Joan Roma

PENSAR EN ELS PETITS MUNICIPIS. En aquests primers passos del nou Govern, és lògic que surtin tota mena de reivindicacions, de sectors privats i públics que fa anys esperen solució. Tothom vol que les seves coses tinguin la prioritat absoluta, per evitar nous retards o oblits. Molt bé, però un Govern amb el cap clar i bon coneixement del terreny, ha de saber què és important i què és urgent. Em permeto posar sobre la taula, el present i futur dels petits municipis. Durant anys, massa anys, s’ha deixat que les coses anessin pel seu compte, sense direccions ni intromissions, que frenessin o modifiquessin tendències. On estem ? Doncs, en un país de vuit milions, la major part dels quals amuntegats a l’entorn de l’àrea metropolitana de Barcelona i la franja costanera, amb un immens rerepaís, buit o gairebé buit. De 947 municipis, en tenim 500 de petits o molt petits, molts dels quals en el límit de la seva supervivència. Els estudiosos diuen que quan un poble baixa dels 300, té molt difícil sobreviure. Doncs bé, en tenim dos-cents en aquesta situació i cada any el seu nombre s’incrementa. A Espanya, parlen de “España vaciada”, aquí es parla de micropobles, però la realitat és la mateixa. Les solucions no son fàcils, ni immediates, per molt que es vulgui fer. Alguns pensaven que l’increment de llocs de treballs telemàtics, durant la pandèmia, podia suposar un retorn a la natura, però el fenomen va ser passatger. No hi ha hagut continuïtat i per a revertir el buidatge del món rural, s’han d’aplicar mesures molt concretes, pluridepartamentals i a llarg termini. De totes maneres, de forma immediata caldria ajudar els petits pobles a sobreviure. Almenys a poder gestionar els seus recursos amb molta més facilitat que la que tenen actualment. Hi ha mesures que haurien de trobar solució immediata. Exposem-ne algunes. A nivell de gestió i burocràcia, el paper dels secretaris – interventors és essencial. Doncs bé, no n’hi ha. Es a dir, molts petits ajuntaments no disposen, no troben ni aconsegueixen cobrir aquest càrrec essencial, i com aquest, el d’arquitecte municipal i/o enginyer. Son peces clau perquè un alcalde i equip de govern puguin funcionar. Si son obligatoris, i l’ajuntament no en troba, ha de ser la Generalitat, a nivell directe, o via diputacions i/o consells comarcals, els qui resolguin el problema. Però, en qüestió de pocs mesos, el tema ha de quedar tancat. Ben tancat, vull dir. Dit això, s’han de reduir i simplificar tràmits i gestions. No ha de tenir les mateixes obligacions un ajuntament de menys de 1000 o 2000 habitants que un poble gran o una ciutat. Un tercer tema ha de venir de la mà d’incrementar notablement els seus recursos, via directa, i via indirecta. Per via directa vol dir incrementar els fons de cooperació de la Generalitat i Govern central, i via indirecta, fer que els plans d’inversió ( PUOSC ) tinguin molta més flexibilitat i agilitat. A partir d’aquí, facilitar recursos per a resoldre problemes interns, de manera que si en un poble no hi ha habitatges, pugui l’ajuntament comprar i rehabilitar cases velles, per a posar-les en el mercat de lloguer assequible. I garantir serveis mínims i de qualitat, pensant especialment en educació, sanitat, serveis socials. El camp per córrer és immens, però ha de ser un dels objectius del nou Govern. Hem esperat massa, però som a temps de frenar dinàmiques i recuperar part del temps perdut. Posem-nos-hi.