Joan Roma

¿NO SOMOS TODOS SINGULARES? A raíz de la gran polémica sobre uno de los puntos del acuerdo PSC – ERC, para la investidura de Salvador Illa, el que hace referencia a un nuevo sistema de financiación, llamado por los primeros: “singular, justo y solidario”, por otros, “cupo catalán”, para otros es el “concierto catalán” con o sin llave de la “caja”, me permito alguna reflexión, después de 40 años gestionando y gobernando un municipio, e intervenir, durante cuatro legislaturas, en el Parlamento de Cataluña. En primer lugar, hay que tener muy en cuenta, la terminología “nacionalista”, para llegar a acuerdos y luego defenderlos. Un nacionalista, siempre, siempre, tiene que demostrar ser más relevante, importante, esencial y por supuesto “singular” que cualquier otro mortal. Les va la vida y la esencia en ello. Y mucho más, cuando se encuentran sometidos a una confrontación entre iguales. La guerra sin cuartel entre Junts y ERC, con ayuda a unos y otros, de las entidades independentistas (ANC y Ómnium) produce reacciones duras e imprevisibles. Estamos en ello. Si antes fue la guerra por el relato entorno a la Ley de amnistía, ahora estamos en la de la “financiación singular”. Junts pretende boicotear y echar por tierra toda propuesta que vaya a mejorar la financiación, porque no quieren que ERC se apunte el tanto. Hay, pues que menospreciar y atacar el acuerdo, vendiéndolo como otra triquiñuela que ha vendido Pedro Sánchez, en la que han caído unos pobres inocentes como ERC. Ante estos ataques, ERC reacciona con nerviosismo y preocupación. Tiene su Congreso a finales de noviembre y no se puede permitir ningún fracaso ni ninguna debilidad. Hay que exagerar presiones, reacciones y amenazas, ante cualquier incumplimiento. De aquí, la exigencia de una “financiación singular”, vendida como “concierto”. El temor de Junts, es que realmente el acuerdo prospere y se convierta en realidad, de aquí que hayan puesto otra exigencia. La de que sea “única”. Es decir, nadie más puede tener algo parecido. Muy propio de los nacionalismos más cerriles: somos singulares y únicos, nadie más se parece a nosotros, ni nunca nadie puede obtener lo que nosotros pedimos. Están en contra que otros puedan tener lo que ellos reivindican. Ni comen ni dejan comer. Muy propio del nacionalismo catalán, excluyente, individualista y egoísta. Nada nuevo en el horizonte, es la doctrina del más puro egocentrismo. Ahora bien, lo que sorprende, o no, es cómo ha acogido el PP esta propuesta y cómo la está deformando para sus fines más anti PSOE. Todo el teatro, convertido en vodevil, haría reír sino estuviéramos hablando de cosas serias. Convocatorias suntuarias, puestas en escena peliculera, grandes proclamaciones y grandes anuncios de catástrofes futuras, solo nos pueden llevar a pensar en que dentro de uno o dos años, la fórmula pactada en Cataluña, será extendida al resto de las CCAA, con grandes aplausos sobre su idoneidad y territorialidad. También lo harán los independentistas cuando tengan que asumir que se puede hablar de singularidad sin por ello cerrar la fórmula a otras singularidades. ¿No somos todos y cada uno de nosotros seres singulares? Incluso podemos añadir, únicos. Y no por ello, no someternos a unos derechos y deberes, iguales para todos. Se puede conjugar la singularidad y unicidad con la universalidad. Y lo que tengo claro es que el nuevo sistema tiene que premiar y castigar la buena o la mala gestión. He sido alcalde durante 28 años y he regido las finanzas municipales durante 40. El sistema de financiación, a pesar de que mi municipio era / es singular y único, ha tenido el mismo sistema que los otros 946 de Cataluña, o los 8.180 de España. Y sin embargo la gestión ha permitido actuar mucho mejor que otros, gracias a la austeridad, por un lado y a la eficacia por otro. Existen algunos premios i/o castigos a la buena gestión cuando se premia la mejor o peor recaudación de tributos, o ante la presión fiscal, etc. Pues bien, en el nuevo sistema de financiación de las CCAA, sean todos y cada uno “singulares”, hay que exigir seriedad y austeridad. Hay que penalizar las “alegrías presupuestarias “ de las CCAA que rebajan o anulan impuestos, tasas o recargos, para quedar bien, ante ciertos ámbitos o colectivos. Ahora, impera una nefasta situación en la que el Estado (el ogro) recauda, y las CCAA gastan i/o reparten. Hay desgaste para el Gobierno central, pero no para las CCAA que siempre pueden quejarse de no recibir suficiente. Esto se tiene que acabar. Si las entidades locales recaudan, también lo deben hacer las CCAA, y aquellas que perdonen impuestos, o gasten mal, tienen que recibir menos del Estado. Y tengo claro que el sistema propuesto en Cataluña, puede ser extendido al resto de España, con todas las singularidades que se quieran. Es que las hay. Solo informar que Cataluña tiene asumidas las competencias de seguridad, depositadas en los Mossos d’Esquadra (CME), y el sistema penitenciario. Con esto, ya queda clara su singularidad. Además de tener lengua y cultura propia, que también es patrimonio de todos, también facilita esta singularidad. Otra, será convertirse en la primera comunidad, a nivel de habitantes. Ahora, le separan medio millón de Andalucía, con una previsión de superarla en poco más de dos años. Esta alta concentración de población, también debe ser tenida en cuenta. En resumen, los que hemos seguido la política estos años, hemos visto como a cada cesión de financiación había augurios de ruptura y demolición del Estado. Ocurrió en tiempos de Felipe González y de Aznar. Pues bien, los terremotos pasaron y aquí estamos. También superaremos los temblores actuales. Bien pronto lo veremos.

PENSAR EN ELS PETITS MUNICIPIS. En aquests primers passos del nou Govern, és lògic que surtin tota mena de reivindicacions, de sectors privats i públics que fa anys esperen solució. Tothom vol que les seves coses tinguin la prioritat absoluta, per evitar nous retards o oblits. Molt bé, però un Govern amb el cap clar i bon coneixement del terreny, ha de saber què és important i què és urgent. Em permeto posar sobre la taula, el present i futur dels petits municipis. Durant anys, massa anys, s’ha deixat que les coses anessin pel seu compte, sense direccions ni intromissions, que frenessin o modifiquessin tendències. On estem ? Doncs, en un país de vuit milions, la major part dels quals amuntegats a l’entorn de l’àrea metropolitana de Barcelona i la franja costanera, amb un immens rerepaís, buit o gairebé buit. De 947 municipis, en tenim 500 de petits o molt petits, molts dels quals en el límit de la seva supervivència. Els estudiosos diuen que quan un poble baixa dels 300, té molt difícil sobreviure. Doncs bé, en tenim dos-cents en aquesta situació i cada any el seu nombre s’incrementa. A Espanya, parlen de “España vaciada”, aquí es parla de micropobles, però la realitat és la mateixa. Les solucions no son fàcils, ni immediates, per molt que es vulgui fer. Alguns pensaven que l’increment de llocs de treballs telemàtics, durant la pandèmia, podia suposar un retorn a la natura, però el fenomen va ser passatger. No hi ha hagut continuïtat i per a revertir el buidatge del món rural, s’han d’aplicar mesures molt concretes, pluridepartamentals i a llarg termini. De totes maneres, de forma immediata caldria ajudar els petits pobles a sobreviure. Almenys a poder gestionar els seus recursos amb molta més facilitat que la que tenen actualment. Hi ha mesures que haurien de trobar solució immediata. Exposem-ne algunes. A nivell de gestió i burocràcia, el paper dels secretaris – interventors és essencial. Doncs bé, no n’hi ha. Es a dir, molts petits ajuntaments no disposen, no troben ni aconsegueixen cobrir aquest càrrec essencial, i com aquest, el d’arquitecte municipal i/o enginyer. Son peces clau perquè un alcalde i equip de govern puguin funcionar. Si son obligatoris, i l’ajuntament no en troba, ha de ser la Generalitat, a nivell directe, o via diputacions i/o consells comarcals, els qui resolguin el problema. Però, en qüestió de pocs mesos, el tema ha de quedar tancat. Ben tancat, vull dir. Dit això, s’han de reduir i simplificar tràmits i gestions. No ha de tenir les mateixes obligacions un ajuntament de menys de 1000 o 2000 habitants que un poble gran o una ciutat. Un tercer tema ha de venir de la mà d’incrementar notablement els seus recursos, via directa, i via indirecta. Per via directa vol dir incrementar els fons de cooperació de la Generalitat i Govern central, i via indirecta, fer que els plans d’inversió ( PUOSC ) tinguin molta més flexibilitat i agilitat. A partir d’aquí, facilitar recursos per a resoldre problemes interns, de manera que si en un poble no hi ha habitatges, pugui l’ajuntament comprar i rehabilitar cases velles, per a posar-les en el mercat de lloguer assequible. I garantir serveis mínims i de qualitat, pensant especialment en educació, sanitat, serveis socials. El camp per córrer és immens, però ha de ser un dels objectius del nou Govern. Hem esperat massa, però som a temps de frenar dinàmiques i recuperar part del temps perdut. Posem-nos-hi.

SINGULARS I ÚNICS! Portem anys amb l’obsessió de que “els catalans” som, singulars i únics. Aquests “obsessionats”, es concentren en les entitats i partits independentistes, que no volen ni sentir a parlar de que els drets “nostres”, puguin ser, els de tots. Ara, tornem a patir una nova crida a la singularitat, amb amenaces de que ha de ser única, o no serà. Tot plegat és un despropòsit i una mostra més d’hipocresia i cinisme perquè la vida quotidiana, tant la privada com la oficial, contradiu aquest principi. D’entrada, reivindico que tots i cadascun de nosaltres, catalans, espanyols, francesos, italians...som singulars. O no ? I si voleu també, únics, i tanmateix, exigim tenir unes mateixes lleis que ens tractin per igual, a nivell de drets i deures. O no ? Per molt singulars i únics que siguem, absolutament tots /totes hem de complir les lleis vigents, i sinó, tots/totes som portats davant els tribunals que ens hauran de tractar, jutjar i condemnar d’igual manera. Bé, doncs, potser no posem tant d’èmfasis en la singularitat i unicitat, i parlem més de proporcionalitat i transversalitat. Ho dic, perquè els mateixos partits que ara tant invoquen la singularitat i unicitat, no l’aplicaven quan governaven. Vull recordar que tots els pobles i ciutats, son singulars i únics. No en trobem cap d’idèntic, de manera que en els seus anys de govern de la Generalitat, tant CiU ( ara Junts), com ERC, elaboraven lleis, promovien normatives i reglaments o dictaven decrets, sense tenir en compte les singularitats. Si ens mirem les lleis catalanes, no n’hi ha cap que respectés o promogués la singularitat. Al contrari, massa sovint, ens trobàvem amb legislacions generals, que no tenien en compte les particularitats de pobles, comarques i/o regions. Ho dic per les legislacions però també pel finançament. Els ajuntaments i consells comarcals, reben diners de la Generalitat, no per les seves singularitats sinó pel nombre d’habitants, situació geogràfica o nombre de nuclis... Doncs bé, les interpretacions i debats entorn al “finançament singular” de Catalunya, ha estat objecte de tota mena d’acusacions , exageracions i malediccions, per no canviar-li el nom i posar-ne un altre, que no tingui ningú més. El nom ha de ser singular i únic! I sinó és així, cauen tota mena d’amenaces, encara que les explicacions deixin clar que el nom no fa la cosa, perquè la idea i proposta és clara i transparent. I si aquesta formula de finançament, clarament positiva per a Catalunya, pot ser adaptada a d’altres territoris, ens hauria de complaure i impulsar-la, perquè trobarà major consens i tindrà més llarga vida. Doncs bé, n’hi ha que no poden o no volen que altres puguin copiar, o beneficiar-se d’aquest sistema. Es allò de “ ni menjar ni deixar menjar”. Trista reacció, típica de nacionalismes excloents que no estan bé, ni amb el que tenen ni amb el que podrien tenir. Allà ells, però si per exigències del guió, fruit del pacte amb ERC, Catalunya aconsegueix un salt qualitatiu a nivell de finançament, amb una proposta clarament federalista, i aquesta proposta permet un avenç a d’altres territoris, és una raó més per a felicitar els proponents i animar a continuar per aquest camí. En poc temps, veurem els resultats.

I SI ES QUEDÈS A WATERLOO? En un país petit, en que tothom coneix tothom, ens assabentem de la vida i obres del fugitiu de la Justícia, ubicat en el municipi de Waterloo (Bèlgica). Per què va anar a parar aquí, i no en un altre país?. Doncs, per les especials circumstàncies de la Justícia belga, molt poc receptiva a col•laborar amb altres de la UE. Podia haver anat a Suïssa, com va fer Marta Rovira, però tot i que també son molt refractaris, davant determinades peticions, ho son menys que els belgues, i son molt més rigorosos a l’hora de supervisar i controlar les activitats polítiques, en el seu territori. Es a dir, Marta Rovira es va poder refugiar en el Cantó de Ginebra, però sota condicions molt ben estipulades i regulades. En primer lloc, tenir uns molts bons ingressos com per no haver de dedicar-se a altres coses que estar a casa i funcionar via Internet. Res de concentracions ni manifestacions al carrer ni en cap lloc públic. Els suïssos, tenen el principi bàsic i fonamental de país de pau i ordre. Ni soroll fora d’hores ni problemes per culpa de gent que volen pertorbar un altre país. Allà ,Puigdemont hauria tingut alguns problemes a l’hora de moure’s i fer segons quines activitats. Per això, va triar Bèlgica. Instal•lat allà, no sé si algun dia sabrem qui paga la festa. Es a dir, qui finança una estada a cos de rei, amb seguretat, mobilitat sota protecció i serveis interns i externs pagats. Pagats per qui? Ningú respon a la pregunta, i costarà tenir dades reals i fidedignes. No és creïble ni factible les recollides de diner que van fer l’ANC i Òmnium. Van recollir diners per a pagar fiances, però no donava per pagar despeses sumptuàries. Aleshores ? Bé, haurem d’esperar mesos o anys per a descobrir el secret. El que sí sabem, és que té un servei permanent d’almenys dos Mossos, armats, dintre de la casa. Això, ho he pogut saber per familiars directes d’agents del Cos. El que no puc confirmar és si les armes son les oficials o son particulars. Si fossin les reglamentaries del Cos, el delicte seria greu, molt greu. Tampoc, he pogut confirmar si el vehicle i el xofer que fa servir, és part del servei o és totalment privat. Es una dada que he demanat per diverses vies i encara no té resposta segura. Pel que fa vida i miracles, és evident que gaudeix d’unes condicions econòmiques de privilegi, amb l’anterior sou d’ eurodiputat, i despeses d’habitatge pagades. Ara, disposa del sou de diputat al Parlament, amb els extres que suposa ser president de Grup Parlamentari, i potser fins i tot, despeses per viure a fora del país....Tot, està sotmès a supòsits i condicions ,sense cap ànim de transparència. Curiosa situació, la d’un líder que volia donar lliçons de govern, a tort i a dret. Ara bé, passats els anys, i vist el que hem vist des del moment de la sortida, ens hem de preguntar, val la pena que torni ? No estaria millor ell, i sobretot nosaltres, si es quedés allà on és ara? Pot ser el líder espiritual de Junts, però estem parlant d’una petita minoria, per a la resta de catalans, és un destorb. Aleshores, hem de fer res més del que ja hem fet fins ara ? Jo diria que no. Si l’amnistia fa el seu curs, i finalment queda lliure de càrrecs que els gaudeixi i ens deixi d’empipar als que ni vam fugir ni vam delinquir.

BORREDÀ- GRAN ÈXIT DE LA TROBADA DE PUNTAIRES. El dissabte dia 7, ha tingut lloc, la XX TROBADA. Borredà, té ja, una llarga tradició, a nivell de cursos de puntaires, exposicions, intercanvis amb colles de la comarca i de fora, i a nivell de TROBADA ANUAL. Enguany, s’havia preparat tot, per aconseguir una fita en el calendari, i es va fins i tot superar, obtenint una de les majors participacions de tots els anys. Volíem celebrar amb nota, haver arribat als 20 anys, i realment tot va acompanyar. Tot i el bon temps, es va decidir habilitar el Local Puigmal, per encabir-hi les 100 puntaires, vingudes de més de 35 municipis, d’arreu del país. El bon ambient i l’aplegament en un lloc com aquest, va permetre gaudir d’una autèntica festa puntaire. Al mateix temps, en el Centre Cívic de la Gent Gran, es va habilitar la sala 1, per a 3 paradistes, on es podia comprar tota mena de material per exercir l’art de puntaire. I a la sala 2, s’hi van exposar diversos treballs, de diferents èpoques, de composicions ,fetes per puntaires. Una exhibició d’art, molt visitada per les mateixes puntaires, acompanyants, i gent del poble. La Trobada, va finalitzar amb un dinar de germanor, amb la participació de 70 comensals. A mitja tarda, es va donar per conclosa la Trobada, amb elogis envers les organitzadores, i amb ganes de pensar en noves fites de cara l’any vinent. L’organització va anar a càrrec de la Colla de Puntaires de Borredà i de l’Ajuntament. Borredà, 9 de setembre de 2024.

UNA MUY DIFERENTE DIADA NACIONAL. El miércoles 11, será fiesta oficial en Catalunya. Es nuestra Diada Nacional, la que recuerda la derrota de los partidarios de la casa de Habsburgo, a manos de la de los Borbones, allá por 1714. Fue la guerra de Sucesión. Para unos, una simple guerra de familias, para otros, un cambio radical en cuestión de fueros y libertades. Como en tantos otros temas históricos, hay interpretaciones para todos los gustos y en éste los nacionalistas, han impuesto un relato, muy diferente a la realidad. Es habitual, aquí, y en cualquier otro lugar del mundo. En 1980, con la recuperación de la Generalitat, se llegó al consenso de celebrar- conmemorar – recordar, el final de la guerra de Sucesión, con la toma de la ciudad de Barcelona, el día 11 de septiembre de 1714. Las primeras Diadas fueron multitudinarias, con las tradicionales ofrendas de flores, ante los monumentos a Rafael de Casanova, último Conseller en Cap, pero poco a poco se fueron impregnando de los intereses de partido, hasta llegar a los tiempos del proceso independentista en que la división se convirtió ,en tradición. De hecho, las manifestaciones de la Diada, marcaron los tiempos del proceso, hasta el punto de considerar la de 2012, como la iniciadora, por haber congregado centenares de miles de personas, que algunos líderes, convirtieron en más de un millón. Los años siguientes, añadían dos o tres cientos mil más, hasta llegar a los dos millones. Nadie, se atrevía a contrarrestar estas cifras, con las reales que quedaban muy por debajo, hasta el punto que puedo afirmar que ninguna manifestación, en ningún momento, llegó al millón. La más multitudinaria fue la llamada “Via Catalana “, en 2013, consistente en enlazar, todo el litoral catalán (400 km). El hecho de haber fotografiado todos los tramos, permitió a un grupo de estudiantes de la Universidad de Barcelona, contar a los convocados, llegando a la cifra de 793.683. Los organizadores, dieron 1,6 millones. Así fue, la dinámica habitual del proceso: mentiras y falsedades, hasta que la realidad, se impone. Pues bien, llegamos a la de 2024, con otros ánimos y otras circunstancias. Ya nadie se atreve a promover concentraciones ni manifestaciones, pensando en centenares de miles, muy probablemente serán más de trámite, a la espera de nuevos tiempos, más propicios. La ANC, (Asamblea Nacional de Cataluña) está en crisis de identidad y autoridad. Ómnium, ha perdido numerosos seguidores, que no entienden por qué una entidad cultural, debe dedicarse a la lucha política, y los partidos independentistas: Junts, ERC y CUP, están inmersos en tremendos conflictos internos. Si hasta ahora, la celebración de la Diada, marcaba el punto político, este año veremos cómo lo hace. De entrada, nada se parece al pasado. Miles de esteladas muestran el paso del tiempo, muchas convertidas en simples jirones de tela descolorida. Quedan muy pocos lazos y prácticamente han desaparecido las pancartas. Pero, lo más importante es que la crispación por el tema independentista, ha desaparecido prácticamente de la vida pública y privada. Habrá que esperar a los congresos de ERC y Junts, para ver hacia dónde quieren ir, pero han perdido decenas de miles de seguidores. La política de realismo del presidente Illa, desmoviliza a los partidarios de la confrontación permanente. El cansancio, ha dado paso a comprobar si el nuevo gobierno traduce, necesidades en realidades.

S’HAN DE COBRAR ELS RESCATS A LA MUNTANYA? En els darrers dies, s’han publicat les dades dels rescats a la muntanya, o si voleu al medi natural, corresponents a l’any passat (2023), amb un increment del 18%, respecte de l’any anterior ( 2022). Tot indica que aquest any, 2024, superarem de llarg els resultats de l’any passat, en una successió que suposa haver multiplicat per 5, els que es donaven 22 anys enrere. Si a l’any 2.000, es van produir 234 rescats, a l’any 2022 van ser 1.221. I l’any passat , van arribar als 1.443. Perdoneu el reguitzell de xifres, però per contestar el títol de l’article, convé saber de què estem parlant. Aquí, em refereixo només als que duen a terme el Cos de Bombers, en solitari o de conjunt amb el Cos dels Mossos d’Esquadra ( CMA), amb participació o no d’altres entitats com Creu Roja, ADF’s, Policies municipals, etc. Tampoc faig referència al conjunt de rescats, en general, cosa que incrementaria uns quants milers, la xifra final. Penseu en platges, mar, pràctiques a l’aire, etc. Bé, doncs, limitats en els del medi natural, el cost de cada rescat, pot ser d’uns pocs centenars d’euros, a milers, en funció de cada operació. Permeteu-me exposar que la primera vegada que es va parlar de costos dels rescats fou l’any 2005, quan en la Llei d’acompanyament dels pressupostos 2005, es va proposar posar unes taxes, que fixessin els costos. De fet, no va ser fins l’1 d’octubre de 2009, que es van aprovar les taxes per salvaments en el medi natural. En aquella aprovació, es fixava en 30 euros/hora, la feina d’un bomber, en 39 euros la d’un vehicle, i en 2.271,5 euros, la d’un mitjà aeri, normalment un helicòpter. L’any 2018, es van actualitzar preus, passant l’hora de bomber de 30 a 41 euros, la d’un vehicle de 39 a 53, i finalment la d’un helicòpter de 2.271,5, a 3.120. A la vista d’aquests costos, podem deduir que activar un servei de rescat, té grans despeses des del primer minut. No cal dir que si al final la persona o persones rescatades no paguen, els qui ho acabem pagant, som tots els catalans i catalanes, mitjançat els nostres impostos. No s’han donat les xifres globals de costos, per any, però ja us avanço que parlem de milions, de molts milions. I el cert és que des de la implantació d’aquestes taxes, el nombre de cobraments ha estat ínfim, ridícul, per no dir inexistents. Ho vaig demanar via Parlament de Catalunya, i estem parlant d’un total que no arriba a la quinzena. Sí, sí, en tots aquests anys, els expedients oberts, i finalment pagats, no han arribat a l’1%. D’aquí que en algun moment, hi haguessin propostes de substituir taxes per sancions, però tot és complicat. Els recursos que es poden presentar allarguen tramitacions i compliquen tot l’entramat legat. Ara bé, queda clar que no podem consentir la lleugeresa en que molta gent va a la muntanya, i la impunitat de creure que trucant al 112, els problemes que puguin tenir, seran resolts, sense cap conseqüència posterior. L’existència dels mòbils personals, actius, pràcticament en tot el territori, fa que moltes persones creguin que resol els problemes que puguin aparèixer, sense pensar que amb mòbil o sense, hi ha perills que no els salvaran les vides. Considero arribat el moment en que s’acabi amb la impunitat actual i s’acordi un sistema ràpid i eficient per a fer pagar el cost de les imprudències, a les persones que les causen. Es que no solament parlem de costos econòmics, és que, en molts casos, es posen en perill les persones que participen en els rescats. Pel que fa costos, molts dels operatius, superen de llarg els quinze o vint mil euros, per quan és habitual desplaçar un helicòpter dels Bombers, més un per equip mèdic, un vehicle terrestre, una o dues ambulàncies, i un o dos del CME. I, és molt diferent que una persona es perdi, per causes climàtiques de difícil predicció, a que el motiu sigui per imprudències evidents. Si algú parla amb la gent de Saldes, Vallcebre o Gósol, tots tres a la Vall del Pedraforca ( Berguedà) els dirà que ja no fan cas del moviment constant de vehicles de Bombers i CME, amb els corresponents helicòpters. No passa setmana que no en tinguin un o més casos. Situació semblant viuen els pobles propers a les muntanyes de Montserrat, o en altres indrets, molt propicis per caminades, escalades o àrees per practicar esports aeris. L’activació dels cobraments, per vies ràpides i segures, ha de servir per eliminar imprudències o reduir-les dràsticament. Al Pedra, hi volen pujar persones sense preparació, pensant que no és cap objectiu respectable. Mal equipats, mal preparats, i si convé al migdia, encara que hagin anunciat possibles canvis meteorològics. Alguns altres, han volgut provar sabates noves, per comprovar si son adequades o no. Altres, fins i tot han organitzar excursions amb joves com si anessin a berenar a la font.... També veiem enormes imprudències a l’hora d’anar a rieres i gorgs, saltant i banyant-se en qualsevol lloc i moment. O organitzant caminades, travesses o altres formules , preveient passar la nit, fent bivac , sense imaginar els canvis sobtats de temps, amb tempestes, acompanyades d’aparell elèctric que motiven cridar ajuda, sense saber exactament on son. Els qui son o hem estat alcaldes, tenim un llarg llistat de situacions viscudes, que encara ara es repeteixen i que haurien de tenir final. Com en tants altres temes, primer s’ha d’informar, després prevenir, mitjançant tota mena de vies, i al final, s’ha de passar a l’acció, imposant el pagament de costos, en tots els casos en que la imprudència ha estat la causa. No hem de pagar entre tots, les bogeries d’uns quants.

VAL D’ARAN, MODEL D’AUTOGOVERN. A vegades, busquem a fora, el que tenim a dins. La Val d’Aran, és l’autèntic model d’autogovern, al qual hauríem d’aspirar i imitar. Ho dic, a la tornada d’una segona visita d’uns quants dies, després de la primera feta, vuit anys enrere. Aquells, eren anys de procés, tensió i opressió de les entitats i partits independentistes, contra els qui ens manteníem fidels a la legalitat. Va ser una grata sorpresa, arribar a un territori, sense estelades, sense llaços ni pancartes, ni accions que vulneressin la més mínima legalitat. Si en algun moment, algú pensa en saltar-se la llei i fer camí cap una Ítaca desconeguda, que no compti amb la Val d’Aran. Val d’Aran té 633,6 km2, una població de 10.372 h ( 2022), repartida en 33 pobles, petits o molt petits, escampats per un territori muntanyós, amb la típica construcció d’alta muntanya, preparada per a tota mena de condicions atmosfèriques, i molt especialment per a la neu. La seva organització social i política, es tant llunyana, que es compta per segles, de preservació i funcionament. Aquesta especificitat i singularitat, es va segellar, en la Llei 16/1990 de 13 de juliol, del Règim especial de la Val d’Aran, donant al Conselh Generau d’Aran, les màximes competències ,com per a garantir el benestar i progrés de tota la Val. Si ens mirem les competències que conté la Llei, comprendrem perquè parlem d’autèntic autogovern. Les tenen en : sanitat; serveis socials; turisme; protecció , manteniment i administració del seu patrimoni històric i artístic; protecció de la natura, muntanya i vies forestals; agricultura, ramaderia, pesca, caça i aprofitaments forestals; salvament i extinció d’incendis; joventut; oci i temps lliure; esports; medi ambient; recollida i tractament de residus sòlids, salubritat pública; carreteres locals; transport interior de viatgers; artesania. Si un govern , és capaç de cobrir, amb eficiència i diligència, totes aquestes infraestructures, equipaments i serveis, haurà acomplert el que s’espera dels polítics, en el millor sentit de la paraula. Doncs bé, ho vaig poder constatar a la primera visita i ho he revalidat en aquesta segona, després de veure, escoltar i parlar amb un bon nombre de persones, treballadors municipals i gent aranesa. Però, sobretot, observant el dia a dia, de les infraestructures, equipaments i serveis. Veure, com des de la capital, Vielha ( 3.628 h), fins el més petit dels pobles ( en vaig visitar una quinzena), tots estaven degudament equipats i atesos per brigades de manteniment i serveis, que feien lluir places, carrers, jardins i mobiliari urbà com si fossin acabats d’estrenar. I tot funciona, des del centre de decisió i govern, del Conselh Generau, presidit per la Síndica, Maria Vergés, màxima autoritat de la Val, que disposa d’un pressupost de 44.057.000 euros ( 2024). Amb un equip de govern que respecta i preserva els usos i costums, seculars, com perquè cap territori quedi desatès. I allà, impera la més absoluta legalitat, des de les accions i actuacions fins el protocol. En tots els edificis públics, hi figuren les banderes oficials: espanyola, catalana, europea i aranesa. I es defensa i promou la llengua aranesa i la cultura amb mesures intel•ligents i adients. La millor demostració, és l’àmplia presència i difusió, en tots i cadascun dels municipis de la Val. Si cap algun lloc hem d’anar a nivell català, mirem cap a l’Aran.

INFANTS I JOVES, IMMERSOS EN EL PLURILINGÜISME. El mapa demogràfic, i amb ell el lingüístic, ha canviat enormement, en els darrers deu o quinze anys. Tinc al davant, la darrera enquesta de l’IDESCAT ( Institut d’Estadística de Catalunya) corresponent a l’any 2021. Les xifres son espectaculars, respecte d’altres anteriors, i més ho seran les que estan elaborant, de cara l’any vinent. A nivell demogràfic, Espanya està a punt d’arribar als 49 milions d’habitants, i Catalunya, ha superat els 8 milions, fa ben pocs mesos. Estem a punt d’empatar amb Andalusia, fins ara la CA més poblada. En aquestes enquestes, apareixen dades sobre llengües maternes i usos lingüístics, que s’han de tenir molt en compte de cara a la planificació i programació d’escoles i instituts. La realitat lingüística d’avui dia, no té res a veure amb la de quinze o vint anys enrere. Ho dic, en base als resultats de l’enquesta, però també pel meu contacte habitual amb la immigració, en tant que professor voluntari de Creu Roja. La problemàtica anterior, era sobre el bon coneixement, teòric i pràctic, de les dues llengües oficials: català i castellà. Tot seguit, venia l’adequat encaix de l’anglès com per a garantir una sòlida formació en aquests tres idiomes, essencials per a la vida diària, formativa i professional. Ara, estem ja en una altra dimensió, en la qual predominen situacions noves, procedents de les constants onades d’immigrants. Immigrants indispensables per a cobrir les necessitats, en tots els àmbits de la vida laboral. No ho oblidem. Més que un problema, és una solució, però que comporta canvis indispensables per a poder absorbir i integrar els nous vinguts. Un dels problemes essencials és com aconseguir encaixar els nens i joves, en les aules d’escoles i instituts, sense produir desajustos insalvables. La solució no és fàcil, si bé es pot resoldre amb suficients recursos tècnics, humans i lògicament, econòmics. La complexitat, prové del gran nombre d’idiomes que els nens i joves han de dominar, durant la seva etapa educativa. Ja no parlem de si el nen prové d’una llar de parla catalana o castellana, sinó d’una llar que té una altra llengua o llengües. Mireu, els nens i joves d’Ucraïna, son bilingües: ucraïnès i rus. Els xinesos, poden també ser bilingües, perquè a la Xina hi ha multitud d’altres llengües, a banda del xinès mandarí que és l’oficial. Cosa semblant passa amb els georgians: georgià i rus. O, amb els procedents de països africans que poden tenir el wòlof, el bambara, el swahili, el amazic, el full, etc, a més del francès que tenen com idioma oficial. També a Llatinoamèrica, tenen idiomes nadius, afegits al castellà. En resum, que un nen amb 8, 10 o 12 anys, pot tenir dos idiomes materns, als quals ha d’afegir el català i castellà i tot seguit l’anglès. Es a dir, ha de conviure amb 5 idiomes, alhora. No és fàcil ni factible sinó s’adapta tot el sistema educatiu. Cert és que els nens son com esponges a l’hora d’aprendre idiomes, però tampoc hem d’exagerar. Constato, molt sovint, els enormes problemes per encaixar en el sistema educatiu, per culpa de les deficiències en els idiomes essencials. Ha d’haver-hi un increment notable de recursos a totes les escoles que acullen poblacions d’immigrants. Es indispensable establir cursos immersius en català i castellà per aconseguir nivells suficients com per integrar-los a classe, però no abans d’hora. Res és més frustrant per alumnes i professors que tenir alumnes que simplement ocupen cadira, però estant en els llimbs per falta de comprensió bàsica. A més, aquest reforç o equip lingüístic, ha de ser permanent perquè nous alumnes arriben en qualsevol moment de l’any. Només quan els alumnes tenen una comprensió verbal i lectora a l’entorn del vuitanta per cent, es poden integrar a la classe que els correspongui, però no, abans. Si no es compleix aquest requisit, el desajust i la frustració seran norma, tant a nivell d’alumnes, com de mestres. Algú s’imagina haver d’estar hores en una classe on no s’entengui la major del que es diu ? Com es pot participar, sense dominar els idiomes de treball ? En fi, estem lluny de resoldre el problema. Ho dic, després de comprovar nombrosos casos de fills/filles d’ex-alumnes meus que no saben com resoldre les carències lingüístiques. A més, en la majoria de casos no tenen recursos per a contractar professors particulars, de manera que depèn en tot i per tot, dels serveis públics. Si es vol afrontar aquesta nova realitat, s’hi ha de posar els mitjans. De moment, s’han anat donat voltes, però sense entomar la situació de manera decidida. Li tocarà fer-ho al nou Govern, acabat de formar.

BON INICI DE MANDAT. D’entrada, la millor presentació del nou Govern, ha estat la seva formació i composició. Difícil de millorar i complementar, agafant no solament el primer nivell, el dels Consellers/es, sinó el segon ( Secretaries Generals) o, fins i tot el tercer ( Direccions Generals). No és fàcil trobar tanta gent preparada, formada i experimentada, en un breu lapse de temps. Aquí, la clau està en la fortalesa del PSC a nivell de món local ( ajuntaments, diputacions ) i en el repte que suposa iniciar un mandat, que és clarament singular. Hi haurà, un abans i un després, al final d’aquesta etapa, en la història de Catalunya. I no és cap exageració perquè venim d’una molt llarga etapa plena de tensions, pressions i accions fora de la normalitat, que han tirat per terra el prestigi guanyat durant decennis. El famós “seny català” va perdre el nord, va desaparèixer de bona part de les institucions del país per donar pas a una colla d’il•luminats i eixelebrats, que creien poder representar la totalitat del poble català, sense tenir, ni tant sols, una tercera part de la representació directa de la ciutadania. El procés, va trinxar temes considerats “resolts” que van ressuscitar amb una força increïble i van tirar per terra una immensa feina feta, per anteriors generacions. Van dividir el país i la seva gent, van entorpir les normals relacions entre Catalunya i Espanya, van fer marxar milers d’entitats i empreses, van malmetre la feina feta a nivell de llengua i cultura catalanes. Van fer retrocedir anys, molts anys, en els avenços aconseguits amb l’esforç global de tots plegats. Les eleccions, eren la gran oportunitat de tallar aquesta deriva embogida, i la gent s’hi va agafar com ferro roent. En cinc eleccions seguides, el PSC va aconseguir guanyar, fins esdevenir la peça fonamental per a conformar govern. Ha estat un repte difícil, un objectiu complicat, però l’esforç ha merescut la pena. I ens en hem de felicitar i agrair la col•laboració i participació del Govern central, amb tot el conjunt del PSOE, sense els quals el resultat no hagués estat possible. Ara, toca demostrar la preparació i vàlua del nou Govern. Té, 42 diputats al Parlament, com a base essencial, però sense acords permanents amb ERC i els Comuns, no serà possible tirar endavant l’acció de govern. Es més, tindrà enemics poderosos en tota la resta de l’arc parlamentari, perquè si algú pensava en un retorn a una certa normalitat de Junts, ja ha quedat clar que s’han situat més a prop de les CUP, per una banda i de VOX, per l’altra que no deixen espai a poder-hi negociar i pactar. Fins no es treguin del damunt una àmplia capa de personatges insòlits, no podran formar part dels partits realment institucionals. Estic segur que si el canvi no es produeix ràpidament, perdran més de la meitat de la seva representació municipal. He parlat amb nombrosos alcaldes i regidors i no estan disposats a seguir camins impossibles. Tornant al principi, els primers passos donats, son un clar indici de per on aniran les coses. Respecte, per totes les lleis i normes, protocols impecables a tots els nivells, restauració de la legalitat allà on encara no es preservava, i imatges de seriositat i institucionalitat, en tots els nivells i moments. Es el que s’esperava dels nous temps. Doncs bé, ja els tenim al davant i la resposta és clarament positiva. Remuntarem el vol i volarem alt, molt alt.

VALLE DE ARAN, UN PAÍS, DENTRO DE OTRO. Para muchos ,mentar el nombre de Valle de Aran (Val d’Aran), les lleva a recordar imágenes de pequeños pueblos, situados en los sitios más inverosímiles de su accidentado territorio, con los tejados de las casas con fuertes pendientes para evitar la acumulación de nieve, en los largos inviernos y por supuesto algunos nombres de sus estaciones de esquí. Para otros, los recuerdos irán hacia su rico patrimonio cultural y arquitectónico con docenas de iglesias que han resistido, como en ningún otro lugar, el paso de los siglos. Sí, sí, aquí hablamos de siglos, en casi todo. Acabo de llegar de mi segunda estancia en el Valle, en los últimos ocho años. En la anterior quería descubrir el Valle, su organización, cultura, idiosincrasia, así como su secular independencia a presiones i alteraciones de sus usos y costumbres. En pleno proceso independentista, me sorprendió su inmunidad a aventuras y rupturas de la legalidad. Ni se previeron ni se produjeron. Cuando todo el territorio “catalán” estaba lleno de banderas esteladas, lazos amarillos y pancartas por todas partes, el Val d’Aran, seguía cumpliendo la ley de símbolos y banderas con total pulcritud. Tampoco consiguieron modificar el funcionamiento de las instituciones, las cuales siguieron gestionando sus competencias sin aceptar intrusiones ni modificaciones. Si alguien pretendía llevar Cataluña, hacia una Ítaca desconocida, no habría contado con la participación del Conselh Generau d’Aran, su máxima institución. Pues bien, si aquella visita me abrió los ojos a una realidad, conocida solo en parte, a través de libros y documentales, hay que verla y vivirla para comprender sus fundamentos históricos, traspasados de padres a hijos, hasta el día de hoy. Hay pocos ejemplos de una resistencia y persistencia tan larga, intensa y extensa como ésta. Doy solo unos pocos datos para los que no tengan anteriores referencias. Val d’Aran, tiene 633,6 km2, 10.372 habitantes (2022), repartidos en 33 pueblos. Su capital es Vielha (Viella) con 3.628 h (2023). Su organización social y política se remonta a la Edad Media, respetando usos y costumbres, como para que todos los habitantes y territorios del Valle se sientan representados. Actualmente, se rige por la Ley 16/1990 de 13 de julio, que expone las competencias del Régimen Especial del Valle de Aran. El presupuesto para este año 2024, es de 44.057.000 euros. La Síndica, máxima autoridad, es María Vergés. El territorio tiene lengua propia: el aranés, cooficial con el catalán y el castellano. Lo que más impacta, es constatar como un pequeño valle, es capaz de autogobernarse en todos los servicios básicos esenciales. Entre sus competencias se encuentran : Sanidad, Servicios sociales, turismo, protección, mantenimiento y administración de su patrimonio histórico y turístico, protección de la naturaleza, montaña y vías forestales, agricultura, ganado, pesca, caza y aprovechamientos forestales, salvamento y extinción de incendios, juventud, ocio y tiempo libre, deportes, medio ambiente, recogida y tratamiento residuos sólidos, salubridad pública, carreteras locales, transporte interior de viajeros y artesanía. Si releemos las competencias, veremos que son todas las que los habitantes pueden necesitar en su día a día. Es lógico y práctico, vista su situación geográfica, pero no habrían llegado a nuestros días si no hubieran demostrado su agilidad y eficacia. En mi visita a una quincena de pueblos, he podido comprobar su perfecto y adecuado mantenimiento, con equipos municipales bien preparados y formados, además de dotados con toda la maquinaria necesaria. Pequeños detalles como papeleras debidamente vaciadas, bancos en perfecto estado, dispensadores de bolsas para recoger excrementos de perros, jardines al día, etc. Y sumados al esfuerzo público, una inmensa colaboración privada con casas, debidamente adornadas con múltiples flores. Mi intención de viajar a Suiza, se ha visto compensada con paisajes y vistas muy similares. Pero, a todo ello, quiero añadir la sensación de estar entre gente de “seny”. El factor que abandonaron las entidades y partidos independentistas. Uno de los días de mi estancia se celebró un acto militar, en recuerdo al destacamento de Montaña y Escalada que había existido en Viella (ahora todas las fuerzas, están ubicadas en Jaca). Pues bien, espléndido acto, presidido por un general de brigada, el alcalde de Viella, y numerosos representantes de las FFAA, entre las cuales la Guardia Civil, Policía Nacional, y el cuerpo de los Mossos d’Esquadra. Al final, del acto militar un Esbart (grupo de danza tradicional) ofreció tres bailes a la numerosa concurrencia. Aplausos, buen ambiente y anuncio de seguir celebrando este acto. En todas las sedes oficiales, ondean las banderas oficiales: española, catalana, europea y aranesa. Se defiende y protege el idioma propio, el aranés, sin estrategias raras ni por imposición. La mejor vía es hablarlo y animar a conocerlo y practicarlo. En resumen, quien no conozca esta realidad, le animo a ir y verla sobre el territorio. Es uno de los mejores ejemplos de cómo debe funcionar una institución al servicio de la gente. Y ya me daría por satisfecho, si al final del mandato de Salvador Illa, al frente de la Generalitat de Catalunya, hubiera conseguido similares resultados. Sin ruido, sin aspavientos ni rupturas de la legalidad. Simplemente con dedicación y buena gestión.

PARLEM D’IMMIGRACIÓ ! Ens trobem en una curiosa situació com la de necessitar immigrants, i tenir sectors, clarament en contra, de deixar-los venir. Es evident que el desitjable seria poder ordenar, programar i planificar les entrades, mitjançant contractes, en funció de les necessitats de cada àmbit i sector, però la situació en multitud de països ,motiva l’expulsió d’una part de la població. Tenen només dues alternatives: quedar-se i morir de gana o víctima de les guerres internes, o fugir a la recerca de supervivència i treball que permeti enviar ajuda als que es queden. Es important conèixer la realitat mundial, abans de parlar d’immigració. I és vital fer el seguiment de la realitat dels nous vinguts, abans de culpar-los de multitud de problemes, la major part dels quals distorsionats, modificats o directament falsejats. Fer córrer mentides i dades falses, fa un mal terrible perquè imposa un doble càstig sobre persones que han passat mil perills i desgràcies per aconseguir arribar a casa nostra. Per això, res millor que el contacte directe per explicar la realitat del que passa. En el meu cas personal, aquest setembre farà vint-i-cinc anys que tinc contacte directe amb la immigració, degut al meu treball com voluntari de Creu Roja, a la comarca del Berguedà. Durant quinze anys, vaig exercir de professor de català per a immigrants, en general, i ara porto nou anys de professor de castellà, en el Centre Internacional per a Refugiats, a Berga – capital. Es, des d’un lloc com aquest ,on es pot veure la realitat de la immigració. Qui arriba, com arriba, i quines aspiracions tenen. D’entrada, tenir en compte que Espanya acull desenes de milers de refugiats de la guerra de Rússia contra Ucraïna. Molts d’aquests desplaçats ja no tornaran perquè han perdut bens i familiars, de manera que ens toca acollir-los i facilitar-los al màxim la integració. Però, algú pot pensar que excepte aquesta guerra, i la d’Israel contra palestins, ja no en queden d’altres. I no, no, en el món hi ha un gran nombre de guerres, sota el nom de conflictes que produeixen víctimes diàries i desplaçaments de grans col·lectius. Aquests milions de desplaçats, i els que estan en zones properes, no tenen altre remei que fugir, cap a zones més segures, primer, i tot seguit cap a llocs més llunyans per buscar-se la vida. Aquí ,és on entra Espanya, quan arriben a les nostres costes. Cada mes, cada any, onades de fugitius toquen terra, i demanen ajut. Per humanitat, per solidaritat, toca ajudar-los i quan més i millor els ajudem, millors resultats obtindrem. I no hem de pensar només en els que arriben del continent africà, n’arribem molts també de Llatinoamèrica, on hi ha diversos països en que la vida i treball han esdevingut impossibles. I a tots ells, hem d’afegir altres indrets amb poc futur que simplement venen a la recerca d’un futur millor, tal com vam fer milions d’espanyols, els anys 60 i 70. Però, el que vull deixar clar, és l’enorme interès en aprendre idioma, costums, obtenir formació ,per a tot seguit, buscar feina i pis, per iniciar una nova vida. Volen treballar, amb el que sigui i com sigui per tenir unes mínimes condicions de vida, però sobretot per estalviar i poder enviar diners, a les seves llunyanes famílies. Moltes d’elles, podran sobreviure gràcies a les trameses que rebran. Així que tots tenen clar que la millor integració és la que facilita l’idioma, o els idiomes en el cas nostre, i no produir ni provocar cap incident que pugui posar en perill l’obtenció del permís de treball i residència. I, puc assegurar que els treballs que busquen i duen a terme, suposen resoldre els immensos problemes de les empreses per trobar treballadors d’aquí. Que ningú s’inventi històries, perquè la realitat la coneixem i seguim des de fa molts anys, els qui estem en permanent contacte amb la immigració.