Joan Roma

HE VIST CARES D’ALEGRIA. Treballar amb immigrants comporta descobrir realitats no sabudes ni imaginades. També constatar, com un munt de persones i alguns partits, parlen d’ells sense tenir un mínim de coneixement de procedències, causes i objectius. Tampoc recorden o no s’han interessat mai per les onades d’espanyols que van fer camins similars, 50 o 60 anys enrere. Aquests dies son ideals per a recuperar la memòria històrica de l’allau de persones, a la recerca de mitjans de vida per a ells i alhora poder enviar remeses de diner als familiars que s’havien quedat aquí. En alguns moments dels anys 60 i 70 érem tres milions, els repartits per una quinzena de països d’Europa i Amèrica. No foren anys fàcils, perquè “ser espanyol”, equivalia a descriure una nacionalitat de tercer nivell. Doncs bé, el que no volíem per a nosaltres, no ho hem de voler per als qui venen ara, per dues raons ben bàsiques i conegudes: o per guerres i tensions greus en els països d’origen o per causes econòmiques, o les dues alhora, com passa en un grapat de països d’Àfrica. El que sí ens assembla enormement, son els objectius. També tant senzills com trobar un país tranquil, buscar feina per a sobreviure i alhora, estalviar per enviar petites remeses a casa seva, on les rebran efusivament. Les condicions per venir i quedar-se no han estat mai fàcils, en la majoria dels casos, sobretot quan les urgències i emergències no permeten un mínim de previsió i planificació. Arribats aquí, molts demanaven asil, com a via per passar uns primers temps, i veure si aquesta petició fructificava. En pocs casos, donava resultats afirmatius. Les condicions per ser considerat asilat, son molt restrictives. Aleshores, tocava emprendre la via de l’arrelament social. Demostrar vida aquí, com per aconseguir el permís de residència i treball. Fa un temps es demanava un mínim de tres anys d’estada en el país. Fa un any es va rebaixar a dos anys. I en tots els casos aquesta tramitació havia de comportar la presentació de papers no només per a demostrar aquesta estada, sinó també coneixements de llengua. I aquí torno a repetir que sempre en aquest procés es requeria un diploma d’un mínim de 45 hores de català. I sempre, sempre, certificat de penals. A més d’un precontracte laboral. Res era fàcil ni ràpid, però s’han resolt multitud de peticions, en els darrers anys. Quedava, però, un nombre indeterminat d’ immigrants no legalitzats. Es parla de mig milió. Ho sabrem al final del procés. Ha estat una bona decisió, en un bon moment. Ells ho necessiten, el món laboral els espera, i finalment tindran els drets i deures que els corresponen. Aquests dies, he vist moltes cares d’alegria. Tots tenen el gran objectiu a l’abast. Ser ciutadans de ple dret.