Joan Roma

ALGÚ S’HO IMAGINA ? Les coses de la política van tant de pressa que ningú repassa ni remira els temps passats. I no parlo de segles enrere, ni tant sols decennis, uns pocs anys, semblen l’eternitat. Dic això, a la vista de la situació general de Catalunya, i molt especialment de la realitat de les entitats i partits independentistes. Algú s’imagina el què hagués passat en el supòsit de tirar endavant les propostes independentistes ? Algú creu que existia un mandat concret, sorgit de la consulta de l’1-O ? No n’hi havia hagut ja un d’específic, arrel de la consulta del 9- N ? Bé, és igual, son tantes les coses que van dir i prometre que ja no ve d’una. Però, a dia d’avui ens hem de demanar com creien possible treballar plegats, si han esdevingut, ja no adversaris sinó enemics irreconciliables ?I ho dic i ho repeteixo. Les relacions de les entitats i partits independentistes, son de ruptura total i de lluita acarnissada d’uns contra els altres. Aleshores, què ens hagués passat, en el supòsit de tirar endavant el camí cap a Ítaca? Cert que no sabem on és aquest paradís, però és igual, era allà on tots ells ens volien portar. Bé, arribats en aquell lloc, el resultat hagués estat una guerra oberta, sense treva ni límits, per veure qui manava i qui ocupava el poder. Pobres de nosaltres, perquè el destí era infernal. Clar que alguns ara diran que això no hagués passat si haguessin guanyat, però no ens ho podem creure. Portem ja anys, molts anys, en que les relacions han estat per interès, no per coincidència d’objectius. Ara mateix l’ANC, està immersa en una crisis d’identitat i d’objectius. No saben què fer ni amb qui fer-ho. Pel camí han perdut bous i esquelles, i ja no dirigeixen cap moviment amb uns mínims de participació garantida. Ho hem vist en les darreres convocatòries i manifestacions. Òmnium, ja no té clar si és una entitat cultural, o un moviment polític, sense poder de convocatòria. Diuen tenir 190.000 socis / afiliats, sense explicar que no han depurat el cens en els darrers anys, de manera que la realitat queda molt lluny d’aquelles antigues xifres. Segons sembla, la meitat seria la xifra correcte. Les CUP, estan immerses en una reflexió interna, anomenada vent de Garbí, que els han deixat en els óssos. Uns pocs anys més, i ni podran somiar en formar grup en el Parlament. Ara, el tenen gràcies a la trampa legal del darrer canvi de Reglament. I arribem als dos grans partits: Junts i ERC. Junts, es troba ficat de ple en un garbuix de problemes que els fa anar des de plantejaments propers als de les CUP fins, a les de VOX. El grau d’incoherència i ràbia els porta a votar contra tot i contra tots, sense parar a pensar que pel camí estan deixant la major part del món municipal. Quan vulguin rectificar i retornar a una certa coherència , serà ja massa tard. Els alcaldes i regidors no volen seguir a un il•luminat i eixelebrat. La vida municipal necessita ordre i seguretat. No invents estrafolaris. En quan a ERC, li ha tornat a sortir la vena caòtica i autodestructiva. Cada cert temps, es donen aquest bany de rauxa, molt complicada de resoldre. Es comprèn el desig de girar pàgina, després de tants anys d’embats inútils. També té lògica no voler Junqueras al capdavant. De fet, considero que tots els qui van protagonitzar el procés haurien de sortir de la política. Van ser tant il•luminats que no poden retornar a llocs de responsabilitat. Però, bé, ja s’ho faran. El que sí torno a posar sobre la taula és, algú s’imagina com haguessin anat les coses si el procés hagués continuat ?