Joan Roma

ÒMNIUM, ENTITAT O PARTIT ? Arran les declaracions de Xavier Antich, màxim dirigent d’Òmnium, queda clara la voluntat d’aquesta suposada “entitat cultural”, en dirigir la política dels partits independentistes. Critica la seva passivitat i alhora advoca per un canvi de rumb de 180 graus, a fi de recuperar ànims i esforços per assolir la “llibertat” de Catalunya. Ja no s’atreveix a posar la paraula independència, però segueix insistint en les proclames del temps del procés, sense reconèixer, l’estrepitós fracàs obtingut. No tindria més importància aquesta crítica i exigència de marcar el camí als partits independentistes, si no fos per barrejar objectius polítics amb altres lligats a la cultura i llengua catalanes. Pensar i creure que és factible aquest aiguabarreig de crida a la independència, amb la vista posada a “un país, una llengua”, i alhora retreure la baixa catalanització dels col•lectius d’immigrants, és no conèixer bé el país i la seva gent. Diu defensar les aspiracions de catalanització, d’uns dos milions de persones, sense atendre a la nova realitat del país, que ha superat ja àmpliament els vuit milions d’habitants. Si es busca un objectiu parcial, a esquenes del global, el resultat no pot ser de cap manera positiu. L’actual composició del nostre país, ha canviat sensiblement, en els darrers anys. Ja es va veure en temps del procés, en que els partits independentistes i les entitats que els donaven suport, tenien en el cap i en les accions una Catalunya que no existia, en la realitat. Volien imposar les idees i objectius, d’una part del país, per damunt de la resta que era molt més nombrosa i diversa. Quan ells parlaven de dos milions de catalans, deixaven de costat als altres quatre milions que vivien i treballaven aquí. Deien tenir a favor un terç, oblidant altres dos terços. Qui hagués vist i conegut el país, en la seva totalitat, tenia clar que el repte estava condemnat al més absolut fracàs, amb intervenció o no, d’ elements exteriors. Però, si la composició d’aquells primers anys, era l’explicada, en aquest temps, s’ha incrementat notablement la diferència. Ja no estem en la Catalunya dels sis milions, sinó en la dels vuit. I si les forces independentistes, tenien el recolzament d’un terç de la població, ara només tenen una cinquena part. Fins i tot menys, si mirem bé els resultats electorals dels darrers anys, i les darreres enquestes del CEO. Pel que hem escoltat, Xavier Antich, obvia aquesta realitat, i impulsa els partits cap unes actuacions que reactivin les seves accions, “sense esperar quatre anys”. Es a dir, obviar els resultats electorals i iniciar noves actuacions per “assolir la llibertat”. No sé com de sotmès veu el poble català, però aquest discurs va fer fallida i ja no sintonitza amb la situació actual. De totes maneres el que al meu entendre preocupa d’aquest discurs, és voler situar-se com a màxim defensor de la cultura i llengua catalanes, i alhora proposar accions rupturistes. Ho he dit mantes vegades que el procés va allunyar amplis col•lectius, de la llengua i cultura catalanes. Mantenir-lo, ni que sigui amb discursos com aquests, perllonga la desconfiança i el retraïment. Voler ser entitat i alhora actuar com partit, no és creïble ni afavoreix l’acostament amb la nova immigració. No estranyen les critiques i reaccions a una carta als socis, que tenia la voluntat de repercussió externa. Ningú s’estranyi de les rellevants desercions dels darrers anys, en una entitat que va canviar el rumb i encara no ha trobat destí.