Joan Roma

LA LÓGICA SENTENCIA DEL TJUE. Me refiero, a la sentencia inapelable del Tribunal de Justicia de la Unión Europea, en relación a la demanda presentada por los en su día, candidatos electos a eurodiputados, de Junts: Puigdemont i Comín, por no haber sido aceptadas sus credenciales por el presidente del Europarlamento, Antonio Tajani. La semana pasada, el TJUE emitió sentencia, dando la razón al entonces presidente, por no figurar en la lista de eurodiputados electos, por España. ¿Y por qué no figuraban en la lista? Muy sencillo, por no haber venido a jurar o prometer la Constitución, ante la Junta Electoral Central (JEC). A partir de aquí, se montó un auténtico serial, en contra de este requisito y la exigencia de modificar obligaciones para estos dos señores y para otros muchos del independentismo catalán, que, entienden, solo sirven para coartar su libertad. En fin, nada nuevo en el horizonte pero sí vale la pena explicar mínimamente cómo funcionan las cosas en España, a nivel electoral. De entrada, hay que saber que a pesar de alguna burocracia que se podría reducir, el sistema electoral, ha resistido decenas de elecciones (llevamos cerca de cincuenta) sin ninguna duda sobre su total fiabilidad y exactitud. Si España figura como “democracia plena” en el Índice de calidad democrática, en el número 21, de 165 países supervisados, en buena parte es, por su sistema electoral. Todas las elecciones se rigen por la LOREG (Ley Orgánica de Régimen Electoral General), 5/1985 de 19 de junio. Una ley que sigue vigente y a la que se han hecho unos pequeños retoques cuando así lo han requerido algunos casos. Pienso, en las elecciones municipales cuando se modificó alguno de sus apartados, referidos a Concejos abiertos, o algún otro punto similar. Vayamos al tema. Quedan muy claras, las condiciones para que un candidato/a pueda concurrir a unas elecciones. Una vez elegido, se le indica que debe recoger el acta en la Junta electoral correspondiente (JEZ, JEP o JEC). Es decir, a la de zona, a la provincial o a la central, en función del cargo al que se presentaba. El acta no presupone, de facto, poder ejercer el cargo. Hay un requisito previo que todos hemos cumplido a lo largo de los 45 años de democracia y es la jura o promesa de fidelidad a la Constitución. Un precepto lógico, puesto que sería impensable, ejercer un cargo institucional, sin tener como condición ineludible, estar supeditado a todo lo que indica nuestra Constitución. Así se hace, y así se ha hecho decenas de veces, en los días posteriores a las elecciones. En mi caso, debo haber jurado la Constitución, unas veinte o treinta veces, al asumir cada cargo: concejal, alcalde, consejero comarcal, presidente de organismos públicos o diputado en el Parlamento de Cataluña. El juramento, se hace ante el funcionario correspondiente, y hasta no haber cumplido este requisito, no se accede al cargo y no se puede iniciar el mandato. Pues bien, si en las municipales, somos unos ochenta mil los electos que juramos o prometemos el cargo, en nuestros Ayuntamientos en sesiones públicas, habiendo dado nuestra acta al secretario /a y habiendo cumplido otro requisito obligatorio, como es el de la declaración de bienes; en otras instituciones, el mismo protocolo es seguido, sea en los parlamentos autonómicos, sea en el Congreso de los Diputados, o en el Senado. ¿Y qué deben hacer los eurodiputados? Pues, acto similar, en este caso, ante la JEC, usando el Congreso de los Diputados como lugar cedido. Y, a partir del juramento, la JEC extiende las actas y hace la lista de los que han cumplido con este precepto. Esta lista, se envía al Parlamento Europeo, y sirve al Presidente para saber quiénes representarán a España, durante el mandato que se inicia. Si falta alguien, mientras no cumpla con lo que establece la Ley, no podrá ejercer su cargo. Punto final. Así llegamos al final de una historia sencilla, sin ninguna complicación y que ha funcionado desde su implantación. No entendí, cómo se podía cuestionar la lista presentada por España, y todavía menos entendí cómo el sustituto de Tajani, se atrevía a conceder el cargo, a Puigdemont i Comín, sin haber cumplido sus obligaciones. Para rematar el tema, estos dos candidatos, estaban tan imbuidos de sus especiales condiciones que consideraban tener derecho a saltarse las reglas democráticas. Pues bien, el tiro les ha salido por la culata. Y, no solo esto, es que ahora el candidato electo Comín, no puede ejercer el cargo porque no ha cumplido con la ley. Han protestado y han prometido llevar el tema ante no sabemos qué instancias, por ver vulnerados sus derechos fundamentales. En fin, allá él y todos los de Junts, pero las leyes deben ser iguales para todos, y si todos juramos o prometemos, no debe haber excepciones. Y de hecho, recuerdo que todos los funcionarios, todos, sean de la administración que sean, no asumen sus funciones sin antes prometer o jurar el cargo. Para llegar hasta aquí, no hacía falta gastarse una fortuna, en algún abogado célebre. Cualquiera de los que hemos ejercido de vocales electorales, se lo habríamos explicado. Y puedo asegurar que el sistema ha funcionado a la perfección. ¿Qué problema hay en prometer o jurar cumplir el cargo, en base a lo que establece la Constitución? Pues, eso, algunos querrían saltársela. Ahora, me aparece una duda. ¿Y si alguien reclama que devuelvan los emolumentos recibidos por un mandato en el que no hubieran podido ejercer, de haber aplicado la sentencia del TJUE? Bien, será interesante ver, la continuación. Seguiremos informando.

SANITAT EN EL MÓN RURAL. Tenir poca gent, i per tant, pocs representants polítics en els llocs estratègics, comporta una enorme ignorància sobre el que passa en un territori immens ( 76,7%), però només poblat per un escàs 8,9%, aplegats en prop de 600 municipis. Recordo que Catalunya en té 947. Durant els anys del Tripartit ( presidències de Maragall i Montilla) es va fer un gran esforç per equipar i dotar degudament, multitud de consultoris mèdics locals, i CAPs ( Centres d’Atenció Primària). Podem dir que estàvem raonablement servits en tots els elements essencials d’una sanitat pública, si bé amb algunes mancances per falta de professionals especialistes. L’arribada de la pandèmia del COVID, va suposar l’excusa perfecte perquè el Govern de la Generalitat promogués una adaptació dels serveis a la nova realitat, amb una reducció brutal de les hores d’atenció mèdica, i la supressió d’altres serveis, sota l’excusa general de falta de personal. Per molt que alcaldes, entitats socials, i altres organitzacions territorials s’hagin mogut, el Govern, no ha resolt el problema. A dia d’avui, estem sota mínims que vol dir, en molts casos, disposar només d’atenció mèdica mig dia a la setmana, tres o quatre matins d’infermeria i similar dedicació d’un administratiu. Fa anys que no veiem pediatres, ni llevadores, ni altres especialistes. L’aspiració ara, ja no és de grans dotacions, sinó simplement retornar al que teníem abans de la COVID. No sembla cap gran reivindicació, però és la mínima indispensable per no continuar sent, ciutadans de segona, que és el que ara som. L’entrada d’un nou Govern, obre esperances i oportunitats i en això estem. Sobretot perquè tenim un govern progressista clarament destinat a millorar les condicions de vida dels més desvalguts, i els habitants del món rural, entrem en aquesta categoria. Cal tenir present l’enorme dispersió, en petits pobles, però també en el que en diem “disseminat”. Es a dir, multitud de cases de pagès, que poden estar a 2, 3 , 8 o 10 km del nucli urbà. Quan la persona pot, es desplaça al poble, el dia i hora que hagi acordat, portada per un familiar directe si en té, o per algun veí proper. Però, què passa quan el desplaçament no és possible ? Doncs, que hi ha d’anar el metge. La reducció d’hores, complica enormement les visites i motiva la petició de canvis profunds de l’actual model. I el model no està en qüestió. El problema és la manca de mitjans humans, sobretot. Tenim magnífics consultoris mèdics, tenim esplèndids CAP’s, però buits dels elements essencials per oferir la sanitat que ens mereixem. No volem escoltar que no es troben metges, ni infermeres, ni pediatres o llevadores. Segur que és cert, però s’han de donar explicacions i buscar solucions a aquestes carències. Sabem de les dificultats per fer atractiu el treball, lluny de les ciutats. Tampoc és fàcil trobar habitatge en molts llocs o que els preus del lloguer s’han apujat i costa de trobar-ne, però ha d’haver-hi solucions imaginatives per resoldre la qüestió. I temps. Som conscients que res es pot resoldre sense uns terminis raonables, però han de ser exposats i supervisats. Un nou Govern mereix confiança i moderació en les demandes. Ho tenim clar, però també s’ha de comprendre la preocupació de desenes de milers de persones, moltes de les quals d’edat avançada que tenen unes poques hores a la setmana per ser ateses, en un tema tan vital, com el de la Salut. Hem fet arribar ja la situació al nou Govern. Ara esperem el retorn.

LA VELLESA, POT MALMETRE ,TOTA UNA VIDA. Si mirem enrere, veurem com s’ha allargat la vida de les persones, tant a nivell físic com intel•lectual. Això, motiva canvis notables a l’hora de decidir continuar la vida activa, i amb ella, responsabilitats de tota mena. Amb tot, cadascú ha d’elegir fins on vol continuar, i fins on és raonable fer-ho. No solament per facilitar el relleu i donar pas a joves generacions, sinó per evitar situacions no desitjables, per a cap de les parts. En els meus anys d’alcalde i diputat, he vist dotzenes de persones, malmetre tota una vida per la tossuderia o la ceguera de no voler veure que ja no estaven en condicions de seguir ocupant determinats càrrecs i responsabilitats. En tenim exemples ben a prop, en el temps i territorialment, com per comprovar els mals efectes de no acceptar la disminució de capacitats, per raó d’edat. I, insistir en ocupar càrrecs, quan aquests son públics i de responsabilitat, és una insensatesa. Algú, els hi hauria de fer veure, o algú, hauria de prendre la decisió d’apartar-los de la millor manera possible. Sovint, els egos juguen males passades, afegits a ànims de lucre o d’ambicions desmesurades. He vist tantes vegades aquests comportaments que em vaig prometre no caure en el mateix parany. Amb seixanta-vuit anys, vaig decidir deixar càrrecs de primera línia, per a passar a d’altres de segona o tercera, a més de diversificar dedicació, comprovada la salut i les ganes de continuar actiu, tants anys com sigui possible. Sempre, poden haver-hi excepcions, però son això, excepcions, pel que fa la resta, malament quan la tossuderia, l’ego o l’afany de popularitat o econòmic ,guanya la partida. Quan això passa, el protagonista causa pena, tristesa, o pitjor encara, ridícul. Es el que mai he volgut per a mi, i el que he recomanat de no fer, a les persones apreciades i estimades. Faig aquest llarg pròleg, per tornar a parlar de Lluís Llach. Si en un article anterior el tractava d’aiatol•là, ara el tracto de vell amargat, a la recerca de la popularitat perduda. He seguit la seva trajectòria, des dels llunyans anys dels seus inicis com a cantautor, fins ara mateix. Es trist, és lamentable, malmetre el prestigi guanyat, al llarg de decennis, convertint-se en un referent de la llengua i la cultura catalanes, però també de resistència, i veure’l ara, titllant el president de la Generalitat, de feixista, primer i de para feixista, després. Com pot una persona amb el cap en el seu lloc, acusar un polític honest, servidor públic, dedicat durant anys, a la cosa pública des de diverses administracions, fins a ser votat i elegit president, de ser para feixista ? Sap realment què vol dir aquesta paraula ? Es conscient del càrrec que ocupa, com president de l’ANC, per impartir insults, al màxim representant del poble català ? Tant embogit està, tant partidista , com per llençar acusacions a tort i a dret contra ERC, per haver pactat la investidura ? Es que algú el paga o el fa servir de bastó contra tots els que considera infidels a la causa catalana ? Tant ha envellit que ja no sospesa les declaracions ? Algú, li hauria de dir que potser faria bé de retirar-se a les llunyanes costes de Senegal, on podria escriure les seves memòries, sense caure en despropòsits lamentables

NOUS HORITZONS PER A L’INDEPENDENTISME. Què fer quan un objectiu fracassa ? Doncs, estudiar i buscar les causes. I després ? Doncs, canviar estratègies o simplement, acceptar les conseqüències. Em pregunto, què pensen fer Junts, ERC, CUP, ANC i Òmnium, a la vista del fracàs del procés ? De moment, no veig que siguin conseqüents amb els resultats obtinguts, i crec que el motiu és en l’errònia diagnosis. S’ha de reconèixer l’astúcia i l’estratègia ,fetes servir, per a enganyar centenars de milers de persones, durant els anys del procés, venent com a possible, la independència de Catalunya, respecte d’Espanya, sense donar explicacions ni detalls de com quedaria el país, tant a nivell intern, com a nivell extern. Es a dir, es va decidir impulsar un objectiu, sense especificar els danys que podia produir, ni els efectes catastròfics que se’n podien derivar. Es allò d’actuar, sense pensar en les conseqüències. Un mètode infantil, mitjançant el qual tot es veia viable i relativament fàcil d’aconseguir. I, arribats al punt de no retorn, ja es decidiria què fer i cap on anar. Ara, ben estudiat i repassat el procés, sembla impossible aconseguís moure tanta gent. Ara, toca demanar-nos com es va dur a terme una llarga, àmplia i intensa mobilització durant una desena d’anys, sense més explicacions ni detalls que quatre idees simples i quadriculades. No ho entendríem si no fos per la immensa estupidesa demostrada per un govern central que a cada moviment dels independentistes, en promovia un altre que lluny d’apaivagar el moviment, l’incrementava notablement. Aquest doble moviment, per forces internes, ajudades pels errors externs, fan entendre la immensitat d’una mobilització, sostinguda en el temps. Un tercer element, molt rellevant fou la passivitat interna, de bona part de la societat catalana, que no acceptava el moviment, però tampoc es va organitzar per parar-li els peus. Els qui batallaven, no ho feien prou adequadament ni buscaven la participació d’altres forces polítiques i socials, com per deixar clar que existia una majoria de catalans, contraris al procés. Es així com equívocament, els independentistes van assumir la representativitat de la majoria del poble català, quan només representaven una part minoritària. Aquest equívoc va permetre la sensació de que els independentistes eren majoria i podien imposar les seves tesis. Tots aquests factors, units a l’ús i abús dels ressorts del poder, van permetre utilitzar TV3, CatRàdio, i un gran nombre de mitjans privats, altament subvencionats, per fer creure que la totalitat del poble català, estava al darrere de l’independentisme. El procés, hauria pogut acabar molt malament, si no fos que ell mateix es va suïcidar. Al final, la realitat sempre s’acaba imposant i quan tocava prendre decisions vitals, va arribar el tremolor de cames i la por al precipici. La resta de fets, tots els coneixem. I ara, les entitats i partits estan en el racó de pensar, imaginant nous camins, noves estratègies, sense donar-se compte que el seu temps ha passat. Poden continuar pensant en la independència, però el temps, i la realitat imposen les seves condicions. Ningú, a l’interior de la UE; creu que estaria millor a fora, sense cap paraigües protector. No hi ha vies ni estratègies perquè la Catalunya dels vuit milions, caigui en nous objectius que no siguin dintre d’Espanya i de la UE. Aquesta, hauria de ser la conclusió dels debats i reflexions dels independentistes, però vist com actuen, no sembla hagin entès el missatge. Allà ells amb el futur que els espera.

CONVERSES AMB NOIES AFGANESES. A una certa edat penses haver-ho vist i escoltat tot, però no, sempre hi ha novetats i canvis en el món que et posen al dia i et demostren que la maldat sempre té cops amagats. Aquest ,és el cas del govern dels talibans, a Afganistan. En els darrers anys, he tingut diverses famílies, procedents d’aquest país, les quals van haver de fugir per evitar ser detingudes i exposades a danys infinits. Quan dic, infinits, ho remarco perquè sembla inimaginable que uns dirigents, puguin imposar un règim social, cultural i polític, que tingui com un dels seus objectius, tractar totes les dones com si fossin coses. Fins i tot en alguns moments, son tractades pitjor que animals, perquè només els importen com elements reproductius, a més de cuidar la casa, fer el menjar i estar disponibles quan els homes vulguin. I dic pitjor que els animals perquè almenys aquests, poden sortir de casa, i voltar per camps i muntanyes. Elles, ni això. El reguitzell de normes i prohibicions ha anat creixent fins arribar a extrems impensables, inimaginables, però que son ben reals, per desgràcia. Ja des de petites han d’aprendre a que seran tractades com simples objectes. No tenen drets ni poden tenir pretensions de posseir res a la vida. No poden estudiar, ni cantar ni tocar cap instrument de música. Fins i tot el règim va destruir centenars de milers d’instruments, com a mostra de que no han d’existir. Si surten al carrer, hauran de ser “invisibles”. Per això, hauran d’anar cobertes, de dalt a baix, amb vestits i teles que no deixin veure ni insinuar cap de les seves característiques. I sempre acompanyades, millor d’algun home de la casa, que farà complir la llei de que ni parli ni li parli ningú. Aïllament total a fora, i soledat dintre de casa. La seva veu no pot traspassar les parets de la casa. Tampoc, podrà disposar d’elements electrònics, ni aparells que li permetin aprendre o gaudir d’algun tipus d’informació o comunicació. Tot, perquè siguin “mortes en vida”, amb el simple destí de portar noves generacions a la vida, per a poder continuar amb el règim, al servei dels talibans. Es evident que milers d’elles no poden resistir un ofegament com aquest, en vida. La plena i total aniquilació de la individualitat, per simplement vegetar durant anys. Tants com la vida i la salut li permetin. Pel camí, son moltes les que es treuen la vida. Una vida que no és vida, i que no poden calcular si algun dia veuran una altra vida. Les possibilitats de canvi son minses, molt insignificants a la vista de la falta de moviments interns per tombar el règim, i l’aïllament polític i econòmic del país. Es dur, molt dur, parlar amb noies procedents d’aquell país perquè han deixat enrere famílies i amics dels quals no en saben res ni tenen esperances de saber-ne res. Els dies, mesos i anys passen, i l’esperança de canvi és nul.la. En aquestes circumstàncies, si algú en algun moment pot ajudar alguna ONG, dedicada a aquell país que ho faci perquè si no ho fem, des d’arreu del món, el canvi no es produirà. Tots hem d’aportar el nostre granet de sorra.

EL CAOS, IMPERA EN JUNTS. Se hace difícil, muy difícil, explicar la creación, organización y trayectoria de Junts, para personas que no hayan seguido, muy de cerca, la política catalana. Lo es, para nosotros mismos, cómo no lo va a ser para los que la siguen por los medios de comunicación. Para algunos, es la continuidad de Convergencia o si quieren de CiU, pero no. Tiene en su interior a muchos antiguos militantes, pero la entrada de personas ajenas, ha modificado sus comportamientos y objetivos hasta límites imprevisibles. Ahora mismo, nadie se atreve a prever hasta dónde quiere llegar en su pulso con el gobierno central, por un lado, y su papel en el Parlamento de Cataluña. Por resultados, Junts dispone de 35 diputados, en un Parlamento de 135. Es el segundo grupo parlamentario, después del socialista. Le corresponde el papel de jefe de la oposición que nadie ejerce. Ésta, es una primera constatación de las contradicciones internas, motivadas por tener a un fugitivo de la Justicia, instalado en Waterloo (Bélgica). Depender en todo y para todo, de una persona que no está afiliado al partido pero ejerce el liderazgo político – social – moral, es una de las grandes incongruencias que motiva constantes cambios de opinión y decisión, a todos los niveles. Nadie entiende esta situación, pero los principales cargos del partido, no se atreven a plantar cara ni romper el cordón umbilical que les condiciona, en todo y para todo. Junts, conserva un cierto poder territorial, con 334 alcaldías sobre un total de 947, pero todas son de ayuntamientos pequeños o muy pequeños (excepto San Cugat e Igualada), y debido a su extraño posicionamiento post electoral, perdió todo el poder en las diputaciones, excepto en la de Girona, la más pequeña de las cuatro. El hecho de depender de Puigdemont, y tener en su cúpula, personajes como la presidenta Laura Borrás, condenada por corrupción, Jordi Turull, secretario general, con poco mando en plaza, condenado por los hechos del 1 de octubre de 2017; Josep Rull, actual presidente del Parlament , con afán indisimulado de protagonismo interno y externo, al lado de diputados que quieren estar en la próxima ejecutiva, derivada del congreso del 25 de octubre, Albert Batet, Josep Rius, etc, hace muy difícil hacer pronósticos sobre el futuro de este partido. Existe un fuerte malestar interno, no visible todavía, que estallará según vayan las cosas en el congreso. La composición y actuación del grupo parlamentario en el Congreso de los Diputados, con Miriam Nogueras al frente, causa estupefacción, en la mayoría de cargos municipales, hasta el punto que algunos ya han decidido no volverse a presentar, bajo las siglas de Junts. Tampoco entendieron la ocasión perdida de no pactar en las otras tres diputaciones, muy especialmente en la más importante, la de Barcelona, en la que ERC sí pactó con el PSC. Estas situaciones, junto a los interrogantes sobre el futuro del partido, han motivado reuniones y conversaciones de cargos municipales, replanteando su futuro. Todos los que hemos sido alcaldes, tenemos claro que un partido se debe a sus militantes y cargos públicos y en este momento nadie tiene claro a quién sirve Junts. Su trayectoria es muy poco trasparente, con cambios constantes de guion, exabruptos en las tribunas del Congreso y Senado, e incerteza respecto al futuro, en el campo institucional e independentista. Por todo ello, no se puede prever su trayectoria ni su hoja de ruta. De momento, impera el caos, sin grandes esperanzas de encontrar el camino adecuado. Si como parece, el congreso se convierte en una componenda para contentar las ambiciones de los cargos actuales, será difícil puedan mantener la representación municipal, por un lado, y los resultados electorales, por otro, puesto que el aumento de censo electoral, va en otras direcciones. Junts, es el principal representante del fracaso del proceso independentista, y nada hace prever un cambio en las perspectivas de la ciudadanía catalana.

NOVES ALLAUS D’APRENENTS DE BOLETAIRES. Només el simple anunci de que han aparegut els primers bolets, ha mobilitzat milers de buscadors , la major part dels quals, en les seves primeres experiències, cosa que es veu i es nota pels llocs on van i sobretot pel lloc ,on deixen els seus vehicles. Per raons de vida i treball, em toca viatjar per carreteres secundàries; precisament les que porten cap a zones forestals. Si fins ara ja era complicat viatjar, ara esdevé, un perill constant. Qualsevol dia i hora és adequat per aquests buscadors, perquè als antics boletaires habituals, de la zona o zones properes, s’hi han afegit centenars, milers d’afeccionats que volen provar sort, encara que tinguin un coneixement molt precari d’aquest món. I, el primer problema que es troben és, cap on anar. La majoria considera que arreu on hi ha algun arbre, a sota ha d’haver-hi bolets, a l’espera de ser recollits. Abans per,ò haurà tingut autèntics problemes per deixar el cotxe. I ,aquí rau el primer conflicte greu amb pagesos i ramaders. Es habitual tenir “vailets “ elèctrics per tancar les finques, de manera que les vaques i/o cavalls, puguin pasturar sense necessitat de pastor. Es el sistema dit, ramaderia extensiva, en contraposició, a la intensiva que és en granges o recintes tancats. Hi ha milers de quilòmetres quadrats, a totes les zones de muntanya, dedicades a pastures, i d’aquí que sigui vital, el bon funcionament d’aquests “vailets”. Trencar-los, suposa facilitar que els animals surtin i s’escampin cap altres finques o vagin per camins i carreteres a la recerca d’un lloc per tornar entrar. Es un dels perills més habituals i constants, en temps de bolets. L’existència d’aquests “vailets”, així com la decisió de molts propietaris de complicar l’aparcament de vehicles en els camins rurals, han reduït les zones, al mínim. En molts llocs, grans rocs, serveixen d’obstacle als aparcaments. Aquesta “solució” particular, suposa no trobar espais adequats i decidir deixar els vehicles en llocs molt poc adequats, per no dir, molt perillosos. En aquests primers dies, he tingut ja un bon nombre d’ensurts, pels dubtes de conductors de ficar-se o sortir de camins rurals per entrar a la carretera, o trobar vehicles deixats en qualsevol lloc que compliquen la visibilitat. Ben aviat, veurem a les noticies, múltiples accidents per aquesta causa.També ,veurem noves queixes, noves denúncies per entrades a finques, sense cap mirament ni cap permís. S’ha arribat a la conclusió que el que està a l’aire lliure és de tots, i si és de tots, també, és meu. En algun moment, s’haurà de reglamentar molt millor aquesta pràctica perquè els pagesos i ramaders estan al límit de la seva paciència. He trobat ja animals a la carretera, per culpa de “vailets” trencats. He avisat ja algun propietari, en aquells llocs on els conec, però parlo d’una petita part del territori. El problema és molt general i territorialment immens. I, tot seguit vindrà l’acumulació de deixalles, algunes de les quals poden ser mortals, si algun dels animals se les menja i li produeix ofegament...No hem resolt la situació. Al contrari, l’increment de població porta més i més gent cap al món rural, sense tenir-lo adequat ni preparat. Es un dels temes a regular, de manera urgent, per evitar la situació actual.

QUÈ HAGUÉS PASSAT, SENSE APLICAR EL 155 ? Les entitats i partits independentistes, repeteixen com un “mantra”, acusacions contra els partits que varen votar a favor ,de l’activació de l’article 155 de la Constitució ,per parar la deriva antidemocràtica del govern de la Generalitat, l’any 2017. Remarco el terme “antidemocràtica”, perquè el que havien dut a terme, els dies 6 i 7 de setembre, en el Parlament de Catalunya, suposava la vulneració de l’estat de dret, i aquest fet, en un estat democràtic, no pot ser acceptat ni tolerat. Tocava, doncs, activar aquest ressort de la Constitució que tenen totes les Constitucions, dels estats democràtics del món. No som cap excepció. Vaig acceptar aquell acord, aleshores, com l’accepto ara, anys després. De fet, sempre he criticat que no s’activés el matí del 8 de setembre. Ens haguéssim estalviat un munt de problemes posteriors. Però, vaja, sempre és millor tard que mai. Abans d’entrar en matèria, em permeto donar una informació que va quedar amagada per tots els conflictes i daltabaixos que varen seguir a la decisió, i que cap dels contraris, va gosar posar-ho en valor. Ho explico. El Govern de la Generalitat, ha estat molt mal pagador, en diferents etapes de la seva existència. En molts períodes, ha gastat més del que ha ingressat i això l’ha obligat a contraure crèdits, o esperar a rebre transferències estatals per a pagar als seus proveïdors, però també als ajuntaments. Precisament ,en els anys del procés, la Generalitat pagava amb grans retards, cosa que provocava greus problemes en la gestió diària dels ajuntaments. Doncs, bé, amb l’activació del 155, el govern de la Generalitat, sota la presidència en funcions de Mariano Rajoy, el qual va delegar en la vicepresidenta, Soraya de Santamaria, va decidir liquidar deutes. El resultat fou espectacular. En dos mesos, es van fer transferències per desenes de milions, a totes les entitats locals, amb una satisfacció mai vista, per part dels que les rebien. Això sí, silenci absolut, per evitar crítiques dels independentistes radicals. En el meu cas concret, recordo que el mateix dia, vaig comprovar l’ingrés de catorze subvencions, de diferents imports i procedències. Posat en contacte amb altres alcaldes, tots vam celebrar la gran decisió. Ho dic, perquè aquesta conseqüència directa, s’ha exposat en molt pocs llocs i moments. Un altre efecte fou, la total submissió i obediència de tota l’administració de la Generalitat als responsables de la gestió del 155, a Catalunya. Cap ni un dels 114 alts càrrecs, ni cap ni un dels milers de funcionaris de la Generalitat va impedir o va posar traves a les seves decisions. Una mostra clara de que es deia una cosa, i se’n feia una altra. Per últim, vull també exposar, per contradir als opositors a l’aplicació del 155 que el Govern de la Generalitat no tenia futur, perquè havia perdut el principi de legalitat i autoritat. Voler continuar, després de tot el dut a terme, hagués portat centenars d’ ajuntaments, a no acceptar l’autoritat d’un Govern que havia sortit de la legalitat. Tampoc haguessin seguit, la majoria dels Mossos d’Esquadra ,ni desenes de milers de funcionaris. Impossible governar, en aquestes condicions. El mal menor, fou la convocatòria d’eleccions i de fet, cap partit s’hi va oposar. Es més, tots hi van participar. Qui digui que no s’havia d’aplicar el 155, desconeix la realitat del moment.

BORREDÀ – CONDICIONAMENT LATERALS CAPELLA CEMENTIRI- PORXO LATERAL I CAPÇAT DEL MUR. L’any 1886, la Parròquia de Borredà, va decidir habilitar uns terrenys, prop de l’entrada al poble per la Carretera de Berga a Ripoll, per instal·lar-hi el nou cementiri ( fins aleshores, el cementiri estava en un dels costats de l’església, dintre del nucli urbà).La primera construcció fou l’actual capella, amb un bloc de nínxols, a banda i banda. Una vegada ocupats aquells primers 56 nínxols, se’n varen fer més, en un dels laterals, i al final, del recinte. Poc a poc, es van anar ocupant tots, i abans d’esgotar la disponibilitat, l’Ajuntament va proposar municipalitzar-lo, per a poder garantir la seva ampliació i manteniment. Estàvem, a l‘any 2000. Fetes les negociacions amb la Parròquia i el Bisbat de Vic, l’Ajuntament va passar a ser el nou propietari. Tot seguit, va comprar els terrenys annexes, així com els del jardí de l’entrada del poble, i va procedir a la redacció d’un projecte d’ampliació, amb la perspectiva de garantir les necessitats pels propers cent anys. Duta a terme l’ampliació, l’any 2015, es va considerar urgent procedir a recuperar la titularitat dels nínxols a banda i banda de la capella, degut al seu estat precari. Els anys següents, van suposar traslladar les despulles i procedir a l’enderroc dels dos edificis. I a l’any 2020, es va acordar demanar un ajut al PUOSC, de la Generalitat ,per a condicionar els espais alliberats, i donar-los-hi un nou ús. La setmana passada, van finalitzar les obres de condicionament dels laterals de la capella, amb la construcció d’un PORXO LATERAL, a la banda esquerra, i un espai obert a la dreta. La funció d’aquest porxo lateral ,és el de disposar un lloc per protegir-se del sol i la pluja, a més de protegir la fossa comuna que hi ha al terra. Les obres han tingut un cost de 56.970 euros, i les ha dut a terme l’empresa Jordi Roset, de Vilada. També s’ha procedit a protegir tot el mur perimetral del cementiri nou amb un conglomerat de teules. Aquesta, era la darrere de les actuacions previstes, en el pla director del Cementiri municipal. Borredà, 2 de setembre de 2024.

ALGÚ S’HO IMAGINA ? Les coses de la política van tant de pressa que ningú repassa ni remira els temps passats. I no parlo de segles enrere, ni tant sols decennis, uns pocs anys, semblen l’eternitat. Dic això, a la vista de la situació general de Catalunya, i molt especialment de la realitat de les entitats i partits independentistes. Algú s’imagina el què hagués passat en el supòsit de tirar endavant les propostes independentistes ? Algú creu que existia un mandat concret, sorgit de la consulta de l’1-O ? No n’hi havia hagut ja un d’específic, arrel de la consulta del 9- N ? Bé, és igual, son tantes les coses que van dir i prometre que ja no ve d’una. Però, a dia d’avui ens hem de demanar com creien possible treballar plegats, si han esdevingut, ja no adversaris sinó enemics irreconciliables ?I ho dic i ho repeteixo. Les relacions de les entitats i partits independentistes, son de ruptura total i de lluita acarnissada d’uns contra els altres. Aleshores, què ens hagués passat, en el supòsit de tirar endavant el camí cap a Ítaca? Cert que no sabem on és aquest paradís, però és igual, era allà on tots ells ens volien portar. Bé, arribats en aquell lloc, el resultat hagués estat una guerra oberta, sense treva ni límits, per veure qui manava i qui ocupava el poder. Pobres de nosaltres, perquè el destí era infernal. Clar que alguns ara diran que això no hagués passat si haguessin guanyat, però no ens ho podem creure. Portem ja anys, molts anys, en que les relacions han estat per interès, no per coincidència d’objectius. Ara mateix l’ANC, està immersa en una crisis d’identitat i d’objectius. No saben què fer ni amb qui fer-ho. Pel camí han perdut bous i esquelles, i ja no dirigeixen cap moviment amb uns mínims de participació garantida. Ho hem vist en les darreres convocatòries i manifestacions. Òmnium, ja no té clar si és una entitat cultural, o un moviment polític, sense poder de convocatòria. Diuen tenir 190.000 socis / afiliats, sense explicar que no han depurat el cens en els darrers anys, de manera que la realitat queda molt lluny d’aquelles antigues xifres. Segons sembla, la meitat seria la xifra correcte. Les CUP, estan immerses en una reflexió interna, anomenada vent de Garbí, que els han deixat en els óssos. Uns pocs anys més, i ni podran somiar en formar grup en el Parlament. Ara, el tenen gràcies a la trampa legal del darrer canvi de Reglament. I arribem als dos grans partits: Junts i ERC. Junts, es troba ficat de ple en un garbuix de problemes que els fa anar des de plantejaments propers als de les CUP fins, a les de VOX. El grau d’incoherència i ràbia els porta a votar contra tot i contra tots, sense parar a pensar que pel camí estan deixant la major part del món municipal. Quan vulguin rectificar i retornar a una certa coherència , serà ja massa tard. Els alcaldes i regidors no volen seguir a un il•luminat i eixelebrat. La vida municipal necessita ordre i seguretat. No invents estrafolaris. En quan a ERC, li ha tornat a sortir la vena caòtica i autodestructiva. Cada cert temps, es donen aquest bany de rauxa, molt complicada de resoldre. Es comprèn el desig de girar pàgina, després de tants anys d’embats inútils. També té lògica no voler Junqueras al capdavant. De fet, considero que tots els qui van protagonitzar el procés haurien de sortir de la política. Van ser tant il•luminats que no poden retornar a llocs de responsabilitat. Però, bé, ja s’ho faran. El que sí torno a posar sobre la taula és, algú s’imagina com haguessin anat les coses si el procés hagués continuat ?

¿NO SOMOS TODOS SINGULARES? A raíz de la gran polémica sobre uno de los puntos del acuerdo PSC – ERC, para la investidura de Salvador Illa, el que hace referencia a un nuevo sistema de financiación, llamado por los primeros: “singular, justo y solidario”, por otros, “cupo catalán”, para otros es el “concierto catalán” con o sin llave de la “caja”, me permito alguna reflexión, después de 40 años gestionando y gobernando un municipio, e intervenir, durante cuatro legislaturas, en el Parlamento de Cataluña. En primer lugar, hay que tener muy en cuenta, la terminología “nacionalista”, para llegar a acuerdos y luego defenderlos. Un nacionalista, siempre, siempre, tiene que demostrar ser más relevante, importante, esencial y por supuesto “singular” que cualquier otro mortal. Les va la vida y la esencia en ello. Y mucho más, cuando se encuentran sometidos a una confrontación entre iguales. La guerra sin cuartel entre Junts y ERC, con ayuda a unos y otros, de las entidades independentistas (ANC y Ómnium) produce reacciones duras e imprevisibles. Estamos en ello. Si antes fue la guerra por el relato entorno a la Ley de amnistía, ahora estamos en la de la “financiación singular”. Junts pretende boicotear y echar por tierra toda propuesta que vaya a mejorar la financiación, porque no quieren que ERC se apunte el tanto. Hay, pues que menospreciar y atacar el acuerdo, vendiéndolo como otra triquiñuela que ha vendido Pedro Sánchez, en la que han caído unos pobres inocentes como ERC. Ante estos ataques, ERC reacciona con nerviosismo y preocupación. Tiene su Congreso a finales de noviembre y no se puede permitir ningún fracaso ni ninguna debilidad. Hay que exagerar presiones, reacciones y amenazas, ante cualquier incumplimiento. De aquí, la exigencia de una “financiación singular”, vendida como “concierto”. El temor de Junts, es que realmente el acuerdo prospere y se convierta en realidad, de aquí que hayan puesto otra exigencia. La de que sea “única”. Es decir, nadie más puede tener algo parecido. Muy propio de los nacionalismos más cerriles: somos singulares y únicos, nadie más se parece a nosotros, ni nunca nadie puede obtener lo que nosotros pedimos. Están en contra que otros puedan tener lo que ellos reivindican. Ni comen ni dejan comer. Muy propio del nacionalismo catalán, excluyente, individualista y egoísta. Nada nuevo en el horizonte, es la doctrina del más puro egocentrismo. Ahora bien, lo que sorprende, o no, es cómo ha acogido el PP esta propuesta y cómo la está deformando para sus fines más anti PSOE. Todo el teatro, convertido en vodevil, haría reír sino estuviéramos hablando de cosas serias. Convocatorias suntuarias, puestas en escena peliculera, grandes proclamaciones y grandes anuncios de catástrofes futuras, solo nos pueden llevar a pensar en que dentro de uno o dos años, la fórmula pactada en Cataluña, será extendida al resto de las CCAA, con grandes aplausos sobre su idoneidad y territorialidad. También lo harán los independentistas cuando tengan que asumir que se puede hablar de singularidad sin por ello cerrar la fórmula a otras singularidades. ¿No somos todos y cada uno de nosotros seres singulares? Incluso podemos añadir, únicos. Y no por ello, no someternos a unos derechos y deberes, iguales para todos. Se puede conjugar la singularidad y unicidad con la universalidad. Y lo que tengo claro es que el nuevo sistema tiene que premiar y castigar la buena o la mala gestión. He sido alcalde durante 28 años y he regido las finanzas municipales durante 40. El sistema de financiación, a pesar de que mi municipio era / es singular y único, ha tenido el mismo sistema que los otros 946 de Cataluña, o los 8.180 de España. Y sin embargo la gestión ha permitido actuar mucho mejor que otros, gracias a la austeridad, por un lado y a la eficacia por otro. Existen algunos premios i/o castigos a la buena gestión cuando se premia la mejor o peor recaudación de tributos, o ante la presión fiscal, etc. Pues bien, en el nuevo sistema de financiación de las CCAA, sean todos y cada uno “singulares”, hay que exigir seriedad y austeridad. Hay que penalizar las “alegrías presupuestarias “ de las CCAA que rebajan o anulan impuestos, tasas o recargos, para quedar bien, ante ciertos ámbitos o colectivos. Ahora, impera una nefasta situación en la que el Estado (el ogro) recauda, y las CCAA gastan i/o reparten. Hay desgaste para el Gobierno central, pero no para las CCAA que siempre pueden quejarse de no recibir suficiente. Esto se tiene que acabar. Si las entidades locales recaudan, también lo deben hacer las CCAA, y aquellas que perdonen impuestos, o gasten mal, tienen que recibir menos del Estado. Y tengo claro que el sistema propuesto en Cataluña, puede ser extendido al resto de España, con todas las singularidades que se quieran. Es que las hay. Solo informar que Cataluña tiene asumidas las competencias de seguridad, depositadas en los Mossos d’Esquadra (CME), y el sistema penitenciario. Con esto, ya queda clara su singularidad. Además de tener lengua y cultura propia, que también es patrimonio de todos, también facilita esta singularidad. Otra, será convertirse en la primera comunidad, a nivel de habitantes. Ahora, le separan medio millón de Andalucía, con una previsión de superarla en poco más de dos años. Esta alta concentración de población, también debe ser tenida en cuenta. En resumen, los que hemos seguido la política estos años, hemos visto como a cada cesión de financiación había augurios de ruptura y demolición del Estado. Ocurrió en tiempos de Felipe González y de Aznar. Pues bien, los terremotos pasaron y aquí estamos. También superaremos los temblores actuales. Bien pronto lo veremos.

PENSAR EN ELS PETITS MUNICIPIS. En aquests primers passos del nou Govern, és lògic que surtin tota mena de reivindicacions, de sectors privats i públics que fa anys esperen solució. Tothom vol que les seves coses tinguin la prioritat absoluta, per evitar nous retards o oblits. Molt bé, però un Govern amb el cap clar i bon coneixement del terreny, ha de saber què és important i què és urgent. Em permeto posar sobre la taula, el present i futur dels petits municipis. Durant anys, massa anys, s’ha deixat que les coses anessin pel seu compte, sense direccions ni intromissions, que frenessin o modifiquessin tendències. On estem ? Doncs, en un país de vuit milions, la major part dels quals amuntegats a l’entorn de l’àrea metropolitana de Barcelona i la franja costanera, amb un immens rerepaís, buit o gairebé buit. De 947 municipis, en tenim 500 de petits o molt petits, molts dels quals en el límit de la seva supervivència. Els estudiosos diuen que quan un poble baixa dels 300, té molt difícil sobreviure. Doncs bé, en tenim dos-cents en aquesta situació i cada any el seu nombre s’incrementa. A Espanya, parlen de “España vaciada”, aquí es parla de micropobles, però la realitat és la mateixa. Les solucions no son fàcils, ni immediates, per molt que es vulgui fer. Alguns pensaven que l’increment de llocs de treballs telemàtics, durant la pandèmia, podia suposar un retorn a la natura, però el fenomen va ser passatger. No hi ha hagut continuïtat i per a revertir el buidatge del món rural, s’han d’aplicar mesures molt concretes, pluridepartamentals i a llarg termini. De totes maneres, de forma immediata caldria ajudar els petits pobles a sobreviure. Almenys a poder gestionar els seus recursos amb molta més facilitat que la que tenen actualment. Hi ha mesures que haurien de trobar solució immediata. Exposem-ne algunes. A nivell de gestió i burocràcia, el paper dels secretaris – interventors és essencial. Doncs bé, no n’hi ha. Es a dir, molts petits ajuntaments no disposen, no troben ni aconsegueixen cobrir aquest càrrec essencial, i com aquest, el d’arquitecte municipal i/o enginyer. Son peces clau perquè un alcalde i equip de govern puguin funcionar. Si son obligatoris, i l’ajuntament no en troba, ha de ser la Generalitat, a nivell directe, o via diputacions i/o consells comarcals, els qui resolguin el problema. Però, en qüestió de pocs mesos, el tema ha de quedar tancat. Ben tancat, vull dir. Dit això, s’han de reduir i simplificar tràmits i gestions. No ha de tenir les mateixes obligacions un ajuntament de menys de 1000 o 2000 habitants que un poble gran o una ciutat. Un tercer tema ha de venir de la mà d’incrementar notablement els seus recursos, via directa, i via indirecta. Per via directa vol dir incrementar els fons de cooperació de la Generalitat i Govern central, i via indirecta, fer que els plans d’inversió ( PUOSC ) tinguin molta més flexibilitat i agilitat. A partir d’aquí, facilitar recursos per a resoldre problemes interns, de manera que si en un poble no hi ha habitatges, pugui l’ajuntament comprar i rehabilitar cases velles, per a posar-les en el mercat de lloguer assequible. I garantir serveis mínims i de qualitat, pensant especialment en educació, sanitat, serveis socials. El camp per córrer és immens, però ha de ser un dels objectius del nou Govern. Hem esperat massa, però som a temps de frenar dinàmiques i recuperar part del temps perdut. Posem-nos-hi.

SINGULARS I ÚNICS! Portem anys amb l’obsessió de que “els catalans” som, singulars i únics. Aquests “obsessionats”, es concentren en les entitats i partits independentistes, que no volen ni sentir a parlar de que els drets “nostres”, puguin ser, els de tots. Ara, tornem a patir una nova crida a la singularitat, amb amenaces de que ha de ser única, o no serà. Tot plegat és un despropòsit i una mostra més d’hipocresia i cinisme perquè la vida quotidiana, tant la privada com la oficial, contradiu aquest principi. D’entrada, reivindico que tots i cadascun de nosaltres, catalans, espanyols, francesos, italians...som singulars. O no ? I si voleu també, únics, i tanmateix, exigim tenir unes mateixes lleis que ens tractin per igual, a nivell de drets i deures. O no ? Per molt singulars i únics que siguem, absolutament tots /totes hem de complir les lleis vigents, i sinó, tots/totes som portats davant els tribunals que ens hauran de tractar, jutjar i condemnar d’igual manera. Bé, doncs, potser no posem tant d’èmfasis en la singularitat i unicitat, i parlem més de proporcionalitat i transversalitat. Ho dic, perquè els mateixos partits que ara tant invoquen la singularitat i unicitat, no l’aplicaven quan governaven. Vull recordar que tots els pobles i ciutats, son singulars i únics. No en trobem cap d’idèntic, de manera que en els seus anys de govern de la Generalitat, tant CiU ( ara Junts), com ERC, elaboraven lleis, promovien normatives i reglaments o dictaven decrets, sense tenir en compte les singularitats. Si ens mirem les lleis catalanes, no n’hi ha cap que respectés o promogués la singularitat. Al contrari, massa sovint, ens trobàvem amb legislacions generals, que no tenien en compte les particularitats de pobles, comarques i/o regions. Ho dic per les legislacions però també pel finançament. Els ajuntaments i consells comarcals, reben diners de la Generalitat, no per les seves singularitats sinó pel nombre d’habitants, situació geogràfica o nombre de nuclis... Doncs bé, les interpretacions i debats entorn al “finançament singular” de Catalunya, ha estat objecte de tota mena d’acusacions , exageracions i malediccions, per no canviar-li el nom i posar-ne un altre, que no tingui ningú més. El nom ha de ser singular i únic! I sinó és així, cauen tota mena d’amenaces, encara que les explicacions deixin clar que el nom no fa la cosa, perquè la idea i proposta és clara i transparent. I si aquesta formula de finançament, clarament positiva per a Catalunya, pot ser adaptada a d’altres territoris, ens hauria de complaure i impulsar-la, perquè trobarà major consens i tindrà més llarga vida. Doncs bé, n’hi ha que no poden o no volen que altres puguin copiar, o beneficiar-se d’aquest sistema. Es allò de “ ni menjar ni deixar menjar”. Trista reacció, típica de nacionalismes excloents que no estan bé, ni amb el que tenen ni amb el que podrien tenir. Allà ells, però si per exigències del guió, fruit del pacte amb ERC, Catalunya aconsegueix un salt qualitatiu a nivell de finançament, amb una proposta clarament federalista, i aquesta proposta permet un avenç a d’altres territoris, és una raó més per a felicitar els proponents i animar a continuar per aquest camí. En poc temps, veurem els resultats.

I SI ES QUEDÈS A WATERLOO? En un país petit, en que tothom coneix tothom, ens assabentem de la vida i obres del fugitiu de la Justícia, ubicat en el municipi de Waterloo (Bèlgica). Per què va anar a parar aquí, i no en un altre país?. Doncs, per les especials circumstàncies de la Justícia belga, molt poc receptiva a col•laborar amb altres de la UE. Podia haver anat a Suïssa, com va fer Marta Rovira, però tot i que també son molt refractaris, davant determinades peticions, ho son menys que els belgues, i son molt més rigorosos a l’hora de supervisar i controlar les activitats polítiques, en el seu territori. Es a dir, Marta Rovira es va poder refugiar en el Cantó de Ginebra, però sota condicions molt ben estipulades i regulades. En primer lloc, tenir uns molts bons ingressos com per no haver de dedicar-se a altres coses que estar a casa i funcionar via Internet. Res de concentracions ni manifestacions al carrer ni en cap lloc públic. Els suïssos, tenen el principi bàsic i fonamental de país de pau i ordre. Ni soroll fora d’hores ni problemes per culpa de gent que volen pertorbar un altre país. Allà ,Puigdemont hauria tingut alguns problemes a l’hora de moure’s i fer segons quines activitats. Per això, va triar Bèlgica. Instal•lat allà, no sé si algun dia sabrem qui paga la festa. Es a dir, qui finança una estada a cos de rei, amb seguretat, mobilitat sota protecció i serveis interns i externs pagats. Pagats per qui? Ningú respon a la pregunta, i costarà tenir dades reals i fidedignes. No és creïble ni factible les recollides de diner que van fer l’ANC i Òmnium. Van recollir diners per a pagar fiances, però no donava per pagar despeses sumptuàries. Aleshores ? Bé, haurem d’esperar mesos o anys per a descobrir el secret. El que sí sabem, és que té un servei permanent d’almenys dos Mossos, armats, dintre de la casa. Això, ho he pogut saber per familiars directes d’agents del Cos. El que no puc confirmar és si les armes son les oficials o son particulars. Si fossin les reglamentaries del Cos, el delicte seria greu, molt greu. Tampoc, he pogut confirmar si el vehicle i el xofer que fa servir, és part del servei o és totalment privat. Es una dada que he demanat per diverses vies i encara no té resposta segura. Pel que fa vida i miracles, és evident que gaudeix d’unes condicions econòmiques de privilegi, amb l’anterior sou d’ eurodiputat, i despeses d’habitatge pagades. Ara, disposa del sou de diputat al Parlament, amb els extres que suposa ser president de Grup Parlamentari, i potser fins i tot, despeses per viure a fora del país....Tot, està sotmès a supòsits i condicions ,sense cap ànim de transparència. Curiosa situació, la d’un líder que volia donar lliçons de govern, a tort i a dret. Ara bé, passats els anys, i vist el que hem vist des del moment de la sortida, ens hem de preguntar, val la pena que torni ? No estaria millor ell, i sobretot nosaltres, si es quedés allà on és ara? Pot ser el líder espiritual de Junts, però estem parlant d’una petita minoria, per a la resta de catalans, és un destorb. Aleshores, hem de fer res més del que ja hem fet fins ara ? Jo diria que no. Si l’amnistia fa el seu curs, i finalment queda lliure de càrrecs que els gaudeixi i ens deixi d’empipar als que ni vam fugir ni vam delinquir.

BORREDÀ- GRAN ÈXIT DE LA TROBADA DE PUNTAIRES. El dissabte dia 7, ha tingut lloc, la XX TROBADA. Borredà, té ja, una llarga tradició, a nivell de cursos de puntaires, exposicions, intercanvis amb colles de la comarca i de fora, i a nivell de TROBADA ANUAL. Enguany, s’havia preparat tot, per aconseguir una fita en el calendari, i es va fins i tot superar, obtenint una de les majors participacions de tots els anys. Volíem celebrar amb nota, haver arribat als 20 anys, i realment tot va acompanyar. Tot i el bon temps, es va decidir habilitar el Local Puigmal, per encabir-hi les 100 puntaires, vingudes de més de 35 municipis, d’arreu del país. El bon ambient i l’aplegament en un lloc com aquest, va permetre gaudir d’una autèntica festa puntaire. Al mateix temps, en el Centre Cívic de la Gent Gran, es va habilitar la sala 1, per a 3 paradistes, on es podia comprar tota mena de material per exercir l’art de puntaire. I a la sala 2, s’hi van exposar diversos treballs, de diferents èpoques, de composicions ,fetes per puntaires. Una exhibició d’art, molt visitada per les mateixes puntaires, acompanyants, i gent del poble. La Trobada, va finalitzar amb un dinar de germanor, amb la participació de 70 comensals. A mitja tarda, es va donar per conclosa la Trobada, amb elogis envers les organitzadores, i amb ganes de pensar en noves fites de cara l’any vinent. L’organització va anar a càrrec de la Colla de Puntaires de Borredà i de l’Ajuntament. Borredà, 9 de setembre de 2024.

UNA MUY DIFERENTE DIADA NACIONAL. El miércoles 11, será fiesta oficial en Catalunya. Es nuestra Diada Nacional, la que recuerda la derrota de los partidarios de la casa de Habsburgo, a manos de la de los Borbones, allá por 1714. Fue la guerra de Sucesión. Para unos, una simple guerra de familias, para otros, un cambio radical en cuestión de fueros y libertades. Como en tantos otros temas históricos, hay interpretaciones para todos los gustos y en éste los nacionalistas, han impuesto un relato, muy diferente a la realidad. Es habitual, aquí, y en cualquier otro lugar del mundo. En 1980, con la recuperación de la Generalitat, se llegó al consenso de celebrar- conmemorar – recordar, el final de la guerra de Sucesión, con la toma de la ciudad de Barcelona, el día 11 de septiembre de 1714. Las primeras Diadas fueron multitudinarias, con las tradicionales ofrendas de flores, ante los monumentos a Rafael de Casanova, último Conseller en Cap, pero poco a poco se fueron impregnando de los intereses de partido, hasta llegar a los tiempos del proceso independentista en que la división se convirtió ,en tradición. De hecho, las manifestaciones de la Diada, marcaron los tiempos del proceso, hasta el punto de considerar la de 2012, como la iniciadora, por haber congregado centenares de miles de personas, que algunos líderes, convirtieron en más de un millón. Los años siguientes, añadían dos o tres cientos mil más, hasta llegar a los dos millones. Nadie, se atrevía a contrarrestar estas cifras, con las reales que quedaban muy por debajo, hasta el punto que puedo afirmar que ninguna manifestación, en ningún momento, llegó al millón. La más multitudinaria fue la llamada “Via Catalana “, en 2013, consistente en enlazar, todo el litoral catalán (400 km). El hecho de haber fotografiado todos los tramos, permitió a un grupo de estudiantes de la Universidad de Barcelona, contar a los convocados, llegando a la cifra de 793.683. Los organizadores, dieron 1,6 millones. Así fue, la dinámica habitual del proceso: mentiras y falsedades, hasta que la realidad, se impone. Pues bien, llegamos a la de 2024, con otros ánimos y otras circunstancias. Ya nadie se atreve a promover concentraciones ni manifestaciones, pensando en centenares de miles, muy probablemente serán más de trámite, a la espera de nuevos tiempos, más propicios. La ANC, (Asamblea Nacional de Cataluña) está en crisis de identidad y autoridad. Ómnium, ha perdido numerosos seguidores, que no entienden por qué una entidad cultural, debe dedicarse a la lucha política, y los partidos independentistas: Junts, ERC y CUP, están inmersos en tremendos conflictos internos. Si hasta ahora, la celebración de la Diada, marcaba el punto político, este año veremos cómo lo hace. De entrada, nada se parece al pasado. Miles de esteladas muestran el paso del tiempo, muchas convertidas en simples jirones de tela descolorida. Quedan muy pocos lazos y prácticamente han desaparecido las pancartas. Pero, lo más importante es que la crispación por el tema independentista, ha desaparecido prácticamente de la vida pública y privada. Habrá que esperar a los congresos de ERC y Junts, para ver hacia dónde quieren ir, pero han perdido decenas de miles de seguidores. La política de realismo del presidente Illa, desmoviliza a los partidarios de la confrontación permanente. El cansancio, ha dado paso a comprobar si el nuevo gobierno traduce, necesidades en realidades.

S’HAN DE COBRAR ELS RESCATS A LA MUNTANYA? En els darrers dies, s’han publicat les dades dels rescats a la muntanya, o si voleu al medi natural, corresponents a l’any passat (2023), amb un increment del 18%, respecte de l’any anterior ( 2022). Tot indica que aquest any, 2024, superarem de llarg els resultats de l’any passat, en una successió que suposa haver multiplicat per 5, els que es donaven 22 anys enrere. Si a l’any 2.000, es van produir 234 rescats, a l’any 2022 van ser 1.221. I l’any passat , van arribar als 1.443. Perdoneu el reguitzell de xifres, però per contestar el títol de l’article, convé saber de què estem parlant. Aquí, em refereixo només als que duen a terme el Cos de Bombers, en solitari o de conjunt amb el Cos dels Mossos d’Esquadra ( CMA), amb participació o no d’altres entitats com Creu Roja, ADF’s, Policies municipals, etc. Tampoc faig referència al conjunt de rescats, en general, cosa que incrementaria uns quants milers, la xifra final. Penseu en platges, mar, pràctiques a l’aire, etc. Bé, doncs, limitats en els del medi natural, el cost de cada rescat, pot ser d’uns pocs centenars d’euros, a milers, en funció de cada operació. Permeteu-me exposar que la primera vegada que es va parlar de costos dels rescats fou l’any 2005, quan en la Llei d’acompanyament dels pressupostos 2005, es va proposar posar unes taxes, que fixessin els costos. De fet, no va ser fins l’1 d’octubre de 2009, que es van aprovar les taxes per salvaments en el medi natural. En aquella aprovació, es fixava en 30 euros/hora, la feina d’un bomber, en 39 euros la d’un vehicle, i en 2.271,5 euros, la d’un mitjà aeri, normalment un helicòpter. L’any 2018, es van actualitzar preus, passant l’hora de bomber de 30 a 41 euros, la d’un vehicle de 39 a 53, i finalment la d’un helicòpter de 2.271,5, a 3.120. A la vista d’aquests costos, podem deduir que activar un servei de rescat, té grans despeses des del primer minut. No cal dir que si al final la persona o persones rescatades no paguen, els qui ho acabem pagant, som tots els catalans i catalanes, mitjançat els nostres impostos. No s’han donat les xifres globals de costos, per any, però ja us avanço que parlem de milions, de molts milions. I el cert és que des de la implantació d’aquestes taxes, el nombre de cobraments ha estat ínfim, ridícul, per no dir inexistents. Ho vaig demanar via Parlament de Catalunya, i estem parlant d’un total que no arriba a la quinzena. Sí, sí, en tots aquests anys, els expedients oberts, i finalment pagats, no han arribat a l’1%. D’aquí que en algun moment, hi haguessin propostes de substituir taxes per sancions, però tot és complicat. Els recursos que es poden presentar allarguen tramitacions i compliquen tot l’entramat legat. Ara bé, queda clar que no podem consentir la lleugeresa en que molta gent va a la muntanya, i la impunitat de creure que trucant al 112, els problemes que puguin tenir, seran resolts, sense cap conseqüència posterior. L’existència dels mòbils personals, actius, pràcticament en tot el territori, fa que moltes persones creguin que resol els problemes que puguin aparèixer, sense pensar que amb mòbil o sense, hi ha perills que no els salvaran les vides. Considero arribat el moment en que s’acabi amb la impunitat actual i s’acordi un sistema ràpid i eficient per a fer pagar el cost de les imprudències, a les persones que les causen. Es que no solament parlem de costos econòmics, és que, en molts casos, es posen en perill les persones que participen en els rescats. Pel que fa costos, molts dels operatius, superen de llarg els quinze o vint mil euros, per quan és habitual desplaçar un helicòpter dels Bombers, més un per equip mèdic, un vehicle terrestre, una o dues ambulàncies, i un o dos del CME. I, és molt diferent que una persona es perdi, per causes climàtiques de difícil predicció, a que el motiu sigui per imprudències evidents. Si algú parla amb la gent de Saldes, Vallcebre o Gósol, tots tres a la Vall del Pedraforca ( Berguedà) els dirà que ja no fan cas del moviment constant de vehicles de Bombers i CME, amb els corresponents helicòpters. No passa setmana que no en tinguin un o més casos. Situació semblant viuen els pobles propers a les muntanyes de Montserrat, o en altres indrets, molt propicis per caminades, escalades o àrees per practicar esports aeris. L’activació dels cobraments, per vies ràpides i segures, ha de servir per eliminar imprudències o reduir-les dràsticament. Al Pedra, hi volen pujar persones sense preparació, pensant que no és cap objectiu respectable. Mal equipats, mal preparats, i si convé al migdia, encara que hagin anunciat possibles canvis meteorològics. Alguns altres, han volgut provar sabates noves, per comprovar si son adequades o no. Altres, fins i tot han organitzar excursions amb joves com si anessin a berenar a la font.... També veiem enormes imprudències a l’hora d’anar a rieres i gorgs, saltant i banyant-se en qualsevol lloc i moment. O organitzant caminades, travesses o altres formules , preveient passar la nit, fent bivac , sense imaginar els canvis sobtats de temps, amb tempestes, acompanyades d’aparell elèctric que motiven cridar ajuda, sense saber exactament on son. Els qui son o hem estat alcaldes, tenim un llarg llistat de situacions viscudes, que encara ara es repeteixen i que haurien de tenir final. Com en tants altres temes, primer s’ha d’informar, després prevenir, mitjançant tota mena de vies, i al final, s’ha de passar a l’acció, imposant el pagament de costos, en tots els casos en que la imprudència ha estat la causa. No hem de pagar entre tots, les bogeries d’uns quants.

VAL D’ARAN, MODEL D’AUTOGOVERN. A vegades, busquem a fora, el que tenim a dins. La Val d’Aran, és l’autèntic model d’autogovern, al qual hauríem d’aspirar i imitar. Ho dic, a la tornada d’una segona visita d’uns quants dies, després de la primera feta, vuit anys enrere. Aquells, eren anys de procés, tensió i opressió de les entitats i partits independentistes, contra els qui ens manteníem fidels a la legalitat. Va ser una grata sorpresa, arribar a un territori, sense estelades, sense llaços ni pancartes, ni accions que vulneressin la més mínima legalitat. Si en algun moment, algú pensa en saltar-se la llei i fer camí cap una Ítaca desconeguda, que no compti amb la Val d’Aran. Val d’Aran té 633,6 km2, una població de 10.372 h ( 2022), repartida en 33 pobles, petits o molt petits, escampats per un territori muntanyós, amb la típica construcció d’alta muntanya, preparada per a tota mena de condicions atmosfèriques, i molt especialment per a la neu. La seva organització social i política, es tant llunyana, que es compta per segles, de preservació i funcionament. Aquesta especificitat i singularitat, es va segellar, en la Llei 16/1990 de 13 de juliol, del Règim especial de la Val d’Aran, donant al Conselh Generau d’Aran, les màximes competències ,com per a garantir el benestar i progrés de tota la Val. Si ens mirem les competències que conté la Llei, comprendrem perquè parlem d’autèntic autogovern. Les tenen en : sanitat; serveis socials; turisme; protecció , manteniment i administració del seu patrimoni històric i artístic; protecció de la natura, muntanya i vies forestals; agricultura, ramaderia, pesca, caça i aprofitaments forestals; salvament i extinció d’incendis; joventut; oci i temps lliure; esports; medi ambient; recollida i tractament de residus sòlids, salubritat pública; carreteres locals; transport interior de viatgers; artesania. Si un govern , és capaç de cobrir, amb eficiència i diligència, totes aquestes infraestructures, equipaments i serveis, haurà acomplert el que s’espera dels polítics, en el millor sentit de la paraula. Doncs bé, ho vaig poder constatar a la primera visita i ho he revalidat en aquesta segona, després de veure, escoltar i parlar amb un bon nombre de persones, treballadors municipals i gent aranesa. Però, sobretot, observant el dia a dia, de les infraestructures, equipaments i serveis. Veure, com des de la capital, Vielha ( 3.628 h), fins el més petit dels pobles ( en vaig visitar una quinzena), tots estaven degudament equipats i atesos per brigades de manteniment i serveis, que feien lluir places, carrers, jardins i mobiliari urbà com si fossin acabats d’estrenar. I tot funciona, des del centre de decisió i govern, del Conselh Generau, presidit per la Síndica, Maria Vergés, màxima autoritat de la Val, que disposa d’un pressupost de 44.057.000 euros ( 2024). Amb un equip de govern que respecta i preserva els usos i costums, seculars, com perquè cap territori quedi desatès. I allà, impera la més absoluta legalitat, des de les accions i actuacions fins el protocol. En tots els edificis públics, hi figuren les banderes oficials: espanyola, catalana, europea i aranesa. I es defensa i promou la llengua aranesa i la cultura amb mesures intel•ligents i adients. La millor demostració, és l’àmplia presència i difusió, en tots i cadascun dels municipis de la Val. Si cap algun lloc hem d’anar a nivell català, mirem cap a l’Aran.

INFANTS I JOVES, IMMERSOS EN EL PLURILINGÜISME. El mapa demogràfic, i amb ell el lingüístic, ha canviat enormement, en els darrers deu o quinze anys. Tinc al davant, la darrera enquesta de l’IDESCAT ( Institut d’Estadística de Catalunya) corresponent a l’any 2021. Les xifres son espectaculars, respecte d’altres anteriors, i més ho seran les que estan elaborant, de cara l’any vinent. A nivell demogràfic, Espanya està a punt d’arribar als 49 milions d’habitants, i Catalunya, ha superat els 8 milions, fa ben pocs mesos. Estem a punt d’empatar amb Andalusia, fins ara la CA més poblada. En aquestes enquestes, apareixen dades sobre llengües maternes i usos lingüístics, que s’han de tenir molt en compte de cara a la planificació i programació d’escoles i instituts. La realitat lingüística d’avui dia, no té res a veure amb la de quinze o vint anys enrere. Ho dic, en base als resultats de l’enquesta, però també pel meu contacte habitual amb la immigració, en tant que professor voluntari de Creu Roja. La problemàtica anterior, era sobre el bon coneixement, teòric i pràctic, de les dues llengües oficials: català i castellà. Tot seguit, venia l’adequat encaix de l’anglès com per a garantir una sòlida formació en aquests tres idiomes, essencials per a la vida diària, formativa i professional. Ara, estem ja en una altra dimensió, en la qual predominen situacions noves, procedents de les constants onades d’immigrants. Immigrants indispensables per a cobrir les necessitats, en tots els àmbits de la vida laboral. No ho oblidem. Més que un problema, és una solució, però que comporta canvis indispensables per a poder absorbir i integrar els nous vinguts. Un dels problemes essencials és com aconseguir encaixar els nens i joves, en les aules d’escoles i instituts, sense produir desajustos insalvables. La solució no és fàcil, si bé es pot resoldre amb suficients recursos tècnics, humans i lògicament, econòmics. La complexitat, prové del gran nombre d’idiomes que els nens i joves han de dominar, durant la seva etapa educativa. Ja no parlem de si el nen prové d’una llar de parla catalana o castellana, sinó d’una llar que té una altra llengua o llengües. Mireu, els nens i joves d’Ucraïna, son bilingües: ucraïnès i rus. Els xinesos, poden també ser bilingües, perquè a la Xina hi ha multitud d’altres llengües, a banda del xinès mandarí que és l’oficial. Cosa semblant passa amb els georgians: georgià i rus. O, amb els procedents de països africans que poden tenir el wòlof, el bambara, el swahili, el amazic, el full, etc, a més del francès que tenen com idioma oficial. També a Llatinoamèrica, tenen idiomes nadius, afegits al castellà. En resum, que un nen amb 8, 10 o 12 anys, pot tenir dos idiomes materns, als quals ha d’afegir el català i castellà i tot seguit l’anglès. Es a dir, ha de conviure amb 5 idiomes, alhora. No és fàcil ni factible sinó s’adapta tot el sistema educatiu. Cert és que els nens son com esponges a l’hora d’aprendre idiomes, però tampoc hem d’exagerar. Constato, molt sovint, els enormes problemes per encaixar en el sistema educatiu, per culpa de les deficiències en els idiomes essencials. Ha d’haver-hi un increment notable de recursos a totes les escoles que acullen poblacions d’immigrants. Es indispensable establir cursos immersius en català i castellà per aconseguir nivells suficients com per integrar-los a classe, però no abans d’hora. Res és més frustrant per alumnes i professors que tenir alumnes que simplement ocupen cadira, però estant en els llimbs per falta de comprensió bàsica. A més, aquest reforç o equip lingüístic, ha de ser permanent perquè nous alumnes arriben en qualsevol moment de l’any. Només quan els alumnes tenen una comprensió verbal i lectora a l’entorn del vuitanta per cent, es poden integrar a la classe que els correspongui, però no, abans. Si no es compleix aquest requisit, el desajust i la frustració seran norma, tant a nivell d’alumnes, com de mestres. Algú s’imagina haver d’estar hores en una classe on no s’entengui la major del que es diu ? Com es pot participar, sense dominar els idiomes de treball ? En fi, estem lluny de resoldre el problema. Ho dic, després de comprovar nombrosos casos de fills/filles d’ex-alumnes meus que no saben com resoldre les carències lingüístiques. A més, en la majoria de casos no tenen recursos per a contractar professors particulars, de manera que depèn en tot i per tot, dels serveis públics. Si es vol afrontar aquesta nova realitat, s’hi ha de posar els mitjans. De moment, s’han anat donat voltes, però sense entomar la situació de manera decidida. Li tocarà fer-ho al nou Govern, acabat de formar.

BON INICI DE MANDAT. D’entrada, la millor presentació del nou Govern, ha estat la seva formació i composició. Difícil de millorar i complementar, agafant no solament el primer nivell, el dels Consellers/es, sinó el segon ( Secretaries Generals) o, fins i tot el tercer ( Direccions Generals). No és fàcil trobar tanta gent preparada, formada i experimentada, en un breu lapse de temps. Aquí, la clau està en la fortalesa del PSC a nivell de món local ( ajuntaments, diputacions ) i en el repte que suposa iniciar un mandat, que és clarament singular. Hi haurà, un abans i un després, al final d’aquesta etapa, en la història de Catalunya. I no és cap exageració perquè venim d’una molt llarga etapa plena de tensions, pressions i accions fora de la normalitat, que han tirat per terra el prestigi guanyat durant decennis. El famós “seny català” va perdre el nord, va desaparèixer de bona part de les institucions del país per donar pas a una colla d’il•luminats i eixelebrats, que creien poder representar la totalitat del poble català, sense tenir, ni tant sols, una tercera part de la representació directa de la ciutadania. El procés, va trinxar temes considerats “resolts” que van ressuscitar amb una força increïble i van tirar per terra una immensa feina feta, per anteriors generacions. Van dividir el país i la seva gent, van entorpir les normals relacions entre Catalunya i Espanya, van fer marxar milers d’entitats i empreses, van malmetre la feina feta a nivell de llengua i cultura catalanes. Van fer retrocedir anys, molts anys, en els avenços aconseguits amb l’esforç global de tots plegats. Les eleccions, eren la gran oportunitat de tallar aquesta deriva embogida, i la gent s’hi va agafar com ferro roent. En cinc eleccions seguides, el PSC va aconseguir guanyar, fins esdevenir la peça fonamental per a conformar govern. Ha estat un repte difícil, un objectiu complicat, però l’esforç ha merescut la pena. I ens en hem de felicitar i agrair la col•laboració i participació del Govern central, amb tot el conjunt del PSOE, sense els quals el resultat no hagués estat possible. Ara, toca demostrar la preparació i vàlua del nou Govern. Té, 42 diputats al Parlament, com a base essencial, però sense acords permanents amb ERC i els Comuns, no serà possible tirar endavant l’acció de govern. Es més, tindrà enemics poderosos en tota la resta de l’arc parlamentari, perquè si algú pensava en un retorn a una certa normalitat de Junts, ja ha quedat clar que s’han situat més a prop de les CUP, per una banda i de VOX, per l’altra que no deixen espai a poder-hi negociar i pactar. Fins no es treguin del damunt una àmplia capa de personatges insòlits, no podran formar part dels partits realment institucionals. Estic segur que si el canvi no es produeix ràpidament, perdran més de la meitat de la seva representació municipal. He parlat amb nombrosos alcaldes i regidors i no estan disposats a seguir camins impossibles. Tornant al principi, els primers passos donats, son un clar indici de per on aniran les coses. Respecte, per totes les lleis i normes, protocols impecables a tots els nivells, restauració de la legalitat allà on encara no es preservava, i imatges de seriositat i institucionalitat, en tots els nivells i moments. Es el que s’esperava dels nous temps. Doncs bé, ja els tenim al davant i la resposta és clarament positiva. Remuntarem el vol i volarem alt, molt alt.

VALLE DE ARAN, UN PAÍS, DENTRO DE OTRO. Para muchos ,mentar el nombre de Valle de Aran (Val d’Aran), les lleva a recordar imágenes de pequeños pueblos, situados en los sitios más inverosímiles de su accidentado territorio, con los tejados de las casas con fuertes pendientes para evitar la acumulación de nieve, en los largos inviernos y por supuesto algunos nombres de sus estaciones de esquí. Para otros, los recuerdos irán hacia su rico patrimonio cultural y arquitectónico con docenas de iglesias que han resistido, como en ningún otro lugar, el paso de los siglos. Sí, sí, aquí hablamos de siglos, en casi todo. Acabo de llegar de mi segunda estancia en el Valle, en los últimos ocho años. En la anterior quería descubrir el Valle, su organización, cultura, idiosincrasia, así como su secular independencia a presiones i alteraciones de sus usos y costumbres. En pleno proceso independentista, me sorprendió su inmunidad a aventuras y rupturas de la legalidad. Ni se previeron ni se produjeron. Cuando todo el territorio “catalán” estaba lleno de banderas esteladas, lazos amarillos y pancartas por todas partes, el Val d’Aran, seguía cumpliendo la ley de símbolos y banderas con total pulcritud. Tampoco consiguieron modificar el funcionamiento de las instituciones, las cuales siguieron gestionando sus competencias sin aceptar intrusiones ni modificaciones. Si alguien pretendía llevar Cataluña, hacia una Ítaca desconocida, no habría contado con la participación del Conselh Generau d’Aran, su máxima institución. Pues bien, si aquella visita me abrió los ojos a una realidad, conocida solo en parte, a través de libros y documentales, hay que verla y vivirla para comprender sus fundamentos históricos, traspasados de padres a hijos, hasta el día de hoy. Hay pocos ejemplos de una resistencia y persistencia tan larga, intensa y extensa como ésta. Doy solo unos pocos datos para los que no tengan anteriores referencias. Val d’Aran, tiene 633,6 km2, 10.372 habitantes (2022), repartidos en 33 pueblos. Su capital es Vielha (Viella) con 3.628 h (2023). Su organización social y política se remonta a la Edad Media, respetando usos y costumbres, como para que todos los habitantes y territorios del Valle se sientan representados. Actualmente, se rige por la Ley 16/1990 de 13 de julio, que expone las competencias del Régimen Especial del Valle de Aran. El presupuesto para este año 2024, es de 44.057.000 euros. La Síndica, máxima autoridad, es María Vergés. El territorio tiene lengua propia: el aranés, cooficial con el catalán y el castellano. Lo que más impacta, es constatar como un pequeño valle, es capaz de autogobernarse en todos los servicios básicos esenciales. Entre sus competencias se encuentran : Sanidad, Servicios sociales, turismo, protección, mantenimiento y administración de su patrimonio histórico y turístico, protección de la naturaleza, montaña y vías forestales, agricultura, ganado, pesca, caza y aprovechamientos forestales, salvamento y extinción de incendios, juventud, ocio y tiempo libre, deportes, medio ambiente, recogida y tratamiento residuos sólidos, salubridad pública, carreteras locales, transporte interior de viajeros y artesanía. Si releemos las competencias, veremos que son todas las que los habitantes pueden necesitar en su día a día. Es lógico y práctico, vista su situación geográfica, pero no habrían llegado a nuestros días si no hubieran demostrado su agilidad y eficacia. En mi visita a una quincena de pueblos, he podido comprobar su perfecto y adecuado mantenimiento, con equipos municipales bien preparados y formados, además de dotados con toda la maquinaria necesaria. Pequeños detalles como papeleras debidamente vaciadas, bancos en perfecto estado, dispensadores de bolsas para recoger excrementos de perros, jardines al día, etc. Y sumados al esfuerzo público, una inmensa colaboración privada con casas, debidamente adornadas con múltiples flores. Mi intención de viajar a Suiza, se ha visto compensada con paisajes y vistas muy similares. Pero, a todo ello, quiero añadir la sensación de estar entre gente de “seny”. El factor que abandonaron las entidades y partidos independentistas. Uno de los días de mi estancia se celebró un acto militar, en recuerdo al destacamento de Montaña y Escalada que había existido en Viella (ahora todas las fuerzas, están ubicadas en Jaca). Pues bien, espléndido acto, presidido por un general de brigada, el alcalde de Viella, y numerosos representantes de las FFAA, entre las cuales la Guardia Civil, Policía Nacional, y el cuerpo de los Mossos d’Esquadra. Al final, del acto militar un Esbart (grupo de danza tradicional) ofreció tres bailes a la numerosa concurrencia. Aplausos, buen ambiente y anuncio de seguir celebrando este acto. En todas las sedes oficiales, ondean las banderas oficiales: española, catalana, europea y aranesa. Se defiende y protege el idioma propio, el aranés, sin estrategias raras ni por imposición. La mejor vía es hablarlo y animar a conocerlo y practicarlo. En resumen, quien no conozca esta realidad, le animo a ir y verla sobre el territorio. Es uno de los mejores ejemplos de cómo debe funcionar una institución al servicio de la gente. Y ya me daría por satisfecho, si al final del mandato de Salvador Illa, al frente de la Generalitat de Catalunya, hubiera conseguido similares resultados. Sin ruido, sin aspavientos ni rupturas de la legalidad. Simplemente con dedicación y buena gestión.

PARLEM D’IMMIGRACIÓ ! Ens trobem en una curiosa situació com la de necessitar immigrants, i tenir sectors, clarament en contra, de deixar-los venir. Es evident que el desitjable seria poder ordenar, programar i planificar les entrades, mitjançant contractes, en funció de les necessitats de cada àmbit i sector, però la situació en multitud de països ,motiva l’expulsió d’una part de la població. Tenen només dues alternatives: quedar-se i morir de gana o víctima de les guerres internes, o fugir a la recerca de supervivència i treball que permeti enviar ajuda als que es queden. Es important conèixer la realitat mundial, abans de parlar d’immigració. I és vital fer el seguiment de la realitat dels nous vinguts, abans de culpar-los de multitud de problemes, la major part dels quals distorsionats, modificats o directament falsejats. Fer córrer mentides i dades falses, fa un mal terrible perquè imposa un doble càstig sobre persones que han passat mil perills i desgràcies per aconseguir arribar a casa nostra. Per això, res millor que el contacte directe per explicar la realitat del que passa. En el meu cas personal, aquest setembre farà vint-i-cinc anys que tinc contacte directe amb la immigració, degut al meu treball com voluntari de Creu Roja, a la comarca del Berguedà. Durant quinze anys, vaig exercir de professor de català per a immigrants, en general, i ara porto nou anys de professor de castellà, en el Centre Internacional per a Refugiats, a Berga – capital. Es, des d’un lloc com aquest ,on es pot veure la realitat de la immigració. Qui arriba, com arriba, i quines aspiracions tenen. D’entrada, tenir en compte que Espanya acull desenes de milers de refugiats de la guerra de Rússia contra Ucraïna. Molts d’aquests desplaçats ja no tornaran perquè han perdut bens i familiars, de manera que ens toca acollir-los i facilitar-los al màxim la integració. Però, algú pot pensar que excepte aquesta guerra, i la d’Israel contra palestins, ja no en queden d’altres. I no, no, en el món hi ha un gran nombre de guerres, sota el nom de conflictes que produeixen víctimes diàries i desplaçaments de grans col·lectius. Aquests milions de desplaçats, i els que estan en zones properes, no tenen altre remei que fugir, cap a zones més segures, primer, i tot seguit cap a llocs més llunyans per buscar-se la vida. Aquí ,és on entra Espanya, quan arriben a les nostres costes. Cada mes, cada any, onades de fugitius toquen terra, i demanen ajut. Per humanitat, per solidaritat, toca ajudar-los i quan més i millor els ajudem, millors resultats obtindrem. I no hem de pensar només en els que arriben del continent africà, n’arribem molts també de Llatinoamèrica, on hi ha diversos països en que la vida i treball han esdevingut impossibles. I a tots ells, hem d’afegir altres indrets amb poc futur que simplement venen a la recerca d’un futur millor, tal com vam fer milions d’espanyols, els anys 60 i 70. Però, el que vull deixar clar, és l’enorme interès en aprendre idioma, costums, obtenir formació ,per a tot seguit, buscar feina i pis, per iniciar una nova vida. Volen treballar, amb el que sigui i com sigui per tenir unes mínimes condicions de vida, però sobretot per estalviar i poder enviar diners, a les seves llunyanes famílies. Moltes d’elles, podran sobreviure gràcies a les trameses que rebran. Així que tots tenen clar que la millor integració és la que facilita l’idioma, o els idiomes en el cas nostre, i no produir ni provocar cap incident que pugui posar en perill l’obtenció del permís de treball i residència. I, puc assegurar que els treballs que busquen i duen a terme, suposen resoldre els immensos problemes de les empreses per trobar treballadors d’aquí. Que ningú s’inventi històries, perquè la realitat la coneixem i seguim des de fa molts anys, els qui estem en permanent contacte amb la immigració.