Joan Roma

QUAN L’EGO GUANYA LA PARTIDA. En totes les activitats humanes, es pot veure qui actua a nivell individual i qui a nivell col·lectiu. També qui considera forma part d’un projecte local, comarcal i/o nacional, com una peça més i qui es considera l’impulsor, el líder, el conductor suprem, sense el qual res ni ningú pot arribar a bon port. L’ego, ha matat multitud d’objectius i projectes i ho continuarà fent pels segles dels segles, perquè no sembla haver-hi remei, molt especialment quan tot l’entorn ajuda a crear-lo, mantenir-ho , o simplement a fer-hi front. Faig aquesta introducció per tractar el tema de la presentació de la candidatura d’Oriol Junqueras, a ser candidat a la presidència de la Generalitat, per ERC. Segur hi ha un munt de persones, organitzacions i partits que s’estan fregant les mans davant aquest greu error. Bé, jo el qualifico d’error, però ell i una part d’ERC, ho consideren una jugada mestre, estratègica, capaç de fer moure el taulell polític de Catalunya, a les properes eleccions al Parlament. Queda per veure, però em permeto fer vaticinis molt, molt pessimistes, de cara els futurs resultats. No tindré cap problema a reconèixer l’equivocació si els resultats diuen el contrari. Veurem. Però, permeteu-me donar algunes pinzellades al meu pronòstic. La trajectòria d’ERC, des de fa anys, molts anys, es caracteritza per tota mena de giragonses, resultat de la seva organització interna, que pot patir constants embats, en funció dels objectius i interessos d’un grup qualsevol. Ha estat normal i habitual assistir a batalles internes, de manera constant, gairebé des de l’endemà de la seva fundació. Aquesta situació complica enormement el sorgiment de lideratges sòlids i duradors. Existeix una mena de “canibalisme polític” en que uns es mengen els altres, sense capacitat per aturar la davallada. Si mirem enrere veurem el que vull dir, amb noms que ja poca gent recorda perquè no van tenir temps d’arrelar en la societat. Amb aquests precedents, arriba la candidatura d’Oriol Junqueras, formalitzada quan encara està inhabilitat, arran el judici del procés. Sóc un dels fervents favorables a que l’amnistia li sigui aplicada i li aixequi la inhabilitació. Esperem sigui realitat d’aquí a pocs mesos. Amb tot, no sé si s’ha parat a pensar en el currículum dels darrers anys. Haver estat alcalde de Sant Vicenç dels Horts, no aporta prou gruix a la seva activitat política perquè no va suposar cap gran revolució d’innovació ni de gestió. Tampoc ho fou el seu pas per la Conselleria d’Economia i Hisenda, durant els anys del procés. I com tot el Consell Executiu, fou un dels fugitius, arran l’aplicació de l’article 155 de la Constitució . Cert que retornà, juntament amb altres, per fer front a les conseqüències judicials de les seves accions i actuacions. Passats uns anys a la presó, recupera el lideratge dintre ERC, si bé amb prou discrepàncies i lluites internes com per no poder parlar d’un partit unit i enfortit. Autonomenant-se candidat, no garanteix la pau interna, ni sumar vots cap una opció independentista, quan aquest món està en una clara recessió. Però, vaig més lluny. Crec que hi ha ganes de castigar els inductors d’un procés que no tenia cap opció de prosperar. Considero hi ha un munt de gent , enganyada i indignada per tot el que envoltà el procés, i ara tindran l’ocasió de demostrar-ho, mitjançant un vot de càstig, clar i contundent. El temps ens ho dirà. I ja només faltaria, per reblar el clau, que Junts fes el mateix amb Puigdemont. Seria la cirereta en el pastís que agrairia bona part de la ciutadania de Catalunya: poder expressar amb el seu vot, l’enorme indignació contra els màxims responsables del procés. Temps al temps.