Joan Roma

JUNTS I LA CANÇÓ DE L’ENFADÓS. Entenc la preocupació de la majoria d’alcaldes i regidors de Junts, a la vista de com actua el seu partit, en tots els espais no hi té presència. No tenen en compte les conseqüències ni les repercussions de les seves accions ni actuacions. El resultat, a nivell pràctic, és incomprensible i deplorable, sobretot de cara els seus interessos locals i territorials. Actuen més com els antics cupaires, ara que els actuals representants de les CUP, han entès que determinades maneres de fer i actuar no porten cap a res de bo. Finalment consideren que és millor entrar en negociacions i pactes que no pas mantenir-se en el “no a tot” perquè al final queden arraconats i van perdent representació, a cada nova contesa electoral. Doncs bé, Junts, ara fa de CUP a Madrid, de la mà, millor dit de la veu de la seva portaveu, Míriam Nogueras que s’ha convertit en una mena de mosquit contra tot el que proposa, presenta o posa a votació el Govern. S’ha de dir que hi posa ganes i gestos en les seves intervencions per deixar clar que Junts vol ser antipàtic, sempre i en tot lloc. Ningú cregui que hi son per agradar sinó per molestar, criticar, i sobretot amenaçar amb totes les plagues imaginables si no els fan cas. Però és clar, portem ja dos anys i mig de legislatura i escoltar cada vegada el mateix rotllo acaba convertint-se com qui “sent ploure” o pitjor encara, en la “cançó de l’enfadós”. S’ha d’entendre la seva situació i els nervis davant un present i futur molt complicats. Però, és que la seva actitud i sobretot la seva estratègia és la pitjor possible perquè no aporta guanys ni resultats pràctics, a curt i mitjà termini. Si recordessin velles actuacions de qui no volen ni sentir a parlar: l’antiga CiU, veurien com ara mateix, a cada ple, podrien haver negociat i acordat múltiples ajudes, subvencions, projectes i inversions en temes i sectors concrets que els convertirien en un autèntic lobby de primer nivell. Però no, consideren que és millor no obtenir res a canvi que no siguin coses que el govern central no està en condicions de resoldre. Qui cregui, que ara i aquí, pot imposar al poder judicial, el retorn sense problemes de Puigdemont, és somiar truites. Ells havien assegurat que els canvis introduïts en la llei d’amnistia garantien la seva total i immediata aplicabilitat. Doncs no. Sempre hi ha lletra petita i interpretacions que s’escapen als redactors de la llei, sobretot quan els qui les han d’aplicar estan disposats a anar més enllà dels límits del que és raonable. I així estem. I en la qüestió del català a la UE, passa per camins encara més complicats. Ho he dit en anteriors ocasions que aquest objectiu, sempre m’ha semblat poc pràctic. El català no farà un salt endavant perquè es pugui utilitzar en casos molt determinats, a nivell de la UE. El salt passa per fer els deures a nivell intern, però vaja que ens podem passar mesos i anys, lluitant per aquest objectiu. I mentrestant, ells estan en aquestes i altres batalles, que els situen fora de tota negociació parlamentària. Aquí, tenen en Albert Batet, un portaveu similar a la de Madrid, en quan a intervencions estrafolàries. No entenc aquesta persistència de relat, però el seu manteniment els garanteix uns pèssims resultats municipals i uns de catastròfics, en les del Parlament. Si així ho volen, així ho tindran. Temps al temps.