Joan Roma

EL MANUAL DE RESISTÈNCIA. Massa actuacions, massa celeritat, massa insistència, per ser fruit de la casualitat, quan tractem de temes judicials. Cert que hem de confiar en la Justícia, puix estem en un Estat, amb democràcia plena, però això no és obstacle per tenir algun dels serveis essencials, en situació poc modèlica. Ara, em refereixo a actuacions sobre l’entorn familiar de Pedro Sánchez, però ho hem vist en altres ocasions, entorn la Llei d’Amnistia, o d’altres iniciatives legislatives que no eren ben vistes pel que anomenem “poder judicial”. D’entrada, deixo clara la confiança, en la major part del sistema, però en tots els àmbits i sectors, sempre hi ha uns pocs que es deixen emportar per simpaties, antipaties o directament per pressions i ànsies de poder que traeixen el jurament fet. Jo mateix, vaig estar víctima de persecució política i judicial per part d’un sector de Convergència, aliada a una persona amb les facultats mentals alterades que van motivar el meu pas per diversos tribunals, durant un període de prop de dotze anys. Fins i tot, es van servir de la Sindicatura de Comptes de la Generalitat de Catalunya, per intentar guanyar en els tribunals el que havien perdut en les urnes. Parlo, doncs, amb coneixement de causa. Tornant al principi, no és de rebut, pensar en la casualitat, per justificar una clara persecució de l’entorn familiar, més proper al President. Ni tampoc pensar que donar credibilitat a determinades acusacions, d’autèntics delinqüents, son habituals en segons quins tribunals. La conjunció d’accions entre el PP i VOX, i la seva proximitat a alguns elements del poder judicial, expliquen algunes de les accions, actualment en curs. Es greu fer aquestes deduccions, però no en caben altres, quan passen els dies, les setmanes i els mesos, i no apareixen per enlloc justificacions clares per a dubtar de la honorabilitat de conducta de l’esposa del president, Begoña Gómez. Assistim, a una mena d’investigació general i detallada de tots els moviments d’aquesta persona, per veure si se li troba el més mínim indici, ja no de criminalitat sinó d’irregularitat. Vist que se li ha demanat còpia del certificat de matrimoni, penso si el següent pas, serà demanar-li còpia d’haver fet la primera comunió. Posats ja a fer, millor començar per l’acta de baptisme, continuar amb la confirmació, primera comunió i tot seguit curs previ, a contraure matrimoni. Pot fer riure, però la qüestió és seriosa perquè no solament apareix una mena de persecució judicial, és que no sembla existir cap fre a determinats comportaments, i la cosa produeix un clar descrèdit per a la Justícia, en majúscules. I això, tampoc és just, pensant en els milers de jutges i jutgesses que compleixen rigorosament les seves obligacions. De totes maneres i arribats aquí, torno a retreure l’oblit o mirar, cap un altre lloc, durant massa anys. Fa anys que clamo per animar les joves generacions a entrar en la carrera judicial, i per fer-ho, res millor que propiciar centenars de beques, per part de diputacions, governs autonòmics, i fundacions públiques i privades. La preparació per concursar a la carrera, dura anys, i això només s’ho poden permetre famílies benestants, moltes de les quals, pertanyen a l’àmbit judicial, de manera que hi ha una perniciosa ronda de continuïtat. Per trencar-la i obrir portes i finestres, res millor que facilitar l’entrada de centenars de joves, cada any, que un dia arribaran a les cúpules judicials, lluny dels cercles tancats, existents en aquests moments. Només amb accions a llarg termini, aconseguirem arribar a l’excel•lència, i deixar fora les situacions actuals.

RESCATS A DOJO. Si mirem en qualsevol mitjà de comunicació, hi trobarem qualsevol dia de la setmana i del mes, informació sobre algun o alguns rescats, duts a terme pel cos de bombers, al qual s’hi sumen Mossos, SEM, policies locals, protecció civil, etc. Això, ens pot donar una certa seguretat, a l’hora d’emprendre alguna activitat, de més o menys risc. Però, envia també un altre missatge, perniciós i negatiu, com que no cal anar especialment preparat i equipat, perquè en cas de problemes, sempre pots trucar al 112 que et vindran a socórrer i a més, et sortirà gratis. Fatal missatge, perquè els costos van a càrrec nostre, de tots els que paguem impostos. I, puc assegurar que els costos sempre son elevats, o molt elevats. Quan critico molts dels rescats, deixo fora, aquells, clarament justificats, perquè no son fruit de la inconsciència, ni la falta de formació i preparació, sinó de l’atzar, la mala sort, o per causes imprevisibles. Els accidents de carretera, en son un exemple, però en tenim molts d’altres quan es fan activitats, amb seny però causes climatològiques, o d’altres tipus, produeixen accidents o incidents, que ningú podia preveure. El que considero ha de canviar amb el nou Govern, és la tolerància i la falta de reacció contundent, contra els protagonistes de rescats, per improvisació clara, inconsciència, falta de preparació i desgavell organitzatiu. En els meus quaranta anys, en un ajuntament, podria escriure un llibre, força gruixut, sobre centenars de situacions, estúpidament perilloses, que van motivar l’activació de serveis de rescat, amb tot el que suposa de personal expert, vehicles, maquinària diversa i trasllats a centres hospitalaris. Es en aquests casos, on crec ha d’acabar la impunitat i ha de començar el retiment de comptes. Comptes, per la via econòmica, i si cal, la penal. En aquest conjunt, hi emmarco des de comportaments individuals de pujar, baixar o escalar muntanyes, sense la deguda formació, preparació i material indispensable. A la d’organitzar excursions o travesses, sense una planificació adequada, ni estudi meteorològic, ni coneixement del terreny com per saber on anar, en cas de dificultats. Parlem de terra endins, però el mateix cal dir per a totes aquelles activitats a la costa i en el mar, on hi podem veure persones que no tenen cap mena de prudència ni respecte per les adversitats que poden esdevenir, en pocs minuts o hores, i per les quals no tenen una preparació mínima. La tinença de mòbils, ha esdevingut una eina molt negativa, pels qui creuen que no calen grans preparatius, si al final sempre tens el recurs de fer venir gent al rescat. Mireu, segons dades oficials, els rescats més senzills, tenen un cost, entre els cinc i els vuit mil euros, però s’enfilen cap els 15, 20 o 30.000 quan s’activen mitjans aeris, juntament amb altres de terrestres, per a complementar-se uns als altres. En rescats d’alta muntanya, és habitual enviar un helicòpter dels bombers, i un del SEM, a 3.121 euros/hora cadascun, personal a part. També s’hi envien una o dues ambulàncies, i finalment un vehicle de bombers i un de Mossos. Sumeu-ho tot, i veureu l’immens cost final. Als pobles de la Vall del Pedraforca ( Saldes, Gósol i Vallcebre) ja no fan cas dels helicòpters perquè son habituals, una o dues vegades per setmana, al llarg de tot l’any. A Montserrat, passa quelcom semblant, i a la costa hi ha nombrosos indrets, on també cal actuar amb una assiduïtat indignant. Bé, doncs, proposo una campanya de conscienciació, i tot seguit, emprendre les gestions i tràmits pertinents com perquè tot rescat, fruit de la imprudència i la inconsciència, sigui cobrat. Es que sinó, això va a càrrec nostre. Injust i inacceptable.