Joan Roma

MOBILITZACIONS POC PEDAGÒGIQUES. Puc entendre la frustració i la indignació d’una part dels docents, especialment dels afiliats al sindicat USTEC, a la vista que el Govern manté les condicions negociades, acordades i signades amb els sindicats UGT i CCOO. M’he llegit els acords signats, i he repassat el destí dels 2.000 M, destinats a la millora del sistema educatiu en els propers quatre anys. Son molts ? Son pocs ? Son suficients ? Com tot en la vida, i molt especialment en un àmbit tant ampli i complex com l’educatiu, és discutible, però que l’esforç ha estat immens, ningú ho pot negar. Fet aquest esforç, és comprensible que el Govern el vulgui mantenir i demani a USTEC respecte i entesa per a normalitzar la vida laboral i educativa. No veig que la crida pugui fer efecte perquè estem davant d’un pols al Govern i una batalla dura entre sindicats. Veig en USTEC una prepotència i un menyspreu vers els altres sindicats, de manera que considera que han de ser les seves condicions les que triomfin. I res de mitges tintes, o tot o res. Bé, en aquest ambient, no veig possible l’acord i considero del tot raonable que el Govern, de la mà de la Consellera d’Educació, mantingui els acords signats, i exigeixi respecte als qui no hi estiguin d’acord. Considero un error les vies per anar-hi en contra. En totes les reivindicacions i mobilitzacions és molt important portar un decàleg, unes propostes ben exposades que a més tinguin bases realistes. Si això no es compleix, costarà molt, o fins i tot impedirà trobar empatia en tots els sectors implicats en el sistema educatiu, començant pels pares. No veig aquesta empatia per enlloc. Més ben dit, veig un clar allunyament i una incomprensió clara, vers les mobilitzacions quan moltes d’elles tenen components de clars desordres públics o d’entorpiment de la vida quotidiana. Tots els qui hem estat en mobilitzacions sabem de la necessitat de trobar la proporcionalitat, entre el que es reclama i les molèsties que es produeixen a la societat civil. Tallar carreteres, cremar mobiliari escolar, impedir l’accés al Túnel del Cadí, entorpir el trànsit amb marxes lentes, a banda d’alguns comportaments discutibles a l’hora d’expressar les exigències, deixen en males condicions les reivindicacions. Vaja, parlant amb la gent, amb molta gent, no veig que hagin trobat la sintonia i encara menys la complicitat de pares, mares, familiars o ciutadans en general. Si a tot plegat s’hi afegeix el boicot a organitzar colònies, sortides i altres activitats, quan bona part de l’alumnat no tindrà alternatives “privades”, encara allunya més les justes reivindicacions de la possibilitat de que siguin assumides. En fi, no auguro l’èxit d’aquesta estratègia i comprenc perfectament que el Govern es mantingui ferm en l’acord signat. Llegit i estudiat s’hi veu l’enorme esforç fet.