Joan Roma

“La central hidroelèctrica reversible de la Baells serà un motor de progrés per al Berguedà” El PSC aposta per un projecte que generarà energia renovable, crearà 500 llocs de feina directes i reactivarà l'economia comarcal amb una inversió de 400 milions d’euros Berga, 31 d’octubre de 2025. El projecte de construcció d'una central hidroelèctrica reversible a l'embassament de la Baells és una oportunitat estratègica per al Berguedà. Així ho afirma l'executiva i el Consell Polític del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) a la comarca, que n'ha analitzat detalladament la documentació de la tramitació ambiental, actualment en exposició pública. Fonts del partit han assenyalat que "la central hidroelèctrica reversible de la Baells serà un motor de progrés per al Berguedà". Els socialistes defensen que és un projecte positiu, transformador i una oportunitat única per reindustrialitzar la comarca i crear llocs de treball. L’empresa pública d’Àustria Verbund i E-Storagy de Capital Energy impulsen la construcció d'una central hidroelèctrica reversible a la Baells amb una potència de 512 MW i una capacitat d'emmagatzematge de 4,3 GWh que serà la primera a les conques internes de Catalunya. La central utilitzarà l'aigua del pantà de la Baells, que es conduirà a una bassa superior de nova construcció al pla de Clarà (La Nou) per generar electricitat verda aprofitant el desnivell entre els dos embassaments. El PSC del Berguedà destaca que el projecte respecta l'entorn i no comportarà malbaratament d’aigua perquè la central funcionarà amb un circuit tancat, les instal•lacions seran soterrades i integrades en el paisatge. A més, es tracta d’un model tecnològic que pot ser un referent per a futures infraestructures energètiques reversibles a Catalunya. Aquesta iniciativa comportarà una inversió global de 400 milions d'euros amb clars beneficis per a la comarca. Pel que fa a l'ocupació, les empreses promotores preveuen la creació de 500 llocs de treball directes i 1.200 llocs d’indirectes durant els treballs de construcció, als quals caldrà sumar els 30 llocs de treball permanents un cop la central estigui en servei. La fase de construcció generarà 12 milions d’euros per als ajuntaments de la Nou, Cercs i Vilada a través de l'Impost de Construccions, Instal•lacions i Obres (ICIO). A més, un cop la central estigui en funcionament, aquests consistoris rebran 600.000 euros anuals en impostos durant la seva vida útil. Addicionalment, les empreses promotores destinaran 400.000 euros anuals a dotar un fons per impulsar propostes de desenvolupament per al Berguedà. La central reversible de la Baells no només generarà energia renovable i contribuirà a lluitar contra el canvi climàtic, sinó que reforçarà el teixit industrial del Berguedà. Es preveu que impulsi la construcció d’una nova subestació elèctrica al polígon d'Olvan tal com reclamen diferents agents de la comarca. D’aquesta manera augmentaria la capacitat elèctrica disponible per a la indústria berguedana i optimitzarà el subministrament de tota la comarca. La nova subestació serviria també per evacuar l’energia verda produïda a la central de la Baells. Al mateix temps, aquest projecte pot ajudar a fer realitat el desmuntatge de l’antiga central tèrmica de Cercs que va tancar l’any 2011, però les seves instal•lacions no s'han desmantellat. Per tot plegat, el PSC del Berguedà considera que la construcció d’una central hidroelèctrica reversible a la Baells és una oportunitat històrica que arriba en un moment crucial per reactivar l’economia i assegurar un futur més pròsper i sostenible per a tota la comarca.

JUNTS I LA CANÇÓ DE L’ENFADÓS. Entenc la preocupació de la majoria d’alcaldes i regidors de Junts, a la vista de com actua el seu partit, en tots els espais no hi té presència. No tenen en compte les conseqüències ni les repercussions de les seves accions ni actuacions. El resultat, a nivell pràctic, és incomprensible i deplorable, sobretot de cara els seus interessos locals i territorials. Actuen més com els antics cupaires, ara que els actuals representants de les CUP, han entès que determinades maneres de fer i actuar no porten cap a res de bo. Finalment consideren que és millor entrar en negociacions i pactes que no pas mantenir-se en el “no a tot” perquè al final queden arraconats i van perdent representació, a cada nova contesa electoral. Doncs bé, Junts, ara fa de CUP a Madrid, de la mà, millor dit de la veu de la seva portaveu, Míriam Nogueras que s’ha convertit en una mena de mosquit contra tot el que proposa, presenta o posa a votació el Govern. S’ha de dir que hi posa ganes i gestos en les seves intervencions per deixar clar que Junts vol ser antipàtic, sempre i en tot lloc. Ningú cregui que hi son per agradar sinó per molestar, criticar, i sobretot amenaçar amb totes les plagues imaginables si no els fan cas. Però és clar, portem ja dos anys i mig de legislatura i escoltar cada vegada el mateix rotllo acaba convertint-se com qui “sent ploure” o pitjor encara, en la “cançó de l’enfadós”. S’ha d’entendre la seva situació i els nervis davant un present i futur molt complicats. Però, és que la seva actitud i sobretot la seva estratègia és la pitjor possible perquè no aporta guanys ni resultats pràctics, a curt i mitjà termini. Si recordessin velles actuacions de qui no volen ni sentir a parlar: l’antiga CiU, veurien com ara mateix, a cada ple, podrien haver negociat i acordat múltiples ajudes, subvencions, projectes i inversions en temes i sectors concrets que els convertirien en un autèntic lobby de primer nivell. Però no, consideren que és millor no obtenir res a canvi que no siguin coses que el govern central no està en condicions de resoldre. Qui cregui, que ara i aquí, pot imposar al poder judicial, el retorn sense problemes de Puigdemont, és somiar truites. Ells havien assegurat que els canvis introduïts en la llei d’amnistia garantien la seva total i immediata aplicabilitat. Doncs no. Sempre hi ha lletra petita i interpretacions que s’escapen als redactors de la llei, sobretot quan els qui les han d’aplicar estan disposats a anar més enllà dels límits del que és raonable. I així estem. I en la qüestió del català a la UE, passa per camins encara més complicats. Ho he dit en anteriors ocasions que aquest objectiu, sempre m’ha semblat poc pràctic. El català no farà un salt endavant perquè es pugui utilitzar en casos molt determinats, a nivell de la UE. El salt passa per fer els deures a nivell intern, però vaja que ens podem passar mesos i anys, lluitant per aquest objectiu. I mentrestant, ells estan en aquestes i altres batalles, que els situen fora de tota negociació parlamentària. Aquí, tenen en Albert Batet, un portaveu similar a la de Madrid, en quan a intervencions estrafolàries. No entenc aquesta persistència de relat, però el seu manteniment els garanteix uns pèssims resultats municipals i uns de catastròfics, en les del Parlament. Si així ho volen, així ho tindran. Temps al temps.

LA INSISTENT I PERSISTENT INVASIÓ DE CARAVANES. Hi ha modes que semblen passatgeres, però que van arrelant amb intencions de quedar-se sinó per sempre, almenys per a molt de temps. Aquesta és la de les autocaravanes i campers que han envaït no només pobles i ciutats, sinó el món rural, en general. HI ha una dita ben catalana “totes les masses piquen”, i és ben veritat que tenir unes quantes visites i estades, a la setmana, poden suposar alguns ingressos per a pobles rurals, però quan aquestes visites i estades es perllonguen i sobretot es massifiquen, es converteixen en un problema. I el problema ja el tenim perquè en molts pocs anys, el nombre ha crescut de manera exponencial. Cert que els pobles van rebre unes ajudes per habilitar alguna zona del nucli urbà, però sempre pensant en uns pocs visitants. El problema comença a ser important quan els espais esdevenen insuficients o quan alguns practicants, no segueixen les normes establertes. I més problemàtica és la relació del sector amb el món pagès – ramader. Hi ha molta consciència urbana, però poca de rural, i això comporta incidents i conflictes cada vegada més habituals. HI ha qui somia en establir-se al costat d’un prat, considerant que la zona de pastura és la seva gespa natural, de la qual se’n pot servir com si estès a casa seva. Si hi sumem que molts caravanistes porten el seu gos o gossos, que alliberen en aquest espai, tenim ja tots els elements perquè una petita il·legalitat es converteixi en un enfrontament i derivi en conflicte greu. Al costat d’aquesta situació en constatem altres lligades a la mobilitat. Molts conductors no estan acostumats a circular per carreteres secundàries o terciàries del nostre país, i cada encreuament es converteix en un perill, per a ells mateixos, però lògicament pels conductors que porten el vehicle en direcció contrària. I puc assegurar que molts dies de la setmana patim quan veiem monstres amb rodes, circulant per segons quines carreteres. I per reblar el clau, hi ha els que busquen racons apartats, idíl·lics per a ells, per passar-hi un parell o tres de dies. Moltes vegades, sense més informació que la seva intuïció, es fiquen per camins rurals i fins i tot pistes forestals, amb greus dificultats per trobar un lloc on estacionar, i més difícil encara, girar per retornar a carretera. Es així com es poden trobar amb pagesos i ramaders conduint tractors i remolcs, cada vegada de més volum, fins el punt de que es fa impossible la mobilitat d’uns i altres. Hi ha qui aparca a la vora del camí, calculant que l’espai que deixa és suficient per passar un altre vehicle, sense tenir idea de l’espai que necessita la maquinària agrícola – ramadera. Resum, conflicte i mals rotllos que empitjoren la vida i treball en el món rural. En resum, toca actuar a nivell informatiu i normatiu per tal que la invasió d’autocaravanes i campers no acabi malament. Els espais on anar i parar, han d’estar molt ben detallats i evitar l’aventura. El món rural no està per aguantar més aventures, perquè en té gairebé tot l’any. Els espais agrícoles – ramaders han de ser protegits i respectats per propis i estranys, i ningú pot creure que estan al servei de tots els qui els vingui en gust. Les finques han de tenir la mateixa consideració que els pisos de les ciutats. Cadascú a casa seva i Déu a casa de tots.

BORREDÀ, EL GRAN REPTE DE RECICLAR BÉ. A partir d’aquest dissabte dia 1 de novembre, Borredà, juntament amb els altres pobles de la comarca que no tenen el porta a porta, com a sistema de recollida de deixalles, estrenarà el nou sistema de recollida de selectiva, mitjançant contenidors per a cada tipus de material. Quan anys enrere, se’m va proposar entrar en el sistema de porta a porta, vaig dir que no, perquè l’estructura del nucli urbà, molt especialment el Casc Antic, feia molt complicat el pas de vehicles de recollida. De fet, haurien d’haver vingut vehicles especials, i tot es complicava també pel fet de tenir una àmplia població de segons residents. Es així com vam quedar per entrar en un nou sistema que ha tardat més de l’inicialment previst, però que ja és una realitat. L’ajuntament, ha aconseguit que de les dues illes ecològiques proposades, es passi a les 3 actuals. Es un bon acord perquè ens permet tenir-ne una, molt a prop de casa. Ara toca triar bé i seguir les instruccions que ens han donat. Estic segur que si en algun moment s’ha de fer alguna modificació, es farà arribar a qui correspon aplicar-les que és a qui vam delegar aquest servei: el Consell Comarcal del Berguedà. Començar amb bon peu és molt important. Hem tingut temps d’informar-nos i sempre queda el recurs de demanar, si tenim dubtes. L’essencial és que la setmana vinent tots fem el que ens han demanat de fer. Les antigues maneres de treure les coses fora de casa, han donat pas a fer-ho d’una manera més ordenada, perquè no podíem continuar abocant tot i de tot, en un abocador. Amb uns simples preparatius i una mica de paciència, aconseguirem convertir en rutina la separació dels materials per portar-los al contenidor corresponent. Així, col·laborarem a tenir un poble sensibilitzat, en la millora del medi ambient. Ànims. Sempre hem estat en bones posicions a nivell de conscienciació i participació. Ara, toca fer-ho en aquest àmbit del reciclatge. Salutacions cordials. Joan Roma i Cunill

1-O, NI MODÈLI-LIC NI CONCLOENT. Cadascú és ben lliure de creure’s mentides i falsedats, el que no pot és pretendre que els altres facin el mateix. Durant anys, l’ANC, Òmnium, i els partits independentistes van crear un ambient i un estatus imaginari a Catalunya. Falsejant dades, enquestes i realitat, volien establir una realitat paral•lela en la qual “el poble català, volia /exigia la independència com a via per “alliberar-se” del jou espanyol. La fi, justificava els mitjans. Es com es ven, l’1-O, pretenent fer-lo veure com un model de mobilització i participació. Els qui ho defensen, no volen entrar en matèria. Es a dir, son justificables tota mena d’il•legalitats i irregularitats per aconseguir un objectiu determinat ? En una dictadura, diria que en molts casos, sí, però mai en una democràcia plena com era i és la nostra. Recordem alguns punts per a demostrar-ho. Va ser lícit, vulnerar el Reglament del Parlament, llargament redactat, discutit , finalment consensuat i votat pels qui érem els màxims representants del poble de Catalunya? El vam votar els 135 diputats. En aquell Reglament establíem la necessitat dels dos terços (90 ) diputats per modificar-lo. Doncs bé, 72 eixelebrats diputats, van decidir vulnerar-lo i aprovar la convocatòria d’un referèndum. Amb aquell acord es vulnerava no solament el Reglament, també l’Estatut d’Autonomia, i amb ell, la Constitució Espanyola. Tampoc es va acceptar que el nostre Tribunal Constitucional, anomenat Consell de Garanties Estatutàries es pronunciés, abans de votar. No es va respectar la legalitat espanyola, però tampoc la catalana. El que predicaven “ de llei a llei”, ni es va produir ni era possible, com va dictaminar posteriorment aquest Consell. Però bé, deixem el gran nombre d’il•legalitats comeses i anem a les xifres. Sense cap fiabilitat, per manca d’òrgans oficials, es va establir en 5.313.564 el nombre de persones amb dret a vot. El nombre de votants, va ser de 2.288.217. Un simple 43,03%, molt lluny de superar la majoria absoluta. Altres xifres van ser de 44.913 vots en blanc i 19.719 nuls. El sí obtingué, 2.262.424 vots. El no, 176.565, de manera que si fem comptes, només un 37,8% del cens electoral va votar positivament. La resta, amb xifres molts superiors, 3.051.110 va quedar fora d’aquesta participació. Si algú creu que amb aquestes xifres es va aconseguir un resultat concloent, s’equivoca de dalt a baix. La prova son els resultats electorals, posteriors a aquella consulta. No s’hagués hagut d’arribar mai a aquest pols, mostra de la incompetència del Govern Rajoy, i d’un inepte ministre d’Interior, que va fer intervenir les forces de seguretat, contra 255, dels 2.315 col•legis electorals. Una gravíssima estupidesa que va ser motiu d’indignació pels defensors, però també detractors de la consulta. També fou un error el discurs del Rei, del dia 3-O. Se’l podia haver estalviat. Dit això, ningú vulgui posar com a modèlic el procés i encara menys les vies fetes servir. En democràcia, la llei impera, i ningú se la pot saltar. I molt menys diputats i càrrecs institucionals que hem jurat complir i fer complir la legalitat vigent. I si mirem les xifres ofertes, de les quals discrepo perquè no s’han pogut contrastar ni verificar, i per això s’han amagat i / o destruït, veurem que hi hagué poc més d’un terç a favor i prop de dos terços van quedar fora. Qui digui que hi ha base suficient, no està al dia dels fonaments de la democràcia.

LA REALIDAD CATALANA. Si alguien dudaba de las bondades de la Ley de amnistía le recomiendo venga unos días a Cataluña y comprobará la absoluta normalidad, en el funcionamiento de todas las instituciones y con ellas, la sociedad civil, empresarial, sindical. Se necesitaba la ley, pero con ella, un nuevo Ejecutivo que tuviera claro mirar hacia delante y pasar página a los duros e incomprensibles años del proceso independentista. Parece lejos, pero quedan todavía algunos rescoldos que algunos pretenden reavivar. No parece lo consigan porque el grado de engaño fue tan enorme que la gente quiere olvidar. Ahora, toca hacer frente a un gran número de prioridades que se dejaron de lado en los últimos quince años, y a éstas hay que añadir otras, motivadas por un crecimiento constante de población que nos ha hecho pasar de los 6 millones de los años 2000, a los 8,2 de 2025, con la vista puesta, en los 10 para 2030/35. Un reto enorme en todos los ámbitos y sectores. Lo más destacable de la nueva normalidad es la capacidad del Ejecutivo para actuar en todos los territorios y todos los sectores. La rueda de prensa posterior a la reunión del Consejo de Gobierno, se convierte en una larga lista de acuerdos que afectan tanto a temas agrícolas – ganaderos, como a sanidad, educación o territorio. Es difícil hacer un seguimiento porque la actividad se ve y sobre todo se nota, en todos los ámbitos territoriales. Hay un antes y un después respecto al ritmo de los distintos gobiernos en los años que van del final del Tripartito (con Maragall y Montilla) hasta la entrada de Illa, en la presidencia. Se ha pasado de un ritmo mediano, a uno de frenético, pero ordenado, para demostrar las inmensas capacidades de gestión que tiene una autonomía si realmente dispone de un equipo adecuado, preparado y formado y de un plan de actuación muy bien planificado. Es así como en poco más de un año, múltiples proyectos que avanzaban muy lentamente, se han activado y resuelto en pocos meses. Se ha llegado a acuerdos con otros niveles de administración para resolver pleitos i conflictos que paralizaban actuaciones en todo tipo de sectores y, sobre todo se han puesto en marcha promociones nuevas para cubrir necesidades presentes y futuras en ámbitos tan esenciales como los de seguridad y prevención y extinción de incendios. Solo en estos dos últimos ámbitos, se están promoviendo nuevas convocatorias para dotar al Cuerpo de Mossos d’Esquadra (CME) de 25.000 agentes, para 2030. Ahora no llegan a los 19.000. También ampliar plantillas del Cuerpo de Bomberos para llegar a los 4.000. Ahora tiene 2.500. Y además también complementar mejor el número de bomberos voluntarios, hasta llegar a los 1.700. Ahora hay 1.300. Pero si una prioridad está en el foco, es la de promoción de vivienda pública para destinar a alquiler asequible. En este ámbito se han puesto en marcha multitud de iniciativas, a nivel de gobierno y en colaboración con los ayuntamientos. Se pueden ver en todas las comarcas y en la mayoría de municipios actuaciones de nuevas viviendas, junto a otras destinadas a la compra y rehabilitación de viviendas viejas. En cuanto a la movilidad, ésta es la principal causa de malestar por la lentitud de las obras en toda la red de Cercanías. Se llevan años, muchos años de retraso y ahora hay obras en todos los tramos como para desesperar a los usuarios. Cierto que se han implementado con buses, todas las rutas, pero hasta dentro de año y medio no se podrán normalizar los trayectos. Nadie puede alegar falta de dedicación y financiación, pero queda claro que los deberes no se hicieron cuando tocaban. A todo lo dicho, hay que añadir una profunda remodelación de la estructura de la Generalitat con cerca de 250.000 funcionarios. Hasta ahora, los sucesivos gobiernos iban improvisando, poniendo capa sobre capa, nuevas promociones de funcionarios sin readaptar el conjunto. Todo el entramado era poco efectivo, de manera que se está procediendo a su renovación y adecuación con cambios radicales en muchos trámites, de forma que todas las gestiones se acorten a menos de la mitad, y muchos, a una rapidez nunca vista, en ninguna de las administraciones. En resumen, el cambio está en marcha y ahora lo que faltaría es poder disponer de un presupuesto adecuado para 2026. Se está en ello, pero con grandes dificultades debido a las dudas de los posibles socios: ERC y los Comunes. Sus reticencias son de orden interno y externo y nadie es capaz, a día de hoy de aventurar si serán capaces de anteponer las necesidades del país a las estrategias de partido. Pronto lo veremos.

BERGA: POSTALS “TURÍSTIQUES”. No trobareu cap altra capital de comarca que ofereixi unes postals “turístiques” tan agosarades com les que té Berga, a la façana que dona a la C-16, l’Eix del Llobregat, per on passen milers, desenes de milers de vehicles, al llarg de tot l’any. Si en un altre lloc s’hauria minimitzat l’impacta, aquí no. Es manté, i fins i tot empitjora cada dia que passa. Mirem-ho. Si els que pugen i baixen miren cap a Berga, veuran una urbanització “fallida” a la zona anomenada els 40 pilars, però bé, anem més amunt i passada la Caserna de la Guardia Civil, podran contemplar una part del cementiri, amb un gran nombre de nínxols que francament no crec sigui la manera més alegre de pensar en una ciutat. I com que la desídia i l’abandonament d’idees en pro d’imatges positives no ha estat mai en el programa de govern, només uns pocs xipresos podrien formar una barrera vegetal de millor vista que no pas la que ara tenim. Però, és igual, pocs metres més amunt, podem veure una immensa acumulació de fustes, ferralla, neumàtics, planxes de plàstic, metàl·liques....al llarg d’un centenar de metres, amb una barraca que potser s’ha convertit en habitatge d’ algú que ha decidit viure a peu de carretera. Mai tan ben dit. I com que model atreu model, heus aquí que si puges cap a la benzinera veuràs com un nou poblat de ferralla s’hi ha instal·lat. No serà el darrer. I arribats fins aquí, girem cap a la dreta, on hi trobem una immensa concentració d’estris, utensilis, ferralla, vehicles en desús, barraques, cobertes....que porten anys, molts anys mostrant les seves entranyes a tothom qui passi per aquí per anar cap al Santuari de Queralt, o cap a Sant Llorenç de Morunys. No acaben aquí les postals “turístiques” perquè resseguint l’antiga carretera C-1411, sota la Serra de la Petita, veurem com hi van creixent algunes barraques de rocs, planxes de plàstic o d’uralita, per posar-hi les eines o anar a passar l’estona, durant tots els mesos de l’any. Queda clar que ningú les ha vist ni ningú ha emprès cap actuació per posar ordre i concert, de manera que els propers equips de govern, es trobaran amb una política de fets consumats, molt complicada de resoldre. Algú pot pensar que el pas dels anys facilita acostumar-se a imatges com les descrites, però puc assegurar que difícilment la gent va a llocs on no es cuiden les coses. Poc atractiva es pot trobar una ciutat amb aquestes vistes tan sorprenents, per la deixadesa i pel que suposa d’infracció de tota mena de normes. I flac favor fa, a una comarca considerada turística. La mala imatge d’una, repercuteix en el conjunt i és injust que la majoria de pobles facin enormes esforços per embellir les zones urbanes, a més d’equipar-les degudament i en canvi tinguem una capital desmanegada i despreocupada per la seva imatge. I ara parlo de la imatge principal, la que dona a la façana a peu de carretera, però tenim altres façanes que tampoc son cap joia a retratar. En parlarem un altre dia, perquè de material per a tractar n’hi ha a dotzenes. Així estem, així anem.

DE CONSULTES I REFERÈNDUMS. Quan es tracten temes d’especial interès històric, convé anar a les arrels i fonaments jurídic– legals – polítics, per tal de no fer afirmacions ni interpretacions que no s’ajusten a la realitat. Ho dic a la vista de múltiples escrits, opinions i articles sobre les consultes d’aquí, en comparació amb les dutes a terme a Quebec ( Canadà ) i a Escòcia ( Gran Bretanya). Molt sovint es considera que les consultes / referèndums duts a terme, eren d’autodeterminació i haurien portat a la independència immediata, cas de que haguessin estat afirmatives. Així, volen mostrar i demostrar la gran sensibilitat democràtica d’aquests dos països, en contrast amb la que ha imperat a Espanya. Siguem rigorosos, però això, no hagués estat així. Mirem primer cap al Quebec ( Canadà), que va celebrar un referèndum el 30/10/1995, amb un resultat molt ajustat d’un 49,42% a favor del sí a la segregació i d’un 50,58%, en contra. Precisament, per evitar nous malentesos i sorpreses, el govern federal va demanar aclariment a la Cort Suprema ( equivalent al Tribunal Suprem ) i aquesta va dictaminar que, en cap cas, un territori es pot segregar de la resta, sense la intervenció i decisió de tots plegats. Es a dir, en el Parlament federal que representa al conjunt. D’aquí en sortí la Llei de claredat de l’any 2000, deixant les coses clares de cara el futur. Si mirem cap Escòcia, la situació és molt similar. D’entrada, en cap cas, s’hagués produït la segregació / independència del territori respecte de Gran Bretanya, perquè el tema hauria d’haver-se plantejat i decidit en el Parlament de Westminster. No va fer falta perquè el resultat de la consulta del 18/9/2014, donà com a resultat un 55,3% a favor del no, per un 44,7% a favor del sí. Amb similar propòsit al que dugué a terme el govern canadenc, el de Gran Bretanya, demanà informe al Tribunal Suprem, el qual el novembre de 2022, emeté una resolució, deixant clar que el Parlament d’Escòcia no té competències per a convocar ni decidir sobre la seva pertinença a Gran Bretanya. La sobirania recau sobre el Parlament de Westminster i si un dia es vol fer una consulta a una part del territori, hauran de ser consultats tots els ciutadans del conjunt. Aquests han estat els dos casos en els quals s’han emmillarat els partits independentistes catalans i com podem comprovar fa temps que no parlen ni de l’un, ni de l’altre. No hi ha cap país del món que permeti que un parlament regional modifiqui la sobirania nacional. Cap. Per això estaria bé que no es facin afirmacions ni comparacions que no tenen cap fonament real. I algun dia parlarem del nostre 1-O, amb més rigor del que alguns l’han exposat.

RESOLDRE DÈFICITS, RESOLDRE CARÈNCIES. Suposo tots estarem d’acord en que el principal repte, per un polític de govern, és conèixer bé el seu territori o el seu àmbit d’actuació, i planificar com resoldre dèficits, resoldre carències i millorar serveis amb l’objectiu de convertir-los en eficients, Millor encara, en modèlics. Conec bé la Consellera d’Interior i Seguretat Pública, Núria Parlon. En tots els càrrecs que ha ocupat ha demostrat dedicació, preparació i formació com per excel·lir en la seva feina, per difícil i complicada que sigui. I a ningú se li escapa que les responsabilitats que té, son de primer nivell. Doncs bé, fa pocs dies es van conèixer unes xifres que realment van provocar sorpresa, preocupació i indignació. Parlo de les més de 70.000 persones a Catalunya, pendents de passar l’examen pràctic, per a obtenir el carnet de conduir, en les diferents modalitats. El tap o col·lapse és de mesos., d’uns quants mesos. Els qui no son prou coneixedors del problema poden pensar que no és especialment greu aquesta espera, però pels que vivim en el món rural, és qüestió fonamental, disposar de carnet per a poder fer qualsevol cosa. Parlo de temes vitals com anar a treballar, anar de metges, de compres, de gestions diverses i sí, també cultura, oci i esports. En resum, tenir vida pròpia que no depengui d’uns molts escassos serveis de bus públic. Per descomptat que a la llista hi ha centenars d’altres situacions, igualment importants, com per canviar radicalment el model de vida. Finalment, quedarien els qui el volen per simple ús turístic – viatger. Però, al cap i a la fi, tots han de tenir el dret a obtenir-lo, dintre d’un termini raonable de temps. I això vol dir, setmanes, no mesos. Vist i conegut el problema, de la reunió tinguda entre la Consellera i el Director General de Trànsit, Pere Navarro, se’n derivà la creació d’una comissió mixta, per tal de buscar remei al problema. I el problema és el dèficit d’examinadors. Catalunya en té 138. Xifra clarament insuficient com es pot comprovar per l’enorme quantitat de persones en llista d’espera. Doncs, la primera decisió fou de posar de manera urgent, 25 nous examinadors, i iniciar tràmits i estudis per a augmentar el nombre, com per evitar noves cues. Dintre de les properes setmanes, no mesos, s’han de fer propostes concretes per equilibrar el nombre d’examinadors amb el nombre de sol·licitants. No es pot tornar a produir un col·lapse com aquest. Si cal la DGT, pot delegar en el Govern de la Generalitat, la gestió total o parcial d’aquesta funció, per així agilitzar exàmens teòrics i pràctics, com perquè en qüestió de molts pocs mesos, tothom qui els passi, obtingui el carnet corresponent. I és que repeteixo, en ciutats, pot ser important disposar de carnet, però és que en pobles rurals, és vital. Hi ha un abans i un després, en disposar de vehicle propi. S’aconsegueix una llibertat de moviments que resol la major part dels problemes que es tenen quan encara no se’n disposa. Així, doncs seguirem de molt a prop el compromís assumit, esperant veure’l resolt dintre dels propers mesos.

OBJETIVO – MUNICIPALES 2027. Que el tiempo pasa volando, lo constatamos todos los que ocupamos nuestro tiempo, en múltiples actividades. Cuanto más ocupados, más activos. Así se cumple un hecho, miles de veces comprobado, de “no vayas a buscar a quien esté ocioso porque no te servirá para los fines que persigues”. Bien cierto. Hago esta introducción, en un momento en que todos los partidos, bien organizados, han puesto en marcha su maquinaria de cara a la preparación de las próximas elecciones municipales, que tendrán lugar en el mes de mayo de 2027. Parecen lejos. Solo lo parecen porque en una exhalación, estaremos en plena recogida de documentación de candidatos. En las de 2027, se cumplirán 48 años, de las primeras: abril de 1979. Es decir, 12 mandatos consecutivos. Históricamente, es el mayor período de democracia que ha tenido España. No solo a nivel municipal, sino general. Todos deberíamos celebrarlo y reivindicarlo como una realidad incontestable. De estos 48 años, he estado 40 en la sala de máquinas de un ayuntamiento. Los 12 primeros, en tanto que concejal de gobierno, con múltiples responsabilidades y los 28 siguientes como alcalde – presidente. Siempre con mayoría absoluta. En los seis años que van desde mi retiro de primera línea, me he dedicado a asesorar a alcaldes y concejales, de gobierno y /u oposición, de manera que mi contacto con la vida municipal continua viva y activa. Por ese motivo me permito exponer algunos problemas que no han encontrado solución ni en Cataluña ni en el conjunto de España, a pesar de este largo período de tiempo. En España, hay 8.131 ayuntamientos, de los cuales unos 6.000 tienen menos de 2.000 habitantes. Todos ellos tienen dificultades que se habrían debido de solucionar muchos años atrás, pero nunca se ha encontrado el momento adecuado porque las prioridades han sido otras. Uno de los problemas más acuciantes, es la falta de secretarios – interventores. Esta figura, poco conocida por los ciudadanos de a pie, es pieza fundamental para todos los ayuntamientos, especialmente para los más pequeños puesto que de ellos depende todo el apartado jurídico – económico. Sin ellos, un ayuntamiento no puede funcionar. Pues bien, faltan a miles, en todas las regiones, y lógicamente también en Cataluña. Durante años, muchos años hemos hecho llegar nuestras quejas al gobierno de la Generalitat, primero y acto seguido al Ministerio de Administraciones Públicas. Siempre buenas palabras y propósitos de enmienda, pero ahora mismo, éste es el problema número uno de unos trescientos ayuntamientos, en Cataluña y de miles otros, en el conjunto de España. Es ilógico y contradictorio que una profesión como ésta no sea promocionada e impulsada por todos los gobiernos regionales y muy especialmente por el propio gobierno central. El gobierno de Illa en Cataluña, ha anunciado un acuerdo con el central, para poder descentralizar una parte de la gestión y así facilitar la provisión de plazas. Lógicamente en igualdad de condiciones, a nivel de Estado. Estamos hablando de cuerpos nacionales y así debe ser, pero hay que encontrar vías por las que resolver esta primera prioridad. La segunda, sería acordar un sistema de financiación estable y acorde a las competencias y servicios que dan los ayuntamientos. Puedo asegurar, por experiencia propia, que nada tiene que ver lo que hacen los actuales ayuntamientos con lo que hacían 30, 40 o 50 años atrás. Todo se ha redimensionado, todo ha variado, hasta el punto de convertirse en una especie de empresas de servicios, con múltiples necesidades y complejidades. La tercera, sería reducir burocracia hasta donde se pueda. Y se puede mucho si realmente hay interés en ello, empezando por la contabilidad, absurdamente compleja para ayuntamientos de pequeñas dimensiones. Una cuarta, sería encajar mucho mejor este nivel de administración con los otros, dichos superiores: comunidades autónomas, y gobierno central. Ahora, hay una mezcla de competencias y servicios no bien distribuidos, ni adecuadamente retribuidos. En definitiva, para animar a posibles candidatos a las próximas elecciones, nada mejor que promover cambios en positivo. Estamos lejos, pero puedo asegurar que el mejor lugar para cambiar y mejorar la vida de los ciudadanos es desde los ayuntamientos. Si alguien lo pone en duda, mire cómo estaba su pueblo o ciudad, 40 años atrás y cómo está ahora. Excepto unos pocos casos, la mejora ha sido espectacular. Pues, eso. A continuar.

PARADOXES DE L’ANTIMILITARISME. Quan no es governa, és fàcil apuntar-se a qualsevol moviment que capti l’interès d’un sector de la població. Dic això, a la vista d’algunes situacions paradoxals, en relació a la flotilla que pretenia arribar a Gaza per a portar ajuda humanitària. L’objectiu era noble però francament, la seva posada en pràctica, era molt millorable. Que el mateix dia que surten, hagin de tornar perquè tinguin problemes amb uns quants vaixells, no dona imatge de seriositat, ni preparació adequada. I el resultat final, era previsible, vista la determinació del Govern Israelià, de saltar-se totes les regles nacionals i internacionals. Però, feta aquesta introducció, m’agradaria exposar algunes paradoxes que s’han produït en aquest moviment. D’entrada, la composició dels participants era molt heterogènia, si bé amb una àmplia majoria de persones procedents del que anomenem esquerra alternativa, radical o crítica. Sempre contra el govern o governs establerts. I contra algunes de les polítiques que sostenen, com és la de disposar d’unes forces armades, que alguns consideren innecessàries. Però, heus aquí que a mesura s’acostaven cap a l’objectiu, van reclamar la presència de forces navals, d’Espanya, sí, però també de França, Itàlia, i altres, per acompanyar-los i protegir-los de les possibles accions de l’exèrcit israelià. I no solament això, pretenien que formessin una mena de corredor militar perquè la flotilla podés navegar sota aquesta protecció. En què quedem ? Si s’està contra l’existència de forces armades, no té cap lògica ni cap coherència que es demani la seva protecció i encara menys que se li demani entrar en aigües discutides com per provocar ja no un incident diplomàtic, sinó militar. Eren conscients del que podia suposar entrar en conflicte en plena mar, entre vaixells militars ? Va fer bé el Govern espanyol d’enviar un buc d’acció marítima ( BAM ) especialitzat en ajuda a persones en alta mar. No hagués estat prudent pensar en altre objectiu que el de socórrer a persones en dificultats, però mai entrar en conflicte i encara menys en combat. Però, d’aquesta acció se n’han d’extreure les lliçons corresponents. Imaginar que es pot fer front a Putin, amb discursos i/o manifestacions, és viure en un altre món. I no pensar en amenaces externes, ens deixaria a la mercè, de qualsevol canvi en la situació mundial. En resum, que queda molt bé, davant del propi auditori, reclamar no gastar en Defensa ni disposar d’unes forces adequades de protecció, però la realitat és la que és. Precisament en qüestions de Defensa, la improvisació i la manca de recursos adequats, pot esdevenir letal. Un govern seriós s’ha de mantenir ferm en un tema com aquest.

SATISFACCIÓ PEL FRACÀS DE L’OPA HOSTIL DEL BBVA AL BANC SABADELL. Com client dels dos bancs, no em va agradar el llançament de l’OPA hostil del BBVA sobre el Banc Sabadell. Ni pel fons ni per les formes, de manera que el resultat m’ha satisfet. Per a mi, la principal causa del rebuig és que reduir les entitats bancàries porta a un allunyament dels clients, i lògicament a la pèrdua de totes les oficines del banc petit, en benefici del gran. Si mirem la comarca del Berguedà, però ho podem extrapolar a la resta del país, allà on hi ha oficina de les dues entitats, era evident que la del BS es tancaria, cosa que limitaria la nostra accessibilitat. La insistència en crear entitats més grans, de cara a ser més competitius a nivell de la UE, és cert fins un determinat punt. També han de poder sobreviure bancs regionals que no podran competir en certs nivells, però donaran un important servei, a la clientela més propera. Doncs bé, una cosa no és contradictòria amb l’altra. Han de coexistir els grans amb els petits i mitjans, frenant els intents de quedar sense els de menor volum. Si ho extrapolem a nivell de comerç, va bé tenir alguns grans supermercats, però alhora, botigues de proximitat, on som tractats millor i amb opció a productes de millor qualitat. Així, doncs, satisfacció pel resultat final. Berguedà, 17 d’octubre de 2025

BERGA, IMATGES INSÒLITES. Si fa unes setmanes parlava d’un edifici “insòlit”, com és el CAT ( Centre d’Atenció Turística), situat a l’entrada centre de Berga, que va costar 700.000 euros, 14 anys enrere i encara no s’ha estrenat; avui proposo altres imatges / espais insòlits, per a demostrar que Berga no ha fet els deures, en aquests 46 anys de democràcia municipal. I no, no parlaré de la Rasa dels Molins que per ella sola ja ocuparia tot un article. Parlaré d’altres 3 espais. Som-hi ! Es molt inusual que una ciutat, capital de comarca, tingui en un lloc cèntric, una antiga fàbrica tèxtil, a la cruïlla del carrer Barcelona amb Pere III. Un antic edifici immens, veí de l’edifici de la Panificadora que porta anys, molts anys, en ruïna total. Tant que va col·lapsar 15 o 20 anys enrere i fins i tot ja té abundant vegetació i algun arbre, crescut a l’interior de l’espai. Em sembla impensable un cas semblant en qualsevol altre poble o ciutat. Com és que no s’ha exigit als seus propietaris l’enderroc total, en primer lloc i tot seguit la seva edificació o la venda?. Com és que l’ajuntament no ha resolt aquesta situació, amb les mesures exposades, o la seva compra, per oferir al Govern de la Generalitat per a la construcció d’habitatges a preu assequible ? No menys espectacular és l’espai que ha quedat a la cruïlla del Passeig de la Indústria amb el carrer Lluís Millet, després de l’enderroc del gran edifici abandonat durant anys i que finalment amenaçava col·lapsar. Mesos enrere es va dir que tot estava a punt per reedificar, però els mesos van passant i no veiem cap moviment en aquest sentit. Es insòlit tenir un espai privilegiat com aquest, just en el rovell de l’ou de la ciutat, produint una imatge totalment negativa, de deixadesa per part del govern municipal. En aquests temes, la rapidesa i contundència han de ser exemplars. Si no es té diner per enderrocar i reedificar, s’ha de vendre. No dic mal vendre, vendre a preu de mercat, i si no surt un particular, que compri l’ajuntament, per destinar a habitatges a preu assequible. I la tercera imatge “insòlita” que proposo en aquest article és la zona anomenada dels 40 pilars, una de les imatges de la ciutat, pujant o baixant per la C-16. Tot un barri amb un munt de carcasses d’edificis començats, i abandonats durant anys, molts anys. Dona una estranya sensació voltar per aquests carrers perquè ens porta a un altre món. Tampoc aquí veiem cap actuació concreta, ràpida i decidida per part del govern municipal. I torno al principi, o els propietaris – emprenedors – constructors, venen, o se’ls imposen obligacions que resolguin el problema. També aquí l’ajuntament tindria l’oportunitat de comprar, per a cedir a la Generalitat, els edificis en construcció per ser destinats a habitatges a preu assequible. I es que arribats en aquest punt, vull recordar que Berga, té prop de 1.000 ( mil ) habitatges buits: uns abandonats, altres sense ocupar, i en canvi no hi ha pisos de lloguer disponibles. Aquesta paradoxa perjudica, i molt, a veïns i ciutat, en general. No es pot permetre, de manera que cal actuar. Primer a les bones, amb mesures positives i d’ajuda a propietaris, i sinó amb actuacions clares i contundents perquè rehabilitin o venguin. No dic mal vendre, dic vendre a preu raonable de mercat. I si no apareixen compradors particulars, que entri l’ajuntament a buscar solució. Una ciutat com Berga, hauria de tenir una partida rellevant anual ,destinada a la compra i rehabilitació d’edificis vells. Hi ha diverses vies externes per obtenir ajuts, si no es fa és per incapacitat, mandra o ignorància. No sé quina de les tres és pitjor.

LAS REALIDADES DE LOS GOBIERNOS DEL PP. Cada partido tiene su “marca de la casa”. Unos, la llamarán ideología, otros objetivos de futuro, otros luchas contra los poderosos, etc. Al final, si se llega a gobernar, la realidad se impone y por mucha ideología que se quiera aplicar, se acaba tocando de pies en el suelo. Lo contrario, lleva al desastre total. Pues bien, la “marca de la casa” del PP, es una mediocre composición de sus consejos ejecutivos, del partido y de los gobiernos que disponen. Hay una cierta lógica en esta dificultad para proveer puestos y cargos, por ser todos “provisionales”, a expensas de futuros resultados electorales, y cuesta mucho dejar un trabajo bien remunerado en la esfera privada, para saltar a la pública. Si no hay auténtica vocación de servicio, los que acaban aceptando los cargos, no son precisamente los mejor preparados. Es así como vemos en puestos relevantes, tanto en las presidencias como en los departamentos y consejerías a personas que en el ámbito privado no superarían el nivel de cargos intermedios. Nunca, los superiores. Queda claro pues, que con estos mimbres es difícil pensar en grandes y ambiciosos objetivos. No nos extrañe la amplia y generalizada mediocridad de las acciones y actuaciones del PP, en ayuntamientos, diputaciones, y gobiernos regionales. Y si esto sucede en los ámbitos de gobierno, similar situación vemos en la composición de los órganos parlamentarios de mayor relieve: Congreso y Senado. Resulta penoso observar las evoluciones y discursos de sus portavoces, en las dos Cámaras, pero lo mismo podemos decir de los que los ostentan en las comisiones. Hay una total falta de altura de miras, sentido de país i de Estado, con una sola y única obsesión: atacar al gobierno, por tierra, mar y aire, y sobre todo a Pedro Sánchez, venga o no, a cuento. Pero claro, la realidad es dura y sobre todo insistente. Si repasamos en pocos minutos lo visto y hecho en algunas de sus principales autonomías, el resultado es claro: mediocridad e incapacidad para gestionar con rapidez y eficacia. Lo vimos durante la pandemia en Madrid, con la desastrosa y dolorosa gestión de las residencias de mayores. Da una inmensa rabia pensar en la soledad, miedo y abandono de miles de usuarios, tratados con una increíble falta de humanidad. Pero es que si estudiamos, región por región, podemos hacer un recorrido por una serie de desastrosas gestiones de todas las calamidades que han caído en España. Sea por incendios, por inundaciones o por otros fenómenos meteorológicos. El más terrible fue la Dana de Valencia, con 229 muertos, donde pudimos asistir a todo lo que un responsable político no puede ni debe hacer: estar desaparecido durante horas, y dejar las responsabilidades en personas absolutamente inadecuadas. Y con todo a la vista, salen en Andalucía miles de casos de mujeres, abandonadas a su suerte por un deficiente, perdón, desastrosa actuación de su Departamento de Sanidad. ¿Cómo es posible tanta desidia, tanta ineptitud? La explicación es el abandono de las políticas públicas para beneficiar a las empresas privadas. Este es un principio típico de los partidos de derechas, y lógicamente del PP. Cuanto menos destinas a lo público, más necesidad de que los ciudadanos tengan que ir a los servicios privados. Y esto ocurre en Sanidad, pero lógicamente también en Educación, en Servicios Sociales, etc. En resumen, si alguien quiere evaluar la gestión que mire y compare la que llevan a cabo los gobiernos del PP, con los que no lo son. Y que aproveche para estudiar la que existía antes de la llegada del PP y la que se lleva a cabo, ahora. A nadie le extrañe que vayan saliendo encuestas en las que la valoración de los ejecutivos del PP cae en picado y van remontando las expectativas del PSOE, de cara al relevo. Y francamente si no cambian de portavoces en Congreso y Senado, no hay ninguna opción de ver a Núñez Feijóo en la Moncloa. Tiempo al tiempo.

LA DESCONEGUDA IMMIGRACIÓ. Molt sovint quedo parat, per la lleugeresa amb que es parla d’immigració, per part d’articulistes, opinadors i tertulians, en qualsevol mitjà de comunicació, sense prèviament haver contrastat mínimament les informacions. Es donen per bones, actuacions i situacions que no son certes o només parcialment, de manera que qui les escolta s’emporta idees molt diferents a la realitat. Això, fa créixer la desconfiança o la por, davant futurs imaginaris que no tenen cap fonament. La realitat és la que és, i passa necessàriament per encaixar les actuals i futures onades d’immigrants, a semblança de com es va fer en els anys 60 o 70. Cert que en aquells moments la immigració provenia d’altres regions i era més fàcil d’assimilar perquè canviava la llengua i alguns costums, però no elements històrics com la religió, vestimenta, gastronomia, ni costums i tradicions, compartides. Per tant, queda clar que ara, les arribades son de persones de terres més llunyanes, amb diferències notables, respecte les nostres arrels i costums, però dintre de vint o trenta anys ens ho mirarem amb la fredor i tranquil·litat amb les que ara parlem de les d’aquells anys. Qui no té un amic, familiar, parent o company de treball, nascut en altres regions ? Qui no té una parella o parelles de fills o familiars directes que no provinguin de les zones tradicionals de migració ? Ja no son novetat ni problema aquestes barreges de procedències, usos i costums, i fins i tot de llengua. S’han acollit i assimilat sense més problemes ni conflictes. Formen part del nostre paisatge quotidià. Doncs bé, estem ja veient similars situacions amb persones de procedències més llunyanes. Segur que si pensem una mica podríem ja donar noms de persones que s’han emparentat amb les més diverses i estrambòtiques procedències. Personalment, conec aquesta diversitat i es porta bé, combinant multitud d’adaptacions de tota mena fins arribar a un bon equilibri de convivència. La diversitat no s’ha convertit en problema perquè se li ha buscat solució, i el més important, s’ha trobat. No hi ha res de nou en les noves onades d’immigració si no és que algunes ens arriben en condicions molt precàries. Però totes, venen donades per la necessitat de fugir de guerres o conflictes, o per necessitat econòmica. Venen, doncs, a treballar per a poder enviar diners a casa i algun dia poder fer venir una part de la família, per fer vida aquí, per sempre més. Altres, podran retornar si a casa seva les coses han canviat tant, com per oferir bones esperances de vida. I d’aquí que tothom vingui en so de pau i tranquil·litat, i no vulgui causar cap enrenou. Només uns pocs poden quedar fora de la llei i l’ordre per causes diverses. Son els que han de ser apartats perquè no destorbin els altres. Aquests pocs, no poden embrutar la trajectòria de tots els altres, i això és el que ha de quedar clar en tots els fòrums on es debat sobre immigració. Mai es pot prendre una part pel tot, sobretot perquè estem parlant de casos molt aïllats que tenen solució. Es aquí on intervé la seguretat i la Justícia, a les quals hem de demanar major eficàcia i celeritat, però no contaminem aquest debat, amb altres que no hi tenen res a veure.

PREOCUPACIÓ PER LA LLENGUA O LES LLENGÜES ? És lògica la preocupació pel descens de l’ús de la llengua catalana, curiosament incrementat en els darrers quinze anys, quan els partits independentistes han estat en el Govern, junts o per separat. Algunes coses s’han fet malament quan ocupats en objectius impossibles, deixaven a la seva sort, les prioritats del país, entre les quals la preservació i enfortiment de la llengua catalana. Però, la realitat és la que és, i ara, com sol ser habitual, es toca a sometent per tal d’atrapar el temps perdut i s’emprengui el camí de la recuperació, aplicant les mesures contingudes en el Pacte Nacional per la llengua. Comprenc la preocupació i assumeixo el contingut del Pacte, però no ens podem quedar aquí. Tenim un problema amb la llengua catalana, sí, però alhora un problema conjunt en el coneixement i ús de les llengües indispensables per a formar-nos com persones i disposar d’eines fonamentals per viure i treballar, arreu del món. Si important és dominar el català, també ho és fer-ho amb el castellà i l’anglès. Tots els estudiants haurien de sortir de l’ensenyament obligatori amb un excel•lent coneixement dels tres idiomes com per viure i treballar a Tortosa , Vic o Manresa, i alhora poder-ho fer a Sevilla o a Singapur. Fa anys que les fronteres han caigut i el món s’ha obert a expectatives i realitats mai imaginades. Puc assegurar que fins i tot en pobles petits, tenim escampats per tot el món, un munt de joves que estan vivint i treballant en països ben llunyans, en els quals el coneixement de les altres llengües els ha estat providencial. Porto gairebé tota la vida amb dedicació, més o menys intensa, a l’ensenyament d’idiomes i puc assegurar que és lògica la preocupació pel coneixement i ús de la llengua catalana, però la meva preocupació és per veure com alguns creuen que només ens ha de preocupar la catalana, considerant que la castellana és culpable del declivi constatat. No es pregunten ni volen assumir els greus errors comesos durant els anys del procés ni les deficiències escolars , en matèria lingüística i d’altres matèries, per insuficient dotació econòmica, poca dedicació política i inadequats objectius curriculars. Recordem qui ha governat el país, en els darrers quinze anys. No sigui que els principals causants, reclamin ara el que no van ser capaços de dur a terme. Ha d’haver-hi un revulsiu clar, en defensa dels idiomes, evitant conflictes i tenint clar que els mestres han d’estar preparats i formats per aconseguir l’excel•lència en matèria lingüística, reforçant espais i territoris, en funció de les seves realitats. I evitant termes exclusivistes, en que “la nostra”, no sempre és la que alguns voldrien, sinó la que és. I agradi o no, la realitat del país és que podem parlar de “les nostres llengües”, per molt que alguns no ho vulguin reconèixer. Aquest, és un dels motius de la desafecció d’una part de la societat catalana, envers campanyes reduccionistes que han fet més mal que bé, a la preservació i a l’ús del català. I repeteixo, l’objectiu ha de ser el ple domini de les tres més rellevants, sabent que el coneixement d’una no perjudica el coneixement ni l’estudi d’altres. Ho puc afirmar en tant que coneixedor i practicant de diversos idiomes.

SON IMPORTANTS ELS PRESSUPOSTOS ? No son importants, son fonamentals. Ho dic, després de 40 anys a la sala de màquines d’un ajuntament i presència en altres institucions del país. Sense pressupostos és com si un vaixell funcionés sense carta de navegar. Es pot sobreviure, però a marxa lenta i sense objectius ambiciosos a l’horitzó. Elaborar un pressupost vol dir planificar, programar, preveure què necessita el poble, el país o l’Estat, i com es prioritzen les actuacions, en funció de les disponibilitats econòmiques. Realment és una feina anual, però amb visió de futur. El que no pots fer un any, pots deixar-ho per l’any vinent o anys venidors. O repartir-ho en diverses anualitats.Vaja, queda clar que és indispensable, si volem que el país vagi a cent vint per hora, en comptes de quedar-se en un modest setanta o vuitanta, en els millors dels casos. Així, doncs, els esforços que fa el Govern Illa, estan més que justificats per tal de que l’any vinent la Generalitat pugui funcionar en plenitud de funcions. Perquè troba tantes reticències, en ERC i els Comuns ? Per una clara por de que donar oxigen a Illa, els pugui suposar quedar-se a l’oposició per anys i panys. Creuen que tenir el Govern, en respiració assistida, mitjançant crèdits puntuals, els dona més esperances de que la gestió no sigui tan espectacular, i puguin anar a eleccions llençant crítiques a les mancances en infraestructures, equipaments i serveis. No pensen en el país, sinó en els seus partits. Posen per davant aquestes temences electorals en comptes de pensar que si el Govern disposa de pressupostos, li podran exigir tot allò que contenen i per tant tenir més arguments que si el Govern explica que no ha pogut fer moltes coses, per falta de finançament. En fi, és pensar en petit, en comptes de pensar i actuar en gran. No fan el que va fer Illa des de l’oposició que fou , negociar i aprovar els pressupostos de Junts. I tanmateix, va guanyar les eleccions posteriors. Bé, no sóc optimista respecte possibles canvis en els dos partits, perquè tots dos estan immersos en problemes interns que no deixen peu a atreviments externs. Els auguro uns clars mals resultats. Temps al temps. Pel que fa els pressupostos generals, la situació és semblant a la catalana, si bé encara més complexa . Massa partits, massa estratègia i poca efectivitat. I sobretot una gran mediocritat com per sortir del cercle en que es troben els grans partits, però encara més, els més petits. Alguns es troben al límit de la supervivència i només pensen en què han de fer a les properes eleccions per poder continuar existint. No tenen visió de país ni sentiment d’Estat, de manera que van improvisant a cada pas que han de donar. El Govern Sánchez va superant els obstacles però és evident que no pot desplegar el programa electoral ni multitud de nous reptes pels quals fan falta els pressupostos. Estem en una via de pura supervivència sense possibilitats d’emprendre el vol cap a objectius ambiciosos i estratègics. Què fer ? En temps de normalitat, advocaríem per anar a eleccions, però no hi estem. La suma de PP i VOX, cas de guanyar les eleccions ens portaria cap a temps passats que ningú vol imaginar, però que son més que possibles, amb ells en el Govern. Toca, doncs, resistir i governar ni que sigui amb la precarietat actual. Tot, abans que facilitar un canvi, clarament en negatiu. Fins quan ? Crec que tot té un límit, i el pas del temps farà veure que les receptes que proposen no van enlloc. Serà el moment per a recuperar la confiança dels electors i animar-los a mantenir un govern de progrés. Veig perfectament possible una remuntada com per continuar amb Pedro Sánchez de president. Algunes de les darreres enquestes mostren aquesta possibilitat.

QUAN L’EGO GUANYA LA PARTIDA. En totes les activitats humanes, es pot veure qui actua a nivell individual i qui a nivell col·lectiu. També qui considera forma part d’un projecte local, comarcal i/o nacional, com una peça més i qui es considera l’impulsor, el líder, el conductor suprem, sense el qual res ni ningú pot arribar a bon port. L’ego, ha matat multitud d’objectius i projectes i ho continuarà fent pels segles dels segles, perquè no sembla haver-hi remei, molt especialment quan tot l’entorn ajuda a crear-lo, mantenir-ho , o simplement a fer-hi front. Faig aquesta introducció per tractar el tema de la presentació de la candidatura d’Oriol Junqueras, a ser candidat a la presidència de la Generalitat, per ERC. Segur hi ha un munt de persones, organitzacions i partits que s’estan fregant les mans davant aquest greu error. Bé, jo el qualifico d’error, però ell i una part d’ERC, ho consideren una jugada mestre, estratègica, capaç de fer moure el taulell polític de Catalunya, a les properes eleccions al Parlament. Queda per veure, però em permeto fer vaticinis molt, molt pessimistes, de cara els futurs resultats. No tindré cap problema a reconèixer l’equivocació si els resultats diuen el contrari. Veurem. Però, permeteu-me donar algunes pinzellades al meu pronòstic. La trajectòria d’ERC, des de fa anys, molts anys, es caracteritza per tota mena de giragonses, resultat de la seva organització interna, que pot patir constants embats, en funció dels objectius i interessos d’un grup qualsevol. Ha estat normal i habitual assistir a batalles internes, de manera constant, gairebé des de l’endemà de la seva fundació. Aquesta situació complica enormement el sorgiment de lideratges sòlids i duradors. Existeix una mena de “canibalisme polític” en que uns es mengen els altres, sense capacitat per aturar la davallada. Si mirem enrere veurem el que vull dir, amb noms que ja poca gent recorda perquè no van tenir temps d’arrelar en la societat. Amb aquests precedents, arriba la candidatura d’Oriol Junqueras, formalitzada quan encara està inhabilitat, arran el judici del procés. Sóc un dels fervents favorables a que l’amnistia li sigui aplicada i li aixequi la inhabilitació. Esperem sigui realitat d’aquí a pocs mesos. Amb tot, no sé si s’ha parat a pensar en el currículum dels darrers anys. Haver estat alcalde de Sant Vicenç dels Horts, no aporta prou gruix a la seva activitat política perquè no va suposar cap gran revolució d’innovació ni de gestió. Tampoc ho fou el seu pas per la Conselleria d’Economia i Hisenda, durant els anys del procés. I com tot el Consell Executiu, fou un dels fugitius, arran l’aplicació de l’article 155 de la Constitució . Cert que retornà, juntament amb altres, per fer front a les conseqüències judicials de les seves accions i actuacions. Passats uns anys a la presó, recupera el lideratge dintre ERC, si bé amb prou discrepàncies i lluites internes com per no poder parlar d’un partit unit i enfortit. Autonomenant-se candidat, no garanteix la pau interna, ni sumar vots cap una opció independentista, quan aquest món està en una clara recessió. Però, vaig més lluny. Crec que hi ha ganes de castigar els inductors d’un procés que no tenia cap opció de prosperar. Considero hi ha un munt de gent , enganyada i indignada per tot el que envoltà el procés, i ara tindran l’ocasió de demostrar-ho, mitjançant un vot de càstig, clar i contundent. El temps ens ho dirà. I ja només faltaria, per reblar el clau, que Junts fes el mateix amb Puigdemont. Seria la cirereta en el pastís que agrairia bona part de la ciutadania de Catalunya: poder expressar amb el seu vot, l’enorme indignació contra els màxims responsables del procés. Temps al temps.

DE PASTORS, RAMATS I GENT INCÍVICA. He llegit amb especial atenció, l’entrevista d’aquest diari al pastor Daniel Sánchez. Pastor d’ovelles , en els paratges del Parc de Sant Llorenç que ha decidit plegar o canviar de modalitat, a la vista de les dificultats de l’ofici. Posa com un dels principals problemes, el de la convivència amb la gent. Lògicament, amb una part de la gent, la que se’n va a la muntanya, oblidant les normes mínimes de respecte i convivència amb la natura, per descomptat, però també amb tot el que s’hi mou. En el seu cas, un ramat, supervisat i protegit per ell i el seu gos d’atura. Ho he exposat en diverses ocasions, en aquestes mateixes pàgines que un dels principals maldecaps dels nostres pagesos i ramaders, és la progressiva i constant presència de persones, arreu del país i al llarg de tot l’any. Un parell o tres de dies abans de la lectura de l’esmentada entrevista, em vaig trobar, ja cap al vespre, tres vedells i dues vaques, en plena carretera de Ripoll cap a Berga, en el seu pas pel municipi de Les Llosses. No era la primera vegada, i per desgràcia no serà la darrere, en que sortejat el perill, has d’intentar fer-los entrar de nou cap al bosc, amb la dificultat de tenir “el vailet” com obstacle, i mirar de portar-los cap on hi ha una porta, o el tram de “vailet” trencat per algun boletaire incívic. A continuació, toca mirar o demanar a qui pertany el bestiar per trucar al propietari o al masover per avisar de que té algun tram de “vailet” trencat que cal reparar....Per desgràcia, massa sovint ens trobem amb aquests problemes que motiven indignació, primer, i considerables problemes després, per trobar el bestiar esgarriat i tornar-lo al seu lloc. Però, sempre amb la por al cos de que una sortida d’aquestes, pugui provocar accidents greus, en vehicles de quatre rodes, però molt més greus, en els de dues. Torno al principi. Els grans incendis que hem patit a Catalunya, en el passat, poden tornar en qualsevol moment i això ha portat al Govern a estudiar i posar en marxa algunes actuacions a curt i llarg termini. Cal treure combustible dels boscos i per fer-ho s’han de fer tallades importants, algunes de les quals suposin espais de transició entre el bosc i els prats. Aquesta mesura, ja s’ha aplicat en unes quantes comarques, una de les quals, la del Berguedà. Es una bona proposta. Però, millor combinar aquesta decisió amb la de facilitar la implantació de noves activitats ramaderes que com la de Daniel Sánchez, permeten reduir el sotabosc, mitjançant l’ús de ramats d’ovelles, de cabres, o vaques i cavalls. A cada lloc van millor uns animals o altres, però tots donen bons resultats pel que es pretén. Dit això, és evident que cal emprendre una llarga i profunda campanya de sensibilització i coneixement de l’activitat rural. Parlo de rural de muntanya, però també propera, a qualsevol ciutat. Els resultats s’han de buscar arreu del país. La gent ha d’entendre quin ha de ser el seu comportament i quines coses no es poden fer perquè perjudiquen a d’altres, de manera molt rellevant. Això ,només es pot fer, mitjançant els grans medis audiovisuals, durant tot el temps que faci falta. I una altra de les peticions està en marxa: reducció de la burocràcia, municipal, comarcal, autonòmica i estatal. Tot ha d’ajudar a preservar, mantenir i recuperar activitats, com les descrites.

EL PP, LA BANALITAT I LA INDOLENCIA, COMO PRINCIPIOS BÁSICOS. Queda claro que, en la sala de máquinas del PP, imperan los asesores indolentes, capaces de animar a los políticos a banalizar cualquier tema y tomar el resto como asuntos secundarios, por muy relevantes que sean. Parten de una idea básica como la de que las noticias de un día, borran las del otro, y nadie se acuerda de nada importante. En resumen: total impunidad ante cualquier discurso, decisión o resolución. Si a todo esto añadimos, la existencia de diversas salas de máquinas, con poca o ninguna relación entre ellas, comprenderemos el grado de improvisación y el caos existente. Tampoco existe una estructura piramidal, esencial para evitar contradicciones y rectificaciones. A Núñez Feijóo le puede salir un competidor del mismo partido, expresando diferencias substanciales, sin que nadie haga nada por evitarlo. Lo hemos visto recientemente con el delicado tema de si Israel perpetra un genocidio o se trata de crímenes de guerra, o peor aún, víctimas colaterales, en su lucha contra los terroristas de Hamás. De entrada, unos barones dicen una cosa, otros, otra, y al final, como ya es habitual Díaz Ayuso, se alinea totalmente con Israel. No le importa el sufrimiento del pueblo palestino, ni la lucha por parar tanta crueldad. Incluso se permite banalizar y ridiculizar a los que se movilizan a favor del cese total de muertes inocentes. Hay que ser muy obtuso para pensar que la gente, así, en general, olvida rápidamente y no pensará en todas estas acciones, cuando vaya a votar. Hay imágenes que no se olvidan, sobre todo cuando se trata de ver, en vivo y directo, atrocidades impropias de un país, supuestamente democrático. El gobierno Netanyahu, ha roto todas las convenciones y se ha situado claramente en la perpetración de un genocidio. Que el PP se atreva a banalizar este tema y que se lo tome con una indolencia impropia de un partido de gobierno, le va a pasar factura. Una dura factura, de la cual se va a arrepentir toda su vida. Se puede ser de derechas o de izquierdas, pero el sentimiento de humanidad debe imperar en todo momento, en todas partes, y esto es lo que no vemos, en el PP. Era y es esperable en VOX, pero acompañarlo en esta travesía, no estaba en los imaginarios de ningún demócrata español. Pues bien, también aquí las costuras se han roto y vemos un total seguidismo del PP, con respecto a VOX. ¿Qué puede o debe pasar para cambiar de estrategia? Muy fácil: una o varias derrotas consecutivas del PP, como para que se ponga en cuestión todo lo andado y se exija rectificar, incluso cambiando de liderazgo. El próximo año, deben tener lugar varias elecciones autonómicas. No sabemos cuántas porque en algunos casos dependerá de si pueden aprobar presupuestos o no. En otros casos, por simple interés político si las encuestas detectan buenos resultados o no. Finalmente otros pueden decidirlo en el último momento, caso de que se convoquen las generales. Así pues, el panorama es inestable en todas partes, aunque el PP solo lo diga para el caso del gobierno central. Llegados hasta aquí, asistiremos a un exhaustivo repaso de todo lo hecho y dicho en estos años, en temas de especial relevancia, y estoy seguro que el posicionamiento respecto del genocidio de Israel, al pueblo palestino, estará en el primer puesto. Veremos qué excusas presentarán ante la falta total de empatía y humanidad. Un partido con estas carencias no puede asumir ningún gobierno, y menos el del Estado.

LES MENTIDES, MENTIDES SON. Mentir, obliga a mentir, i a recargolar cada vegada més les mentides, fins arribar a extrems que cauen per la seva pròpia desproporció. Es el que ha passat amb una de les bases fonamentals del fenomen independentista: les mobilitzacions. Calia mostrar i demostrar que “el poble català”, així amb article determinat, estava al darrere de la reivindicació d’independència , en un país de sis milions ( anys noranta – dos mil). I res millor que inflar les xifres, fins extrems impossibles, davant el silenci de la majoria de mitjans de comunicació. Dels públics, en mans del Govern, i molts dels privats, generosament subvencionats, com per seguir les instruccions del “pare subvencionador”. Es va aprofitar la gran manifestació de la Diada 2010, per fixar en un milió llarg, la participació. Es va fer callar a la Guàrdia Urbana i a totes les institucions, a fi d’acceptar la xifra dels organitzadors. D’aquí a anar pujant, cada any, fins arribar als dos milions. Recordo que Barcelona té 1,6 milions, cosa que hagués col•lapsat Barcelona i ciutats veïnes. Però bé, pujada la febre fins aquests extrems, ANC, Òmnium i companyia van considerar no pujar més per impossibilitat manifesta, i desconcentrar-la en diverses ciutats. Fou així com en 2016, es va afirmar la presència de 60.000 participants a Berga, en el Passeig de la Pau. Això requeria col•locar 10, 12 o 15 persones a cada m2 de l’espai disponible. Vull recordar que s’estableixen 4 persones x m2, en les concentracions d’alta densitat, i menys si la gent es mou o camina. Arribats en aquest punt, queda clar que la mentida fou àmpliament utilitzada com a via per fer creure que darrere l’independentisme hi havia la majoria del poble català. Demanaven poder-se comptar, sense atendre al fet de que ens hem comptat 42 vegades, en els darrers 46 anys ( municipals, autonòmiques, generals i europees). D’aquí sortia un recolzament màxim d’un terç de la població catalana a les idees independentistes i de dos terços les que no les seguien. Ara, estem en menys d’una cinquena part, per part de l’independentisme. Però, tornant al principi, he parlat amb experts de la Guàrdia Urbana de Barcelona i també amb professors i algun catedràtic de les universitats de Barcelona i de la UPF. Puc afirmar que sempre hi ha hagut qui ha fet els comptes, encara que no els hagin fet públics per evitar acusacions i mals rotllos, però amb les noves tecnologies no és complicat fer comptes. Ho he dit mantes vegades que a Catalunya no hi ha hagut mai cap concentració – manifestació que hagi arribat a un milió de participants. Mai. Històricament perquè la xifra d’habitants era significativament baixa, i ara perquè s’han comptat. La més multitudinària i fàcil de comptar, tot i la complexitat, fou la Via Catalana de 2013 que posava gent al llarg de 400 km , de la qual es va fer una mega foto. Un grup universitari va fer un treball de recompte: 793.683 participants, lluny, molt lluny de les xifres donades, en aquesta i anteriors Diades. Mentir té aquests problemes. Al final la realitat s’imposa i deixa en mala situació els mentiders. Aquest any, s’ha donat per bona la xifra de 41.000 participants. Això, suposaria un simple 4%, respecte de les primeres Diades del procés. Es així o és que aquelles es van inflar descaradament ? Saber llegir la situació del país, obliga a no mentir i saber comptar.