Joan Roma

EL PODER DESTRUCTIU DE LA CORRUPCIÓ. Semblaria, a la vista de la multitud de casos de corrupció, en els darrers deu, vint o trenta anys que qualsevol persona una mica intel·ligent hauria de deduir que tard o d’hora tot se sap i tot acaba malament. També s’hauria de fer una pregunta ben senzilla, val la pena ? Es a dir, compensen uns diners com per a viure sempre més amb por i desconfiança? Vaig viure, treballar i estudiar, set anys a Suïssa. Si repasseu una mica la memòria no us vindrà al cap ni un sol escàndol de corrupció, en aquell país. Un país perfecte ? Un país modèl.lic ? No, però sí un país molt ben organitzat i molt auster en la vida privada, però molt més, en la pública. Allà, tot el que fa referència a la despesa pública té mil ulls que vigilen. Tothom té clar que paga impostos, relativament elevats, i per tant no vol veure despeses inútils ni maneres de fer poc modèl.liques. Es poden veure molt pocs cotxes oficials, i és més que normal trobar polítics rellevants, viatjant en transport públic. Cert és que la mobilitat en aquell país és una joia que han sabut crear, preservar i modernitzar. Trens magnífics, busos i tramvies, nets i polits, tots els dies de l’any amb climatització, en perfecte funcionament. Però bé, vaig al tema. Allà, la mentida, la falsedat, i ja no dic la corrupció té un càstig social, immens. I aquest refús generalitzat, forma part de l’ADN, personal i col·lectiu, de manera que molt pocs, gosen caure en temptacions, privades o públiques. D’aquí els casos mínims que podem trobar. Traslladat el tema aquí, hem posat múltiples barreres burocràtiques, per evitar tripijocs i males arts en contractacions, execucions de projectes , concursos i licitacions. Ens en hem sortit ? En bona part, sí, però queden escletxes que cal tapar i resoldre. També vull deixar clar que la corrupció és molt més baixa que la percepció que en té la societat en general. El problema és que uns pocs casos, han fet malbé el bon camí per on anàvem o anem. La meva experiència, en prop de cinquanta anys d’exercici en la política institucional i de partit, puc assegurar que s’ha avançat molt, i bé, com per evitar males pràctiques. Es més, jo diria que hi ha molt poc marge d’actuació per als qui vulguin aprofitar-se del càrrec i saltar les barreres legals. Ara bé, uns pocs casos, destrossen aquesta imatge i encara tenim alguns beneits que es creuen més llestos que ningú, i que no seran descoberts. Als partits toca fer alguns deures pendents, com el d’estudiar els darrers casos, per modificar normatives i legalitats, per no deixar escletxes obertes. Cert que algunes modificacions allarguen processos, però millor això que facilitar accions fraudulentes. I cal fer molta pedagogia, a l’hora de perseguir i castigar els casos, sobretot per part dels partits. Puc assegurar que a nivell del partit socialista, fa anys, molts anys, en que els comptes son portats i auditats, com per passar tots els filtres interns i externs. Així ha de ser, a nivell individual i col·lectiu. Mai més es poden repetir accions i actuacions com son jutjades, aquests dies. El dany ha estat terrible.