Joan Roma

LA VELLESA, POT MALMETRE ,TOTA UNA VIDA. Si mirem enrere, veurem com s’ha allargat la vida de les persones, tant a nivell físic com intel•lectual. Això, motiva canvis notables a l’hora de decidir continuar la vida activa, i amb ella, responsabilitats de tota mena. Amb tot, cadascú ha d’elegir fins on vol continuar, i fins on és raonable fer-ho. No solament per facilitar el relleu i donar pas a joves generacions, sinó per evitar situacions no desitjables, per a cap de les parts. En els meus anys d’alcalde i diputat, he vist dotzenes de persones, malmetre tota una vida per la tossuderia o la ceguera de no voler veure que ja no estaven en condicions de seguir ocupant determinats càrrecs i responsabilitats. En tenim exemples ben a prop, en el temps i territorialment, com per comprovar els mals efectes de no acceptar la disminució de capacitats, per raó d’edat. I, insistir en ocupar càrrecs, quan aquests son públics i de responsabilitat, és una insensatesa. Algú, els hi hauria de fer veure, o algú, hauria de prendre la decisió d’apartar-los de la millor manera possible. Sovint, els egos juguen males passades, afegits a ànims de lucre o d’ambicions desmesurades. He vist tantes vegades aquests comportaments que em vaig prometre no caure en el mateix parany. Amb seixanta-vuit anys, vaig decidir deixar càrrecs de primera línia, per a passar a d’altres de segona o tercera, a més de diversificar dedicació, comprovada la salut i les ganes de continuar actiu, tants anys com sigui possible. Sempre, poden haver-hi excepcions, però son això, excepcions, pel que fa la resta, malament quan la tossuderia, l’ego o l’afany de popularitat o econòmic ,guanya la partida. Quan això passa, el protagonista causa pena, tristesa, o pitjor encara, ridícul. Es el que mai he volgut per a mi, i el que he recomanat de no fer, a les persones apreciades i estimades. Faig aquest llarg pròleg, per tornar a parlar de Lluís Llach. Si en un article anterior el tractava d’aiatol•là, ara el tracto de vell amargat, a la recerca de la popularitat perduda. He seguit la seva trajectòria, des dels llunyans anys dels seus inicis com a cantautor, fins ara mateix. Es trist, és lamentable, malmetre el prestigi guanyat, al llarg de decennis, convertint-se en un referent de la llengua i la cultura catalanes, però també de resistència, i veure’l ara, titllant el president de la Generalitat, de feixista, primer i de para feixista, després. Com pot una persona amb el cap en el seu lloc, acusar un polític honest, servidor públic, dedicat durant anys, a la cosa pública des de diverses administracions, fins a ser votat i elegit president, de ser para feixista ? Sap realment què vol dir aquesta paraula ? Es conscient del càrrec que ocupa, com president de l’ANC, per impartir insults, al màxim representant del poble català ? Tant embogit està, tant partidista , com per llençar acusacions a tort i a dret contra ERC, per haver pactat la investidura ? Es que algú el paga o el fa servir de bastó contra tots els que considera infidels a la causa catalana ? Tant ha envellit que ja no sospesa les declaracions ? Algú, li hauria de dir que potser faria bé de retirar-se a les llunyanes costes de Senegal, on podria escriure les seves memòries, sense caure en despropòsits lamentables