL MONJO DE
MONTSERRAT, JOSEP MIQUEL BAUSSET.
El procés
independentista, no deixa de donar sorpreses, tot i el reconeixement per part
d’una de les protagonistes,la ex consellera Clara Ponsatí, que de fet es
tractava “d’una partida de pòquer, en la qual el govern català, anava de
farol”. No semblen “ de farol”, els danys produïts per aquest procés, a nivell
de trencament de la societat catalana, pèrdua d’empreses, desprestigi de les
institucions catalanes, ampliació del desafecte entre Catalunya i Espanya, i en
definitiva, greus perjudicis per a tots, a nivell individual i col·lectiu.
Dic això, davant
l’increïble article aparegut a Regió 7, el passat dissabte dia 16 de juny,
signat pel monjo de Montserrat, Josep Miquel Bausset, arran de la visita que li
varen fer l’esposa i la mare de l’ex conseller d’interior, Joaquim Forn. Es
poden compartir les opinions de tristesa i dolor per l’allunyament i per estar
en presó, però que un monjo de Montserrat, afirmi l’existència de presos
polítics, o que culpi l’Estat, de la seva situació , resulta sorprenent.
Transcric alguna
de les seves frases, “ Un Estat que empresona gent pacífica, em recorda el salm
57 quan denuncia els qui, en comptes de fer justícia, maltracten els justes”
“Sabeu què es fer justícia, poderosos ? ¿Sentencieu entre els homes amb raó ?”.
Puc continuar, però ja es pot veure per on van les coses.
Un Monjo de
Montserrat, acusa l’Estat, d’empresonar gent justa, pacífica que no ha comés
cap delicte, per tant, se suposa que el Jutge i el Tribunal que ha tirat
endavant l’acció judicial, son injustos i per tant, actuen FORA DE LA LLEI. De
fet continua “ Si l’Estat mostra la seva inhumanitat empresonant persones que
tenen tancades 16 hores al dia a la cel.la, encara es mostra més inhumà
castigant lels familiars dels presos polítics que han de fer centenars de
quilòmetres per veure els seus fills o filles, els seus pares o mares o les
seves parelles”.
Com es pot veure,
a Montserrat, no s’estudia la separació de poders, ni s’imaginen l’existència
de la justícia com un dret i un deure , per garantir la convivència entre
ciutadans. No sembla vigent, l’existència del Codi Civil, ni de l’Estatut
d’Autonomia o la Constitució. Ell ja ha resolt que és l’Estat el que actua, i
ho fa sense cap base legal. Per ell a Catalunya , ningú ha vulnerat les lleis ,
i per tant ningú ha de ser portat davant la Justícia.
Els perjudicats
per unes decisions i actuacions que “anaven de farol”, no tenen cap dret a la
Justícia, i per tant, tots els protagonistes haurien d’estar lliures i sense
cap mena de càrregues ni càstigs pels danys causats. No considera que ningú
hagi patit perjudicis, i per tant, l’Estat, actua injustament. S’afegeix a tots
aquells que consideren l’Estat, com una mena d’organisme pervers, sense acceptar
que l’Estat som tots, i que l’Estat té unes eines per garantir la convivència i
l’estat de dret, que son la norma essencial per garantir els drets i deures de
tots els qui en formen part.
Sorprenent
article, i sorprenent afirmació de que Montserrat acull a tothom i per tant,
suposadament, un lloc privilegiat pels d’una part del país. Els altres, els deu
considerar esgarriats, o perduts en els llimbs de la confusió i el poc amor al
país. Francament, tota una lliçó d’equidistància i respecte per l’estat de
dret. Demanaré què en pensa el Pare Abad.
Tuesday, June 19, 2018
DIETES DE TRANSPORT - SENSE MOURE'S - art Nació Digital Solsona
DIETES DE
TRANSPORT, SENSE MOURE’S . PETICIÓ AL PARLAMENT DE JUNTS X CAT.
Com ex diputat, ja no m’estranya res del que veig, llegeixo o escolto. Tot
és possible, tot és imaginable, en el Parlament de Catalunya que s’ha convertit
en una caixa de sorpreses, i ha perdut tota la serietat i dignitat que havia
tingut.
A ningú li estranya que el President faci servir els lletrats com a
advocats particulars per veure si presenta o no , denúncies, querelles o recursos
contra el govern central, el tribunal suprem o al propi Tribunal
Constitucional. Que totes acabin a la paperera no li deu semblar malament perquè
no escarmenta i continua volent tenir un protagonisme que per si mateix no té.
Trista manera d’actuar perquè sembla no donar-se compte del desprestigi en
que posa el Parlament, quan l’utilitza com eina política per anar contra el
govern central, o pitjor encara, contra decisions de tribunals. Tenia l’esperança
que l’experiència pel vist de l’anterior presidenta faria modificar el seu
comportament, però l’afany de protagonisme el fa caure en actituds prepotents ,
totalment contràries a la figura d’un President institucional.
Però, anem al gra. El que avui m’ha fet saltar de la cadira, ha estat la
informació , mitjançant la qual el grup parlamentari de Junts x Cat, la
candidatura de l’ex president Puigdemont, exigeix al Parlament que pagui dietes
de transport als diputats presos o fugits. Es a dir, demanen que tant
Puigdemont, com Sánchez, Rull i Turull, cobrin el sou de diputat, i a més, les
dietes que es paguen per desplaçaments pel territori. Sí, sí, heu llegit bé.
Volen cobrar dietes de desplaçament, encara que no es moguin ni vagin a les
sessions parlamentàries. Que no hi puguin anar, és un altre tema, però és
inimaginable cobrar per unes despeses que no tenen.
M’explico. Els diputats tenen, un sou base, igual per a tots, i després uns
complements en funció dels càrrecs que ostenten en el Parlament, sigui perquè
presideixen alguna Comissió o perquè son membres de la Mesa, o tenen altres
càrrecs. A tot plegat, s’hi ha d’afegir les dietes per desplaçaments, lògics
per raó de mobilitat , en funció del lloc on es resideix. El Parlament va
establir tres àrees, segons distància a la Cambra Catalana, de manera que hi ha
un primer cercle, similar a l’àrea metropolitana de Barcelona, una segona àrea,
fins un centenar de quilòmetres de llunyania, i una tercera, per als més
allunyats.
En el meu cas, en els anys de diputats estava en aquesta tercera àrea
perquè vivia a més de 125 quilòmetres de la capital. A part del quilometratge
per anar de casa al Parlament hi afegia milers de quilòmetres per a complir amb
les funcions de diputat , adscrit a la Catalunya Central. De fet, habitualment feia uns 4.500
quilòmetres al mes, i havia de canviar de cotxe, cada quatre anys. Doncs bé, en
aquestes circumstàncies, és lògic tenir dietes de desplaçament, però que Junts
x Cat, demani pagar dietes, a diputats que estan a la presó, o fugits a l’estranger,
és increïble.
De fet, el silenci d’ERC és immens. No han dit res, ni han fet una proposta
semblant, perquè deuen imaginar el mal que causa, a una ciutadania que es va
informant de totes les extravagàncies fetes durant el procés, quan tot “anava
de farol”. I que ara alguns vulguin cobrar per no moure’s, supera l’inimaginable
i deixa la política en molt mal lloc. Cada dia que passa comprovem la distància
entre la realitat i la imaginació que impera en una part de Junts x Cat, que va
realment per lliure. M’agradarà veure què hi diu el president. En pocs dies
tindrem la resposta, i segons quina sigui, un nou motiu de revolta.
Friday, June 15, 2018
DE FAROL - art. Regió 7
DE FAROL.
Poc a poc, es van
coneixent algunes de les interioritats del procés independentista, explicades
en blocs, llibres o articles, per part d’ alguns dels seus protagonistes ,els
quals comencen a explicar determinades realitats, que temps enrere no volien
admetre, ni sentir-ne a parlar.
Aquest és el cas,
de l’anterior Consellera d’Educació del govern Puigdemont, Clara Ponsatí,
fugida primera a Bèlgica, i ara a Escòcia, a l’espera de saber si és
extraditada o no. En declaracions fetes, el diumenge passat, reconeix que “ el
Govern català jugava a pòquer , però anava de farol “.
No sóc jugador de
cartes, com tampoc ho deuen ser la majoria dels lectors, però tothom té clar
que vol dir “anar de farol”. Aquesta expressió resumeix molt bé, tot el que ha
estat el procés independentista, per a bona part dels protagonistes, situats al
capdamunt de l’organigrama, que no pas de les bases, sincerament immerses, en
un moviment que creien ben pensat, ben dissenyat, i amb grans possibilitats
d’èxit, per no dir, amb garanties totals.
En els propers
dies i mesos, aniran apareixent altres novetats i constatacions de com es va
muntar tot un procés, promogut per uns bons especialistes i estudiosos dels
fenòmens de masses, així com de l’ús que es pot fer de les noves tecnologies,
utilitzades de manera massiva, al servei d’una causa.
No és cap
novetat, l’impacte que tenen determinades noticies i informacions, quan els qui
les reben estan predisposades a creure-se-les i a actuar, en conseqüència. En
el nostre cas, s’han sumat greuges històrics, que hi són, amb comportaments de
menyspreu i desídia , com per actuar de forma multiplicadora ,a l’hora
d’incrementar el nombre d’indignats.
Sempre he tingut la sensació que hi ha tants independentistes, com
persones que sense ser-ho, es comporten com si ho fossin , per culpa
d’actituds, inacceptables per part del govern central, i partits propers.
La bola de neu
del descontentament s’ha anat fent més i més gran, per culpa de no haver actuat
a temps, i no haver ofert explicacions i sortides, a un malestar evident. La
reacció de l’estruç, no serveix per evitar els perills, al contrari, els
incrementa, i així hem arribat on ens trobem ara. Dit això, la greu
responsabilitat dels protagonistes del procés, no es pot minimitzar, ni
justificar, pel mal comportament del govern central. No s’hi val a trencar les
cartes, perquè l’altra no es comporti com cal. Al contrari, toca ser el màxim
de respectuós amb la legalitat, per carregar-se de raons, i fer-hi front, amb
la legalitat a la mà.
Tot el contrari
del que varen fer els governs catalans, presidits per Artur Mas, primer, i
després per Carles Puigdemont. Mai, mai, s’hauria d’haver trencat l’estat de
dret, i encara menys, haver vulnerat el Reglament del Parlament, l’Estatut
d’Autonomia i la Constitució. Aquesta fugida endavant, justificada amb un
suposat “dret d’autoderminació”, sense comptar, ni tant sols amb una majoria
social, va suposar la desautorització de tot el moviment. I de fet, va posar en
contra, tots els qui , en algun moment, havien cregut en un moviment
d’alliberament nacional.
La prova és que
cap país, cap govern, cap organisme internacional, estava disposat a recolzar
un moviment que “anava de farol”. El greu del cas, és que els protagonistes ho
sabien, n’eren conscients, per això no poden al·legar estranyesa que la
Justícia hagi emprès accions en contra d’aquelles accions, fora de la
legalitat. Altra cosa és com es duu a terme aquesta acció judicial, però
escoltar que el govern català, es jugava el futur, en una
partida de pòquer, no deixa de ser indignant, i que a més, anés de farol, ja
supera tot l’imaginable. Si algú tenia dubtes sobre el guió, ara comença a
tenir proves concloents. Aviat en tindrem unes quantes més, que ningú ho dubti.
Thursday, June 14, 2018
REFUGIATS, DIFICULTATS D'INSERCIÓ - art. Nació Digital Solsona
REFUGIATS ,
DIFICULTATS D’INSERCIÓ.
Segur que la immensa majoria, hem aprovat la decisió del govern espanyol
,d’acollir els 629 immigrants, reclosos en el vaixell Aquarius.
No es podia permetre una nova tragèdia, afegida a tantes i tantes que
contemplem, pràcticament cada dia. S’ha de poder fer front a aquesta allau amb
decisions eficients i ràpides, i la primera és acollir-los, en situacions
d’emergència, però la més efectiva, és ajudar-los en els països d’origen.
Ahir, vaig assistir a l’Assemblea anual del Fons Català de Cooperació,
celebrada a Granollers, i allà es pot veure el fruit de la cooperació en països
tant llunyans com Amèrica Central, Nord d’Àfrica, o l’Africa subsahariana.
Queda clar que si s’inverteix, hi ha resultats immediats i clarament positius.
Cal incrementar aquestes inversions, des de tots els estaments possibles, per
arrelar la gent allà on neix i creix.
Dit això, vull referir-me una altra vegada a les dificultats d’inserció
dels refugiats que tenim ja aquí, al nostra país. Hi ha enormes dificultats per
trobar pisos de lloguer, i tot seguit, contractes de treball, per aquest ordre.
Particulars i immobiliàries es neguen a llogar pisos a persones que no tenen
contracte de treball, i malgrat portin un document de Creu Roja, en que hi ha
un compromís d’ajuda al lloguer, la majoria no en tenen prou, i exigeixen un
treball.
Aquesta roda de dificultats és general, en la majoria de pobles i ciutats,
de manera que refugiats que ja han acabat la primera fase d’inserció, aprenent
l’idioma i formalitzant l’estada amb tota la documentació requerida, es troben
amb molts problemes a l’hora d’accedir a una vivenda, i buscar treball. De fet,
comencen a buscar treball de forma immediata, però per a molts d’ells l’idioma
és un fre important, per trobar-ne i quan estan preparats, resulta que no poden
llogar un pis.
No és fàcil trobar la solució, però alguna actuació s’ha de fer per
resoldre-la. En primer lloc, s’ha de fer una crida a la solidaritat i a la
cooperació. No es demana no cobrar lloguer, sinó acceptar el document de Creu
Roja , avalant un any el pagament, cas de que l’afectat no el pugui assumir. I
demanar a les immobiliàries un mínim de comprensió i col·laboració per fer el
mateix. La voluntat dels refugiats és integrar-se i poder refer la seva vida
aquí. Per tant, el que volen és trobar feina i vivenda. Si pot ser en aquest
ordre, perfecte, però sinó, tenir vivenda permet instal·lar-se en un poble o
ciutat, i buscar feina , sabent que cada nit la podran passar sota cobert.
Aquest és un dels grans reptes per resoldre la problemàtica dels refugiats.
No n’hi ha prou en acollir-los, hi ha una immensa feina, de preparar-los per
iniciar una nova vida. Com a voluntari de Creu Roja, i professor de castellà,
veig la problemàtica i les dificultats per resoldre-la, d’aquí que calguin
grans canvis , per sortir del cercle viciós en que la majoria es troben. De
tots depèn fer-ho realitat.
MENYS GESTICULACIÓ I MÉS GESTIÓ - art. Diari de Terrassa
MENYS
GESTICULACIÓ I MÉS GESTIÓ.
Amb tanta èpica, gesticulació i “perfomances”, portem sis anys, d’autèntica
falta de govern efectiu, i gestió eficient. Quan comparo la rellevància de la
gestió, de la bona gestió, d’un petit país com Suïssa, amb la del nostre petit
país, Catalunya, les diferències son abismals. Allà, la bona administració,
austera i eficient, és com el pa nostre de cada dia, i aquí, és una mena
d’excepció, no especialment rellevant, perquè els membres del govern, estan més
ocupats en la gesticulació que no pas, en la gestió.
Perquè dic això ? Doncs, perquè els qui estem al peu del canó, veiem passar
els dies, els mesos i els anys, a l’espera de resolucions que en països,
normals, quedarien resolts en unes poques setmanes. Ningú sap els perjudicis
causats pel procés independentista, a tots els nivells, però avui em vull
referir als estrictament municipals. Als que ens afecten els alcaldes, en
funció del càrrec que ostentem, en representació del poble que ens ha elegit.
I és que volem tanta i tanta autonomia per la Generalitat, que fins i tot,
ens varem llençar cap a la independència, sense més recursos que els
dialèctics. En paraules de la ex Consellera d’Educació, fugida primer a Bèlgica
i ara a Escòcia, “el govern jugava al pòquer i anava de farol”. Doncs bé, amb
tantes ànsies de llibertat, resulta que la Generalitat ha estat enormement
centralista, a nivell de competències municipals. Per a tot i en tot, els
ajuntaments depenen de la Generalitat, i com tothom pot imaginar, si la
Generalitat s’atura, es desorganitza, o es posa a batallar en altres camps, els
primers perjudicats, son els ajuntaments.
Així, doncs, portem sis anys de semi paralització de tràmits, gestions i
decisions, de manera que els danys causats son immensos, molts d’ells ja
irreparables. Però, si a més, de retardar més de mig any, la formació de nou
govern, dediquen els primers dies o setmanes a noves gesticulacions, la represa
administrativa s’allarga , de nou, i entra en els mesos d’estiu en que tot es
torna a relantitzar, per no dir, parar.
Hi ha centenars d’expedients en tots els Departaments, a l’espera de ser
estudiats i resolts. Costa molt d’explicar a persones, entitats i empreses, que
peticions trameses mig any o un any enrere, no tenen resposta efectiva ni
resolució presa. O veure com arriben informes positius per un tema, i altres de
negatius, per la mateixa qüestió. No hi ha cap garantia de resolució
d’expedients, en els terminis establerts. En absolut. Una de les feines
habituals dels alcaldes és perseguir papers, o documents tramesos per les vies
digitals, als serveis que tenen les competències. Cosa gens fàcil ni ràpida
perquè qui tingui temps, quan hagi llegit aquest escrit, que entri en el web de
la Generalitat i miri l’organigrama de cada departament. Aviat veurà el
laberint de secretaries generals, direccions generals, subdireccions,
organismes, serveis, ....com per constatar la feina pendent, de simplificació
administrativa.
No es pot perdre més temps en gesticulacions perquè hem perdut un temps
preciós, i el país no es pot permetre més retards. A nivell municipal s’han
perdut la majoria de subvencions que concedia la Generalitat. Hi ha necessitats
urgents, congelades per tants anys de dedicació a uns objectius impossibles. Es
hora de menys gesticulació i més dedicació a la gestió ordinària, que pot
semblar avorrida, però és la base perquè el país funcioni, a tots els nivells.
Monday, June 11, 2018
NOTA PREMSA - AJUNTAMENTS DE VILADA I BORREDÀ - NO VOLEM PERDRE CAIXERS AUTOMÀTICS.
VILADA I BORREDÀ PODEN
PERDRE EL CAIXER DEL BBVA, EN UNA DECISIÓ UNILATERAL I SENSE INFORMAR-NE ALS
AJUNTAMENTS RESPECTIUS.
El divendres passat, dia 8, es va penjar un cartell a la porta del Caixer
automàtic del BBVA , a Vilada i a Borredà, comunicant que el proper dia 21 els
caixers deixaran d’operar i suposadament seran suprimits.
En cap moment, els Ajuntaments de Vilada i Borredà n’han estat informats,
ni coneixen les causes de la decisió presa. Només rumors sobre una decisió que
afectaria altres petits municipis com els nostres, que ja varen perdre les
oficines, 4 anys enrere.
Aquell tancament es va fer de forma similar
a com s’està actuant ara, produint greus perjudicis a pobles com els nostres,
amb un component turístic molt important, i per l’existència de moltes persones
grans, les quals no tenen mitjans per desplaçar-se a la capital, ni mitjans
tècnics per operar amb les noves tecnologies.
Unes noves tecnologies, que fallen tot sovint, i que ni tant sols apleguen
tot el terme municipal. Treure el caixer automàtic suposa un nou cop a la
viabilitat dels petits municipis, i fer-ho, sense cap informació ni negociació
prèvia, suposa un menysteniment envers els representants públics, i a tota la
població, en general.
No entenem ni acceptem, una decisió com aquesta, ja que suposa una despesa molt minsa per una entitat com el
BBVA.
Els dos Ajuntaments, expressem el total rebuig al tancament, i hem dirigit
una petició al Consell Comarcal del Berguedà, per tal que defensi els nostres
caixers automàtics, i també els de tots els altres pobles de la comarca que han
patit situacions de tancament.
Necessitem un servei com aquest, almenys durant uns anys, fins que altres
mitjans tecnològics estiguin degudament rodats, i siguin fiables, com per no
haver de fer servir diner en efectiu. Confiem en la ràpida actuació del Consell
Comarcal, i la unió de tots els municipis que conformem la comarca del Berguedà
per a mantenir un servei bàsic com aquest.
Vilada i Borredà, 11 de juny de 2018
CARTA A CARRETERES- PETICIÓ NETEJA TRAM C- 26, ENTRE VILADA I BORREDÀ
CONSELLER
TERRITORI I SOSTENIBILITAT
Secretaria
General.
Direcció
General Carreteres.
Borredà, 10 de juny de 2018
Benvolgut Sr.
Director General,
En Joan Roma i
Cunill, Alcalde – President de l’Ajuntament de Borredà
EXPOSA
Que en un tram
de la C-26, entre els PK 159 i 161, manca , de forma urgent, procedir a
esporgar els arbres, a banda i banda de la carretera, a més de treure alguns
arbres caiguts, en motiu de les nevades del darrer hivern.
Aquest tram, molt tupit, de vegetació, les branques no estan a prou alçada
com per evitar que els vehicles de més gran volum ( autocars, camions) no les
toquin. Quan ho fan produeixen caiguda de neu , a l’hivern, o caiguda de gotes
de pluja, als vehicles que venen al darrera, amb el conseqüent perill.
Es per tot l’exposa’t que
REQUEREIX
Al servei de manteniment de carreteres, perquè en el termini més breu
possible, procedeixi a la neteja dels arbres caiguts, propers a la via, i a
esporgar els arbres, situats a banda i banda del tram entre els PK 159 – 161, (
entre Vilada i Borredà).
Aquesta operació és del tot indispensable i urgent, per evitar situacions
de perill, per caigudes de troncs de branques, al pas de vehicles d’especials
dimensions, o neu a l’hivern i aigua ,
en aquests moments, amb el conseqüent perill pels vehicles que venen al
darrere.
A l’espera que aquesta actuació es dugui a terme, de manera urgent,
aprofita per a saludar-lo ben cordialment.
L’Alcalde – President
Joan Roma i Cunill
Saturday, June 09, 2018
ALENADA D'AIRE FRESC - art. Nació Digital Solsona
ALENADA D’AIRE
FRESC.
Ben pocs, podran discutir l’enorme impacte que ha provocat el nou Consell
de Ministres, tant per la seva composició, com per la vàlua de tots i cadascun
dels seus components, amb una àmplia majoria de dones, no triades per quota sinó
per la preparació i trajectòria dels seus currículums.
En tots els moments històrics, hi ha imatges que trenquen amb el passat i
han vingut per quedar-se. Aquesta es una d’elles. Ja cap nova institució, ni
cap nou organisme podrà fugir de la composició dels seus principals òrgans,
perquè tothom estarà amatent a veure com s’aconsegueix posar-hi dones d’especial
rellevància. I no pel seu físic, sinó pel seu cervell, per la seva trajectòria
acadèmica i professional.
Sóc, des de sempre, un clar defensor del paper de la dona, en tots els
aspectes de la vida pública, com a via cap a noves formes de gestionar-la. I no
ho dic de paraula, sinó que ho demostrat
amb fets concrets. Ara mateix, l’equip de govern de Borredà, està composat per
quatre membres, dels quals , tres son dones. Però, vaig tenir un especial
interès, durant els meus mandats d’alcalde que el poble tingués la primera
Jutgessa de Pau, cosa que es va fer realitat, sis anys enrere, i la seva
substituta , també és dona. I les
tècniques de l’ajuntament, son majoritàriament, dones, excepció feta de l’arquitecte
municipal i l’enginyer.
En resum. Considero just que si la meitat de la població son dones, com a
mínim el mateix percentatge ha d’estar present en tots els òrgans de les
administracions, però a més, és que va en benefici de tots, perquè tenen altres
formes i maneres d’encarar els problemes, i canvien les estructures, per
aquestes diferents visions, i per les vivències que han tingut i viscut.
Tornant, al principi, el país necessitava un canvi, tant profund com el que
s’ha produït, a nivell de dirigents, i ara ho veurem també en l’ordre de
prioritats i actuacions. Estàvem cansats del PP, estàvem esgotats d’unes formes
maldestres , mal portades i mal gestionades, amb un grapat de Ministres
mediocres que no donaven la talla en cap lloc ni moment. Això s’aguanta durant
uns pocs anys, però produeix efectes molt perversos quan s’allarga més del
compte, i ara ja estàvem en temps de descompte, a tots els nivells.
El canvi, ha arribat en el moment just, com per donar un tomb a la situació
de tensió, crispació i desànim , a nivell general, i molt particularment a
nivell de Catalunya. Aquí, s’ha format el nou govern, i ara li toca posar els
peus a terra i fugir de tanta èpica i gesticulació, i es posi a treballar en
els problemes diaris. Ja està bé, de viatges amunt i avall, per demostrar
amistat, solidaritat i indignació per companys de viatge, però la vida
continua, i agradi o no, a tots ens toca esperar les resolucions judicials,
encara que algunes no les compartim ni entenem.
El nou Executiu català, no és per tirar coets, però almenys s’ha constituït
i permet normalitzar mínimament la vida quotidiana. Se’ls veu desorientats
perquè el vell relat que havien venut tenen clar que era inventat i no tenia
cap recorregut possible, com la realitat ha demostrat. Ara els toca
construir-ne un de nou, que permeti posar en marxa la maquinària autonòmica,
sense altres pretensions que el país funcioni, com ho feia ,anys enrere, abans
d’embrancar-se en el procés.
Oberta aquesta nova etapa, hi entrem amb una alenada d’aire fresc,
procedent del nou Govern central, amb l’esperança i confiança posada en que el
futur proper, estarà ple d’iniciatives encaminades a resoldre els principals
conflictes oberts. Aire fresc, per fi.
Friday, June 08, 2018
IRONIES DEL DESTÍ - art. Regió 7
IRONIES DEL
DESTÍ.
Amb el pitjor
resultat del partit socialista, en unes eleccions generals, i sense tenir el
Secretari General, de diputat al Congrés, es produeix un fet insòlit, que molts
no creien possible, com és la presentació d’una moció de censura, de la qual en
surt com a president de Govern, en Pedro Sánchez. No ho varen fer tant malament els pares de la
Constitució quan varen fer possible, un resultat com aquest, quaranta anys
després de la seva aprovació. I és que son pocs els països, en els quals,
aquesta via és factible. Aquí, ha permès, en una acció ràpida, intel·ligent i
destrament portada, un canvi de govern, en un moment realment necessari.
El moment és molt
delicat, però molt oportú. La moció era obligada, ni que no hagués prosperat, perquè
no es pot permetre que un partit de govern, tingui centenars de persones
encausades, a la presó, o a punt d’entrar-hi. Era tot un sistema corrupte que
calia apartar de les funcions de govern, i donar-li temps per a corregir les
estructures i reobrir una nova etapa, totalment diferent, a la viscuda.
La corrupció ha
de tenir càstig, i s’han d’implementar mesures, per a fer-la cada vegada més
difícil. La condició humana, sempre comportarà defectes i efectes no desitjats,
però el que no es pot consentir, és no castigar durament els comportaments il·legals. També el partit socialista, i altres partits,
han tingut casos de corrupció, però una cosa és tenir una poma podrida, i
altra, tenir-ne tot el cistell.
Els partits més
responsables i coherents, han establert unes mesures molt dures per aquelles
persones que han comès delictes, fins el punt de fer-les plegar, quan el
tribunal obra diligències, prèvies al judici. El que no pot ser, és anar
buscant i rebuscant excuses per no plegar, ni per no reconèixer actuacions
impròpies d’un càrrec públic. Costa molt dimitir. Massa, com hem pogut veure,
en multitud de casos. En aquesta ocasió, almenys s’ha produït un fet insòlit i
històric. Un president de govern, ha de plegar, i amb ell, tot el govern , en
bloc. Un exemple a seguir, en qualsevol altre lloc i moment.
I per aquelles
ironies del destí, el nou president va prendre possessió del càrrec, el mateix
dia que ho va fer el Consell Executiu de la Generalitat. Un Consell efectiu,
que ha permès reprendre les regnes de l’autogovern, i deixar enrere, massa
mesos d’intervenció estatal. Una intervenció obligada, per culpa d’unes
actuacions del govern Puigdemont que varen vulnerar l’Estatut d’Autonomia de
Catalunya i la Constitució. Qui cregui que la intervenció no era obligada, no
ha entès el que és un estat de dret.
Estem, doncs, en
un moment radicalment diferent de l’imaginat, poques setmanes enrere, amb bones
perspectives si des de les dues bandes, es comprèn què és pot, i què no es pot
fer. La unilateralitat no té cap possibilitat, ni el retorn al guió del procés.
Hi ha la mà estesa des del govern central, amb un president radicalment
diferent de l’anterior, amb un partit al darrere que té ganes de facilitar una
sortida digna i justa, a les justes reivindicacions, però sense cap possibilitat
de trencar amb l’estat de dret. Si tothom té clares les regles de joc, es poden
trobar enormes avantatges per a retornar a una normalitat diferent de la que
teníem. Precisament el conflicte va iniciar-se per la falta de normalitat.
En la moció, hi
ha hagut moviments i decisions, molt diferents dels duts a terme, en el primer intent de govern socialista. L’entesa entre PNB – ERC –
PDECAT, va ser decisiva per a facilitar l’èxit de la moció. Es lògic continuar
per aquesta via de propostes i actuacions, destinades a buscar complicitats ,
per a sortir d’un guió que no era factible.
La legalitat catalana i espanyola, no es pot vulnerar, si es vol
construir un pròsper futur. Ara hi ha la gran oportunitat per refer els ponts trencats,
i anar per les vies establertes. Ironies del destí, el mateix dia prenia
possessió el nou president, i el nou Consell Executiu, una bona senyal, dels
profunds canvis que veurem.
Thursday, June 07, 2018
BILATERALITAT PER UNS O PER A TOTS ? - art. Diari de Terrassa
BILATERALITAT PER
UNS, O PER A TOTS ?
Des de fa molts anys, i ara mateix, el president Torra, ha tornat a demanar
bilateralitat entre el govern de la Generalitat i el govern central, oblidant
que els Executius anteriors, i segurament, el seu mateix, no acceptarà cap
bilateralitat que li demanin els ajuntaments. I tanmateix, si la Generalitat és
Estat, els Ajuntaments son , Generalitat.
Perquè ho dic ?
Doncs, perquè el tant criticat “cafè per a tots” ha imperat a la
Generalitat des del primer govern Pujol,
pel que fa les relacions amb els ajuntaments. No es tracta de demanar
condicions especials per a tots i cadascun dels 947 ajuntaments de Catalunya, però
sí, mesures especials per a condicions especials. M’explico.
No és bo, legislar des d’un despatx a Barcelona, per al conjunt del país,
com si el país fos uniforme i fàcilment adaptable. Tenim un empatx de lleis, la
majoria de les quals son incomplibles per raons econòmiques, tècniques o
humanes. Es extraordinari el
desconeixement del propi país, que sovint demostra el govern de la Generalitat
quan imposa legislacions per a tot el territori, independentment de les
condicions que té.
En matèria urbanística, els és igual, tractar propostes destinades a
territoris desèrtics, com altres, densament poblats. Si un terreny és rústec,
fan servir els mateixos paràmetres, al Solsonès, que al Maresme, per posar dos
exemples extrems. El mateix han fet amb lleis tant complicades de complir com
les de protecció dels animals, les de protecció del paisatge, les de
contaminació lumínica, o les derivades de l’administració oberta, sense tenir
present que molts pobles de Catalunya, tenen greus problemes d’accés a les noves
tecnologies.
Tampoc s’ha fet un esforç especial per a dotar de recursos econòmics i
humans, als petits ajuntaments, per a poder facilitar els serveis que han de
prestar. S’han congelat les aportacions de fons , creades en temps del
president Maragall, i no hi ha hagut la creació de nous fons, per a preservar
la vida en el món rural.
A cada nou President, a cada nou Conseller de Política Territorial, se li
demana bilateralitat per enfocar i resoldre les problemàtiques d’una comarca,
en concret. Bones paraules, però res de profit. Si en algun moment s’han
atrevit a crear algun fons de desenvolupament o impuls a la dinamització d’un
territori, al cap de poques setmanes, hi han afegit una dotzena o una quinzena
d’altres territoris, per evitar fer polítiques individualitzades, o simplement
per quedar bé amb tothom. I quan es prioritza tothom, no es prioritza ningú. Es
el que hem tingut fins ara.
S’acaba de constituir el nou Govern, i li hem de donar els preceptius cent
dies de gràcia. Algunes declaracions i moviments, del president, no donen per
ser gaire optimista respecte el seu coneixement del país,
i sobretot de l’administració que presideix. Però bé, pels seus fets, els
coneixereu, i toca esperar la primera visita a la comarca per veure si sintonitza
amb les nostres necessitats o no. També, li demanarem si podem tenir una
relació de bilateralitat, en funció de les especificitats nostres. M’agradarà
sentir la resposta.
I és que aquí es mira a Madrid, amb uns ulls molt rigorosos, però no agrada
que els de comarques fem el mateix respecte de Barcelona. La crítica interna
costa molt d’acceptar, i encara més de corregir. Tenim sobre la taula un munt
de reclamacions i peticions de canvis burocràtics, per agilitzar la
Generalitat, que esperen des de fa molts anys. Veurem si ha arribat el moment
de fer-hi front, i aconseguir una agilitat, i una simplicitat que tots
agrairíem enormement. Donem, doncs, els dies de gràcia, mentrestant fem els
deures per a posar sobre la taula tot el que funciona malament. I si ells
demanen bilateralitat, pensin en oferir-la als qui la reclamem.
Wednesday, June 06, 2018
NOU CONSELL DE MINISTRES - CARTELL DE LUXE - art. Nació Digital Solsona
NOU CONSELL DE MINISTRES – CARTELL DE LUXE.
Sorprès encara, pels frenètics darrers deu dies, avui tenim
ja nou Consell de Ministres, amb una contundent representació femenina de 11
ministres per 6 ministres –homes. Em sembla perfecte. Es la millor manera de
deixar enrere la quota estricte i demostrar que hi ha prou dones preparades, en
els seus àmbits, com perquè ningú els hi discuteixi, els mèrits propis.
L’elecció, demostra una enorme saviesa i astúcia selectiva,
i alhora una capacitat de convicció, inimaginable, mesos o anys enrere. Es
sorprenent la conjunció de capacitats i experiència en tots i cadascun dels
membres que conformen el Consell, i l’enorme prestigi que acumulen. També
suposa una enorme valentia, deixar càrrecs de molt alt nivell, per un altre,
molt més insegur a nivell temporal i retributiu. Això sol, mostra una ambició
per enfrontar el gran repte de fer front a un moment especialment difícil i
complicat, per Espanya i per la UE.
Crec no equivocar-me si afirmo que per a molts, hem agafat
aquest Consell, amb el mateix entusiasme en que varem assabentar-nos del primer
Executiu de Felipe González, a l’octubre de 1982, en motiu de la primera gran
victòria socialista. Qui no recorda noms, de persones tant emblemàtiques i
preparades, com Narcís Serra, a Defensa, José Ma Maravall , a Educació,
Fernando Ledesma, a Justícia, Javier Solana, a Cultura, Ernest Lluch , a
Sanitat, Miquel Boyer, a Economia, Enrique Barón a Transports, Carlos Solchaga,
a Indústria, Fernando Morán, a Exteriors...
I és que la millor opció per governar bé, és disposar de
persones preparades, coneixedores del seu àmbit, amb prestigi intern i extern,
i acostumades a treballar en equip. Pedro Sánchez ha buscat l’excel·lència, per
a fer front a una de les etapes més difícils de la democràcia. L’Executiu,
comença amb molt bon peu, perquè dona la imatge de solidesa, honestedat i
preparació , indispensables per poder transmetre confiança i seguretat. Es el
que el país necessita, i el que la UE espera de la seva quarta potència .
Amb aquest bagatge es pot tirar endavant un programa
ambiciós de reformes, modernització i posada al dia de les infraestructures,
equipaments i serveis, de l’Estat. I alhora, es pot afrontar el conflicte
català, amb gent prou preparada i coneixedora de la situació, com perquè es
pugui iniciar un diàleg, una negociació i un pacte, que permeti normalitzar una
situació que ha sortit de mare, sense tenir clar el camí a seguir. En aquesta
normalització, tant important seran les ganes de trobar sortides adients, als partits
catalans, com les vies per facilitar acords raonables, per part del govern
central.
Si aquí se sap aprofitar l’ocasió, es pot recuperar la
confiança i posar les bases per retrobar l’autogovern perdut. Sense oblidar que
qui el va deixar perdre, foren els propis partits independentistes, quan varen
trencar i vulnerar les lleis catalanes , juntament amb les de tots els
espanyols. Fora de la llei no hi ha futur, i Pedro Sánchez complirà i farà
complir la promesa feta en la seva presa de possessió del càrrec de president.
Així, doncs, ha de ser l’Executiu català el que canviï d’estratègia i emprengui
la seva activitat, sota el principi del compliment de l’estat de dret. Només
així, anirem bé. La resta, és aventurisme, que ja hem vist on i com acaba.
El divendres hi haurà el primer Consell de Ministres, del
nou govern, i tot seguit veurem els nomenaments, canvis i propostes d’aquesta
primera sessió. Estic segur que el futur ens depara una normalitat democràtica,
per una banda, i un gran nombre de novetats , com feia temps no rebíem. El
destí, ens ha permès viure i veure, aquest canvi radical de temps polític, amb
un optimisme com feia anys no teníem.
Sort i bona feina.
Saturday, June 02, 2018
IMATGES CONTRASTADES - art. Nació Digital Solsona
IMATGES CONTRASTADES.
Una imatge val per mil paraules, i les imatges d’avui,
contrasten dues realitats, totalment diferents. Em refereixo a la presa de
possessió del càrrec de President del Govern, de Pedro Sánchez, i a la dels
membres del Consell Executiu de la Generalitat. M’explico.
La cerimònia a Madrid, ha estat austera, ràpida i fidel a la
més estricta legalitat. Exactament el que s’espera d’un càrrec polític, i més
especialment, quan es tracta de la segona autoritat de l’Estat. Ha estat també,
clarificadora, en quan a austeritat i simbologia. Ni Bíblia ni Crucifix, per
primera vegada en aquesta etapa democràtica. Em sembla molt bé, deixar les
coses clares, des del primer moment en que es pren possessió del càrrec. Si
estem en un Estat aconfessional, deixem els símbols , a banda i quedi clara
aquesta condició.
Pel que fa la promesa del càrrec, exactament el que mana la
llei. Ni una paraula més ni una paraula menys, perquè quedi clar el compromís
del president de complir i fer complir la Constitució, com a norma fonamental
dels drets i deures de tots els ciutadans. Qui cregui que en algun moment pugui
sortir d’aquesta promesa, somia o no coneix la serietat i responsabilitat del
nou president.
I presidia l’acte, el Cap de l’Estat, en la persona del Rei
Felip VI, tenint al seu costat, el Ministre de Justícia, en funcions de Notari
reial. HI ha assistit, el president sortint, Mariano Rajoy, també complint amb
el ritual democràtic, de traspàs de càrrec, donant a l’acte plena normalitat,
tot i el caràcter excepcional d’aquest relleu. Però, així s’han de fer les
coses, en un país democràtic, tal com fan els països amb una molt més llarga
tradició democràtica.
Relatada aquesta presa de possessió, la podem contrastar amb
la viscuda en el Palau de la Generalitat, on encara impera una gran dosis d’irrealitat,
i univers paral·lel. Posar un seient amb un llaç groc, per mostrar que hi
faltava el “president” d’una república imaginària, fugit primer a Bèlgica i ara
retingut a Alemanya, a l’espera de la seva probable extradició, és mantenir un
discurs ben poc real.
Prometre els càrrecs de conseller /a, sota l’eufemisme de
complir amb la legalitat, sense fer cap esment ni a la Constitució ni a
l’Estatut d’Autonomia, és voler fer veure que continuaran fent el que els sembli,
o el que un sector del Parlament els pugui demanar, encara que signifiqui
trencar amb la legalitat vigent. Això, ningú es creu pugui tornar a succeir,
vistos els resultats de la primera vegada que s’ha fet. Es una nova “perfomance” de voler quedar bé
amb la vianda al plat, una dita molt catalana, i molt repetida en els darrers
anys, com hem pogut comprovar.
I després per continuar amb les accions de cara a la
galeria, tocava sortir al balcó i posar una pancarta reivindicativa, a favor
dels empresonats o fugits a l’estranger.
Tocava fer-ho per a intentar mantenir aquesta imatge d’enfrontament, i
pols a l’Estat, encara que els partits independentistes hagin votat com a nou
president, a Pedro Sánchez, i siguin conscients que no per haver-lo votat, trencarà
amb la Constitució i l’Estatut d’Autonomia.
D’aquí, la poca solidesa del discurs del president Torra,
demanant bilateralitat entre els dos governs, i fent-li petició de diàleg, al
marge de la legalitat. Continua sense entendre de què va el presidir institucions
democràtiques, i les relacions entre unes i altres. Ben aviat, ho veurà i
comprovarà el que significa les relacions dintre de l’Estat, i el compliment de
l’estat de dret. En poc temps veurem canvis substancials en les pretensions i
decisions internes i externes.
Dit això. Avui és un gran dia. Un dia que obre una nova
etapa, molt important per a tots els espanyols, i molt especialment pels
catalans, perquè tenim un nou interlocutor a nivell d’Espanya i tenim nou
govern a Catalunya. Dos fets cabdals, que poden permetre l’inici de la
normalització política, econòmica i social, aquí i allà. Aviat ho veurem.
INCIDENTS I CONFLICTES - art. Regió 7
INCIDENTS I
CONFLICTES.
No reconèixer els errors propis, i només buscar els de l’adversari,
produeix un desequilibri en el sentit de la realitat, destinat a crear un
univers virtual ,en el qual s’hi instal·len, uns i altres, amb tendència a
crear dues comunitats, independents, una de l’altra.
A dia d’avui, no hi ha transversalitat d’idees i reflexions, entre el món
independentista i el constitucionalista, de manera que la distància entre uns i
altres es va fent més, i més gran. Si hi afegim, el greu error de no haver
format govern, l’endemà del 21 D, ens trobem en un país , mancat de lideratge,
i per tant, sotmès a divagacions i desconcert.
Aquesta situació de falta de referents, produeix desànim, i alhora ganes de
voler fer coses que obliguin a moure fitxa a l’adversari. Una vàlvula
d’escapament, és la campanya dels llaços grocs, pancartes, renovació
d’estelades, concentracions o qualsevol altre acte que pugui cridar l’atenció,
sobre una situació que no es vol acceptar.
No m’agrada, ni entenc, la situació dels presos preventius, perquè la trobo
desproporcionada i no prou ben argumentada, però l’hem d’acceptar, si acatem
l’estat de dret, en el que estem immersos. I no accepto la fàcil explicació del
món independentista, titllant de titelles del govern, els jutges que això han
decidit. El món judicial, és tant complex, com el món polític, o la pròpia
societat, i no es pot reduir el seu comportament i decisions, a ser manats,
pels polítics. Si així fos, el partit del govern central, no estaria immers en
una autèntica debacle judicial.
Dit això, el que ens ha de preocupar és la deriva cap a l’increment de
petits incidents, que es van ampliant i multiplicant per tota la geografia
catalana. De moment, parlem d’incidents, verbals i alguns de físics, però si no
aturem d’immediat aquesta deriva, els incidents, passaran a ser conflictes. I
els conflictes se sap com i quan comencen, però no com i quan acaben.
Estem en ple debat sobre l’ocupació dels espais públics. Per a uns, els
poden fer servir al seu gust, en tot lloc i moment, per altres, se’ls ha de
preservar, puix que de tots son. Compaginar la llibertat individual, amb la col·lectiva,
és un deure de tots, i els qui ostentem càrrecs institucionals, hem de fer
d’àrbitres de situacions molt complicades. I de totes totes, hem d’evitar els
conflictes, perquè esdevenen boles de neu que van augmentant , alimentats, per
uns i altres.
D’aquí la necessitat de tenir govern. Considero un greu error l’elecció del
president Torra, però , agradi o no , és el nostre president, i li pertoca
formar govern. I quan més aviat entri en acció, millor per a tots. Finalment,
ha entès la inutilitat de fer un nou pols al govern central. Un pols perdut,
com tants altres que no tenien justificació, destinats més a fer veure que es
volia plantar cara, que no pas a creure en l’èxit de la missió. Ja entenc les greus contradiccions en que
topen quan havien promès la república i els toca gestionar l’autonomia, però
aquesta és la realitat d’avui, i es pot continuar batallant, dintre de la
legalitat, per canviar la realitat. El que no es pot fer, és desistir, i
demanar impossibles, per moltes raons que es cregui tenir.
Tenim exemples en altres latituds, de la perillositat de no afrontar els
problemes , de manera radical i immediata. No deixem que els incidents d’avui,
donin pas als conflictes de demà. Hi som a temps, i ens pertoca a tots, ser
raonables i flexibles, dintre d’uns certs límits. Deixem que els espais públics
siguin de tots ,com també els monuments, els rius, mars i muntanyes, i no vulguem imposar el que no voldríem ens
imposessin a nosaltres. Pensem en els nostres drets, però també en els nostres
deures.