Joan Roma

PARADOXES DE L’ANTIMILITARISME. Quan no es governa, és fàcil apuntar-se a qualsevol moviment que capti l’interès d’un sector de la població. Dic això, a la vista d’algunes situacions paradoxals, en relació a la flotilla que pretenia arribar a Gaza per a portar ajuda humanitària. L’objectiu era noble però francament, la seva posada en pràctica, era molt millorable. Que el mateix dia que surten, hagin de tornar perquè tinguin problemes amb uns quants vaixells, no dona imatge de seriositat, ni preparació adequada. I el resultat final, era previsible, vista la determinació del Govern Israelià, de saltar-se totes les regles nacionals i internacionals. Però, feta aquesta introducció, m’agradaria exposar algunes paradoxes que s’han produït en aquest moviment. D’entrada, la composició dels participants era molt heterogènia, si bé amb una àmplia majoria de persones procedents del que anomenem esquerra alternativa, radical o crítica. Sempre contra el govern o governs establerts. I contra algunes de les polítiques que sostenen, com és la de disposar d’unes forces armades, que alguns consideren innecessàries. Però, heus aquí que a mesura s’acostaven cap a l’objectiu, van reclamar la presència de forces navals, d’Espanya, sí, però també de França, Itàlia, i altres, per acompanyar-los i protegir-los de les possibles accions de l’exèrcit israelià. I no solament això, pretenien que formessin una mena de corredor militar perquè la flotilla podés navegar sota aquesta protecció. En què quedem ? Si s’està contra l’existència de forces armades, no té cap lògica ni cap coherència que es demani la seva protecció i encara menys que se li demani entrar en aigües discutides com per provocar ja no un incident diplomàtic, sinó militar. Eren conscients del que podia suposar entrar en conflicte en plena mar, entre vaixells militars ? Va fer bé el Govern espanyol d’enviar un buc d’acció marítima ( BAM ) especialitzat en ajuda a persones en alta mar. No hagués estat prudent pensar en altre objectiu que el de socórrer a persones en dificultats, però mai entrar en conflicte i encara menys en combat. Però, d’aquesta acció se n’han d’extreure les lliçons corresponents. Imaginar que es pot fer front a Putin, amb discursos i/o manifestacions, és viure en un altre món. I no pensar en amenaces externes, ens deixaria a la mercè, de qualsevol canvi en la situació mundial. En resum, que queda molt bé, davant del propi auditori, reclamar no gastar en Defensa ni disposar d’unes forces adequades de protecció, però la realitat és la que és. Precisament en qüestions de Defensa, la improvisació i la manca de recursos adequats, pot esdevenir letal. Un govern seriós s’ha de mantenir ferm en un tema com aquest.