Joan Roma

DEL DRET A DECIDIR, A, LA POR A DECIDIR. Curiosa situació la dels partits independentistes: Junts i ERC. Després d’uns anys en que s’atrevien a trencar juraments, vulnerar reglaments, aprovar lleis inconstitucionals i antiestatutàries, per tal d’assolir la “llibertat”, els trobem ara, immersos en un mar de dubtes, fins el punt de no atrevir-se a decidir. Han passat de la reclamació i exigència a exercir un suposat “dret a decidir”, a tenir una immensa “por a decidir”. Fracassades totes les seves apostes per assolir la independència de Catalunya, s’han replegat a les casernes d’hivern, per a curar ferides, i estudiar cap on anar, des d’ara en endavant. I què veuen ? D’entrada, una desafecció enorme cap als seus partits. Mirant els resultats de les darreres quatre conteses electorals seguides, la conclusió és obvia: han perdut la confiança d’una gran part dels catalans, tenint en compte que mai havien superat un terç del cens electoral. Torno a recordar que Catalunya, s’acosta als sis milions de votants, i els partits independentistes, no han superat mai els dos milions. Doncs bé, en aquest context, a les darreres eleccions, encara van baixar més, i es van quedar amb un milió justet de vots. Què fer, cap on anar ? Partits seriosos amb lideratges forts i ben conformats, haurien reconegut resultats i haurien adaptat programes i objectius. Si ara no hi ha força suficient, tornem a les institucions i esperem temps millors. Però, a Catalunya, estem acostumats a veure gent poc formada i sobretot poc preparada per als grans reptes, al capdavant dels partits independentistes. No ve d’ara, és de sempre. El sol fet de veure al capdavant dels dos partits, els mateixos líders que van portar els seus partits, i amb ells al país, al fracàs, ja queda clar que no han après res, de l’experiència passada. Insisteixen i persisteixen en voler imposar vies i acords, amb una total despreocupació pels resultats, a nivell dels ciutadans de Catalunya. Pensen en les seves batalles internes, i en les que tenen entre ells, però no en el país. Es així, com davant una qüestió tan fonamental, com facilitar l’aprovació de pressupostos, els suposa un conflicte irresoluble. Es la típica, por escènica, per haver-se de mullar en un tema important. Si cada partit té problemes interns, i alhora afronta una guerra externa, d’un contra l’altre, el resultat és la paràlisis. Millor no fer res, que fer alguna cosa que puguin criticar els enemics interns, o el partit contrari. Tenen, por a decidir. Això mostra, fins a quin punt arriba la seva mediocritat, i fins a quin punt ens vam salvar de tenir aquesta gent, en el govern del país. Per sort, el procés va fracassar i ara veiem com eren els impulsors. Vist com van les coses, no crec que es puguin tenir pressupostos ni a nivell de Catalunya, ni d’Espanya. Ells pensen en clau interna de partit, i així actuaran, fins una nova derrota electoral que obligui canviar lideratges i recuperar el seny perdut. Mentrestant, amb les seves posicions, impediran moltes inversions i millores a la ciutadania, i políticament, aniran veient desercions a les seves files municipals, i reforçaran el paper del partit socialista, com partit seriós i complidor , al qual cal reforçar per poder governar amb les mans, més lliures. Temps al temps.

FELICITATS – COLÒNIES A BORREDÀ – 50 ANYS, MOLT BEN PORTATS !!! Vaig entrar a l’Ajuntament de Borredà, com regidor de govern, l’abril de 1979, i vaig plegar l’any 2019, com Alcalde. En aquests 40 anys , Colònies a Borredà, m’ha acompanyat tots els estius, i fins i tot ara, que ja no tinc càrrec municipal, m’agrada voltar pel poble i veure els grups com fan activitats o em demanen tota mena d’informacions sobre el poble. Ha estat norma, en tots aquests anys, donar per començat l’estiu, amb l’arribada del primer grup de nens/nenes amb el seu tradicional fulard. No calia demanar de quin grup eren, perquè era evident. I, mireu, sempre he considerat una inversió de futur, col•laborar i facilitar la vida a tots els campaments que venien a Borredà. Fos a cases de colònies, fos en campaments a l’aire lliure. Qui de petit ha anat a un poble i s’ho ha passat molt bé, segur hi tornarà de gran. Sigui per recordar vells temps, sigui per comprar, passar el dia, o fer-se una casa. Ara mateix, tenim centenars de pares i mares, que vaig veure de ben joves, voltant pel poble, un dia o altre, de l’estiu o l’hivern. Es un goig veure els bons resultats obtinguts. I, recordo els primers anys en que havíeu d’anar al Gorg del Salt, a banyar-vos i el canvi, en el 1991, amb les piscines municipals obertes. Ja no calia anar a la riera, us podíeu organitzar millor i més a prop. També recordo les moltes activitats, dintre i fora de Cales Monges. Heu donat vida a la casa i a tot l’entorn, durant 50 anys. Ha estat un plaer fer aquest camí junts i us desitjo tants o més anys de vida. PER MOLTS ANYS !!!! Joan Roma i Cunill, Regidor de Govern ( 1979 – 1991), Alcalde de Borredà ( 1991 – 2019)

ANALFABETISME, ENCARA ? He de reconèixer que una de les coses que més em va sobtar, en temps del servei militar, va ser topar amb amplis col•lectius d’analfabets. Parlo de molts anys enrere, però allà, vaig descobrir una Espanya que desconeixia. Centenars de joves, procedents sobretot d’Andalusia, però també de les Castelles, i Extremadura, conformaven una part important, del contingent militar, destinat a Catalunya. En tant que caporal primer, en funcions de sergent, em tocava rebre’n una part, i organitzar els primers temps, a la caserna. Era allà que alguns demanaven els llegís les cartes que els arribaven del poble, escrites pel capellà, el mestre o algú de l’ajuntament, i em tocava contestar-les, al seu dictat. Temes personals, temes familiars, temes de tota mena conformaven el contingut. I, en estones perdudes, hi havia moments per a fer algun curset abreviat, per ensenyar a llegir i escriure. Ja havia oblidat aquells temps, quan heus aquí que amb els nou vinguts, procedents de terres llunyanes, arriben joves analfabets. Aviat, farà vint-i-cinc anys que dedico unes hores a la setmana, a exercir de professor voluntari de Creu Roja, en el Centre Internacional de Protecció als Refugiats, a Berga. En el Centre, sempre hi ha una dotzena o quinzena de nacionalitats, però darrerament en venen molts de Senegal, Burkina Faso, Mali, Somàlia, Congo...Un munt de conflictes i guerres diverses, expulsen joves, a la recerca de feina, per poder enviar diners a casa. La majoria, han anat a escola, ni que sigui en uns nivells molt, molt primaris. Tots tenen la seva pròpia llengua materna, afegida a la oficial que habitualment és el francès, però el grau de lectura i escriptura és molt mínim. I, entre ells, sempre hi ha qui ve més de pobles petits en que no hi havia cap escola per aprendre el més bàsic. Toca, doncs, recuperar els vells sistemes per alfabetitzar, i fer-ho directament al castellà. Després, ja tindran ocasió, també d’aprendre el català. El que sorprèn és la mentalització per aprendre i fer tot el necessari per superar les dificultats. Tenen clar que d’això en depèn obtenir papers i poder buscar feina , cosa que els permetrà enviar diner a casa. Allà, hi tenen familiars que esperen ansiosament rebre ajudes, que els confirmarà que el fill, el net o l’espòs, ha arribat bé, i ha pogut trobar feina. El cordó umbilical s’ha refet, i poc a poc confien en poder agrupar família o anar allà de visita, per explicar què fan i com viuen aquí. Tot és lent, molt lent, però els contingents es van succeint, i en el meu cas, ja porto nou anys, en el Centre, com professor de castellà, després d’haver fet quinze anys de professor de català. Els resultats son esplèndids perquè mostren les ganes de treballar, en pau i tranquil•litat, integrar-se i viure aquí, tants anys com no es pugui tornar, a casa. El temps d’estada, és imprevisible perquè els conflictes s’enquisten i compliquen, de manera que la vinguda provisional es va convertint en indefinida, però agraeixen l’acollida i s’integren en la societat que els acull. Son els nous catalans que han agafat el relleu a d’altres vinguts anys enrere. De no tant lluny, però amb les mateixes necessitats i anhels.

QUI POT PARAR A JUNTS ? Les conseqüències de viure fora del país, envoltat d’il·luminats i eixelebrats, només preocupats pel seu futur immediat, suposa no tenir contacte amb la realitat del país i la seva gent. Puigdemont i bona part de la seva direcció viuen en una bombolla, amb bons sous, poca feina i molt poca responsabilitat, per tant, creuen poder fer el que els doni la gana, seguint un guió que cap persona sensata, gosaria aprovar. Però ells, a falta de vies cap a la independència, volen aconseguir l’objectiu de ser els únics representants del “poble català”. Entenent per poble, una petita part, que creuen aniran fent gran, gràcies a totes les giragonses que protagonitzen des que els resultats electorals de les eleccions generals, els van posar en un lloc destacat. El primer objectiu, és destruir ERC. Sí, sí sembla molt guerrer, però no son adversaris, son enemics a batre i per tant, hi ha odi entre les dues cúpules, i especialment entre els dos lideratges. Faran el que sigui, per tal de tombar l’altre. És, en aquest panorama que les exigències de Junts han d’anar pujant de to per tal de marcar perfil propi i allunyar-se del d’ERC. En les reunions, hi ha unes pujades de to, que ningú vol ni s’atreveix a posar fre. Dintre de la direcció de Junts, no hi ha contrapesos, i el que toca és obeir a l’amo, i sinó agrada, millor callar per no perdre els privilegis d’un bon sou, molt poca feina, i pràcticament cap obligació. Es trist i si voleu ben poc engrescador, però quan es coneixen la major part de càrrecs del partit i institucionals, es comprova la mediocritat de la majoria d’ells i elles. A què aspirar sinó és a repetir en les candidatures, per garantir quatre anys més de sou i prebendes annexes ? I és així com s’arriba al ple del Congrés dels Diputats del passat dia 22 en que Junts, es va tornar a ajuntar amb PP i VOX per tombar la convalidació de Decrets, alguns tan importants com la revalorització de les pensions, bonificacions al transport públic, ajuts per la Dana, etc, etc. El que molts consideraven impossible, inimaginable, es va produir. Impossible, inimaginable ? Doncs, no. Si vius a fora, en condicions de luxe, sense contacte amb la realitat, i ningú et fa tocar de peus a terra, les reunions es converteixen en monòlegs, i es fa el que diu l’amo. I l’amo sempre té raó perquè és un estratega de primer nivell, com ha demostrat multitud de vegades.... fins els més grans dels ridículs. Però, aquesta darrera part, ni es vol veure, ni es vol dir. Ara bé, em consta una greu preocupació interna i multitud de pressions externes. Una cosa és lladrar, altra és mossegar. S’han traspassat totes les línies vermelles i tots els càrrecs de Junts estan sotmesos a pressions mai imaginades ni mai patides. Deixar dotze milions d’espanyols, sense la pujada de pensió, no té explicació humana i menys política. Ara sí, hi ha preocupació seria i nervis a flor de pell. Per les pensions, però també pel transport públic i altres danys colaterals que son impossibles de justificar, com els ajuts per la DANA, i altres. Per això Turull, s’ha afanyat a proposar que la convalidació torni, però a trossos. Es a dir, peça per peça i fins i tot vol entrar una proposta al Congrés perquè es debati. Volen reparar una part del dany causat. Tinc clar que només poden parar aquesta bogeria els alcaldes i alguns diputats, si s’atreveixen. Em consta l’existència d’un grapat d’alcaldes que estan a punt de dir prou. Si un dia, apareix un comunicat de 10, 15, 20 alcaldes, no calen més, i es manifesten en contra d’aquesta deriva embogida, el partit agafarà por i haurà de canviar de guió. Si a més, uns pocs diputats al Parlament s’hi afegeixen, encara millor. Passarà, no passarà? Jo crec que estem a punt de veure-ho. Estem a meitat de mandat municipal, i son molts els alcaldes que s’han de plantejar si volen continuar o volen plegar. Es un bon moment per dir-ho públicament i si comencen a sortir a la premsa, desercions notables, les conseqüències seran immediates. Junts, es pot permetre fer el boig a Madrid, i en part, en el Parlament, però es juga l’existència en els ajuntaments, consells comarcals i a la Diputació de Girona. Retrocedir en el territori, suposa morir en el Parlament, i baixar representació a Madrid, com per ser prescindibles. Ben aviat veurem reaccions, però han traspassat línies vermelles que pagaran molt car. Temps al temps.

NO, A TODO. A veces, hay grafitis que te impactan por su simplicidad y contundencia, y quedan impresos en la memoria, para siempre. Recuerdo uno, de grandes dimensiones, pintado en un muro, cercano al aeropuerto de Barcelona que ponía: no, a todo. Lo recupero para explicar un poco lo que pasa en Cataluña, a raíz de las negociaciones para los presupuestos del ayuntamiento de Barcelona, y los de la Generalitat. Y de rebote, los del Estado. No, a todo. Empecemos por los de Barcelona. Parecían encarrilados, después de múltiples, complicadas y enrevesadas negociaciones con los de ERC, y similares padecimientos con los Comunes, cuando éstos, han elevado las exigencias, en una cuestión tan delicada como aumentar porcentaje de pisos sociales, impuestos a los promotores de vivienda. Rotas las negociaciones, el alcalde ha decidido prorrogar el presupuesto 2024. El no a todo, ha venido de la mano de los Comunes, representación de Sumar, en Cataluña. Otro, no a todo, lo tenemos en los presupuestos de la Generalitat para 2025. Han sido varias las reuniones entre la consejera de economía, con ERC y los Comunes, pero hubo un parón para ver resultados de las primarias de ERC, y cuando todavía no han celebrado la segunda parte de su congreso, ya han avanzado que no piensan negociar ni pactar, nada de nada. Es un no a todo, sin ni siquiera ver la propuesta ni aportar ningún tema a la mesa de negociación. La actual dirección de ERC, ha decidido lo más anti político del mundo: ni gobierno ni oposición, porque nada podrán atacar del actual gobierno cuando de hecho trabajará con el presupuesto prorrogado de 2022, aprobado mediante acuerdo entre ERC y PSC. El mundo al revés. ¿Por qué ERC, se desentiende de todo? Por miedo escénico y miedo a la mitad del partido que perdió las primarias. También, podemos añadir el miedo a las acusaciones de complicidad que vendrían de Junts. Total, ante posibles críticas internas y externas, lo mejor es encerrarse en casa y esperar a que el tiempo amaine. Tan simple y tan absurdo a la vez, en un partido político que podía obtener importantes concesiones por parte del partido socialista. ¿Y Junts qué va a hacer? Lo mismo que ERC: no, a todo. De hecho, ya se ha manifestado en el sentido de no querer participar en conversaciones ni negociaciones, en torno a los presupuestos. Los que quieren cobrar de antemano. no pueden aceptar negociar y pactar objetivos que necesitarán meses o años en ser cumplidos. Así pues, no se les espere en ninguna mesa de negociación. ¿Habrá presupuestos 2025, en Cataluña? Rotundamente, no. Sin voluntad por parte de ERC, y sin interés por parte de Junts, no hay sumas alternativas posibles. Toca, prorrogar los de 2024, que son prórroga de los de 2023. Centenares, miles de ocasiones perdidas por culpa de dos partidos con líderes derrotados que intentan revivir tiempos pasados, que tampoco fueron buenos, a la vista de los resultados obtenidos. Pero, no son conscientes que van en la dirección contraria a lo que interesa a Cataluña y los catalanes. ¿Qué pasará con los presupuestos generales? No hay que ser adivino para aventurar que tampoco obtendrá el voto favorable. Es más, ni siquiera se podrán debatir ni negociar. En estos momentos, la carrera interna dentro de ERC, y la externa en contra de Junts, hacen imposible cualquier acuerdo. Ninguno de los dos cederá, e incluso será muy complicado conseguir el apoyo para convalidación de decretos, como vimos el pasado día 22. El no, a todo, ha ganado la partida. ¿Hasta cuándo? Ni ellos mismos lo saben.

DOMINAR ELS IDIOMES, ESSENCIAL, PER APRENDRE. El meu permanent contacte amb pares i mares immigrants, des de fa més de vint anys, m’ha portat a conèixer millor, el grau d’integració dels seus fills, en el sistema educatiu. Les coses han canviat en aquests darrers vuit o deu anys, com a conseqüència d’una arribada més freqüent i nombrosa de les que es produïen anys enrere. Això, comporta períodes molt breus d’adaptació i immersió en les llengües pròpies, de manera que en pocs dies o setmanes, s’envia els nous alumnes, a les aules que els pertoca, per raons d’edat. No haver acollit bé, sense prou temps per comprendre i expressar-se en català i castellà, produeix efectes desastrosos en les aules, tant per a mestres com per alumnes. La llengua, és l’element vital de traspàs de coneixement i si no és coneguda ni dominada, per una de les parts, és evident que el resultat és dolent, o molt dolent. I pensem en que els nou vinguts, tenen la seva pròpia llengua, i es troben amb dues de noves: català i castellà, i en poc temps o ja d’immediat, segons l’edat, se’n troben una tercera: l’anglès. Heus aquí com infants i joves, han de batallar amb tres o quatre llengües, alhora. Molt difícil, molt complicat. Per això, s’ha d’evitar enviar els nens a les aules, sense uns coneixements bàsics, dels dos idiomes oficials. El temps d’acollida i immersió lingüística ha de ser molt més llarg i més intens com per aconseguir un grau de coneixement suficient per seguir una classe amb un mínim de normalitat. I els mestres dedicats a la immersió, haurien de disposar de materials, espais, horaris, i l’adequat mètode com per aconseguir resultats rellevants, en poc temps. No és fàcil aquesta feina, perquè la matrícula està oberta tot l’any, i van entrant més i més nous alumnes, fins el punt de no saber com organitzar cada nou ingrés que es suma als ja existents, en una roda de mai acabar. Toca disposar de tants grups com alumnes nou vinguts puguin acollir-se, tenint clar que com més petits siguin, millors resultats s’obtindran. Parlem de grups amb edats diferents i procedències diverses, de manera que el mètode també s’ha d’adaptar a les edats i coneixements previs. Gestionar aquesta complexitat i diversitat posa el sistema educatiu en una situació molt complicada. Ningú pensi en solucions miraculoses perquè no existeixen, el que sí toca disposar és de suficients mestres per unes funcions a les quals anys enrere no calia destinar. Uns pocs alumnes nou vinguts, podien ser atesos per un sol mestre. Ara, en poden arribar vuit o deu al mes, en una escola de qualsevol poble gran o ciutat. Això, distorsiona totalment les classes on van destinats, i si , a més, hi entren sense el domini dels dos idiomes, el conflicte està servit. I dic conflicte, en el sentit de dificultats severes per encaixar els acabats d’arribar, amb els que van iniciar el curs. Aquesta barreja, rellenteix l’aprenentatge i fa perillar l’interès per avançar, puix que en molts casos, s’ha d’anar enrere, per a després recuperar el fil perdut. I si això cal fer-ho tres o quatre vegades per curs, ja no dic per trimestre, els resultats son complicats d’assolir. Per evitar-ho, cal atendre més temps i millor l’aprenentatge de les llengües. Es fonamental no enviar nous alumnes a classe, si no entenen bé, els idiomes amb els que treballaran. Si això passa en qualsevol ofici, com no ha de ser vital, en el cas de l’ensenyament!

PER FI, MAJORS D’EDAT ! Hem hagut d’esperar 45 anys, per aconseguir la majoria d’edat, en matèria de gestió i tramitació del PUOSC ( Pla Únic d’Obres i Serveis de Catalunya), la principal eina per aconseguir subvencions, per part dels ajuntaments. Aquesta, és una fita històrica que convé explicar i commemorar. I és que pels no avesats, informo que la majoria d’ajuntaments, no podrien dur a terme cap gran obra, si no fos pels ajuts que els concedeixen administracions, dites superiors: diputacions, Generalitat, govern central, i la UE. Un bon alcalde és aquell que planifica bé les inversions a fer, i sap anar a buscar diner, a tot arreu. Només així podrà dur a terme les infraestructures, equipaments i serveis que fan falta al seu municipi . Fins ara, la principal ajuda pels ajuntaments, a la província de Barcelona, ha estat la seva Diputació. Totes les províncies en tenen, però la de Barcelona, per grandària, però sobretot per voluntat política, ha estat capdavantera davant totes les d’Espanya. Ja des dels primers temps, fins l’actual Lluïsa Moret ( dotze presidències), els alcaldes han tingut tractament d’honor, i per tant de comprensió i col•laboració. El fet de tenir de presidents, alcaldes, i de diputats, caps d’àrea, altres alcaldes, ha facilitat entendre’ns fàcilment. Qui no recorda els primers PAM, seguits del PRAM, o del PCAL, o de l’actual PGI ( Pla General d’Inversions)?. A cada mandat, es millorava l’anterior, no solament a nivell econòmic sinó de condicions, per ajustar-les a les necessitats municipals, molt especialment, dels petits ajuntaments. Els 311 ajuntaments de la província, sempre hem estat majors d’edat, en el sentit de ser rebuts i escoltats, amb predisposició a canviar condicions si sabíem exposar-les. D’aquí que de les primeres subvencions al 50%, passéssim a augmentar-les fins arribar, al 100%. O poder disposar d’ajudes tècniques per redactar projectes o per la direcció d’obres, etc. Clarament, sense la Diputació de Barcelona, els ajuntaments estarien a meitat de camí, d’on son ara. En canvi, no vam trobar la mateixa entesa i predisposició en el Govern de la Generalitat. Al contrari, allà, sempre vam ser considerats menors d’edat. Responsables d’una administració que necessitava ser supervisada i controlada estretament. I que se’ls havia de dir quines eren les prioritats ( no dels ajuntaments sinó de la Generalitat). Paradoxes de la vida, a cada convocatòria de PUOSC, calia estar atent a veure quines prioritats imposava, per tal d’aconseguir prou puntuació com per entrar-hi, o entrar-hi en determinades condicions. Era injust el tracte rebut perquè imposava als alcaldes unes inversions, que podien ser contradictòries amb les necessitats del poble. I tots els alcaldes, vam patir intervencions i tergiversacions en les nostres prioritats. Per què dic “ per fi, majors d’edat ? Doncs, perquè el Govern de la Generalitat, copia la modalitat de la Diputació de Barcelona per llençar el nou PUOSC. I no solament això, duplica el diner destinat que passa dels 250 M , als 500 M, de manera que els petits municipis , podran fer també grans obres. Es garanteix un mínim de 400.000 eur, pels més petits, fins un màxim de 790.000, pels més grans. Però, tant o més important, els alcaldes podran decidir sobre les prioritats i els destins d’aquests diners. Son considerats i respectats com majors d’edat, autèntics responsables del destí dels ajuntaments que presideixen. Ha costat arribar fins aquí, però ha valgut la pena.

HABITATGE: APOSTA DECIDIDA I SEGURA. Qui més responsabilitat té, més mesures ha de presentar per a resoldre qualsevol problema, i és el que ha passat, en el tema de l’habitatge. I res és immediat, però almenys apunta directament cap una solució, a mig i llarg termini. De fet, posar un tema sobre la taula, i considerar-lo prioritari, ja posa en marxa uns mecanismes que van en la bona direcció. A vegades, no parlar d’un tema o simplement no posar-lo com necessari i urgent, fa que no se’l prengui amb la seriositat que requereix. Ara mateix, conec un bon nombre d’ajuntaments que han canviat prioritats i han posat la de l’habitatge en el lloc que li correspon i això ha motivat iniciar tràmits i gestions que donaran els seus fruits en els propers mesos i anys. Amb tot, aquesta mobilització municipal, no era suficient per arribar a les cotes requerides. Si a Catalunya, es parla de crear 50.000 habitatges nous, a nivell de tot Espanya, s’ha de multiplicar la necessitat per quatre o cinc. D’aquí l’interès en escoltar al president del govern per veure quines mesures havien estudiat per posar en marxa. L’interès no ha quedat defraudat a la vista de les dotze mesures presentades. La primera, impacta per les xifres, com és transferir a la nova Empresa Pública d’Habitatge, més de 3.300 habitatges i gairebé dos milions de metres quadres de sol residencial. I tot seguit s’incorporaran trenta mil que té la SAREB, tretze mil de les quals de forma immediata. Per a mi, una de les mesures més volgudes, és la número 6, la que es refereix a llençar un programa de rehabilitació d’habitatge buit, per destinar-lo a lloguer assequible. Arribats en aquest punt, recordo l’existència de prop de tres milions d’habitatges buits, a nivell d’Espanya, 458.000 dels quals, a Catalunya. Altres punts, fan referència a mesures fiscals, a favor dels propietaris que posin en el mercat, habitatges de lloguer assequible, i un altre punt molt esperat és que els habitatges turístics siguin considerats com el que son : un negoci, pel qual han de tributar degudament. I, lògicament, de tot plegat es dedueix la necessitat d’incrementar les inspeccions per a garantir el compliment de les mesures implementades. Es evident que tot plegat, no resol el problema de forma immediata, però llença un potent missatge cap a tots els sectors implicats. S’ha acabat l’especulació de l’ habitatge, i no es permetrà continuar amb pràctiques com el lloguer a temps limitat, o increments sobtats i sense límit dels lloguers. Aquestes pràctiques en les zones tensionades del país han provocat uns augments del lloguer i de la venda fins extrems impossibles d’aguantar, per part de la població en general. Ara, el que pertoca és posar en marxa tot aquest dispositiu i cremar etapes. Ja no és moment de paraules, sinó de fets. Tant l’Empresa Pública d’Habitatge, com totes les existents, en CCAA i en ajuntaments, han de treballar plegades per aconseguir l’objectiu perseguit: posar en el mercat centenars de milers de nous i vells habitatges rehabilitats, com per resoldre la immensa carència actual. No esperem solució global, en dos o tres anys, però sí a sis o set anys vista. Les mesures aprovades, ara sí, ho fan possible.

TÉ FUTUR EL CONSELL DE LA REPÚBLICA? Enmig de polèmiques, crítiques i acusacions de mala gestió de les finances, tenim el Consell de la República, sense cap, i gairebé sense peus. Qui el presidia, Carles Puigdemont, va haver de triar entre Junts x Catalunya, o el Consell. La decisió, segur que no li va costar gens de prendre, i més, amb tota aquesta tempesta, a sobre. També va haver de renunciar el vicepresident, Toni Comin, principal causant del desgavell i enrenou, perquè prèviament ja havien plegats els altres membres que conformaven la direcció. Heus aquí, que un altre enginy, artilugi o estri creat pel post procés, fa aigües per tot arreu. Va néixer amb l’habitual pompa amb la que naixien criatures, destinades a impulsar la independència de Catalunya, arreu del món i de fet no passaven més enllà dels murs del Palauet de Waterloo. Serà interessant algun dia , veure les actes i sobretot les accions i actuacions dutes a terme, el cost que han tingut, i sobretot la procedència del finançament. Vull recordar que la idea inicial, com tot bon conte de la lletera, era d’aconseguir un milió de socis, col•laboradors o participants, els quals aportarien deu euros cadascun, a l’any, amb la qual cosa es garantia un finançament, segur ,de deu milions anuals. Aquesta aportació permetia garantir un gran nombre d’accions, més o menys espectaculars, més o menys útils a la causa. Però, sempre hi ha un però, les expectatives inicials van anar fent figa, fins al punt que res va anar com estava previst. A algú li sorprèn ? Jo diria que el naixement ja va ser molt forçat, i l’encaix de tants egos, i tants il•luminats costava de ficar en un mateix lloc. Un any després, la xifra no arribava als dos-cents mil ( recordo l’objectiu: un milió) i bé, d’aleshores cap aquí, la davallada ha estat constant fins el punt que ningú s’atreveix a donar les xifres reals que deuen ser molt similars als de l’ANC. El problema de tot plegat és que s’han anat creant “coses” que a més de no servir, han donat molt mala imatge del nostre país. Cada noticia, cada escàndol que apareix, mostra fins a quin punt hi ha hagut gent que s’ha volgut aprofitar del procés, del post procés, o de qualsevol moviment que pretengui posar el nom de Catalunya, en algun mapa concret. El mal ha estat immens perquè ha trencat el prestigi guanyat al llarg dels anys, i tots sabem que res pitjor que fer el ridícul perquè una causa quedi tocada de mort. Ara, aquest Consell ,vol organitzar eleccions internes, entre els dia 8 i 12 de febrer. Té algun sentit anar creant i mantenint estructures, organismes i altres agrupacions ? Bé, ningú pot impedir que qui vulgui s’organitzi com millor li sembli, però farien bé, tots plegats, de no voler utilitzar el nom de Catalunya en va, i encara menys voler parlar en nom del “poble català”. Som tots ja grandets per representar-nos a nosaltres mateixos i els qui vulguin fer-ho de manera col•lectiva, encara millor, però tots plegats han de ser conscients del què i a qui representen. Que ningú vulgui agafar la part , pel tot, com ha estat norma habitual durant els anys del procés. Estem cada vegada més lluny d’aquells temps, però que ningú cregui que el pot imitar i repetir. Almenys, no en el nostre nom.

MIEDO A DECIDIR Paradojas de la vida. Los partidos independentistas que no tuvieron ninguna aversión a decidir, durante los años del “procès”, en los que aprobaron todo tipo de mociones, en ayuntamientos, consejos comarcales, diputaciones, y en el propio Parlamento de Cataluña, resulta que ahora se han vuelto tan timoratos que no se atreven a decidir, nada importante, en el Congreso y Senado, e incluso en el Parlament. Han pasado de “decidir nuestro destino”, a no querer decidir ni el suyo ni el nuestro (el de todos los catalanes y españoles). Lo estamos viendo cada día, en las sesiones del Parlament, tanto las del pleno, como las de las comisiones. La táctica, la hoja de ruta, es decir a todo que no, y buscar excusas para no tomar ninguna decisión, mínimamente importante. ¿A qué se debe tanto miedo? La respuesta está en la composición interna de Junts, por un lado, y a la ruptura interna, en ERC. Ya no hablo de la CUP, porque ha dejado de existir, a nivel externo. Son unos pocos que simplemente luchan para mantener sus cargos institucionales, y las aportaciones al partido, para mantener un mínimo de estructura, y no desaparecer para siempre. En cuanto a Junts, el primer problema lo tienen en su presidente. Los que hemos conocido y padecido su presidencia institucional, sabemos de su mediocridad política, con un ego de proporciones mayúsculas, sin contrapesos como para hacerle tocar de pies en el suelo. Si éste era ya uno de los grandes problemas, ha aumentado con su distanciamiento físico, después de siete años en el extranjero. Cree tener información de primera mano, sin reconocer que la tiene a través de personas interesadas, lo cual le deforma la pura y dura realidad. Ahora mismo, en Cataluña, su imagen y actividad está amortizada. Solo los muy fanáticos siguen sus pasos. El resto, simplemente, pasan. Y éste es uno de los principales problemas de Junts. Puigdemont, no ejerce de jefe de la oposición porque no está ni se le espera en el Parlament. Nadie puede dar cuenta ni ver ni oír ninguna intervención que contradiga la del Presidente Illa, o cualquiera de sus consejeros. Está ausente físicamente, pero también espiritualmente. Puesto que se fue, que vuelva cuando quiera o cuando pueda, y punto. Si quiere ocuparse de su partido, que lo haga, pero está amortizado a nivel institucional. Es impensable su retorno a primera fila, como posible candidato a la presidencia. Nunca segundas partes fueron buenas, pero, en este caso el resultado, sería desastroso. Ante este panorama, su estrategia va dirigida a hacerse visibles, a buscar golpes de efecto, a gritar para salir en los medios de comunicación, para así demostrar la importancia que tienen sus representantes en el Congreso. Dejan aparte su actividad en el Parlament que francamente es muy poco relevante. En esta búsqueda de visibilidad, intentan demostrar que son los más acérrimos defensores de Cataluña, aunque fracasen una y otra vez, sus fórmulas de participación. La única ventaja, que yo considero su punto débil, es que no les importa en absoluto el futuro de España y los españoles. Su acción política, la reducen al territorio catalán, considerando que lo global o general, no afecta lo particular. Han ido tan lejos en sus disquisiciones que intentan vender soluciones parciales, a problemas globales. Lo estamos viendo constantemente en temas como la inmigración, la vivienda, la educación, etc. A falta de independencia, intentan montar una “burbuja catalana”, separada de la realidad española. Vano intento, pero ellos van a lo suyo y de aquí sus constantes desplantes y su terquedad en no aceptar visiones ni proyectos más amplios. Están en su reducto y hasta que no se liberen de la presidencia de Puigdemont y su círculo más próximo, no serán capaces de recuperar la visión cotidiana de las cosas. En cuanto a ERC, la situación es mucho más fácil de explicar. El proceso de primarias, ha dejado el partido, partido en dos, y a falta de resolver la segunda parte del Congreso, no quieren ni pueden decidir. La segunda parte del Congreso, debe concretar programa, objetivos, recursos, etc. Nadie se atreve a hacer pronósticos porque los perdedores de la primera parte, representan un 45% del conjunto y esto impide tomar decisiones, mínimamente importantes. Lo vemos en el ayuntamiento de Barcelona, todavía sin presupuesto para este 2025. Lo vemos a nivel de Generalitat, en que han buscado la excusa de que primero hay que cumplir con todo lo negociado en la investidura de Illa, antes de sentarse a hablar de presupuestos. Lo mismo hará con los del Estado, porque su principal objetivo es no decidir nada que la otra parte pueda criticar. Y, además, tienen la vigilancia de Junts que espera cualquier desliz para culparles de traición. Así pues, los que antes no tenían miedo a vulnerar juramentos, romper reglamentos, aprobar mociones de todo tipo, e incluso leyes de desconexión, justificado con su “derecho a decidir” ahora resulta que no son capaces de decidir nada. Ni lo más fundamental y útil para España y con ella Cataluña. Si alguien dudaba de su preparación y formación, puede comprobar la inmensa mediocridad de su composición personal y política. Algún día recibirán el justo castigo a tanta inconsciencia.

EL PSC – FED XI: MOLT SATISFET PEL NOU PUOSC . SUPOSA DEMOSTRACIÓ, AMB FETS, DE L’APOSTA PEL MUNICIPALISME. Els ajuntaments, molt especialment els mitjans i més petits, depenen en gran mesura, de les ajudes que reben de les administracions dites superiors: Diputacions, Generalitat, Govern Central i UE. Feia anys, molts anys, que es demanava ampliar la dotació econòmica, continguda en el PUOSC ( Pla Únic d’Obres i Serveis de Catalunya), per a poder cobrir les necessitats vitals en infraestructures, equipaments i serveis, de tots i cadascun dels municipis catalans. Les dotacions de cada nou PUOSC ( de caràcter quadriennal) han anat pujant, però a un ritme molt poc significatiu, de manera que quedaven centenars d’obres, milers d’obres en el conjunt de Catalunya, sense ajuts per dur-les a terme. Una altra queixa recurrent, era la poca flexibilitat dels ajuts, degut a la imposició de prioritats , per part de la Generalitat, que no necessàriament coincidien amb les dels ajuntaments. Aquesta mesura es va flexibilitzar durant les presidències de Maragall i Montilla, però van retornar a la quotidianitat, amb els altres presidents. Tot plegat, produïa unes convocatòries insuficients en recursos i encorsetades en les condicions, de manera que la satisfacció municipal quedava molt malmesa. Conscients d’aquestes queixes i d’aquesta realitat, el Govern Illa, amb una àmplia representació del món municipal, en els llocs més destacats del Govern, ha tingut clar que la primera nova convocatòria del PUOSC, havia de suposar una clara ruptura amb el passat. Més dotació econòmica, i una immensa flexibilitat com per a satisfer les necessitats reals dels governs municipals. Es així com s’ha passat dels 250 M de l’anterior PUOSC, als 500 M de l’actual, pel període 2025 – 2029. Però, conscients de les dificultats dels pobles petits per a poder dur a terme grans obres, s’ha decidit una aportació mínima de 400.000 euros. Aquest import suposa doblar i fins i tot triplicar el que rebien aquests ajuntaments. I pels més grans s’ha posat un topall màxim de 790.000 euros. Es a dir, els grans beneficiaris d’aquest PUOSC, son tots els pobles petits i mitjans, en compliment dels compromisos assumits en la Llei que protegeix els micropobles ( menors de 2.000 habitants). Per primera vegada, en els 45 anys de democràcia, els 593 municipis de menys de 2.000 habitants ( el 63% del total), podran emprendre grans obres, malgrat ser petits demogràficament. Però, aquests i tots els altres, es beneficien d’un altre element essencial: el ple respecte per les prioritats que marqui cada ajuntament. Es la segona gran novetat, tant important com la primera. Estem, doncs, amb un PUOSC, que guanya en quantitat i en qualitat de decisió i gestió. Donem les xifres que suposen per a les nostres comarques ( Fed. XI). Bages, 13.905.747,54. Berguedà: 13.711.009,76. Solsonès: 7.534.311,15. El total d’aquest territori suma: 35.151.068,45. La xifra més alta de la història. Aquest PUOSC, suposa dona compliment al que sempre ha defensat el PSC, en els seus plantejaments essencials: reforçar els ajuntaments, com administració més propera, al servei dels ciutadans. Manresa, 20 de gener de 2025.

FALTA PERSONAL. Per raons diverses, he hagut de fer algunes gestions relacionades amb serveis a la gent gran, molt especialment residències i centres de dies. En totes les consultades, falta personal, fins el punt de posar en perill la feina diària. Més ben dit, ja no es poden garantir horaris ni condicions establertes, perquè en alguns casos, hi ha un deu o quinze per cent de baixes, i no s’ha aconseguit trobar personal de substitució. També en el cas d’alguns ajuntaments, he comprovat la dificultat per contractar personal destinat a serveis socials, específicament el destinat a treballadores familiars. I, finalment, també en l’àmbit privat, algunes famílies conegudes, estan buscant personal per netejar la casa, i els costa enormement trobar-ne. Faig aquesta introducció per demostrar l’absoluta necessitat de facilitar l’entrada d’immigrants, per a cobrir llocs de treball que no volen els d’aquí. Es més, algunes persones coneixedores de la situació en general, tenen clar que si el personal llatinoamericà tornès als seus països, ens quedaríem totalment bloquejats, de tants com hi ha en aquests equipaments. Son el primer col·lectiu, seguit de molts altres, procedents de diversos països de l’Est. I, poc a poc, es van introduint els que provenen de països africans. En el meu lloc de treball voluntari, com professor de castellà, de Creu Roja, assisteixo a una progressiva i constant arribada de persones, majoritàriament homes joves, procedents de Mali, Senegal, Somàlia, Burkina Faso, Congo, etc. Son països amb una greu i perllongada inestabilitat econòmica, política i tribal, que obliga als més joves a marxar, per trobar lloc i feina, en algun indret del món i així poder enviar recursos, a la família que s’ha quedat a casa. Aquest nou personal, està disposat a treballar en el què sigui, i en funció de la formació que se’ls doni, cap allà se’n van. Tots els que s’han format en especialitats com soldador, ajudant de cuina, o de magatzem, de pagès o de ramader, han trobat feina immediatament. Pel que fa dones, l’àmbit precisament de la llar, les residències, centres de dia, i altres equipaments públics o privats, també han absorbit aquest personal, l’endemà mateix d’acabar els cursos. Així, doncs, farien bé tots els partits, espanyols i catalans, en estudiar com cal, les necessitats i actuar en conseqüència. Ara, parlo especialment del món de la gent gran, però el mateix està passant en el món de l’hostaleria, on falten cambrers i ajudants de cuina, sense els quals molts establiments estan condemnats a tancar. Si es viatja una mica, i es recorren carrers i places, es poden veure un bon nombre de cartells, demanant personal. Si es consulten agències i portals de treball, passa el mateix, de manera que ara i aquí som un país amb unes grans necessitats de persones que vulguin treballar. Toca, doncs, facilitar la vinguda, per cobrir places. Es evident que tot el que es pugui fer en origen, molt millor, i aquesta és la via que el Govern central, ha obert, no solament a Llatinoamèrica, sinó també a Àfrica, però la implementació és lenta. Mentrestant, acollim els nous vinguts i facilitem-los-hi la integració perquè es bo per a ells i molt especialment per a nosaltres.

BORREDÀ- DOS MURALS PARTICIPATIUS, EN ESPAIS PÚBLICS. En els darrers dos mesos de 2024, es van dur a terme dos murals participatius, en dos espais molt emblemàtics i concorreguts del poble. Tots dos han obtingut ajut de la Diputació de Barcelona. Façana posterior de les Escoles. Al cap d’uns anys de la seva inauguració, l’any 1991, el claustre de mestres i el conjunt dels alumnes, van decidir dissenyar i pintar un gran mural, a la part posterior de l’edifici de l’escola. Aquell mural va subsistir durant molts anys, fins que Ajuntament i Generalitat ( Departament d’Educació) van arribar a un acord per a repintar tots els exteriors. L’espai, gran, diàfan i ben visible des de la zona esportiva, va portar a pensar en un nou mural, mitjançant un procés participatiu entre el dissenyador Valentí Gubianas, i els alumnes i mestres de l’escola. Posats d’acord les dues parts, el passat mes de novembre, es va dur a terme el projecte que ha donat vida i atractiu a l’escola i a l’amfiteatre cívic que serveix de pati i alhora d’esbarjo per a la gent del poble i de fora. Aquest gran mural, conté diversos elements molt significatius del poble. En primer lloc, el propi nucli urbà, i amb ell, imatges dels “Dimonis socarrimats” que actuen durant la Festa Major, o la imatge final del Ballet i Corranda de Borredà, o també del Gall Radulf que es treu en motiu de la Festa Major. El conjunt ha quedat molt ben enquadrat en tota la façana posterior, en substitució al que hi havia hagut anys enrere. L’obra va permetre la participació en els motius i imatges a posar, però també en la plasmació sobre la mateixa paret i en l’elecció de colors. Una magnífica obra d’art, en plena zona escolar – esportiva de Borredà. Paret exterior cobert Petanca. En plena zona esportiva, hi ha unes pistes de petanca, amb un cobert per a protegir-se de la calor i/o la pluja. Es en la paret exterior que dona al carrer Barcelona que es va acordar promoure una acció participativa per pintar-hi un mural, entre la dissenyadora Marta Bellvehi, i el col•lectiu de dones de Borredà. Aquest mural, amb colors clars, diàfans, alegres, fa un cant a la natura, i a la pràctica d’activitats tan interessants i diverses com l’exploració de la natura, la lectura, la pràctica de diversos esports, aprofitant la situació del poble i les immenses possibilitats que dona per practicar-hi activitats. Aquests dos murals, formen part ja del recorregut pel poble que es recomana a la gent que ens visita, i s’han afegit a un d’anterior, situat a l’aparcament municipal. Es voluntat de l’Ajuntament, demanar nous ajuts a la Diputació per a fer-ne de nous, en espais adients. Son una magnífica manera de plasmar aspectes del poble, en llocs que no tenien especial rellevància i ara sí la tenen. Borredà. 8 de gener de 2025.

ÒMNIUM, ENTITAT O PARTIT ? Arran les declaracions de Xavier Antich, màxim dirigent d’Òmnium, queda clara la voluntat d’aquesta suposada “entitat cultural”, en dirigir la política dels partits independentistes. Critica la seva passivitat i alhora advoca per un canvi de rumb de 180 graus, a fi de recuperar ànims i esforços per assolir la “llibertat” de Catalunya. Ja no s’atreveix a posar la paraula independència, però segueix insistint en les proclames del temps del procés, sense reconèixer, l’estrepitós fracàs obtingut. No tindria més importància aquesta crítica i exigència de marcar el camí als partits independentistes, si no fos per barrejar objectius polítics amb altres lligats a la cultura i llengua catalanes. Pensar i creure que és factible aquest aiguabarreig de crida a la independència, amb la vista posada a “un país, una llengua”, i alhora retreure la baixa catalanització dels col•lectius d’immigrants, és no conèixer bé el país i la seva gent. Diu defensar les aspiracions de catalanització, d’uns dos milions de persones, sense atendre a la nova realitat del país, que ha superat ja àmpliament els vuit milions d’habitants. Si es busca un objectiu parcial, a esquenes del global, el resultat no pot ser de cap manera positiu. L’actual composició del nostre país, ha canviat sensiblement, en els darrers anys. Ja es va veure en temps del procés, en que els partits independentistes i les entitats que els donaven suport, tenien en el cap i en les accions una Catalunya que no existia, en la realitat. Volien imposar les idees i objectius, d’una part del país, per damunt de la resta que era molt més nombrosa i diversa. Quan ells parlaven de dos milions de catalans, deixaven de costat als altres quatre milions que vivien i treballaven aquí. Deien tenir a favor un terç, oblidant altres dos terços. Qui hagués vist i conegut el país, en la seva totalitat, tenia clar que el repte estava condemnat al més absolut fracàs, amb intervenció o no, d’ elements exteriors. Però, si la composició d’aquells primers anys, era l’explicada, en aquest temps, s’ha incrementat notablement la diferència. Ja no estem en la Catalunya dels sis milions, sinó en la dels vuit. I si les forces independentistes, tenien el recolzament d’un terç de la població, ara només tenen una cinquena part. Fins i tot menys, si mirem bé els resultats electorals dels darrers anys, i les darreres enquestes del CEO. Pel que hem escoltat, Xavier Antich, obvia aquesta realitat, i impulsa els partits cap unes actuacions que reactivin les seves accions, “sense esperar quatre anys”. Es a dir, obviar els resultats electorals i iniciar noves actuacions per “assolir la llibertat”. No sé com de sotmès veu el poble català, però aquest discurs va fer fallida i ja no sintonitza amb la situació actual. De totes maneres el que al meu entendre preocupa d’aquest discurs, és voler situar-se com a màxim defensor de la cultura i llengua catalanes, i alhora proposar accions rupturistes. Ho he dit mantes vegades que el procés va allunyar amplis col•lectius, de la llengua i cultura catalanes. Mantenir-lo, ni que sigui amb discursos com aquests, perllonga la desconfiança i el retraïment. Voler ser entitat i alhora actuar com partit, no és creïble ni afavoreix l’acostament amb la nova immigració. No estranyen les critiques i reaccions a una carta als socis, que tenia la voluntat de repercussió externa. Ningú s’estranyi de les rellevants desercions dels darrers anys, en una entitat que va canviar el rumb i encara no ha trobat destí.

PER QUÈ ÓMNIUM NO ES CONVERTEIX EN PARTIT ? Per a un ciutadà de carrer, quina diferència pot trobar entre ERC, Junts, CUP , AC , ÓMNIUM i l’ANC ? Jo diria que cap. En qualsevol moment i lloc, pot veure declaracions dels seus dirigents, sobre temes totalment polítics que tracten una gran varietat de qüestions. Dic això, a la vista de les darreres propostes de Xavier Antich, actual mandatari d’Òmnium. Proposa replantejar l’estratègia de l’independentisme, de forma immediata i no esperar quatre anys. Perquè quatre anys ? suposo per no haver d’esperar els resultats electorals de les eleccions de 2028, any en que toca celebrar noves eleccions al Parlament de Catalunya. Segons ell i els seus col•legues, pensa que és massa temps, i que el país necessita escurçar terminis per assolir la independència, o cosa similar. I és que no precisa mètode, projecte, ni via, per arribar-hi. Es un xerrameca més que s’afegeix a les dotzenes que hem tingut, d’ençà que va néixer l’anomenat procés independentista. Es un dels que no s’ha enterat del rotund fracàs i no ha llegit, almenys en detall, el resultat de les darreres quatre conteses electorals seguides, obtinguts per les forces independentistes. Bé, ja anirà veient com de dura és la realitat quan algú pretén ignorar-la. D’entrada, torno a preguntar, perquè Òmnium no es decideix a convertir-se en partit polític si al cap i a la fi, actua més com a tal que no pas com una suposada entitat cultural?. Diu tenir 190.000 socis, en actiu, al corrent de quota. Ho sento, però ja d’entrada anem per mal camí si tornem a donar xifres poc fiables, per no dir clarament falsejades. No ho dic jo, ho diuen nombroses publicacions serioses que tothom pot consultar. Cert que en el web, es dona aquesta xifra “màgica” de 190.000 socis, actius, però si anem cap als principals mitjans de comunicació, no es creuen aquesta xifra i en donen d’altres que van dels 180.000 als 165.000, i baixant. Es més, segons algunes indiscrecions, després del punt àlgid del procés, el padró de socis s’ha deixat “congelat”, per no haver de reconèixer les baixes, constants i insistents dels anys posteriors, cosa que deixaria la xifra real, molt per sota, de la oficial. Però bé, allà ells amb l’aiguabarreig de representació, el que produeix sorpresa i confusió, és que una entitat cultural es fiqui en política de forma constant i exigent, fins el punt de distorsionar el seu paper real. Aquesta confusió comporta també enfrontaments amb altres entitats i institucions, entorn al paper que han de jugar, en la defensa i promoció de la cultura i la llengua catalana. Vaig afirmar en el passat i ho reitero en el present, que durant el procés i post procés, el paper dels moviments i partits independentistes, va causar greus danys en el camí de la catalanització d’amplis sectors i àmbits de la immigració. Qui cregui que la “llengua amb sang entra”, faria bé de recordar vells temps i arribar a la conclusió que per aquesta via no es va enlloc. Més ben dit, es va cap enrere. I aquesta és una via que Òmnium va utilitzar i torna a voler fer-ho, cosa que ens ha de moure a impedir-ho. Voler imposar cursos, títols, horaris i calendaris d’estudis de la llengua catalana, sobre la població immigrada, és la pitjor manera de fer-la atractiva i amable. En conec molts d’immigrants que van rebutjar aquelles propostes, lligades al projecte “un país, una llengua”, per veure-les com una clara imposició i prohibició a la seva realitat. Ara, Òmnium, amb més o menys enginy, vol continuar pel mateix camí. I fer-ho, no per la via directa, sinó imposant condicions als partits i institucions. Doncs bé, si volen fer política que la facin directament, per via de partit polític. Modifiquin estatuts i demanin alta al registre corresponent. Serà més coherent i adient que no pas darrere d’una suposada “entitat cultural”. I per guanyar credibilitat ,res millor que garantir la transparència. Diguin i mostrin els números i no inventin xifres que no creu ningú. I reflexionin sobre l’aiguabarreig de suposada entitat cultural, amb l’activisme polític, lligat a una única opció que passa per ignorar, menystenir o encara pitjor, voler imposar uns objectius, d’una minoria, sobre una gran majoria de catalans. Recordo i reitero que Catalunya, ha superat els vuit milions d’habitants, i Òmnium parla de l’interès o voluntat de dos milions. Entremig, queden sis milions que son oblidats, menystinguts, o directament sotmesos, a unes propostes d’una petita part que es mou més, per sota d’un milió que no pas per damunt. No ho dic jo, ho diuen els resultats electorals de les eleccions tingudes en els darrers anys.

FIARLO TODO A LOS TRIBUNALES. El PP, abandona la política y decide esperar que la Justicia le resuelva el acceso al poder, entendiendo poder, por la presidencia del Gobierno. Increíble apuesta que no puede acabar bien de ninguna manera. Ni para ellos ni para el conjunto de los ciudadanos. Caso de vencer esta estrategia, significaría el triunfo de la anti política. Pero, a la vista de cómo llevan las cosas, no ven otro camino que éste. Comprobado el buen estado de la economía y el no colapso del funcionamiento del Estado, su desesperación les lleva a buscar todo tipo de causas, para transformarlas en supuestas e imaginarias irregularidades o delitos que deben ser investigados y alimentados, tanto tiempo como sea posible, para poder culpar al PSOE de mil y una maldades. Así pues, asistimos a todo tipo de acusaciones, aunque al final no se encuentre nada punible. Por el camino habrán ensuciado un poco más la política y contribuido al descrédito de la Justicia. En algún momento el CGPJ, tendrá que tomar cartas en el asunto, porque de lo contrario parecerán cómplices o tibios, a la hora de defender la pulcritud procedimental. El problema de esta estrategia es que no permite ninguna otra. Es decir, o se emplean estos métodos o se buscan otros, pero no los dos a la vez, de manera que han desmantelado la acción parlamentaria, normal – tradicional, para fiarlo todo a buscar y rebuscar supuestas malas praxis, para hacerlas parecer delictivas. Y todos sabemos que entre un término y otro hay un abismo. Pero si miramos lo que está en juego en este momento, no hay por dónde cogerlo. Los casos, se van alargando, se van haciendo más y más extraños, e incluso patéticos. Me pregunto qué deben pensar los estamentos judiciales que se entregan a este juego. ¿Vale la pena echar a perder el prestigio para contentar alguna promesa de recompensa? No sé hasta dónde van a llegar, pero en algún momento u otro tendrán que cerrar los casos abiertos y dar la sensación de impartir justicia. Y si todo es un montaje, el resultado va a ser contraproducente para unos y otros. Francamente, era difícil pronosticar la situación actual, pero tantos imprevistos han obligado a interpretaciones un poco osadas de las leyes fundamentales, por todas las partes y esto da pie a contradecirlas e intentar modificarlas. Nunca habíamos visto tanta osadía, en los altos representantes de la ley, como para manifestarse verbalmente y físicamente, ante los tribunales. Cuando se llega a estos extremos, se sabe que están dispuestos a todo, incluso a doblegar la literalidad de la ley, sea la que sea. Veremos hasta dónde están dispuestos a llegar, pero el daño causado es enorme. En los próximos meses veremos qué resoluciones dictan, en temas que hasta ahora no han dado nada o casi nada de punible. Esperemos que ninguno salte la línea roja de dictar sentencia aunque sea sin pruebas concluyentes. Pero si nos hacemos estas preguntas, es precisamente porque hemos visto y sobre todo oído posicionamientos políticos, en personas que no las pueden manifestar. Cuando alguien se salta un principio, nada impide que se salte muchos más. Y parece ser que el PP confía y espera estos incumplimientos, para confiar en tumbar el gobierno legítimo de Pedro Sánchez. Si no se sabe actuar en política, mejor dedicarse a otros menesteres. La imagen y las supuestas virtudes de Núñez Feijoo, eran esto: supuestas, la realidad las ha echado por tierra.

ADÉU, A ESTABLIMENTS HISTÒRICS. Poc a poc, però de manera insistent i persistent, veiem com la jubilació va produint tancaments de tota mena d’establiments, en pobles petits o mitjans, com també a les grans ciutats. La diferència és que en un poble gran, o en una ciutat, el fenomen passa més desapercebut i sense especial incidència, pel conjunt de la gent que hi viu. No és així quan es tracta de pobles petits. Entenc per petits, els de menys de 1.000 habitants que de fet son més de la meitat dels municipis que té Catalunya. Si en total en tenim 947, de petits- petits en tenim 500. I és en aquests, on es pateix de valent, quan un establiment tanca i no troba relleu. Es igual que sigui una botiga de queviures, un bar, un restaurant o un forn de pa. La mutilació del teixit comercial, suposa un cop dur, per al conjunt del poble. Doncs bé, ens trobem en plena operació de comiat, a centenars d’establiments històrics, per no tenir relleu. Molts d’ells, podrien continuar durant uns anys més, i fins i tot una nova generació, però si cap de la família, ni cap del poble, està disposat a agafar el relleu, el tancament esdevé inevitable i definitiu. Una ferida més, en la batalla per la supervivència del poble. No és fàcil lluitar contra aquest fenomen, perquè per llei de vida, tothom mereix arribar a la jubilació, i disposar d’una llarga i merescuda pensió. A alguns ,els suposarà descans i canvi de vida radical, a d’altres, els permetrà iniciar una nova etapa, per dedicar-la a qüestions que fins aleshores no havien pogut pensar. Es lògic, desitjar-los-hi llarga vida amb salut i bones amistats. Quedarà per a la història del poble, l’activitat que havien dut a terme durant uns anys, o tota una vida o diverses vides si el negoci havia passat de generació a generació. Un local més, apareixerà buit, i es sumarà a d’altres que l’han precedit. Aquesta imatge de portes tancades, en places i carrers, dona un aire de tristesa perquè contrasta amb la joia i el bullici que hi havia quan tots els establiments estaven oberts, treballant a ple ritme. Es el que em passa quan volto per diverses capitals de comarca, on m’agrada recordar vells temps, sigui a Solsona, Ripoll, Puigcerdà, La Seu, Olot, etc. Arreu del país, veiem aquests tancaments i ens demanem quants podran resistir el pas del temps i la competència de les compres on-line. Queda clar que entre tots, hem de fer els possibles perquè puguin resistir i subsistir. I si això passa amb les botigues i comerços, en general, molt més ràpid és el canvi ,en el mon de la restauració a pagès. Es a dir, estem perdent bona part de la multitud de restaurants que tenim dispersos pel món rural. Antigues cases de pagès, reconvertides en restaurants, o fondes i hostals que rebien gent de pas, i que en els darrers anys, suposaven una rica varietat de menjar rústec, autèntic, de la mateixa casa o cases veïnes. També aquests s’estan jubilant, i molts d’ells no troben relleu. Ja no és fàcil anar d’un lloc a un altre, segurs de trobar on menjar. N’han tancat molts, i en tenim un bon grapat a punt de donar el pas de tancament. S’ha de fer el possible per salvar-los perquè la seva desaparició no solament suposa perdre qualitat gastronòmica, sinó també desertitzar una mica més el territori. No ens ho podem permetre.

ISRAEL: DESTRUCCIÓ I ANNEXIÓ. Si quan vaig visitar el camp d’extermini de Dachau, prop de Munic (Alemanya), l’any 1976, m’haguessin dit que algun dia criticaria durament el comportament del Govern Israel, no m’ho hagués cregut. Era tan el dolor i la indignació que no m’imaginava que qui l’havia patit podés imposar danys similars a d’altres persones i col·lectius. Segurament, sóc un més de milers, desenes de milers i fins i tot milions de persones que hem passat d’una defensa acèrrima de l’existència d’Israel, a una crítica molt dura, no de l’existència de l’estat, sinó de les accions i actuacions del seu govern. Res pot justificar la guerra de destrucció total de població civil, i l’annexió de territoris propers, amb l’excusa de garantir la seguretat, o amb la d’aprofitar-se del caos de Síria, per avançar posicions, amb la inestimable ajuda de colons que han arribat a matar, per ampliar possessions. Increïble, però cert. I que ningú digui que son informacions procedents de l’enemic. No, no, en aquesta crítica i informació, coincideixen tota mena d’ONG’s , organismes i institucions nacionals i internacionals. Estem davant d’una guerra amb efectius militars contra població civil desvalguda. Son crims de guerra que han de ser jutjats i condemnats, i la ciutadania israeliana no pot mirar cap una altra banda, perquè és el seu Govern i son els seus soldats els qui perpetren aquestes atrocitats. A dia d’avui, meitats de gener de 2025, es donen unes xifres esgarrifoses: 45.717 morts, i 108.856 ferits, molts d’ells amb greus afectacions que portaran a la mort, oimés quan s’han destruït la major part dels hospitals i centres mèdics locals. I tot, no ha passat per efectes no volguts , propis de totes les guerres, no, no , aquí sota l’excusa d’aplegar suposats elements terroristes s’ha bombardejat escoles, centres cívics, hospitals o locals d’entitats. I en la confusió d’una guerra a totes bandes, Israel amplia territori i expulsa els seus habitants, amb l’excusa que necessita espai per defensar-se. Son uns milers de quilòmetres quadrats que aspiren a quedar-se per sempre, amb la vista posada a la creació del Gran Israel. Un país molt més gran, molt més habitat, i molt més potent que allunyi la població original, per substituir-la per una de pròpia. Aquesta és la dura realitat, i per molts problemes personals que tingui Netanyahu , el cert és que porta el Govern i l’exèrcit per allà on li doni la gana, sense cap respecte pel dret dels altres i encara menys pel dret internacional, i pel respecte a les normes de la guerra. Les ha trinxat totes, i amb la seva destrucció ha creat un immens odi, ja no solament per part de les víctimes, sinó per centenars de milions de persones d’arreu del món. Les conseqüències les aniran veient i patint, en els propers anys, no solament en temes de rebuig a productes del país, sinó en les relacions amb la majoria d’altres països del món. El poder de l’odi, és terrible i costa molt d’eradicar. Les futures generacions ho patiran a les seves carns, i comprovaran com d’erroni, injust i inacceptable ha estat el comportament vers població indefensa. Sobre la destrucció i annexió no es pot construir cap pau, mínimament perdurable. Els ciutadans d’Israel, n’haurien de ser conscients. I quedi clara la radical condemna al terrorisme de Hamàs que va perpetrar l’atemptat amb morts i segrestats del 7 d’octubre de 2023.

RECUPERAR ELS JJOO D’HIVERN. Tots els experts asseguren que teníem a l’abast, l’organització dels JJOO d’Hivern 2030, per un cúmul de circumstàncies que poques vegades es donen en un lloc i any concret. La voluntat d’unir els espais de neu de Catalunya i Aragó, per presentar una proposta conjunta, va acabar en fracàs. Culpa de qui ? Segurament de les dues parts, tot i que em consta que l’anterior president de l’Aragó, Javier Lambán, era de difícil tracte. Bé, el passat, passat està, però mirant al futur, perquè no repensar el projecte i promoure una nova candidatura, a ser possible, en solitari, per no repetir errors viscuts ? Del projecte de JJOO, em quedo amb la important inversió prevista, 1.400 milions, i amb innovacions en les candidatures que permeten associar-se amb altres països per dur-hi a terme algunes de les proves més espectaculars, a nivell d’instal•lacions. Es a dir, s’ha deixat enrere, l’objectiu de fer totes les competicions i proves en un mateix indret, i s’afavoreix la col•laboració i participació amb altres espais, ja degudament equipats. Per entendre’ns, les competicions de salts, o curses de bobsleigh, i altres, es poden fer fora del territori que hagi obtingut la celebració dels JJOO. En el nostre cas, es podria buscar associar-se amb els Alps francesos, els suïssos, austríacs , italians. Això, suposa estalviar grans inversions, complicades, a nivell urbanístic i paisatgístic. També em quedo amb la proposta de creació d’habitatge per als esportistes, proper als quatre mil, distribuïts en diversos indrets del Pirineu i Prepirineu, els quals passarien a mans municipals, per a destinar a lloguer assequible. Parlem d’un nombre i situació realment estratègics, per fer front a una de les carències que més problemes produeix als treballadors d’aquestes comarques d’alta muntanya. En resum, fer un ús racional i sostenible de les riqueses d’un territori, ha de ser norma en la planificació dels polítics. Tenim neu, i tot indica que malgrat el canvi climàtic, en continuarem disposant, uns anys més. Quants ? No ho sabem, però mentrestant se’n disposi, és lògic s’aprofiti, no solament a nivell de gaudi personal i col•lectiu, sinó també per organitzar grans esdeveniments que permetin la modernització de les instal•lacions disponibles i alhora millorar les condicions per fabricar neu, si el fred ajuda. L’esport de la neu suposa una immensa riquesa per a totes les comarques pirenaiques, amb més de disset mil llocs de treballs directes i alguns més d’indirectes, que suposen ingressos superiors als cinc-cents milions d’euros a l’any. Alguns, reclamen deixar de banda aquest sector, però sense oferir-ne cap altre d’alternatiu, però és que, a més a més, si es disposa d’una riquesa natural, perquè no explotar-la, sempre i quan es faci sota el principi de la sostenibilitat? Es el que fan arreu del món, i només cal mirar cap el centre i nord d’Europa per a constatar la permanència d’aquest àmbit. El que sí cal procedir, és a un millor repartiment de la riquesa, i a destinar-ne una part, no solament a la millora de les instal•lacions i la fabricació de neu, sinó també a atendre els efectes perniciosos del turisme, en el sentit d’invertir un determinat percentatge dels ingressos, a la creació d’habitatge de lloguer assequible. En això, els ajuntaments hi tenen una gran responsabilitat. I, tornant al principi, uns JJOO d’Hivern, suposarien un gran impuls, a nivell d’instal•lacions, de modernització i alhora de creació d’habitatge assequible. N’he parlat amb alguns alcaldes que ho veuen amb bons ulls. En continuarem parlant.

T-MOBILITAT: EL PSC – BERGUEDÀ, CONSIDERA RESOLTA LA RECLAMACIÓ. El Berguedà, Ripollès i Solsonès, entraran a l’abril, a la setena corona tarifària. La comarca del Berguedà, juntament amb les del Ripollès i Solsonès, s’integraran al sistema tarifari integrat de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Les tres comarques formaran la setena corona tarifària . Els preus per als usuaris del transport públic entre el Berguedà, i Barcelona, s’aprovaran durant el mes d’abril, en el Consell d’Administració d’ATM. Es dona així resposta a les diverses peticions, procedents de la nostra comarca i comarques veïnes. Aquesta notícia – informació, va ser donada fa dies, per membres del Govern de Catalunya, i així ha estat publicada en nombrosos mitjans de comunicació, locals, regionals i nacionals. Si algú no se n’ha assabentat, li recordem, per evitar usos inapropiats o populistes d’una legítima reivindicació de la comarca. Reivindicació que el nostre partit ha portat en diverses ocasions, a les institucions municipals i comarcals. Qui vulgui fer creure altra cosa, que expliqui els motius, però no al•legui falta d’empatia o decisió per part del Govern de la Generalitat. Berga, 9 de gener de 2025. EXECUTIVA COMARCAL DEL PSC – BERGUEDÀ .

AJUNTAMENTS, L’ADMINISTRACIÓ DESVALGUDA. La majoria d’Estats, especialment els d’arrels federalistes, s’assenten sobre tres nivells: el local / municipal , l’autonòmic /regional, i el nacional / estatal. Els noms poden canviar o variar, però aquest és el trípode que fa funcionar un país / una nació. Tots tres son importants i de la seva coordinació i cooperació en depèn el resultat final. La Constitució espanyola, conté prou elements innovadors i progressistes com per fer possible, un repartiment de competències, d’acord amb aquests tres nivells. De fet, la gent té clar que tots els serveis més propers i essencials, estan en mans del seu ajuntament. Altres, pugen un grau i passen a ser de l’autonomia, dita regió, país o nació, i finalment, els de més complexitat i globalitat, depenen de l’Estat. L’entrada en funcionament de la Constitució, va donar pas, a la creació de l’Estat de les autonomies, d’una gran novetat i complexitat, cosa que ens ha entretingut tots aquests anys fins arribar a dia d’avui. El traspàs de competències, els acords de finançament, les interpretacions d’uns i altres, han motivat, anys, molts anys, de requeriments, consultes i finalment, recursos davant el Tribunal Constitucional, per dirimir qui tenia raó. Amb tants anys ocupats o distrets per aquests conflictes, els ajuntaments han anat fent feina, molta feina, criticant l’oblit o la poca dedicació, a les seves necessitats. Sempre, se’ns deia als alcaldes, que ja arribaria el moment de tocar uns quants grans temes, per deixar resoltes les deficiències. Però, fos per governs febles, fos per governs poc sensibles, o directament per governs insensibles, la qüestió és que els ajuntaments son el parent pobre i desvalgut, quan en aquests temps hauria de tenir atenció prioritària. I és que son els responsables del dia a dia, dels ciutadans. Un mal funcionament d’un ajuntament, repercuteix de forma immediata en la qualitat de vida de la seva gent. Fins ara, s’ha anat confiant en la responsabilitat, la consciència, la proximitat amb els problemes, dels consistoris, pensant que la gran solució, podia esperar un any més. Es així, com d’any en any, passem quinquennis, i d’aquí a decennis , fins esdevenir un mal crònic. Si agafem alguns dels dèficits o problemes que ara mateix estan sobre la taula, veurem que amb ajuntaments forts, amb competències clares i suficient finançament, podrien garantir l’aigua de boca per a tots els seus ciutadans, i resoldre les carències en habitatge. Poso dos dels grans temes, però podria afegir-ne alguns altres. En aquests dos, amb suficient finançament, es poden dur a terme importants inversions en captacions, en transport eficient, en distribució adequada, en mancomunar el servei, amb agrupacions municipals, cada vegada més grans com per poder-se fer càrrec de dessaladores i depuradores. En habitatge, que els governs ( autonòmic i estatal) facilitin finançament i veuran com es construeixen milers d’habitatges, en pobles i ciutats, i alhora es recuperen milers de cases i pisos en desús. I hem parlat d’aquests dos, però afegim-hi el gran sector dels serveis socials, o el de joventut, esport i oci, etc. Amb ajuntaments potents i forts, no caldria instaurar equipaments i serveis, portats des de lluny, quan son més eficients i adients, des de casa mateix. Fa molts anys, parlem de resoldre el deute pendent, però encara estem a l’espera. Si es vol ser eficient, millor començar la casa pels fonaments. Crec que aquesta és la intenció del president Illa, que coneix bé la qüestió, per haver estat alcalde. Donem-li un cert temps per veure resultats.

HABITATGE, DEURE DE TOTS. Queda clar que el problema de l’habitatge ha de trobar solució. I solució en terminis raonables que sempre son més llargs del que tots voldríem. Per això, vista la urgència, s’han d’emprendre actuacions en múltiples direccions si volem avançar a un ritme ràpid com perquè tota la gent vegi que ens hem posat les piles. Quan dic, hem, vull dir institucions públiques i entitats privades. Les públiques queden clares quines son: ajuntaments, governs autonòmics, govern central. Com més pugem, més es compliquen les coses i més s’allarguen, de manera que si els ajuntaments es posen les piles, poden fer el que no han fet, en els darrers anys: destinar partides importants del pressupost municipal, a comprar i rehabilitar habitatges vells, o fer-ne de nous. Si les altres institucions els ajuden, més en faran. Així que toca demanar convocatòries d’ajuts, per ajuntaments, perquè els destinin a creació d’habitatge de lloguer assequible. Tot seguit venen els governs autonòmics, en el nostre cas la Generalitat. Aquí, queda clara la prioritat perquè el president Illa, així ho ha manifestat i perquè és un dels punts acordats amb els Comuns. Estic convençut que si s’aproven els pressuposts 2025, hi haurà una partida important per aquest destí. I per traduir-la en fets, caldrà trobar terrenys edificables, proporcionats pels ajuntaments o comprar solars per a poder-hi actuar. Tot va lent, però s’estan modificant alguns tràmits per escurçar terminis. Estic convençut que el compromís dels 50.000 habitatges, es complirà. A les dues institucions anteriors, s’hi ha de sumar el Govern Central per donar impuls a grans promocions en les ciutats més tensionades. Aquí, també caldrà la col•laboració i cooperació amb autonomies i ajuntaments per a fer-ho viable, i sobretot ràpid. Està clar que hi haurà bona sintonia amb una part, però clars entrebancs en altres, a la vista de com actua el PP, en tots i cadascun dels problemes del país. Afegits als tres nivells d’administracions, hi hauria d’haver altres grans promocions promogudes per privats, penso en les grans empreses de construcció, però també en les entitats financeres que disposen de fons importants, que invertits en aquest sector poden obtenir suficients beneficis com per justificar aquest destí. Cert que els promotors privats es queixen de les traves burocràtiques que allarguen les tramitacions fins el punt de considerar que entre disposar de sol urbà, i tenir-lo urbanitzat i a punt per construir, poden passar fàcilment ,quatre o cinc anys, i altres tants per tenir els habitatges, claus en mà. Toca doncs, escurçar terminis i reduir burocràcia, en això els ajuntaments hi tenen una part de responsabilitat, però sobretot les CCAA. Per arribar a bon port, és la suma de tot plegat, la que ens pot permetre disposar de milers de nous habitatges, en tres o quatre anys, si tothom hi posa bona voluntat i treball eficient. He vist bons moviments, en la bona direcció, en uns quants ajuntaments i en la pròpia Generalitat. Si aquesta via es manté i s’incrementa, veig factible, un canvi radical de la situació, en ben poc temps. Entenent per poc temps, tres o quatre anys.

MADRID VS BARCELONA. ¿CUÁL CRECE MÁS DEPRISA ? Lejanos quedan los días en que nos peleábamos por discutir cuál de las dos ciudades crecía más rápidamente y si una, había ya superado, a la otra. Con los años, habiendo viajado y trabajado en diversas instituciones municipales y nacionales, me ha quedado muy clara la apuesta por la calidad, antes que la cantidad. Con doce años de concejal de gobierno en un hombro y veintiocho de alcalde, en el otro, compaginando, quince de diputado en el Parlamento de Cataluña, tengo claro que las apuestas políticas hay que centrarlas en las buenas infraestructuras, equipamientos y servicios a las personas. Y para ello, es más fácil adaptarlos en municipios pequeños que en grandes ciudades. Escribo este prólogo, a la vista de diversos anuncios, en algunos medios especializados en demografía, según los cuales Madrid puede convertirse en la mayor ciudad, de los países del centro y sur de Europa, con prospecciones que en algunos casos llegan a los doce millones de habitantes. Si alguien cree que éste ha de ser su futuro, prefiero sinceramente dar la antigua batalla, por perdida. De hecho, hace años se perdió como puede verse en las cifras del padrón municipal. Si observamos los padrones, en enero de 2024, Madrid tenía 3.339.931 habitantes, por el contrario Barcelona, tenía 1.702.814. A nivel de territorio, la Comunidad de Madrid, tenía 7.056.184, por los 8.067.454 de Cataluña. Las dos crecen a un elevado ritmo, demostrando que en poco tiempo van a desplazar a Andalucía de la primera posición, a nivel regional. No entro en la composición y cifra total de habitantes del área metropolitana de Barcelona que supera la de Madrid – capital, pero está compuesta por 36 municipios. Madrid tiene fácil su crecimiento, imposible en el caso de Barcelona que ya ha ocupado prácticamente toda la superficie disponible. Ahora bien, las ansias de crecimiento van por barrios, es decir por partidos y sectores muy concretos, cada vez más alejados de los deseos de los ciudadanos que no ven en el crecimiento, mayor calidad de vida, muy al contrario. Este crecimiento, y más al ritmo que se produce, conllevan graves consecuencias para la vida cotidiana. No solo en temas ligados a la vivienda, sino en todos los aspectos de la vida, en general. Estamos, pues, ante dos modelos muy diferentes de cómo plantear el futuro de su ciudad. Collboni (PSC), en Barcelona, Martínez Almeida (PP), en Madrid. Puedo asegurar que para Barcelona, el crecimiento por el crecimiento, se ha borrado de sus planes programáticos. Ahora, toca apostar por la calidad y por encontrar ámbitos sectoriales, de prestigio y futuro, para atraerlos a la capital. Frenar los efectos negativos de nuevas realidades que han complicado, y mucho, temas relevantes como el de la vivienda. De aquí, la decisión de atacar los negativos efectos de los pisos turísticos, y al mismo tiempo, fomentar la construcción en los solares disponibles, de vivienda destinada a alquiler asequible. En el caso de Barcelona, y a falta de más espacio disponible, toca ampliar competencias del AMB (Área Metropolitana de Barcelona) para resolver, entre todos, lo que realmente afecta al conjunto, como es el caso de la vivienda, sí, pero también el de la movilidad sostenible, las infraestructuras, equipamientos y servicios. Es decir, planificar la Gran Barcelona, pero manteniendo y preservando las singularidades de los 36 municipios que conforman esta gran área urbana. Con todo, no se ve ninguna carrera para crecer y crecer a toda costa. Al contrario, se pretende frenar algún desarrollo urbanístico, conscientes de su posible necesidad futura para otros menesteres que los de la construcción. Cada vez más, se necesitan grandes espacios verdes para disfrute del conjunto, sin necesidad de huir lejos, para encontrar el contacto con la naturaleza. Estamos pues, en otra liga, en otros parámetros, diferentes de los que vemos en Madrid – capital. La concentración de demasiados organismos e instituciones, favorece este desaforado crecimiento y si hubiera un cierto espíritu crítico, en el conjunto, alguien debería pensar en lo positivo que resultaría la descentralización y desconcentración de poderes políticos y económicos. Y no solo pienso en Madrid – Barcelona, sino en unas cuantas otras capitales que podrían acoger equipamientos y servicios de carácter nacional. Algún día, se verá como indispensable, e incluso urgente. De momento, quede claro que hay unos que van por la cantidad y otros por la calidad.

QUAN LA SERIETAT I LA REPUTACIÓ, PERDEN EL PARTIT. Mai he fet ,ni havia pensat fer, un article sobre un tema futbolístic. Ho sento, però aquest no és un esport pel que senti especial inclinació. Segueixo de lluny les vicissituds i no tinc cap preferència per cap partit, simplement perquè no estic en cap lliga. Avui, però, sento la necessitat de parlar del Barça, per un tema que considero afecta el club, però de rebot a Catalunya. Durant anys, massa anys, s’ha volgut lligar la trajectòria del club, a la del país, en una mena de lligam esportiu- sentimental – nacional. Com sol passar, aquesta mania de lligar coses tan diferents i fins i tot oposades, no acaba per donar bons resultats. I avui en parlo per constatar una certa paradoxa o si voleu una gran sorpresa a l’hora de veure el nom del club, lligat a una qüestió d’insuficiència financera, per a mantenir en plantilla dos jugadors concrets: Dani Olmo i Pau Víctor. Sense entrar en cap altra consideració, el que sorprèn de la notícia és com una gran entitat, una gran empresa o si voleu una gran institució, arriba a finals d’any, sense els deures fets. Em sembla increïble. Però, és que hi ha altres derivades sobre la qüestió. Com és que ningú, de dintre la Junta Directiva, aixequi la veu per a criticar o prendre alguna decisió concreta ? I, com és que tampoc hi ha una alternativa, seria i consistent, per sortir i demanar responsabilitats, al més alt nivell? També apareix una altra o moltes altres preguntes, en el sentit de constatar que tot i tractar-se d’una empresa emblemàtica, no hagi trobat recolzament financer, dintre del propi país. Semblaria que en temps passats, en un tema com aquest, haurien aparegut prohoms del país, o empreses que ajuntades o per separat, haurien posat els diners sobre la taula. Tot, menys deixar el club, a la seva sort. Parlo d’aquest tema, perquè crec que és molt representatiu de la serietat, el respecte, la reputació que , en els darrers anys, ha perdut Catalunya, en molts àmbits i sectors. El procés, va fer mal, molt de mal a nivell intern, però encara més, a nivell extern, perquè va enviar imatges, decisions i implicacions que ningú esperava en un país, fins aleshores respectat i en molts casos, admirat. D’aleshores ençà, hem vist centenars d’accions i actuacions del tot inesperades, i molt poc intel•ligents a l’hora de reivindicar interessos del país i la seva gent. Alguns poden pensar que tot és justificable, si té una bona causa. D’entrada, caldria estudiar bé la causa, però fins i tot en aquests casos, no és veritat. Veure i sobretot escoltar, determinades intervencions en el Congrés dels Diputats o en el Senat, i ja no diguem en el Parlament de Catalunya, envia missatges molt poc positius, a la resta del país i dels seus ciutadans. Tornant al cas que ens ocupa, hi ha fets que no haurien d’haver-se donat mai. He llegit i rellegit, dotzenes d’opinions i informes sobre el tema, i ningú pot dir que ha estat sobtat i imprevisible. Al contrari, es veia a venir, i apurar els darrers minuts de l’any, improvisant accions i actuacions, és impropi d’una empresa seria. I, ara parlo d’un club, però això ho podem estendre cap a qualsevol altre entitat, empresa, o societat, de prestigi. Cada falta, cada improvisació, cada fracàs, aporta notes negatives al conjunt. En els darrers anys, n’hem acumulat a centenars. Ha arribat el moment de frenar i rebutjar nous fracassos, per a recuperar la serietat i la reputació perdudes, a tots els nivells. Espero i desitjo que d’aquest nou cas, se’n treguin les reparacions oportunes. Només així es pot recuperar la serietat i la reputació perdudes.

EL MANUAL DE RESISTÈNCIA. Massa actuacions, massa celeritat, massa insistència, per ser fruit de la casualitat, quan tractem de temes judicials. Cert que hem de confiar en la Justícia, puix estem en un Estat, amb democràcia plena, però això no és obstacle per tenir algun dels serveis essencials, en situació poc modèlica. Ara, em refereixo a actuacions sobre l’entorn familiar de Pedro Sánchez, però ho hem vist en altres ocasions, entorn la Llei d’Amnistia, o d’altres iniciatives legislatives que no eren ben vistes pel que anomenem “poder judicial”. D’entrada, deixo clara la confiança, en la major part del sistema, però en tots els àmbits i sectors, sempre hi ha uns pocs que es deixen emportar per simpaties, antipaties o directament per pressions i ànsies de poder que traeixen el jurament fet. Jo mateix, vaig estar víctima de persecució política i judicial per part d’un sector de Convergència, aliada a una persona amb les facultats mentals alterades que van motivar el meu pas per diversos tribunals, durant un període de prop de dotze anys. Fins i tot, es van servir de la Sindicatura de Comptes de la Generalitat de Catalunya, per intentar guanyar en els tribunals el que havien perdut en les urnes. Parlo, doncs, amb coneixement de causa. Tornant al principi, no és de rebut, pensar en la casualitat, per justificar una clara persecució de l’entorn familiar, més proper al President. Ni tampoc pensar que donar credibilitat a determinades acusacions, d’autèntics delinqüents, son habituals en segons quins tribunals. La conjunció d’accions entre el PP i VOX, i la seva proximitat a alguns elements del poder judicial, expliquen algunes de les accions, actualment en curs. Es greu fer aquestes deduccions, però no en caben altres, quan passen els dies, les setmanes i els mesos, i no apareixen per enlloc justificacions clares per a dubtar de la honorabilitat de conducta de l’esposa del president, Begoña Gómez. Assistim, a una mena d’investigació general i detallada de tots els moviments d’aquesta persona, per veure si se li troba el més mínim indici, ja no de criminalitat sinó d’irregularitat. Vist que se li ha demanat còpia del certificat de matrimoni, penso si el següent pas, serà demanar-li còpia d’haver fet la primera comunió. Posats ja a fer, millor començar per l’acta de baptisme, continuar amb la confirmació, primera comunió i tot seguit curs previ, a contraure matrimoni. Pot fer riure, però la qüestió és seriosa perquè no solament apareix una mena de persecució judicial, és que no sembla existir cap fre a determinats comportaments, i la cosa produeix un clar descrèdit per a la Justícia, en majúscules. I això, tampoc és just, pensant en els milers de jutges i jutgesses que compleixen rigorosament les seves obligacions. De totes maneres i arribats aquí, torno a retreure l’oblit o mirar, cap un altre lloc, durant massa anys. Fa anys que clamo per animar les joves generacions a entrar en la carrera judicial, i per fer-ho, res millor que propiciar centenars de beques, per part de diputacions, governs autonòmics, i fundacions públiques i privades. La preparació per concursar a la carrera, dura anys, i això només s’ho poden permetre famílies benestants, moltes de les quals, pertanyen a l’àmbit judicial, de manera que hi ha una perniciosa ronda de continuïtat. Per trencar-la i obrir portes i finestres, res millor que facilitar l’entrada de centenars de joves, cada any, que un dia arribaran a les cúpules judicials, lluny dels cercles tancats, existents en aquests moments. Només amb accions a llarg termini, aconseguirem arribar a l’excel•lència, i deixar fora les situacions actuals.

RESCATS A DOJO. Si mirem en qualsevol mitjà de comunicació, hi trobarem qualsevol dia de la setmana i del mes, informació sobre algun o alguns rescats, duts a terme pel cos de bombers, al qual s’hi sumen Mossos, SEM, policies locals, protecció civil, etc. Això, ens pot donar una certa seguretat, a l’hora d’emprendre alguna activitat, de més o menys risc. Però, envia també un altre missatge, perniciós i negatiu, com que no cal anar especialment preparat i equipat, perquè en cas de problemes, sempre pots trucar al 112 que et vindran a socórrer i a més, et sortirà gratis. Fatal missatge, perquè els costos van a càrrec nostre, de tots els que paguem impostos. I, puc assegurar que els costos sempre son elevats, o molt elevats. Quan critico molts dels rescats, deixo fora, aquells, clarament justificats, perquè no son fruit de la inconsciència, ni la falta de formació i preparació, sinó de l’atzar, la mala sort, o per causes imprevisibles. Els accidents de carretera, en son un exemple, però en tenim molts d’altres quan es fan activitats, amb seny però causes climatològiques, o d’altres tipus, produeixen accidents o incidents, que ningú podia preveure. El que considero ha de canviar amb el nou Govern, és la tolerància i la falta de reacció contundent, contra els protagonistes de rescats, per improvisació clara, inconsciència, falta de preparació i desgavell organitzatiu. En els meus quaranta anys, en un ajuntament, podria escriure un llibre, força gruixut, sobre centenars de situacions, estúpidament perilloses, que van motivar l’activació de serveis de rescat, amb tot el que suposa de personal expert, vehicles, maquinària diversa i trasllats a centres hospitalaris. Es en aquests casos, on crec ha d’acabar la impunitat i ha de començar el retiment de comptes. Comptes, per la via econòmica, i si cal, la penal. En aquest conjunt, hi emmarco des de comportaments individuals de pujar, baixar o escalar muntanyes, sense la deguda formació, preparació i material indispensable. A la d’organitzar excursions o travesses, sense una planificació adequada, ni estudi meteorològic, ni coneixement del terreny com per saber on anar, en cas de dificultats. Parlem de terra endins, però el mateix cal dir per a totes aquelles activitats a la costa i en el mar, on hi podem veure persones que no tenen cap mena de prudència ni respecte per les adversitats que poden esdevenir, en pocs minuts o hores, i per les quals no tenen una preparació mínima. La tinença de mòbils, ha esdevingut una eina molt negativa, pels qui creuen que no calen grans preparatius, si al final sempre tens el recurs de fer venir gent al rescat. Mireu, segons dades oficials, els rescats més senzills, tenen un cost, entre els cinc i els vuit mil euros, però s’enfilen cap els 15, 20 o 30.000 quan s’activen mitjans aeris, juntament amb altres de terrestres, per a complementar-se uns als altres. En rescats d’alta muntanya, és habitual enviar un helicòpter dels bombers, i un del SEM, a 3.121 euros/hora cadascun, personal a part. També s’hi envien una o dues ambulàncies, i finalment un vehicle de bombers i un de Mossos. Sumeu-ho tot, i veureu l’immens cost final. Als pobles de la Vall del Pedraforca ( Saldes, Gósol i Vallcebre) ja no fan cas dels helicòpters perquè son habituals, una o dues vegades per setmana, al llarg de tot l’any. A Montserrat, passa quelcom semblant, i a la costa hi ha nombrosos indrets, on també cal actuar amb una assiduïtat indignant. Bé, doncs, proposo una campanya de conscienciació, i tot seguit, emprendre les gestions i tràmits pertinents com perquè tot rescat, fruit de la imprudència i la inconsciència, sigui cobrat. Es que sinó, això va a càrrec nostre. Injust i inacceptable.