Joan Roma

NOUS HORITZONS PER A L’INDEPENDENTISME. Què fer quan un objectiu fracassa ? Doncs, estudiar i buscar les causes. I després ? Doncs, canviar estratègies o simplement, acceptar les conseqüències. Em pregunto, què pensen fer Junts, ERC, CUP, ANC i Òmnium, a la vista del fracàs del procés ? De moment, no veig que siguin conseqüents amb els resultats obtinguts, i crec que el motiu és en l’errònia diagnosis. S’ha de reconèixer l’astúcia i l’estratègia ,fetes servir, per a enganyar centenars de milers de persones, durant els anys del procés, venent com a possible, la independència de Catalunya, respecte d’Espanya, sense donar explicacions ni detalls de com quedaria el país, tant a nivell intern, com a nivell extern. Es a dir, es va decidir impulsar un objectiu, sense especificar els danys que podia produir, ni els efectes catastròfics que se’n podien derivar. Es allò d’actuar, sense pensar en les conseqüències. Un mètode infantil, mitjançant el qual tot es veia viable i relativament fàcil d’aconseguir. I, arribats al punt de no retorn, ja es decidiria què fer i cap on anar. Ara, ben estudiat i repassat el procés, sembla impossible aconseguís moure tanta gent. Ara, toca demanar-nos com es va dur a terme una llarga, àmplia i intensa mobilització durant una desena d’anys, sense més explicacions ni detalls que quatre idees simples i quadriculades. No ho entendríem si no fos per la immensa estupidesa demostrada per un govern central que a cada moviment dels independentistes, en promovia un altre que lluny d’apaivagar el moviment, l’incrementava notablement. Aquest doble moviment, per forces internes, ajudades pels errors externs, fan entendre la immensitat d’una mobilització, sostinguda en el temps. Un tercer element, molt rellevant fou la passivitat interna, de bona part de la societat catalana, que no acceptava el moviment, però tampoc es va organitzar per parar-li els peus. Els qui batallaven, no ho feien prou adequadament ni buscaven la participació d’altres forces polítiques i socials, com per deixar clar que existia una majoria de catalans, contraris al procés. Es així com equívocament, els independentistes van assumir la representativitat de la majoria del poble català, quan només representaven una part minoritària. Aquest equívoc va permetre la sensació de que els independentistes eren majoria i podien imposar les seves tesis. Tots aquests factors, units a l’ús i abús dels ressorts del poder, van permetre utilitzar TV3, CatRàdio, i un gran nombre de mitjans privats, altament subvencionats, per fer creure que la totalitat del poble català, estava al darrere de l’independentisme. El procés, hauria pogut acabar molt malament, si no fos que ell mateix es va suïcidar. Al final, la realitat sempre s’acaba imposant i quan tocava prendre decisions vitals, va arribar el tremolor de cames i la por al precipici. La resta de fets, tots els coneixem. I ara, les entitats i partits estan en el racó de pensar, imaginant nous camins, noves estratègies, sense donar-se compte que el seu temps ha passat. Poden continuar pensant en la independència, però el temps, i la realitat imposen les seves condicions. Ningú, a l’interior de la UE; creu que estaria millor a fora, sense cap paraigües protector. No hi ha vies ni estratègies perquè la Catalunya dels vuit milions, caigui en nous objectius que no siguin dintre d’Espanya i de la UE. Aquesta, hauria de ser la conclusió dels debats i reflexions dels independentistes, però vist com actuen, no sembla hagin entès el missatge. Allà ells amb el futur que els espera.