Joan Roma

LA DESCONEGUDA IMMIGRACIÓ. Molt sovint quedo parat, per la lleugeresa amb que es parla d’immigració, per part d’articulistes, opinadors i tertulians, en qualsevol mitjà de comunicació, sense prèviament haver contrastat mínimament les informacions. Es donen per bones, actuacions i situacions que no son certes o només parcialment, de manera que qui les escolta s’emporta idees molt diferents a la realitat. Això, fa créixer la desconfiança o la por, davant futurs imaginaris que no tenen cap fonament. La realitat és la que és, i passa necessàriament per encaixar les actuals i futures onades d’immigrants, a semblança de com es va fer en els anys 60 o 70. Cert que en aquells moments la immigració provenia d’altres regions i era més fàcil d’assimilar perquè canviava la llengua i alguns costums, però no elements històrics com la religió, vestimenta, gastronomia, ni costums i tradicions, compartides. Per tant, queda clar que ara, les arribades son de persones de terres més llunyanes, amb diferències notables, respecte les nostres arrels i costums, però dintre de vint o trenta anys ens ho mirarem amb la fredor i tranquil·litat amb les que ara parlem de les d’aquells anys. Qui no té un amic, familiar, parent o company de treball, nascut en altres regions ? Qui no té una parella o parelles de fills o familiars directes que no provinguin de les zones tradicionals de migració ? Ja no son novetat ni problema aquestes barreges de procedències, usos i costums, i fins i tot de llengua. S’han acollit i assimilat sense més problemes ni conflictes. Formen part del nostre paisatge quotidià. Doncs bé, estem ja veient similars situacions amb persones de procedències més llunyanes. Segur que si pensem una mica podríem ja donar noms de persones que s’han emparentat amb les més diverses i estrambòtiques procedències. Personalment, conec aquesta diversitat i es porta bé, combinant multitud d’adaptacions de tota mena fins arribar a un bon equilibri de convivència. La diversitat no s’ha convertit en problema perquè se li ha buscat solució, i el més important, s’ha trobat. No hi ha res de nou en les noves onades d’immigració si no és que algunes ens arriben en condicions molt precàries. Però totes, venen donades per la necessitat de fugir de guerres o conflictes, o per necessitat econòmica. Venen, doncs, a treballar per a poder enviar diners a casa i algun dia poder fer venir una part de la família, per fer vida aquí, per sempre més. Altres, podran retornar si a casa seva les coses han canviat tant, com per oferir bones esperances de vida. I d’aquí que tothom vingui en so de pau i tranquil·litat, i no vulgui causar cap enrenou. Només uns pocs poden quedar fora de la llei i l’ordre per causes diverses. Son els que han de ser apartats perquè no destorbin els altres. Aquests pocs, no poden embrutar la trajectòria de tots els altres, i això és el que ha de quedar clar en tots els fòrums on es debat sobre immigració. Mai es pot prendre una part pel tot, sobretot perquè estem parlant de casos molt aïllats que tenen solució. Es aquí on intervé la seguretat i la Justícia, a les quals hem de demanar major eficàcia i celeritat, però no contaminem aquest debat, amb altres que no hi tenen res a veure.

PREOCUPACIÓ PER LA LLENGUA O LES LLENGÜES ? És lògica la preocupació pel descens de l’ús de la llengua catalana, curiosament incrementat en els darrers quinze anys, quan els partits independentistes han estat en el Govern, junts o per separat. Algunes coses s’han fet malament quan ocupats en objectius impossibles, deixaven a la seva sort, les prioritats del país, entre les quals la preservació i enfortiment de la llengua catalana. Però, la realitat és la que és, i ara, com sol ser habitual, es toca a sometent per tal d’atrapar el temps perdut i s’emprengui el camí de la recuperació, aplicant les mesures contingudes en el Pacte Nacional per la llengua. Comprenc la preocupació i assumeixo el contingut del Pacte, però no ens podem quedar aquí. Tenim un problema amb la llengua catalana, sí, però alhora un problema conjunt en el coneixement i ús de les llengües indispensables per a formar-nos com persones i disposar d’eines fonamentals per viure i treballar, arreu del món. Si important és dominar el català, també ho és fer-ho amb el castellà i l’anglès. Tots els estudiants haurien de sortir de l’ensenyament obligatori amb un excel•lent coneixement dels tres idiomes com per viure i treballar a Tortosa , Vic o Manresa, i alhora poder-ho fer a Sevilla o a Singapur. Fa anys que les fronteres han caigut i el món s’ha obert a expectatives i realitats mai imaginades. Puc assegurar que fins i tot en pobles petits, tenim escampats per tot el món, un munt de joves que estan vivint i treballant en països ben llunyans, en els quals el coneixement de les altres llengües els ha estat providencial. Porto gairebé tota la vida amb dedicació, més o menys intensa, a l’ensenyament d’idiomes i puc assegurar que és lògica la preocupació pel coneixement i ús de la llengua catalana, però la meva preocupació és per veure com alguns creuen que només ens ha de preocupar la catalana, considerant que la castellana és culpable del declivi constatat. No es pregunten ni volen assumir els greus errors comesos durant els anys del procés ni les deficiències escolars , en matèria lingüística i d’altres matèries, per insuficient dotació econòmica, poca dedicació política i inadequats objectius curriculars. Recordem qui ha governat el país, en els darrers quinze anys. No sigui que els principals causants, reclamin ara el que no van ser capaços de dur a terme. Ha d’haver-hi un revulsiu clar, en defensa dels idiomes, evitant conflictes i tenint clar que els mestres han d’estar preparats i formats per aconseguir l’excel•lència en matèria lingüística, reforçant espais i territoris, en funció de les seves realitats. I evitant termes exclusivistes, en que “la nostra”, no sempre és la que alguns voldrien, sinó la que és. I agradi o no, la realitat del país és que podem parlar de “les nostres llengües”, per molt que alguns no ho vulguin reconèixer. Aquest, és un dels motius de la desafecció d’una part de la societat catalana, envers campanyes reduccionistes que han fet més mal que bé, a la preservació i a l’ús del català. I repeteixo, l’objectiu ha de ser el ple domini de les tres més rellevants, sabent que el coneixement d’una no perjudica el coneixement ni l’estudi d’altres. Ho puc afirmar en tant que coneixedor i practicant de diversos idiomes.

SON IMPORTANTS ELS PRESSUPOSTOS ? No son importants, son fonamentals. Ho dic, després de 40 anys a la sala de màquines d’un ajuntament i presència en altres institucions del país. Sense pressupostos és com si un vaixell funcionés sense carta de navegar. Es pot sobreviure, però a marxa lenta i sense objectius ambiciosos a l’horitzó. Elaborar un pressupost vol dir planificar, programar, preveure què necessita el poble, el país o l’Estat, i com es prioritzen les actuacions, en funció de les disponibilitats econòmiques. Realment és una feina anual, però amb visió de futur. El que no pots fer un any, pots deixar-ho per l’any vinent o anys venidors. O repartir-ho en diverses anualitats.Vaja, queda clar que és indispensable, si volem que el país vagi a cent vint per hora, en comptes de quedar-se en un modest setanta o vuitanta, en els millors dels casos. Així, doncs, els esforços que fa el Govern Illa, estan més que justificats per tal de que l’any vinent la Generalitat pugui funcionar en plenitud de funcions. Perquè troba tantes reticències, en ERC i els Comuns ? Per una clara por de que donar oxigen a Illa, els pugui suposar quedar-se a l’oposició per anys i panys. Creuen que tenir el Govern, en respiració assistida, mitjançant crèdits puntuals, els dona més esperances de que la gestió no sigui tan espectacular, i puguin anar a eleccions llençant crítiques a les mancances en infraestructures, equipaments i serveis. No pensen en el país, sinó en els seus partits. Posen per davant aquestes temences electorals en comptes de pensar que si el Govern disposa de pressupostos, li podran exigir tot allò que contenen i per tant tenir més arguments que si el Govern explica que no ha pogut fer moltes coses, per falta de finançament. En fi, és pensar en petit, en comptes de pensar i actuar en gran. No fan el que va fer Illa des de l’oposició que fou , negociar i aprovar els pressupostos de Junts. I tanmateix, va guanyar les eleccions posteriors. Bé, no sóc optimista respecte possibles canvis en els dos partits, perquè tots dos estan immersos en problemes interns que no deixen peu a atreviments externs. Els auguro uns clars mals resultats. Temps al temps. Pel que fa els pressupostos generals, la situació és semblant a la catalana, si bé encara més complexa . Massa partits, massa estratègia i poca efectivitat. I sobretot una gran mediocritat com per sortir del cercle en que es troben els grans partits, però encara més, els més petits. Alguns es troben al límit de la supervivència i només pensen en què han de fer a les properes eleccions per poder continuar existint. No tenen visió de país ni sentiment d’Estat, de manera que van improvisant a cada pas que han de donar. El Govern Sánchez va superant els obstacles però és evident que no pot desplegar el programa electoral ni multitud de nous reptes pels quals fan falta els pressupostos. Estem en una via de pura supervivència sense possibilitats d’emprendre el vol cap a objectius ambiciosos i estratègics. Què fer ? En temps de normalitat, advocaríem per anar a eleccions, però no hi estem. La suma de PP i VOX, cas de guanyar les eleccions ens portaria cap a temps passats que ningú vol imaginar, però que son més que possibles, amb ells en el Govern. Toca, doncs, resistir i governar ni que sigui amb la precarietat actual. Tot, abans que facilitar un canvi, clarament en negatiu. Fins quan ? Crec que tot té un límit, i el pas del temps farà veure que les receptes que proposen no van enlloc. Serà el moment per a recuperar la confiança dels electors i animar-los a mantenir un govern de progrés. Veig perfectament possible una remuntada com per continuar amb Pedro Sánchez de president. Algunes de les darreres enquestes mostren aquesta possibilitat.

QUAN L’EGO GUANYA LA PARTIDA. En totes les activitats humanes, es pot veure qui actua a nivell individual i qui a nivell col·lectiu. També qui considera forma part d’un projecte local, comarcal i/o nacional, com una peça més i qui es considera l’impulsor, el líder, el conductor suprem, sense el qual res ni ningú pot arribar a bon port. L’ego, ha matat multitud d’objectius i projectes i ho continuarà fent pels segles dels segles, perquè no sembla haver-hi remei, molt especialment quan tot l’entorn ajuda a crear-lo, mantenir-ho , o simplement a fer-hi front. Faig aquesta introducció per tractar el tema de la presentació de la candidatura d’Oriol Junqueras, a ser candidat a la presidència de la Generalitat, per ERC. Segur hi ha un munt de persones, organitzacions i partits que s’estan fregant les mans davant aquest greu error. Bé, jo el qualifico d’error, però ell i una part d’ERC, ho consideren una jugada mestre, estratègica, capaç de fer moure el taulell polític de Catalunya, a les properes eleccions al Parlament. Queda per veure, però em permeto fer vaticinis molt, molt pessimistes, de cara els futurs resultats. No tindré cap problema a reconèixer l’equivocació si els resultats diuen el contrari. Veurem. Però, permeteu-me donar algunes pinzellades al meu pronòstic. La trajectòria d’ERC, des de fa anys, molts anys, es caracteritza per tota mena de giragonses, resultat de la seva organització interna, que pot patir constants embats, en funció dels objectius i interessos d’un grup qualsevol. Ha estat normal i habitual assistir a batalles internes, de manera constant, gairebé des de l’endemà de la seva fundació. Aquesta situació complica enormement el sorgiment de lideratges sòlids i duradors. Existeix una mena de “canibalisme polític” en que uns es mengen els altres, sense capacitat per aturar la davallada. Si mirem enrere veurem el que vull dir, amb noms que ja poca gent recorda perquè no van tenir temps d’arrelar en la societat. Amb aquests precedents, arriba la candidatura d’Oriol Junqueras, formalitzada quan encara està inhabilitat, arran el judici del procés. Sóc un dels fervents favorables a que l’amnistia li sigui aplicada i li aixequi la inhabilitació. Esperem sigui realitat d’aquí a pocs mesos. Amb tot, no sé si s’ha parat a pensar en el currículum dels darrers anys. Haver estat alcalde de Sant Vicenç dels Horts, no aporta prou gruix a la seva activitat política perquè no va suposar cap gran revolució d’innovació ni de gestió. Tampoc ho fou el seu pas per la Conselleria d’Economia i Hisenda, durant els anys del procés. I com tot el Consell Executiu, fou un dels fugitius, arran l’aplicació de l’article 155 de la Constitució . Cert que retornà, juntament amb altres, per fer front a les conseqüències judicials de les seves accions i actuacions. Passats uns anys a la presó, recupera el lideratge dintre ERC, si bé amb prou discrepàncies i lluites internes com per no poder parlar d’un partit unit i enfortit. Autonomenant-se candidat, no garanteix la pau interna, ni sumar vots cap una opció independentista, quan aquest món està en una clara recessió. Però, vaig més lluny. Crec que hi ha ganes de castigar els inductors d’un procés que no tenia cap opció de prosperar. Considero hi ha un munt de gent , enganyada i indignada per tot el que envoltà el procés, i ara tindran l’ocasió de demostrar-ho, mitjançant un vot de càstig, clar i contundent. El temps ens ho dirà. I ja només faltaria, per reblar el clau, que Junts fes el mateix amb Puigdemont. Seria la cirereta en el pastís que agrairia bona part de la ciutadania de Catalunya: poder expressar amb el seu vot, l’enorme indignació contra els màxims responsables del procés. Temps al temps.

DE PASTORS, RAMATS I GENT INCÍVICA. He llegit amb especial atenció, l’entrevista d’aquest diari al pastor Daniel Sánchez. Pastor d’ovelles , en els paratges del Parc de Sant Llorenç que ha decidit plegar o canviar de modalitat, a la vista de les dificultats de l’ofici. Posa com un dels principals problemes, el de la convivència amb la gent. Lògicament, amb una part de la gent, la que se’n va a la muntanya, oblidant les normes mínimes de respecte i convivència amb la natura, per descomptat, però també amb tot el que s’hi mou. En el seu cas, un ramat, supervisat i protegit per ell i el seu gos d’atura. Ho he exposat en diverses ocasions, en aquestes mateixes pàgines que un dels principals maldecaps dels nostres pagesos i ramaders, és la progressiva i constant presència de persones, arreu del país i al llarg de tot l’any. Un parell o tres de dies abans de la lectura de l’esmentada entrevista, em vaig trobar, ja cap al vespre, tres vedells i dues vaques, en plena carretera de Ripoll cap a Berga, en el seu pas pel municipi de Les Llosses. No era la primera vegada, i per desgràcia no serà la darrere, en que sortejat el perill, has d’intentar fer-los entrar de nou cap al bosc, amb la dificultat de tenir “el vailet” com obstacle, i mirar de portar-los cap on hi ha una porta, o el tram de “vailet” trencat per algun boletaire incívic. A continuació, toca mirar o demanar a qui pertany el bestiar per trucar al propietari o al masover per avisar de que té algun tram de “vailet” trencat que cal reparar....Per desgràcia, massa sovint ens trobem amb aquests problemes que motiven indignació, primer, i considerables problemes després, per trobar el bestiar esgarriat i tornar-lo al seu lloc. Però, sempre amb la por al cos de que una sortida d’aquestes, pugui provocar accidents greus, en vehicles de quatre rodes, però molt més greus, en els de dues. Torno al principi. Els grans incendis que hem patit a Catalunya, en el passat, poden tornar en qualsevol moment i això ha portat al Govern a estudiar i posar en marxa algunes actuacions a curt i llarg termini. Cal treure combustible dels boscos i per fer-ho s’han de fer tallades importants, algunes de les quals suposin espais de transició entre el bosc i els prats. Aquesta mesura, ja s’ha aplicat en unes quantes comarques, una de les quals, la del Berguedà. Es una bona proposta. Però, millor combinar aquesta decisió amb la de facilitar la implantació de noves activitats ramaderes que com la de Daniel Sánchez, permeten reduir el sotabosc, mitjançant l’ús de ramats d’ovelles, de cabres, o vaques i cavalls. A cada lloc van millor uns animals o altres, però tots donen bons resultats pel que es pretén. Dit això, és evident que cal emprendre una llarga i profunda campanya de sensibilització i coneixement de l’activitat rural. Parlo de rural de muntanya, però també propera, a qualsevol ciutat. Els resultats s’han de buscar arreu del país. La gent ha d’entendre quin ha de ser el seu comportament i quines coses no es poden fer perquè perjudiquen a d’altres, de manera molt rellevant. Això ,només es pot fer, mitjançant els grans medis audiovisuals, durant tot el temps que faci falta. I una altra de les peticions està en marxa: reducció de la burocràcia, municipal, comarcal, autonòmica i estatal. Tot ha d’ajudar a preservar, mantenir i recuperar activitats, com les descrites.

EL PP, LA BANALITAT I LA INDOLENCIA, COMO PRINCIPIOS BÁSICOS. Queda claro que, en la sala de máquinas del PP, imperan los asesores indolentes, capaces de animar a los políticos a banalizar cualquier tema y tomar el resto como asuntos secundarios, por muy relevantes que sean. Parten de una idea básica como la de que las noticias de un día, borran las del otro, y nadie se acuerda de nada importante. En resumen: total impunidad ante cualquier discurso, decisión o resolución. Si a todo esto añadimos, la existencia de diversas salas de máquinas, con poca o ninguna relación entre ellas, comprenderemos el grado de improvisación y el caos existente. Tampoco existe una estructura piramidal, esencial para evitar contradicciones y rectificaciones. A Núñez Feijóo le puede salir un competidor del mismo partido, expresando diferencias substanciales, sin que nadie haga nada por evitarlo. Lo hemos visto recientemente con el delicado tema de si Israel perpetra un genocidio o se trata de crímenes de guerra, o peor aún, víctimas colaterales, en su lucha contra los terroristas de Hamás. De entrada, unos barones dicen una cosa, otros, otra, y al final, como ya es habitual Díaz Ayuso, se alinea totalmente con Israel. No le importa el sufrimiento del pueblo palestino, ni la lucha por parar tanta crueldad. Incluso se permite banalizar y ridiculizar a los que se movilizan a favor del cese total de muertes inocentes. Hay que ser muy obtuso para pensar que la gente, así, en general, olvida rápidamente y no pensará en todas estas acciones, cuando vaya a votar. Hay imágenes que no se olvidan, sobre todo cuando se trata de ver, en vivo y directo, atrocidades impropias de un país, supuestamente democrático. El gobierno Netanyahu, ha roto todas las convenciones y se ha situado claramente en la perpetración de un genocidio. Que el PP se atreva a banalizar este tema y que se lo tome con una indolencia impropia de un partido de gobierno, le va a pasar factura. Una dura factura, de la cual se va a arrepentir toda su vida. Se puede ser de derechas o de izquierdas, pero el sentimiento de humanidad debe imperar en todo momento, en todas partes, y esto es lo que no vemos, en el PP. Era y es esperable en VOX, pero acompañarlo en esta travesía, no estaba en los imaginarios de ningún demócrata español. Pues bien, también aquí las costuras se han roto y vemos un total seguidismo del PP, con respecto a VOX. ¿Qué puede o debe pasar para cambiar de estrategia? Muy fácil: una o varias derrotas consecutivas del PP, como para que se ponga en cuestión todo lo andado y se exija rectificar, incluso cambiando de liderazgo. El próximo año, deben tener lugar varias elecciones autonómicas. No sabemos cuántas porque en algunos casos dependerá de si pueden aprobar presupuestos o no. En otros casos, por simple interés político si las encuestas detectan buenos resultados o no. Finalmente otros pueden decidirlo en el último momento, caso de que se convoquen las generales. Así pues, el panorama es inestable en todas partes, aunque el PP solo lo diga para el caso del gobierno central. Llegados hasta aquí, asistiremos a un exhaustivo repaso de todo lo hecho y dicho en estos años, en temas de especial relevancia, y estoy seguro que el posicionamiento respecto del genocidio de Israel, al pueblo palestino, estará en el primer puesto. Veremos qué excusas presentarán ante la falta total de empatía y humanidad. Un partido con estas carencias no puede asumir ningún gobierno, y menos el del Estado.

LES MENTIDES, MENTIDES SON. Mentir, obliga a mentir, i a recargolar cada vegada més les mentides, fins arribar a extrems que cauen per la seva pròpia desproporció. Es el que ha passat amb una de les bases fonamentals del fenomen independentista: les mobilitzacions. Calia mostrar i demostrar que “el poble català”, així amb article determinat, estava al darrere de la reivindicació d’independència , en un país de sis milions ( anys noranta – dos mil). I res millor que inflar les xifres, fins extrems impossibles, davant el silenci de la majoria de mitjans de comunicació. Dels públics, en mans del Govern, i molts dels privats, generosament subvencionats, com per seguir les instruccions del “pare subvencionador”. Es va aprofitar la gran manifestació de la Diada 2010, per fixar en un milió llarg, la participació. Es va fer callar a la Guàrdia Urbana i a totes les institucions, a fi d’acceptar la xifra dels organitzadors. D’aquí a anar pujant, cada any, fins arribar als dos milions. Recordo que Barcelona té 1,6 milions, cosa que hagués col•lapsat Barcelona i ciutats veïnes. Però bé, pujada la febre fins aquests extrems, ANC, Òmnium i companyia van considerar no pujar més per impossibilitat manifesta, i desconcentrar-la en diverses ciutats. Fou així com en 2016, es va afirmar la presència de 60.000 participants a Berga, en el Passeig de la Pau. Això requeria col•locar 10, 12 o 15 persones a cada m2 de l’espai disponible. Vull recordar que s’estableixen 4 persones x m2, en les concentracions d’alta densitat, i menys si la gent es mou o camina. Arribats en aquest punt, queda clar que la mentida fou àmpliament utilitzada com a via per fer creure que darrere l’independentisme hi havia la majoria del poble català. Demanaven poder-se comptar, sense atendre al fet de que ens hem comptat 42 vegades, en els darrers 46 anys ( municipals, autonòmiques, generals i europees). D’aquí sortia un recolzament màxim d’un terç de la població catalana a les idees independentistes i de dos terços les que no les seguien. Ara, estem en menys d’una cinquena part, per part de l’independentisme. Però, tornant al principi, he parlat amb experts de la Guàrdia Urbana de Barcelona i també amb professors i algun catedràtic de les universitats de Barcelona i de la UPF. Puc afirmar que sempre hi ha hagut qui ha fet els comptes, encara que no els hagin fet públics per evitar acusacions i mals rotllos, però amb les noves tecnologies no és complicat fer comptes. Ho he dit mantes vegades que a Catalunya no hi ha hagut mai cap concentració – manifestació que hagi arribat a un milió de participants. Mai. Històricament perquè la xifra d’habitants era significativament baixa, i ara perquè s’han comptat. La més multitudinària i fàcil de comptar, tot i la complexitat, fou la Via Catalana de 2013 que posava gent al llarg de 400 km , de la qual es va fer una mega foto. Un grup universitari va fer un treball de recompte: 793.683 participants, lluny, molt lluny de les xifres donades, en aquesta i anteriors Diades. Mentir té aquests problemes. Al final la realitat s’imposa i deixa en mala situació els mentiders. Aquest any, s’ha donat per bona la xifra de 41.000 participants. Això, suposaria un simple 4%, respecte de les primeres Diades del procés. Es així o és que aquelles es van inflar descaradament ? Saber llegir la situació del país, obliga a no mentir i saber comptar.