Joan Roma

SINGULARS I ÚNICS! Portem anys amb l’obsessió de que “els catalans” som, singulars i únics. Aquests “obsessionats”, es concentren en les entitats i partits independentistes, que no volen ni sentir a parlar de que els drets “nostres”, puguin ser, els de tots. Ara, tornem a patir una nova crida a la singularitat, amb amenaces de que ha de ser única, o no serà. Tot plegat és un despropòsit i una mostra més d’hipocresia i cinisme perquè la vida quotidiana, tant la privada com la oficial, contradiu aquest principi. D’entrada, reivindico que tots i cadascun de nosaltres, catalans, espanyols, francesos, italians...som singulars. O no ? I si voleu també, únics, i tanmateix, exigim tenir unes mateixes lleis que ens tractin per igual, a nivell de drets i deures. O no ? Per molt singulars i únics que siguem, absolutament tots /totes hem de complir les lleis vigents, i sinó, tots/totes som portats davant els tribunals que ens hauran de tractar, jutjar i condemnar d’igual manera. Bé, doncs, potser no posem tant d’èmfasis en la singularitat i unicitat, i parlem més de proporcionalitat i transversalitat. Ho dic, perquè els mateixos partits que ara tant invoquen la singularitat i unicitat, no l’aplicaven quan governaven. Vull recordar que tots els pobles i ciutats, son singulars i únics. No en trobem cap d’idèntic, de manera que en els seus anys de govern de la Generalitat, tant CiU ( ara Junts), com ERC, elaboraven lleis, promovien normatives i reglaments o dictaven decrets, sense tenir en compte les singularitats. Si ens mirem les lleis catalanes, no n’hi ha cap que respectés o promogués la singularitat. Al contrari, massa sovint, ens trobàvem amb legislacions generals, que no tenien en compte les particularitats de pobles, comarques i/o regions. Ho dic per les legislacions però també pel finançament. Els ajuntaments i consells comarcals, reben diners de la Generalitat, no per les seves singularitats sinó pel nombre d’habitants, situació geogràfica o nombre de nuclis... Doncs bé, les interpretacions i debats entorn al “finançament singular” de Catalunya, ha estat objecte de tota mena d’acusacions , exageracions i malediccions, per no canviar-li el nom i posar-ne un altre, que no tingui ningú més. El nom ha de ser singular i únic! I sinó és així, cauen tota mena d’amenaces, encara que les explicacions deixin clar que el nom no fa la cosa, perquè la idea i proposta és clara i transparent. I si aquesta formula de finançament, clarament positiva per a Catalunya, pot ser adaptada a d’altres territoris, ens hauria de complaure i impulsar-la, perquè trobarà major consens i tindrà més llarga vida. Doncs bé, n’hi ha que no poden o no volen que altres puguin copiar, o beneficiar-se d’aquest sistema. Es allò de “ ni menjar ni deixar menjar”. Trista reacció, típica de nacionalismes excloents que no estan bé, ni amb el que tenen ni amb el que podrien tenir. Allà ells, però si per exigències del guió, fruit del pacte amb ERC, Catalunya aconsegueix un salt qualitatiu a nivell de finançament, amb una proposta clarament federalista, i aquesta proposta permet un avenç a d’altres territoris, és una raó més per a felicitar els proponents i animar a continuar per aquest camí. En poc temps, veurem els resultats.