Joan Roma

INFANTS I JOVES, IMMERSOS EN EL PLURILINGÜISME. El mapa demogràfic, i amb ell el lingüístic, ha canviat enormement, en els darrers deu o quinze anys. Tinc al davant, la darrera enquesta de l’IDESCAT ( Institut d’Estadística de Catalunya) corresponent a l’any 2021. Les xifres son espectaculars, respecte d’altres anteriors, i més ho seran les que estan elaborant, de cara l’any vinent. A nivell demogràfic, Espanya està a punt d’arribar als 49 milions d’habitants, i Catalunya, ha superat els 8 milions, fa ben pocs mesos. Estem a punt d’empatar amb Andalusia, fins ara la CA més poblada. En aquestes enquestes, apareixen dades sobre llengües maternes i usos lingüístics, que s’han de tenir molt en compte de cara a la planificació i programació d’escoles i instituts. La realitat lingüística d’avui dia, no té res a veure amb la de quinze o vint anys enrere. Ho dic, en base als resultats de l’enquesta, però també pel meu contacte habitual amb la immigració, en tant que professor voluntari de Creu Roja. La problemàtica anterior, era sobre el bon coneixement, teòric i pràctic, de les dues llengües oficials: català i castellà. Tot seguit, venia l’adequat encaix de l’anglès com per a garantir una sòlida formació en aquests tres idiomes, essencials per a la vida diària, formativa i professional. Ara, estem ja en una altra dimensió, en la qual predominen situacions noves, procedents de les constants onades d’immigrants. Immigrants indispensables per a cobrir les necessitats, en tots els àmbits de la vida laboral. No ho oblidem. Més que un problema, és una solució, però que comporta canvis indispensables per a poder absorbir i integrar els nous vinguts. Un dels problemes essencials és com aconseguir encaixar els nens i joves, en les aules d’escoles i instituts, sense produir desajustos insalvables. La solució no és fàcil, si bé es pot resoldre amb suficients recursos tècnics, humans i lògicament, econòmics. La complexitat, prové del gran nombre d’idiomes que els nens i joves han de dominar, durant la seva etapa educativa. Ja no parlem de si el nen prové d’una llar de parla catalana o castellana, sinó d’una llar que té una altra llengua o llengües. Mireu, els nens i joves d’Ucraïna, son bilingües: ucraïnès i rus. Els xinesos, poden també ser bilingües, perquè a la Xina hi ha multitud d’altres llengües, a banda del xinès mandarí que és l’oficial. Cosa semblant passa amb els georgians: georgià i rus. O, amb els procedents de països africans que poden tenir el wòlof, el bambara, el swahili, el amazic, el full, etc, a més del francès que tenen com idioma oficial. També a Llatinoamèrica, tenen idiomes nadius, afegits al castellà. En resum, que un nen amb 8, 10 o 12 anys, pot tenir dos idiomes materns, als quals ha d’afegir el català i castellà i tot seguit l’anglès. Es a dir, ha de conviure amb 5 idiomes, alhora. No és fàcil ni factible sinó s’adapta tot el sistema educatiu. Cert és que els nens son com esponges a l’hora d’aprendre idiomes, però tampoc hem d’exagerar. Constato, molt sovint, els enormes problemes per encaixar en el sistema educatiu, per culpa de les deficiències en els idiomes essencials. Ha d’haver-hi un increment notable de recursos a totes les escoles que acullen poblacions d’immigrants. Es indispensable establir cursos immersius en català i castellà per aconseguir nivells suficients com per integrar-los a classe, però no abans d’hora. Res és més frustrant per alumnes i professors que tenir alumnes que simplement ocupen cadira, però estant en els llimbs per falta de comprensió bàsica. A més, aquest reforç o equip lingüístic, ha de ser permanent perquè nous alumnes arriben en qualsevol moment de l’any. Només quan els alumnes tenen una comprensió verbal i lectora a l’entorn del vuitanta per cent, es poden integrar a la classe que els correspongui, però no, abans. Si no es compleix aquest requisit, el desajust i la frustració seran norma, tant a nivell d’alumnes, com de mestres. Algú s’imagina haver d’estar hores en una classe on no s’entengui la major del que es diu ? Com es pot participar, sense dominar els idiomes de treball ? En fi, estem lluny de resoldre el problema. Ho dic, després de comprovar nombrosos casos de fills/filles d’ex-alumnes meus que no saben com resoldre les carències lingüístiques. A més, en la majoria de casos no tenen recursos per a contractar professors particulars, de manera que depèn en tot i per tot, dels serveis públics. Si es vol afrontar aquesta nova realitat, s’hi ha de posar els mitjans. De moment, s’han anat donat voltes, però sense entomar la situació de manera decidida. Li tocarà fer-ho al nou Govern, acabat de formar.