Joan Roma

CONVERSES AMB NOIES AFGANESES. A una certa edat penses haver-ho vist i escoltat tot, però no, sempre hi ha novetats i canvis en el món que et posen al dia i et demostren que la maldat sempre té cops amagats. Aquest ,és el cas del govern dels talibans, a Afganistan. En els darrers anys, he tingut diverses famílies, procedents d’aquest país, les quals van haver de fugir per evitar ser detingudes i exposades a danys infinits. Quan dic, infinits, ho remarco perquè sembla inimaginable que uns dirigents, puguin imposar un règim social, cultural i polític, que tingui com un dels seus objectius, tractar totes les dones com si fossin coses. Fins i tot en alguns moments, son tractades pitjor que animals, perquè només els importen com elements reproductius, a més de cuidar la casa, fer el menjar i estar disponibles quan els homes vulguin. I dic pitjor que els animals perquè almenys aquests, poden sortir de casa, i voltar per camps i muntanyes. Elles, ni això. El reguitzell de normes i prohibicions ha anat creixent fins arribar a extrems impensables, inimaginables, però que son ben reals, per desgràcia. Ja des de petites han d’aprendre a que seran tractades com simples objectes. No tenen drets ni poden tenir pretensions de posseir res a la vida. No poden estudiar, ni cantar ni tocar cap instrument de música. Fins i tot el règim va destruir centenars de milers d’instruments, com a mostra de que no han d’existir. Si surten al carrer, hauran de ser “invisibles”. Per això, hauran d’anar cobertes, de dalt a baix, amb vestits i teles que no deixin veure ni insinuar cap de les seves característiques. I sempre acompanyades, millor d’algun home de la casa, que farà complir la llei de que ni parli ni li parli ningú. Aïllament total a fora, i soledat dintre de casa. La seva veu no pot traspassar les parets de la casa. Tampoc, podrà disposar d’elements electrònics, ni aparells que li permetin aprendre o gaudir d’algun tipus d’informació o comunicació. Tot, perquè siguin “mortes en vida”, amb el simple destí de portar noves generacions a la vida, per a poder continuar amb el règim, al servei dels talibans. Es evident que milers d’elles no poden resistir un ofegament com aquest, en vida. La plena i total aniquilació de la individualitat, per simplement vegetar durant anys. Tants com la vida i la salut li permetin. Pel camí, son moltes les que es treuen la vida. Una vida que no és vida, i que no poden calcular si algun dia veuran una altra vida. Les possibilitats de canvi son minses, molt insignificants a la vista de la falta de moviments interns per tombar el règim, i l’aïllament polític i econòmic del país. Es dur, molt dur, parlar amb noies procedents d’aquell país perquè han deixat enrere famílies i amics dels quals no en saben res ni tenen esperances de saber-ne res. Els dies, mesos i anys passen, i l’esperança de canvi és nul.la. En aquestes circumstàncies, si algú en algun moment pot ajudar alguna ONG, dedicada a aquell país que ho faci perquè si no ho fem, des d’arreu del món, el canvi no es produirà. Tots hem d’aportar el nostre granet de sorra.