Joan Roma

MILERS D’ULLS I ORELLES, SOBRE EL TERRITORI. Un dels elements clau per un Govern és conèixer bé el territori. I no només el territori oficial sinó el real, el de cada dia. Segur que tots coneixem serveis de la Generalitat, o d’ajuntaments concrets que no funcionen com haurien de funcionar. Una opció és queixar-se, a nivell intern, una altra és fer arribar la queixa als estaments corresponents. De poc serveix queixar-se per queixar-se sinó hi ha un pas endavant perquè s’hi trobi solució. Aquesta és una via vital per un partit de Govern: tenir coneixement real del que passa en el país. Sense intermediaris, sense modificacions ni adulcoraments de la realitat. Es una feina que pertoca a tota la societat, en conjunt, però molt especialment als qui tenen una vinculació directa o indirecta amb el partit de govern. Tenir prop de vint mil persones, repartides per les quaranta- tres comarques, permet tenir milers d’ulls i orelles que miren i escolten el què passa i perquè passa. Transmetre les queixes, les propostes, alternatives o incompliments, facilita l’acció de govern i evita el mal funcionament de multitud de serveis essencials. Al llarg de molts anys he constatat diferències d’interpretació de les lleis d’urbanisme, així com de les mediambientals i d’altres tipus, en funció dels territoris de Catalunya. Fa molt de mal comprovar com s’interpreten determinades lleis i/o reglaments, en una província o una altra. En un país petit com el nostre, amb més o menys temps, tot se sap i comprovar que en un lloc han permès determinades obres, que s’han prohibit en un altre, suposen greuges comparatius que en res ajuden a la credibilitat d’una institució. El mateix passa amb permisos de carreteres, amb diferències de criteri, en funció de qui les ha pres. Ja no parlo de carreteres diferents, sinó de la mateixa carretera, en trams diferents. O serveis mèdics, alterats en uns llocs, i preservats en altres...la llista pot ser infinita. Per això és important que els responsables públics, sàpiguen que les seves decisions son seguides, supervisades i si cal, traslladades als més alts nivells de l’administració com perquè hagin de donar explicacions, per decisions diferents a temes similars. Ho he dit en anteriors ocasions. Tenim una administració de la Generalitat gegantina, mal distribuïda i mal organitzada, amb conflictes permanents o diferències constants amb ajuntaments, consells comarcals i diputacions. Falta coordinació i cooperació, de manera que les friccions son habituals i en multitud de qüestions. Trobar la sintonia adequada i la claredat de competències, facilitaria el bon funcionament del conjunt de les administracions. Doncs bé, la procedència de bona part del govern d’àmbits municipals, facilitarà aquesta entesa. N’estic segur, però ajudarà que tots els departaments tinguin en compte les realitats del territori per conèixer-les, i preparar-hi la resposta oportuna. D’aquí que obrir els ulls i escoltar queixes, denúncies o simples propostes, puguin servir eficaçment al que tots volem i desitgem: una bona gestió que resolgui el màxim de problemes existents. I a la major brevetat possible.

NI VISIÓ DE PAÍS, NI D’ESTAT. Si una cosa queda clara és que per als independentistes, no val la pena negociar ni arribar a pactes, perquè estan per “altres coses”. Ells batallen per a la independència encara que mai ens hagin dit, cap on. Es a dir, si vols ser independent, hauries d’explicar què vol dir i sobretot què comporta. D’entrada, suposa oblidar, arraconar o simplement fer veure que no existeixen 5 o 6 milions de catalans que viuen i treballen a Catalunya i que no estan en aquesta batalla. Sempre he destacat les xifres reals del problema perquè la majoria en fuig. No les vol conèixer ni reconèixer, de manera que pensen en els seus, però no en els altres. I resulta que “els altres” son molts més, gairebé el triple, de manera que mai aconseguiran obligar a emprendre una via que la immensa majoria no vulgui. Si ens atenem a les xifres dels darrers 8 o 10 anys, podem concloure que pot haver-hi un terç, a favor de la independència, però dos terços, clarament en contra. El primer terç està disminuint, en contra dels dos terços que estan augmentant. No ho dic jo, ho diuen els resultats electorals i totes les enquestes fetes. Si això és així, d’entrada ningú, amb un mínim de seny pot plantejar viatges cap una Itaca desconeguda a la qual només hi vol anar una petita part del país. Però, a banda d’aquest primer gran problema, imaginar un trencament amb Espanya i una sortida de la UE; encara és més inimaginable. Algú creu que es pot sortir d’un Estat, on impera la democràcia plena, per la porta del darrere, confiant en que serà reconegut a nivell extern? Es que costa molt de creure com persones amb una certa edat i coneixements, poden vendre una idea tant estrafolària com aquesta. Arribats fins aquí, sincerament crec que a nivell intern de tots els partits independentistes tenen clara la impossibilitat d’assolir els seus objectius. Sí això és així, perquè no aprofitar la força que tenen per obtenir els màxims beneficis per als ciutadans ? Aquesta és la qüestió en la que no volen entrar. No tenen visió de país ni d’Estat. La finestra d’oportunitat que ara tenen, pels resultats obtinguts a les darreres eleccions generals, però també a les del Parlament, podrien desplegar un ampli reguitzell de millores en tots els àmbits i sectors. De fet, la proposta de pacte per a la investidura de Salvador Illa, està ple de propostes pràctiques i beneficioses pel conjunt de Catalunya. Aquest ha de ser el camí, a caminar els propers anys. I a tots convindria fer-lo sense necessitat de tensionar el país ni l’Estat. El que és bo per Catalunya, és bo per Espanya, i a l’inrevés i s’equivoquen els que creuen que contra Espanya es viu millor. En absolut, és la pitjor manera de resoldre els problemes. I, ara a Espanya hi ha un govern amic, en sintonia com per fer avenços, inimaginables anys enrere. Aprofitem-los i fem-los permanents com per garantir un perfecte encaix, amb la realitat espanyola. Amb més o menys entusiasme, aquesta és la realitat en la qual ens mantindrem, fins esdevenir un territori més , dintre del marc federal de la Unió Europea. Cap aquí anem, cap aquí hem d’encaixar les nostres peticions amb visió de país i d’Estat.

LOS URGENTES CAMBIOS ,EN TV3 Y CATRADIO. De momento, silencio absoluto, en relación a posibles cambios en la CCMA (Corporación Catalana de Medios Audiovisuales), el ente que gestiona los medios de comunicación de la Generalitat de Cataluña, siendo los más conocidos TV3 y Catradio. El papel de estos medios de comunicación ha sido muy relevante, a lo largo de toda su existencia, pero muy especialmente durante los años del proceso independentista. Hay que tener en cuenta que todo lo que rodea a estos medios de comunicación se ha hecho a lo grande. Podía haber restricciones en todos los departamentos del Govern, pero nunca para la CCMA. Doy algunos datos para hacerse a la idea. La aportación de la Generalitat, a los presupuestos de 2024 ha sido de 330,5 millones de euros. Y se firmó un convenio por cuatro años (hasta 2027) para garantizar la disponibilidad de 1.347 millones. Auténticas fortunas al servicio de una Corporación destinada más a propaganda que a información. Para entender mejor la estructura y capacidad de intromisión en la política catalana, paso a dar cifras, correspondientes a octubre de 2022, las últimas disponibles. En esa fecha, TV3 tenía una plantilla de 2.356 empleados. Por presupuesto, el orden era el siguiente: CCMA – 300,6 M; EITB – 172,6 M; TV Andalucía 153,7 M; TV Galicia 121,5 M; TV Madrid- 81,7 M. Las cifras hablan por sí solas, a nivel presupuestario. A nivel de personal, TV3 superaba ampliamente Mediaset (1.595 empleados); La Sexta (120), Canal Sur (1.357) o Antena 3 (448). En cuanto a composición y salarios, no tienen comparación con ningún otro canal. Paso a dar cifras básicas. Quiero remarcar la existencia de pluses de antigüedad, muy elevados. Bien, vamos al detalle: 430 redactores a razón de 54.000 / año. 104 operadores, 44.162.-; 9 directores de área 82.000.-; 26 jefes de departamento 79.344.-; 11 jefes de servicio 73.289.;- 4 jefes redactores 78.000.-; 4 editores 75.000.-; 121 empleados de alto nivel 71.320.- El presidente de la CCMA 116.000.- 6 consejeros 112.000.- Como puede comprobarse supone un privilegio estar en nómina de la CCMA, con estos salarios y condiciones de trabajo, realmente excepcionales. Recuerdo su nacimiento el 10 de septiembre de 1983, y el inicio regular de emisiones a partir del 16 de enero de 1984. Su fundación vino precedida de grandes expectativas y grandes objetivos, para que fuera un auténtico servicio público, a imagen y semejanza de la BBC británica. En pocos años, alcanzó cotas inmensas de popularidad, por el hecho de utilizar siempre el catalán y solo el catalán, además de innovar en múltiples campos y ámbitos, pero, siempre hay un pero cuando la popularidad crece, y es el interés del gobierno de turno, para hacérsela suya. Quien haya conocido a Jordi Pujol, no albergará ninguna duda, en que se la hizo suya. Buenos salarios, fácil entrada para socios y amigos, y docilidad asegurada. Poco a poco, se convirtió en la voz del Govern, perdiendo la objetividad y alimentando las ambiciones de CiU, para mantenerse en el poder. Se intentó en los años del Tripartito (presidentes Maragall y Montilla) desmantelar la estructura para hacerla más transparente y fiable. Algo se consiguió, pero en seguida se volvió al pasado. Era el momento del proceso, un momento de vital importancia para los medios de comunicación públicos y muchos de privados, debidamente subvencionados, para convertirlos en los altavoces del proceso. Durante años, muchos años, y hasta ahora, estos medios han estado al servicio del Govern y los partidos independentistas. Los que estudien esta etapa, no entenderán nada, sin la existencia de estos potentes medios de comunicación en los que se atacaba a España y todo lo español y se exaltaba todo lo catalán, con sesgo nacionalista / independentista. El grado de sumisión, fue total, con constantes usos y abusos al servicio de la causa. Múltiples programas, fueron puestos al servicio de los independentistas, con participación de familiares, amigos y compañeros, debidamente compensados por su trabajo en tertulias infinitas. La degradación de estos medios, llevó a centenares de miles de catalanes a cambiar de cadena. Somos muchos los que abandonamos las emisiones por vergüenza ajena, y a modo de protesta contra la manipulación constante y descarada, en todos los ámbitos. Y es que incluso con tanta plantilla no había forma de que apareciera ninguna noticia negativa para el Govern de turno. Tanta fue la implicación y sumisión. No extrañe a nadie que ahora pidamos cambios urgentes en la estructura, dirección y línea informativa. No queremos hacer lo que hicieron ellos. No, no, simplemente queremos profesionalidad y objetividad. Visto lo visto, es el momento en que deberían cambiar todas las caras de los informativos y programas de participación popular, para demostrar un auténtico cambio de régimen. Los que daban la cara, no merecen mantenerse en sus puestos, después de haber traicionado la profesión de periodista. Queremos unos medios públicos, al servicio del público, sin directrices ni intromisiones para vender algo diferente a la realidad. Queremos programas de debates con pluralidad, con objetividad, con profesionalidad. Queremos unos medios que reflejen la existencia de 8 millones de catalanes, y no la realidad de solo dos. En definitiva, queremos salir de la burbuja en que nos situaron los independentistas, para poder saber la verdad, la pura realidad. Solo eso, y nada más que eso.

SENSE ELLS/ELLES, RES SERIA POSSIBLE. Hem passat ja grans festes i altres esdeveniments. Aviat, en vindran d’altres, de cada poble o ciutat, enllaçant de nou amb les de Nadal i Reis, totes elles donant vida al calendari festiu, associatiu, cultural, religiós, o esportiu. Tot sembla funcionar amb un engranatge rodat, sense més complicacions, pendents només, de si fa sol o plou. I no, no és això, en absolut. Sense milers i milers d’homes i dones, que aporten el seu gra de sorra a cadascuna de les activitats, res seria possible. He estat més de trenta anys, de membre i/o coordinador d’una comissió de festes, o ajudant en altres esdeveniments culturals / tradicionals, i puc donar fe, que per molt que un ajuntament o qualsevol altra institució, posi infraestructures, equipaments i serveis, sense aquests voluntaris, les activitats no serien possibles. I no parlo, només, de les “grans feines”, no, no, totes son importants, perquè tant essencial és que algú prepari l’allioli, d’un esmorzar, com qui plega i renta els plats, o neteja l’espai, fet servir. Hi ha petits detalls que molta gent desconeix, responsabilitat de persones que no surten en cap programa ni son esmentades públicament, i tanmateix permeten desenvolupar l’acte o l’activitat amb l’eficàcia volguda. I és que qualsevol esdeveniment, per petit que sigui, requereix de moltes mans. Moltes vegades, a hores en que la gent vol descansar o simplement vol gaudir en família, i costa deixar-ho tot, perquè uns altres puguin gaudir de la festa. He estat tants anys, en tota mena d’activitats, que cada vegada valoro més aquestes feines poc conegudes i poc reconegudes com per reivindicar la seva importància i aconseguir, d’una manera o altra que passin a ser públiques. Tots podem enumerar , a cadascun dels nostres pobles i ciutats, noms de persones que s’han encarregat, sense cap contrapartida, de que els uniformes dels Reis, la vestimenta d’un esbart, els equipaments d’un club, el vestuari d’un teatre, estigui en perfectes condicions. Si s’haguessin de pagar aquests treballs, el cost de qualsevol esdeveniment es dispararia fins extrems impossibles, i en molts casos, ni amb diner es podrien pagar. Només cal mirar quina empresa disposa de personal, segons dies i hores, per tenir clar que només els voluntaris poden cobrir aquestes necessitats. Va sent hora de reconèixer aquesta aportació. No és fàcil dir com s’ha de fer, però pertoca a cada poble i ciutat, fer-ho de la millor manera. A vegades, un simple obsequi, un reconeixement, en un moment donat, omple d’orgull i satisfacció a la persona homenatjada. I s’ha de fer quan toca, no a deshores, com sovint fem en el nostre país, quan qui ha de rebre l’homenatge, ja no hi és en persona. Catalunya, té un ric calendari de tota mena de festes, tradicions, esdeveniments, amb molta gent gran al darrere. Tots sabem la importància estratègica i vital de preparar el relleu. Sense un bon relleu, veurem caure milers d’activitats, arreu del país. Ningú és indispensable, però tothom és important per assolir els objectius buscats. Pensem-hi i reconeguem-ho. !!!

PRIORITAT: FER FIABLES TV3 I CATRADIO. Son molt llunyanes les dates fundacionals de TV3 i Cat radio, com llunyanes i oblidades son les bases fundacionals: objectivitat, fiabilitat i servei al poble català, que és qui paga el seu funcionament. D’aquell desig o voluntat, es va passar de seguida a la seva “ocupació” i ús discrecional com element de propaganda dels governs pujolistes. Ingents quantitats de diner públic van servir per a incrementar l’aparell tècnic i humà, fins convertir-se en una autèntica màquina propagandística. Es la més cara i la més poblada de personal i càrrecs ,de totes les televisions autonòmiques. Supera, fins i tot a les privades, amb xifres que comporten aportacions multimilionàries de les arques de la Generalitat. 330,5 M en aquest 2024, però un total de 1.347 M, en quatre anys, fins el 2027. Si es volen controlar els mitjans públics, res millor que fer-los dependre de les aportacions del govern de torn. I és que en TV3, tot és gran. Amb dades d’octubre de 2022, tenia 2.356 treballadors, 1.000 més que Canal Sur- Andalusia, molts més que Mediaset, La Sexta o A3, no en va ,disposa de 430 redactors, 104 operadors, 9 directors d’àrea, 26 caps de departament, 11 caps de serveis, 4 redactors en cap, 4 editors, 121 treballadors d’alt nivell, etc, etc. Aquesta immensa maquinària, va oblidar la voluntat inicial ,de copiar estructura i funcionament de la mítica BBC, per servir al poble català, amb objectivitat i fiabilitat. Va caure en mans del govern de torn, amb una docilitat i entrega total, fins el punt d’esdevenir, ja en temps del procés, l’autèntic centre de formació i propaganda. Va oblidar no solament els objectius inicials, sinó, fins i tot, que el poble català ,és divers i plural. No hem trobat en TV3 ni en Cat radio i canals annexos, tots sota les sigles de la CCMA (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals), aquell servei públic que hauria de complir escrupolosament. No s’estranyi ningú de la deserció de centenars de milers de catalans cap altres emissores i canals on podéssim veure i escoltar la realitat del nostre país i no mentides i falsedats, al servei del procés. El mal produït ha estat immens, exercit per periodistes i personal, amb sous de luxe que no han estat a l’alçada de la seva professió. S’han dit mentides i falsedats, s’ha creat un estat d’opinió, des de mitjans públics que no corresponia a la realitat del país, i s’ha exercit un rol polític que no li corresponia, en tant que mitjans informatius. S’han concedit espais, a personatges directes per a fomentar el procés, i s’ha participat en campanyes, en contra dels defensors de la legalitat. El prestigi que un dia havia tingut, ha desaparegut molts anys enrere, i encara que s’hagi volgut canviar de nom per fer oblidar els danys, aquests perduraran per molt de temps. Ha arribat el moment que el nou Govern, modifiqui estructures i direcció, aprimi notablement la composició interna, i emprengui el camí cap un destí de veracitat, professionalitat i objectivitat. El diner públic ha d’anar destinat a serveis públics, i aquest ha de ser el gran repte i objectiu dels mitjans de la CCMA, deixant enrere els nefastos temps, en que han deixat d’actuar com públics.

CATALUÑA: EL NUEVO GOVERN, ECHA A ANDAR. Tal como prometió Salvador Illa, no se ha perdido ni un segundo, a la hora de formar gobierno. El pasado lunes, juraron o prometieron sus cargos, y el martes, primera reunión del nuevo Ejecutivo. En total, 16 consejeros/as, con Illa al frente. El mismo número que Pascual Maragall, en el primer Tripartito. Núcleo duro del PSC, con fichajes externos para determinados puestos, especialmente delicados: Sanidad, Política lingüística, Política europea. La mayoría, con amplia formación y experiencia en el mundo municipal con lo cual el rodaje se da por hecho. El gran objetivo es conseguir el buen funcionamiento de los servicios públicos. Puede parecer poco ambicioso pero supone una auténtica revolución, si se consigue. Desde la recuperación del autogobierno, en el año 1980, la Generalitat, ha ido creando y aumentando sus efectivos hasta llegar a los 290.000 actuales, entre trabajadores y funcionarios. Con las convocatorias en marcha, a principios del año próximo, se llegará a los 300.000, una cifra nada despreciable, si la comparamos con el resto de les CCAA. Todo ello, destinado a dar cobertura a una maquinaria de servicios, para los actuales 8 millones de catalanes. La mayor cifra de su historia, y, nuevas incorporaciones, hacen prever convertirse en la primera comunidad, a nivel de población. Este crecimiento exponencial en pocos años, junto a la parálisis inversora en numerosos servicios públicos, ha puesto el país en una situación muy complicada. El ejemplo más paradigmático es el servicio de Rodalias/ Cercanías, con numerosas incidencias, a lo largo del año. Y de los años, porque el mal servicio ha devenido crónico. Los retrasos, averías, alteraciones de tráfico se cuentan por centenares, dentro y fuera de un área metropolitana de Barcelona con cerca de cuatro millones de habitantes. Pero, las problemáticas se multiplican a lo largo y ancho del territorio. Tenemos graves problemas en Sanidad, con falta de efectivos humanos para cubrir vacantes en consultorios y Centros de Asistencia Primaria. Hay cerca de 500 municipios, de los 947 que tiene Cataluña, con horarios mínimos de atención. La presión es fuerte para revertir esta situación que dura ya más de cinco años. En Educación, los problemas son múltiples, fruto de la insuficiente financiación de los últimos años, a la que se ha sumado la incorporación de miles de niños y jóvenes procedentes de la inmigración. Ser capaces de acoger e integrar estos nuevos colectivos supone un inmenso esfuerzo a nivel técnico, humano y económico. En política lingüística se persigue la preservación del catalán, al mismo tiempo que la mejora del plurilingüismo para conseguir el objetivo de llegar a final de estudios con el dominio de tres idiomas: catalán, castellano e inglés, a los cuales se añadiría otro, en función de los intereses de los alumnos y sus opciones de futuro. Estamos muy lejos de este objetivo. En política exterior, se acota el término, para destinar los esfuerzos a reforzar la política dentro de la Unión Europea, y a destinar las delegaciones en el exterior, al servicio de las empresas, organismos e instituciones, que puedan requerir sus servicios. En fin, el organigrama del Govern, está pensado y diseñado para poner orden y concierto en esta gran empresa que se llama Generalitat de Cataluña. Ha ido creciendo en competencias y servicios, pero sin el debido replanteo de su ordenamiento. Sobran funcionarios en unos ámbitos, y faltan en otros. Hay confluencias y disparidades entre departamentos que complican la vida y las obras de los ciudadanos. El gran objetivo es reordenar la administración para hacerla competitiva, eficiente, diligente y además, austera. Hay que dar unos meses para comprobar resultados, pero, en principio, los nombres elegidos para el primer nivel, responden claramente a este objetivo. Todos son de larga trayectoria con resultados muy positivos en los puestos que han ocupado. Es una buena manera de empezar trayectoria. Esperemos resultados.

PROTEGIR ESPAIS NATURALS, SENSE MITJANS SUFICIENTS. Des de fa molts anys, he estat implicat de manera directa o indirecta, en la planificació i gestió d’espais naturals, fos en qualitat d’alcalde, o en els meus anys de diputat al Parlament. Com alcalde, m’ha tocat participar de forma directa en la protecció i gestió de la Riera de Merlès, en aquest cas amb altres vuit alcaldies. I com diputat, vaig intervenir en els debats i propostes sobre altres espais propers ,com la Ribera Salada ( Solsonès) o el Torrent de la Cabana ( Ripollès). També en altres de Catalunya, però agafo aquests tres espais, com referència pel que vull exposar. Després d’anys de preocupació, planificació i gestió, queda clar que el Govern de la Generalitat no pot portar al Parlament, noves propostes de protecció d’espais naturals, sinó van acompanyats de mesures concretes per a fer-ho viable. Què vull dir ? Doncs, que qualsevol nova proposta, ha d’anar acompanyada d’un reglament clar d’usos dels espais protegits, la seva quantificació de recursos necessaris per a dur a terme la protecció, i finalment l’aportació de finançament, si l’encàrrec de gestió és derivada cap els ajuntaments o consells comarcals. Evidentment que abans de crear-ne de nous, s’han de resoldre els vigents. Ho dic, perquè en els meus temps de diputat, ja vaig avisar, en la Comissió corresponent, que els ajuntaments no podrien encarregar-se de la protecció dels espais que volíem protegir, per falta de possibilitats tècniques, de personal i econòmiques. Anys després, ho podem comprovar en tots els espais, abans esmentats, als quals hi podríem afegir un centenar més, arreu del país. Es que, a més, és injust. Si el Govern decideix protegir un espai, té dues possibilitats: fer-ho ell directament, creant un consorci, agència o organisme que faci totes les funcions, com si es tractés d’un “ espai natural d’interès nacional”, o delegar les funcions en un ajuntament o diversos, segons sigui la grandària de l’espai. I, si ho delega, ha de fer-ho en les degudes condicions, que vol dir, previ estudi de costos, dels quals se’n faci càrrec íntegrament. Ara mateix, petits pobles ,amb escassos recursos, es troben confrontats a fer front a despeses immenses per les seves arques. Però, no és ja solament una qüestió econòmica, és que els toca fer gestions i tramitacions que els compliquen enormement la vida. Contractar seguretat, organitzar neteja, tramitar sancions, planificar espais d’aparcament, etc, és una feixuga feina, en pobles amb poca disponibilitat de personal administratiu i de serveis. En resum, a la vista dels resultats d’aquests anys, ha d’haver-hi un replantejament dels espais, i sobretot de les mesures per garantir la seva protecció. Cada any ,augmenta la pressió perquè el país va creixent i les onades de gent, a la recerca d’espais per passar el dia son més i més intenses, com també un cert grau d’incivisme que costa de frenar i eradicar. Per aquests motius ,ha d’haver-hi una entesa entre institucions, per planificar a curt i mitjà termini les mesures a emprendre. Queda clar que els ajuntaments o consells comarcals, no tenen suficients mitjans, i només amb la implicació directa de la Generalitat, es podrà entomar la continuïtat de la gestió. I si algú té algun dubte sobre la necessitat de frenar i controlar l’accés a aquests espais, que hi vagi a donar una volta, ara, en ple mes d’agost.

JUNTS - EIXELEBRATS S.L Perdut el seny, tot el que pugui esdevenir és possible, encara que no imaginable. En tenim la prova en el retorn estel•lar de Puigdemont, simplement per a demostrar que té Mossos infidels, a les seves ordres i que amb ells “pot jugar “ a aparèixer i desaparèixer de l’escenari, per a causar el major ridícul patit pel Cos dels Mossos d’Esquadra. Ell, que ha estat president, ha fruit amb aquesta punyalada traïdora, per no sabem quin objectiu concret. Però, es lògic que quan un partit, moviment o agrupament de gent, converteix un suposat partit polític en una secta, tots beuen de la mateixa substància especial, per a fer i dir les mateixes coses. Així, ningú trobi estrany que davant la perfomance del bruixot de la secta, els qui mengen i beuen del moviment, hagin decidit autoinculpar-se davant el TSJC, per immolar-se al mateix temps que el líder. Doncs bé, ja tenim els 35 diputats al Parlament de Catalunya, als 7 diputats al Congrés del Diputats i un parell de senadors, fent papers per fer constar que ells/elles hi eren en aquesta heroica gesta, d’esperar al “líder suprem” i d’haver fet colla per amagar-lo de les mirades indiscretes dels Mossos i perseguidors. Tots ells/elles es creuen uns herois, puix que la gran estratègia ha donat els seus fruits. Després de setmanes i mesos d’estudiar, planificar i programar, l’aparició i desaparició, es va aconseguir, sembla ser, sense haver de tornar a sortir en el maleter d’un cotxe. Aquesta vegada, s’assegura que va marxar en un seient del darrere d’un vehicle, sense haver-se de tirar al terra. Algunes males llengües, però, diuen que es va posar perruca i una jaqueta d’àvia centenària. Aquesta darrera estratagema no l’hem pogut contrastar amb la cèl•lula secreta del dispositiu. Així, doncs, tornat i retornat a casa seva a Waterloo, avisa que ja no farà més incursions a l’interior del país, i esperarà a que la llei d’amnistia li sigui aplicada, encara que sigui dintre d’un o dos anys. Ja no té pressa perquè el canvi del Reglament del Parlament li permet cobrar la nòmina de diputat, incrementada amb la responsabilitat de la presidència del Grup Parlamentari de Junts, i altres despeses, per estança a l’estranger que li permet viure a cos de rei, pagat per tots els catalans. La seva valentia ha estat provada de nou, i el pànic a ser detingut i encarcerat, ha quedat resolt, de manera que s’ha fet famós en el món sencer, a costa de l’immens ridícul comés pel CME, que havien cregut la seva paraula. S’ha de ser innocent per creure un mentider professional !!! En fi, no ens ha de preocupar les bestieses d’un sol home, sinó que sigui capaç de tenir al darrera una cohort de diputats i diputades, alcaldes i regidors que veuen com tots queden en un ridícul immens i no s’atreveixen a obrir boca en públic. Això sí ,en privat escoltem tota mena de crítiques i renecs, que algun dia passaran comptes, però que de moment no van més enllà. Ara bé, estic convençut que pel camí, Junts perdrà la meitat dels seus alcaldes i regidors, perquè el ridícul sempre passa factura i la gent seria no vol estar en mans d’un il•luminat i eixelebrat. Temps al temps !!!

EL GRAN REPTE: LA GESTIÓ. La meva estada a Suïssa, em va servir per valorar la importància de la gestió, de la bona gestió, en les administracions públiques. Aconseguir que tot estigui presidit per la rapidesa, l’eficàcia i l’austeritat, és un dels grans reptes del bon governant. I, francament, estem lluny, molt lluny d’aquest objectiu. Fer possible que tothom tingui clares les regles de joc, els terminis, la documentació, els horaris, les bones pràctiques i les sancions, cas de no observar-les, suposa una autèntica revolució. No és qüestió de simple voluntat, és qüestió d’introduir canvis substancials en les relacions entre administracions i administrats, com perquè tot ocupi el lloc que li correspon. I avançar-se als problemes, com per trobar les millors solucions. Es evident que costa molt menys tenir net i polit un poble o una ciutat, si s’aconsegueix un principi tant bàsic com que la gent no embruti. Per aquí van els suïssos. I com ells molts altres països que han nascut i crescut amb la mentalitat que el que és de tots, ha de ser cuidat per tots. I que si estalvien en despeses bàsiques, pagaran menys impostos o tindran més i millors serveis. Doncs, bé, el president Illa, pretén dur a terme aquesta revolució: aconseguir el bon funcionament de tots els serveis públics. Se’n sortirà ? Dependrà d’ell, sí, però també de tots nosaltres. Torno al principi, fer que un país sigui avorridament eficient, comporta multitud d’accions a tots els nivells. Allà, quan un tren havia de sortir a les 13.51, no feia falta mirar el rellotge, perquè exactament a l’hora prevista sortia. Si una oficina obria a les 8.00, no feia falta esperar uns minuts per ser atès. Si una petició d’ajut , una llicència ambiental, o una d’activitats industrials, comportava la petició corresponent, sabies que dintre del termini establert, obtindries resposta. En resum, allà ,la figura del gestor públic ( també del privat) era de gran prestigi. Estudis, pràctiques i carrera, anaven de la mà com per assolir llocs de gran responsabilitat, supeditats a d’altres càrrecs polítics però amb ple respecte d’uns vers els altres. Era impensable, lligar un mal polític amb un bon gestor. La qualitat d’un , exigia la de l’altre. Ara i aquí, estem molt lluny, d’aquesta eficiència. Les administracions han anat creixent, posant capes, damunt les altres, i en aquest camí, la Generalitat no ha sabut o pogut readaptar-se a les necessitats actuals. Molts ajuntaments, han fet els deures i tenen una estructura raonablement eficient. No és així, per part de la Generalitat. Amb 290.000 efectius, entre treballadors i funcionaris, està a punt d’assolir els 300.000. Son molts ? Son suficients? Son eficients? Puc assegurar que hi ha una molt mala distribució i funcionament. Caldria una profunda reestructuració que no sé si el nou Govern serà capaç de dur a terme, però és fonamental per aconseguir l’eficiència promesa. S’ha d’acabar amb el caos actual de dispersió de competències, entre departaments. Amb una burocràcia desbocada que complica i allarga tràmits fins l’infinit. Amb funcionaris que sobren en un lloc, i falten en un altre...El gran repte, és posar al dia estructures envellides i ineficients. Per aquí ha de començar la gran feina. La composició del nou Govern, respon a aquest objectiu.

EL PRESIDENTE ILLA. Los que tuvieron la paciencia de seguir la sesión de investidura del presidente Illa, el pasado día 8, pudieron contemplar la pluralidad y diversidad de opciones, en un Parlamento, compuesto por 135 miembros. Nunca, había estado tan fragmentado ni tan polarizado, y lo digo con conocimiento de causa, puesto que ejercí el cargo de diputado, durante 4 legislaturas. Volviendo al Pleno, después de la exposición del candidato, las intervenciones fueron más para la galería que no para discutir el contenido. Se esperaba con curiosidad la intervención del portavoz de Junts, Albert Batet, y no defraudó. Fue un auténtico sermón dirigido a un partido que cada vez se parece más a una secta que a un partido político. Tienen que mantener la llama de la independencia y para ello nada mejor que atacar a España y todo lo español. De hecho, la jornada empezó con una concentración en el Paseo Lluís Companys, a las 8 de la mañana para esperar la llegada del fugitivo Puigdemont, que había anunciado su vuelta. Y, efectivamente volvió, subió a un escenario dio su sermón, para consumo propio y transmisión en directo, por la televisión del “régimen”: TV3, y se marchó. Sí, sí, todo estaba preparado para una supuesta entrega pactada, pero, nada de nada. Un dispositivo propio, impidió a los Mossos, su detención, lo cual llevó a activar el protocolo de cierre de entradas y salidas a Barcelona. En fin, no se encontró, porque supuestamente, está en alguna casa, descansando tranquilamente, a la espera de montar alguno otro show cuando lo considere oportuno. Este acto fallido de detención supone una auténtica vergüenza ajena, y demuestra hasta qué punto este personaje ha perdido el poco “seny” que tenía. Que un ex presidente cause un ridículo como éste, es para enmarcar en las páginas de la historia, pero que además se permita incrementar el desprestigio de la policía catalana, es de matrícula de honor. Dicho esto, ha hecho felices a los hiperventilados, pero ha provocado un profundo malestar en el interior del partido. Muchos, habían asumido su detención y la veían como un motivo más para criticar las actuaciones judiciales, pero volver a huir, y dejar vacío su escaño en el Parlamento, supera el grado de aceptación y seguimiento. Habrá repercusiones internas, sino inmediatas, sí, dentro de un tiempo. Pero, volvamos a la sesión. Aparte las interrupciones, finalmente se votó la investidura con el resultado previsto de 68 síes, la mayoría absoluta requerida, de la mano de: PSC, ERC y los Comunes. A la salida del hemiciclo una guardia de honor de los Mossos rindió armas ante el nuevo Presidente de Cataluña. Para unos el 133, de toda su historia, para otros el 8º desde la restauración de la Generalitat, el año 1980. Estamos ante un hecho trascendental, no solo para los catalanes, sino también para todos los españoles. Nada será igual a partir de ahora. Con esta investidura el pasado día 8, cerramos la larga etapa del proceso i post proceso que para unos ha durado 15 años, y para otros 12. Da igual, el período ha sido muy largo y muy negativo, a todos los niveles. En octubre de 2017, estuvimos al borde de un enfrentamiento civil, si no se hubiera activado el artículo 155 de la Constitución. Coincidió, un penoso gobierno central, asustado y sin saber qué hacer, con un movimiento político, engreído y seguro de poder avasallar al Estado. Esta doble situación nos dejó a los fieles a la legalidad en una especie de tierra de nadie. Fueron años muy duros que dejamos atrás, gracias al esfuerzo y valentía de los resistentes. Pero, ha sido este mes, concretamente el día 8, en que hemos asistido a la victoria del estado de derecho, y dejado atrás el proceso. El presidente Illa representa auténticamente la realidad catalana. La real, no la inventada. Una persona trabajadora, bien formada, con una larga trayectoria al servicio de un Ayuntamiento (Roca del Vallés), donde fue alcalde, para después trabajar en la administración catalana, bajo los mandatos de los presidentes Maragall y Montilla. Finalmente culminó su dedicación como Ministro de Sanidad, durante la pandemia de la COVID. Con él llegan las nuevas formas y objetivos. La educación, el respeto a los demás, la asistencia a todos los foros y debates nacionales. El respeto a las leyes vigentes. A la transparencia y claridad. En resumen, la apuesta de Pedro Sánchez, está dando sus frutos en todos los aspectos y nos permite a los catalanes volver al diálogo, negociación y pacto, internos de país i externos de Estado. Ya era hora.

FRACÀS DE LA GUERRA DE GAZA El brutal atac de Hamàs, la matinada del 7 d’octubre de 2023, feia preveure reaccions i resultats difícils d’assumir. Cada dia, supera l’anterior i s’arriba a cotes de mortaldat i brutalitat que seran impossibles d’esborrar per molts anys que passin. Es dolorós veure el grau de destrucció, en resposta a una acció brutal que ha estat contestada amb igual brutalitat. Les simpaties i recolzament a Israel, han donat pas a crítiques, primer i a un clar rebuig general per part de la comunitat mundial. Es insuportable veure el grau de destrucció de tot un territori, i prop de 40.000 víctimes, de les quals la immensa majoria son nens i dones, és a dir personal no combatent, que no tenen on refugiar-se ni on curar-se en cas de ser ferits. Però, no deixa de sorprendre la sensació de no saber ni com ni quan l’activitat bèl·lica s’aturarà. De tothom és coneguda la preparació, formació i equipament de l’exèrcit jueu, degut a una potent maquinària de guerra, i al suport total dels EUA. Amb tot, semblava previsible una resposta dura, contundent, però alhora quirúrgica. Es a dir, l’ús de les més avançades tecnologies de supervisió i control de tot el territori, per mitjans terrestres, aeris i fins i tot de satèl·lits, feia preveure la identificació dels terroristes i la situació dels segrestats. Vistos els resultats no semblen haver demostrat l’alta preparació i tecnificació com per resoldre la situació amb rapidesa i eficàcia. Al contrari, avancen amb lentitud, amb enormes dificultats i amb un retard enorme respecte les previsions inicials. Res de guerra llampec, amb resultats brillants. En absolut, cada dia assistim a noves incursions i nous bombardejos, sense aclarir si s’han fet perquè realment hi havia enemics a abatre o per causes inexplicables. I, això és increïble, en un dels exèrcits més ben preparats i equipats del món. A més, les baixes en les pròpies files van pujant, i si fa un parell de mesos es donava la xifra de 600 morts, a dia d’avui no sabem de segur les víctimes mortals i els centenars o milers de ferits. Per un petit país com Israel, el cost en vides és brutal. Aleshores, si tot és destrucció i no es veu aturador a la intervenció, quin és el pla de futur ? Algú hauria d’explicar el perquè de la destrucció per la destrucció i com es pensa actuar una vegada destruït tot el territori. Es vol foragitar tota la població palestina cap altres països ? Es permetrà reconstruir la Franja ? En quines condicions ? Qui vetllarà per la seguretat i sobretot qui farà possible la recuperació de vida, en tots els sentits ? Sabem de protestes internes, dintre d’Israel, contra la prepotència i l’actuació de Netanyahu, però no se’n surten. Passen els dies, les setmanes i fins i tot els mesos, i assistim incrèduls a una continuïtat d’accions sense tenir ni idea dels objectius. Destruir per destruir, no porta enlloc. Més ben dit porta a incrementar el nombre de víctimes i amb ells un increment de l’odi i desig de venjança que pot perdurar durant decennis. Hem d’aconseguir per tots els mitjans el final de la destrucció i facilitar la pau a un poble que ha estat durament castigat. Israel té dret a existir, però també els palestins. El doble Estat ha de ser la resposta, per molt complicada, i difícil que sigui. Els hi devem a totes les víctimes innocents que han mort sense cap mena de culpa ni raó. Tots podem fer alguna cosa, via mitjans de comunicació, xarxes socials, partits polítics, i administracions públiques. La crida ha de ser constant i permanent, fins aconseguir l’objectiu.

PAL.LIAR ELS HORRORS DE LA GUERRA. Com de diferent és veure els efectes d’una guerra per televisió, o mitjançant cròniques de diaris i ràdios, o tenir-la en viu i en directe, cada dia davant teu. Tot indicava que la guerra de Rússia contra Ucraïna, duraria poc, a la vista de les desproporcions dels exèrcits i les poblacions de cada país. Però, no és la primera vegada ni serà la darrere que el suposat Goliat, és enfrontat amb un David, molt més fort i resistent del que s’havia previst, sobretot quan, a més rep ajuda, d’un munt de països i organitzacions que tenen clar que allà, s’hi juga quelcom més que un simple conflicte territorial. Parar l’expansionisme rus ,és de vital importància, no solament pels ucraïnesos, sinó per a nosaltres mateixos, en tant que veïns. Dic això, després de compartir classes i vivències, en un Centre Internacional d’ajuda als refugiats, en tant que voluntari de Creu Roja. Pocs mesos després de la invasió russa, van arribar els primers refugiats, bàsicament dones amb els seus fills, en el marc d’un ampli pla d’ajuda i protecció, a nivell de tota la UE. L’acord global consisteix en que cada país, aculli un determinat percentatge, en unes condicions especials, en tant que refugiats de guerra. Podran estar aquí, tant de temps com les condicions bèl•liques ho requereixin. He de dir que es senten molt ben acollits aquí, perquè tot i la distància de la llengua i costums propis, senten l’escalfor humana de fer tot el possible per trobar les millors condicions. No saben quan de temps estaran fora de casa, ni què poden trobar si algun dia hi retornen. Molts d’ells, han vist destrossades les seves propietats, de manera que res de bo els espera. Perdut tot, ja només depèn de si han quedat familiars o no, per decidir si valdrà la pena el retorn, o serà millor arrelar aquí. Els infants i joves, van a escoles i instituts, amb els lògics problemes d’aprenentatge de llengües, per a poder-se integrar degudament. Molts d’ells, compartien dues llengües a casa seva: rus i ucraïnès. Aquí, els toca afegir-hi català i castellà, i tot seguit l’anglès. Estem, doncs, davant un repte important de fer un salt lingüístic que precisa de molta dedicació i molts mitjans tècnics i humans com perquè aquest plurilingüisme no esdevingui un fre, a la seva integració. Aquesta ,és la feina dels mestres i professors, per una banda i dels voluntaris que participem en organitzacions no governamentals, com és la Creu Roja, però n’hi ha d’altres que també fan una magnífica feina. Tornant al principi, és evident que la guerra té diversos fronts, i un de molt important és la rereguarda. Pot estar en el mateix país, i Ucraïna la té, però l’ajuda de la UE, ha ampliat aquesta rereguarda fins aquí mateix. Els vint-i-set membres, van acollint desplaçats, primer, refugiats després, i finalment ferits i convalescents dels efectes de la guerra en el front. Aquí troben la pau, tranquil•litat, i les atencions mèdiques, de tota mena que precisen per recuperar, en la mesura del possible una normalitat que de fet, mai més tindran, però saben que ja no estan amenaçats, dia i nit per invasions o bombardeigs que podien acabar amb les seves vides. Si la guerra s’allarga, la pèrdua de familiars, amics i parents comportarà la reflexió de si val la pena el retorn. Aquesta, és una de les conseqüències de totes les guerres, que deixa fora de lloc a milions de persones. Es una altra de les grans pèrdues del país. Amb ells ,es perden pobles sencers, costums i tradicions que han marxat cap a terres llunyanes, destrossant elements claus de la història, menys visibles que els monuments destruïts, però no per això menys importants. Tanmateix, hauran salvat la vida i crearan noves realitats, aquí a casa nostra. Nosaltres, haurem acomplert el deure de l’acollida i protecció, en tant que veïns i futurs ciutadans de la UE.

ENTRE IL.LUMINATS I EIXELEBRATS. Si algú tenia algun dubte, sobre la valentia i honor de Puigdemont, ha pogut comprovar que no té ni una ni altre. Ho vam poder constatar durant el seu mandat presidencial, acabat, amb una vergonyosa fugida, deixant abandonats els seus companys de Govern i amb ells, a tot el poble de Catalunya. I ho hem constatat mantes vegades, al llarg dels set anys, com fugitiu de la Justícia, instal·lat a Waterloo. Quedava encara per veure, una nova mostra d’estupidesa infinita, en un dels moments més sagrats en una democràcia: la sessió d’investidura d’un nou President de la Generalitat, sorgit dels resultats electorals del poble català. Intentar torpedinar la sessió, suposava un autèntic boicot a la democràcia, impropi ja no d’un ex president, sinó d’un simple ciutadà amb un mínim de conviccions democràtiques. Però, és que la vinguda, i tota la perfomance mediàtica, només ha estat possible per un conjunt de circumstàncies que mostren la colla d’il·luminats i eixelebrats que conformen la cúpula de Junts, a la qual s’hi ha sumat la de l’ANC, i Òmnium, per a tots plegats, dur a terme una acció i actuació que ens ha sumit en una vergonya infinita, llençant cap a dintre del país i cap enfora, unes imatges que perduraran durant decennis. A qui se li acut tornar, per a demostrar la incapacitat del Cos de Mossos d’Esquadra, per a organitzar un servei de detenció legal ? Com és possible que un ex president, ajudat per Mossos infidels, plana major de Junts, amb la participació del president del Parlament, i planes majors de l’ANC i Òmnium, hagin cregut adient, sotmetre el CME, a una humiliació pública, vista i retransmesa al món mundial ? Personalment, com diputat durant quatre legislatures, sento vergonya immensa de com es pot malmetre el prestigi de la nostra principal institució del país. Com podem tenir diputats i diputades que puguin servir-se del càrrec per anar a participar en una perfomance, d’una insensatesa increïble, i fer-ho en un dia d’especial rellevància, com el de la investidura d’un nou president ? No em preocupa veure les bogeries d’un ex mandatari, em preocupa molt més, que tinguem en el Parlament a una colla d’il·luminats i eixelebrats que creguin representar la totalitat del poble català. Encara no s’han assabentat del què representen després del conjunt de conteses electorals, en les quals han estat severament derrotats. No volem salva pàtries, i si no hi ha una reacció contundent interna dintre de Junts, i no es treuen del damunt, tota aquesta plana major de personatges messiànics, tindran molt difícil formalitzar candidatures a les municipals 2027. Puc assegurar que son molts els alcaldes i regidors que es plantegen deixar càrrecs o en tot cas no repetir-los a la vista de que estan en un partit, convertit en secta, en la qual hi ha un “messies” capaç de tot, con tal de no retre comptes davant la Justícia. Es considera dipositari d’una institució com la Generalitat, sense donar-se compte que l’ha traïda, reiteradament. La història deixarà clar el seu paper de fals servidor públic, i causant de les majors vergonyes, mai imaginades.

EL FALS RELAT DE JOSEP RULL. Repetir mil vegades una mentida no la convertirà en veritat. Es el que pretenen tots els impulsors del procés, condemnats o no, per fer creure que no van cometre cap delicte. Simplement ,van decidir dur a terme un exercici de llibertat, contra un “règim opressor” que els va castigar injustament. Bé, un relat imaginari, que se’l creu qui se’l vulgui creure però que topa amb la dura realitat. Que Josep Rull, anés, el passat dia 19 a la presó de Lledoners, a visitar les instal•lacions on va complir condemna, havia de comportar una frase per a la “història processista”: “No torno a la presó com a pres polític, sinó com a president del Parlament”. Suposo que volia imitar el gest d’un polític, amb majúscules, com fou Nelson Mandela, però és clar, res a veure. D’entrada, hagués hagut de pensar millor la frase, perquè llençar un oxímoron no és la millor de les idees. Ho dic perquè si Espanya era i és una democràcia plena, segons totes les agències de qualificació democràtica del món, és impossible que tingui “presos polítics”. O una cosa o altra, però les dues a la vegada és impossible. Vull recordar que Espanya tenia una qualificació de 8,32 punts sobre 10, l’any 2017. Tots els països amb puntuació de 8 a 10, entren en aquesta categoria. I se’n supervisen i controlen 167, a nivell mundial. Estava en el lloc 19, i ara es troba en el 22, amb 8,07 punts, simplement per no haver renovat el CGPJ. Però, és que les condemnes no foren per raons d’opinió, no, no, els delictes comesos foren greus i reiterats, fins el punt que varen posar en perill la pròpia convivència del poble català que ells/elles deien voler alliberar. No necessitem salva pàtries. En un país democràtic votem cada any o cada dos anys, i entre tots decidim a quins partits fem confiança, i tots emparats per una Constitució que els catalans vam votar massivament, amb el 90,5% , a favor i només un 4,6% de vots en contra. Només a tall de resum, recordem uns pocs fets reals, no inventats. Durant el procés es va violentar en tot lloc i moment la legalitat vigent, una petita part de la ciutadania va creure que podia imposar la seva voluntat sobre una gran majoria del poble català. Érem sis milions, convertits ara en vuit. Hi havia més de quatre milions, oposats a la insurgència i mai haguéssim acceptat el trencament que pretenien uns quants eixelebrats. Hi hagué risc d’enfrontament civil, si no s’hagués aplicat l’article 155 de la Constitució. No es va actuar contra opinions polítiques, no, no es va intervenir per fets reals, com trencament del jurament, per part dels diputats de Junts pel sí, a continuació vulneració del Reglament del Parlament que anys abans havíem acordat i votat per unanimitat els 135 diputats, i que establia que qualsevol modificació o canvi, precisava els dos terços de la Cambra, es a dir, 90 diputats i no els 72 que ho varen fer. Es va impedir l’actuació democràtica dels grups d’oposició vulnerant els seus drets, negant informes de lletrats i de la Comissió Jurídica Assessora ( el nostre tribunal constitucional). Es van aprovar lleis contràries a la Constitució i a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Es volia imposar un règim no democràtic, que hagués suposat no solament un enfrontament civil, sinó la sortida del marc europeu, etc.. No son opinions, son fets reals.

VERGONYA INFINITVA – DARRER CAPÍTOL. Qui esperés un acte de valentia i honor, per part de Puigdemont, ha pogut comprovar que no té ni una cosa ni altra. Ho va demostrar en els seus temps de president, i ho ha repetit en nombroses ocasions durant aquests anys, en tant que fugitiu de la Justícia. Avui, hagués pogut salvar una mica la seva trajectòria, però els “messies” només pensen en el seu propi interès, encara que el vesteixin de grans paraules, plenes d’èpica i estètica. Tot és fum, tot és egolatria. Ni tant sols ha pensat en el mal que causaria al prestigi dels Mossos d’Esquadra, fugint, de nou , creant un desconcert dintre del seu propi partit. Una vergonya infinita, ens ha causat tot aquest enrenou, en un dia que estava dedicat al triomf de la democràcia. Una vegada més, ha volgut fer un boicot, a l’acte més rellevant d’una legislatura: l’elecció d’un nou president, fruit dels resultats electorals i de les negociacions i pactes entre els partits. Malgrat els seus intents, la democràcia ha vençut de nou, i el Ple d’Investidura ha seguit el seu curs, fins a la votació del candidat, Salvador Illa, ara ja nou President de la Generalitat de Catalunya. I aquesta és la nova realitat de Catalunya. Avui, obrim una nova etapa, que en tanca una altra, molt negativa . Avui, podem donar per acabat el procés i post procés, per iniciar un nou període de la nostra història que serà radicalment diferent, dels viscuts. Hem deixat enrere una llarga etapa d’enfrontaments, divisions, radicalitzacions, que han suposat molt de dolor i pèrdues, per a la immensa majoria dels catalans. Si mirem enrere veurem tot el patit i viscut, per culpa d’uns il·luminats i eixelebrats que volien portar-nos pel pedregar, cap una Ítaca que ni ells sabien on era ni en què consistia. Han estat anys, massa anys de patiment i sofriment, per aturar aquesta disbauxa. Finalment, hem guanyat. Avui, suposa el triomf de la valentia i la persistència. No tinc cap dubte que en poques setmanes i mesos, el país tindrà canvis rellevants, no solament a nivell de governança sinó també de convivència i confiança en si mateix. Avui, hem viscut hores de vergonya infinita, que han donat pas a constatar la fortalesa de la nostra democràcia i al triomf de la nostra aposta, per una Catalunya de progrés, en el marc d’una Espanya plural, i tots plegats, dintre de la Unió Europea. Tenim ja Salvador Illa com a nou president, amb ànsies per a formar govern i iniciar aquest nou període que tan havíem somiat.

¡NO CAMBIES DE LENGUA! Enfrascados en el “procés”, las entidades: ANC, Ómnium y con ellas los partidos independentistas, imaginaban que el idioma catalán iba, en paralelo, a sus reivindicaciones y aspiraciones. Incluso, se permitían prepotencias y juegos de palabras que hicieron mucho daño a la imagen del catalán como idioma inclusivo, no impositivo. Lemas como “un solo país, una sola lengua”, o “cuando seamos independientes exigiremos a todos el catalán”, destrozaron buena parte del camino hecho, para tener en el catalán, un amigo y no un adversario. Y, sin embargo, a todos nos interesa la defensa y protección del catalán. En el mundo existen unos 7.100 idiomas. Todos, son patrimonio de la humanidad y a todos nos incumbe su protección y pervivencia. Cada uno que se pierde, por pequeño que sea, supone perder un gran monumento como si se tratara de la Mezquita de Córdoba, la Alhambra de Granada o la Catedral de Burgos, a nivel mundial. Los datos de la última encuesta del IDESCAT (Instituto de estadística de Cataluña), de 2021, supusieron un auténtico baño de realidad, o choque brutal, para los independentistas al conocer que solo un 36,1% tenía el catalán, como lengua habitual. Muy por debajo del castellano que se acercaba al 48,2%. Las cifras concretas para la población de 2 años o más, por lengua inicial, eran de 4.4223.900, para el castellano, y de 3.056.700, para el catalán. Luego, existían muchas otras lenguas, siendo las más usuales el árabe, el francés, inglés, italiano, gallego, rumano, chino, etc. La reacción fue improvisada, rápida y caótica. En vez de estudiar, valorar y evaluar los motivos y circunstancias, no solo de los datos, sino de situaciones muy complejas como el muy bajo uso del catalán entre las jóvenes generaciones, se impuso una solución que se ha convertido en un nuevo problema:¡no cambies de lengua!. Es decir, cuando alguien se dirija a ti en castellano, no cambies tú al castellano, sino mantente en el catalán. Se parte de una premisa falsa o como mínimo, muy poco fiable. Muchos defensores de mantener el catalán, creen que la mayoría de sus interlocutores lo entienden pero no hacen ningún esfuerzo para hablarlo. Esto reduce su uso, y lleva, con los años, a su desaparición. Parten de la idea de exigir al otro, un esfuerzo que ellos no quieren hacer. Bueno, seguro se dan algunos casos, pero persistir en esta campaña, lleva al fracaso más absoluto. A la gente, no se le convence con exigencias o imposiciones, sino con argumentos y facilidades. Lo primero, habría que valorar, porqué años antes del proceso, los recién llegados veían el catalán con simpatía y ganas de aprenderlo y practicarlo, y porqué años después, las tornas han cambiado. ¿No será que alguien quiso imponerlo, bajo amenazas de exclusiones o expulsiones? ¿No será que amplios sectores de la sociedad catalana vieron en el proceso todo tipo de discriminaciones hacia aspectos culturales, sociales y folclóricos españoles, para imponer los catalanes? Lo digo y lo repito, el daño producido por el proceso ha sido inmenso e intenso, no solo a nivel político, económico, industrial y financiero, también a nivel cultural y lingüístico. De ello, nadie quiere dar cuenta, ni reconocerlo. Para los separatistas, independentistas o secesionistas, todo vale para impulsar la ruptura entre la “pérfida España” y Cataluña. El idioma, es un elemento clave en esta lucha, de aquí la pretendida imposición de una sola lengua, pero la realidad es fuerte, resistente y persistente, de forma que, a día de hoy, los independentistas han perdido otra de sus batallas, y ahora intentan recuperar el terreno perdido. Pero, de nuevo, con errores de bulto. Lo primero que hay que “vender”, es la importancia y el respeto para todas las lenguas y culturas. Las propias y las de los demás. Así, se empiezan las buenas relaciones, entre unas y otras. Luego, dejar claro que el castellano y el catalán son primos hermanos, con una gran facilidad para aprenderlas y practicarlas. Hay quien busca las diferencias, otros, buscamos las semejanzas. Es bien fácil pasar de libro a “llibre”, de papel a “paper”, de puerta a “porta”, de coche a “cotxe”, de pared a “paret”, y así, dos o tres mil palabras básicas como para en pocos meses, ser capaces de entender y poco después hablar en catalán. Yo, sí cambio de lengua, si veo que mi interlocutor no me entiende o tiene dificultades. A todos mis alumnos de castellano, les recomiendo aprender el catalán, en cuanto tengan tiempo porque les será fácil y porque aumentarán su propia cultura y podrán disfrutar de nuevas experiencias, en costumbres y tradiciones. No hay que hacer grandes proclamaciones ni apelaciones a los textos estatutarios. Son más útiles y prácticos los ejemplos cotidianos. Y cuando todo se hace con sentido común y sin imposiciones encuentra mejor solución. A muchos fanáticos, les cuesta entender la convivencia, como norma esencial de vida.

TOTS CONTRA ERC. Tots, vull dir, tots els independentistes frustrats, s’han llençat contra el resultat de la votació d’ERC. Ells que reclamaven el “dret a decidir” resulta que el volen només quan els hi ve bé, si va contra el que voldrien, aleshores ja l’han de desqualificar. Es la reacció típica dels qui han perdut el nord i veuen com se’ls escapa una peça fonamental del seu tauler d’escacs. Resulta sorprenent veure com persones d’un cert nivell cultural, s’entesten en voler mantenir una ficció que saben és impossible de mantenir. Ni l’any 2017 era possible la independència ni ho és ara. Jo diria, ara, encara menys. Tot el vist i succeït en aquell any, ha demostrat la construcció d’un relat, absolutament inventat, fictici, ple de mentides i falsedats, fins el punt que serà estudiat, en el futur, com una de les més penoses etapes de la història de Catalunya. Ho serà pel que va tenir de rauxa desfermada, sense cap base real que permetés un mínim de veracitat. Si algú estudia la política de blocs existent, la conformació d’una UE, cada vegada més amplia i sòlida, la potencialitat d’Espanya, dintre d’aquest marc, i a nivell internacional, i sobretot, la pròpia conformació de la societat catalana, resulta increïble que algú imaginés poder tirar per terra tota la realitat, per crear-ne una altra d’impossible resultat. I torno a l’element clau, encara que n’hi ha d’altres d’igual de rellevants. Quan els fanàtics, mostren la seva ràbia contra l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, no volen veure la impossibilitat de continuar, per part dels insurgents de 2017. No tenien cap altra sortida que la dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions. De fet, és el que havien acordat i només per la covardia, una més, de Puigdemont, no es va dur a terme. Greu error, però és que si hagués volgut continuar, s’hagués trobat amb la desobediència, de la major part del “poble català”. I és que els independentistes sempre han actuat dintre d’una bombolla artificial. Van construir un hivernacle artificial, en el qual creien vivien tots “els seus”, sense pensar en “els altres”, Però, és que en aquests “altres” hi havia la majoria del poble català. Mai, haguéssim seguit les directrius d’un Govern insurgent, fora de les lleis vigents. Mai. I no només ho dic pels milions de catalans que no havíem votat ni el 9- N, ni el 1-O, ni als partits independentistes. Ho dic perquè centenars d’alcaldes, al capdavant dels nostres Ajuntaments, no hauríem seguit el camí inconstitucional del Govern. Aleshores, quina sortida hi havia ? La de l’aplicació del 155, ni que fos amb retard. Sempre he dit que s’hauria d’haver activitat, el matí del 8 de setembre, després de les nefastes sessions del 6 i el 7. Però, millor tard que no haver-lo aplicat, perquè les conseqüències haguessin estat d’un enfrontament civil, a nivell intern, amb uns resultats catastròfics. Si ara, les coses no son fàcils, aleshores haguessin estat impossibles. Contra tot plegat van els atacants a ERC. Es la reacció dels fanàtics i covards que voldrien mantenir la ficció d’un embat contra Espanya, sense pensar en el benestar dels catalans. Si mirem currículums, procedències i essències, veurem que tots ells estan situats en llocs de privilegi. Sòlid patrimoni i bons ingressos: poden demanar sacrifici i lluita...als altres. Està tot ja molt vist.

COTXES, MOTOS I BICICLETES, EN CARRETERES ESTRETES. Des de fa anys, faig un seguiment dels accidents, en carreteres de muntanya, i molt especialment de les que tinc més a prop de casa. Escric aquest article, després de rebre informació sobre el nombre d’accidents mortals a Catalunya, pel que fa motoristes, corresponents a l’any passat, 2023. Un total de 52 motoristes van perdre la vida, amb l’afegitó que un de cada 3 morts, foren per accidents, tot sols, sense participació d’altres vehicles. La preocupació dels que vivim “ a pagès”, és a dir en el món rural, interconnectats per carreteres del segle passat: algunes de principis de segle, és el notable increment de circulació de vehicles de dues rodes. L’atracció prové de poder córrer per carreteres estretes, plenes de revolts, amb meravellosos paisatges, a banda i banda, i sobretot amb poca circulació d’altres vehicles, com per poder superar velocitats, fora de radars i vigilància excessiva. La primavera ens porta un augment notable de practicants, en modalitat de motos i de ciclisme. Una autèntica explosió de circulació que necessàriament ha de comportar un gran nombre d’accidents, vista la barreja de vehicles de quatre rodes, amb tots els altres de dues. L’increment de ciclistes ha estat exponencial perquè l’aparició de bicicletes elèctriques ha comportat rutes més llargues, de manera que podem trobar-nos amb grups que venen de comarques llunyanes, i al mateix temps s’hi ha afegit el ciclisme femení, amb un nombre notable. Si fins ara la problemàtica es centrava, sobretot, en els caps de setmana, cada vegada més comprovem l’increment en qualsevol dia, amb visites sovintejades de motoristes d’altres països. Així, doncs, ningú s’estranyi de l’increment d’incidents i accidents, perquè la intensitat ha pujat fins extrems difícils de compaginar. Els accidents de ciclistes no solen ser gaire espectaculars ni de tràgiques conseqüències, però aquesta realitat està canviant pel fet de compartir espai i moment, amb els motoristes. Cada vegada és més habitual trobar una colla de ciclistes, avançats o barrejats amb motoristes a l’espera de superar-los. Veure la fragilitat de les bicis, al costat de motos que poden superar els 150 o 180 quilos, posa els pèls de punta. Si a tot plegat hi afegim algun imitador dels germans Márquez, la cosa pot acabar malament. Fa pocs dies, un motorista em va fer un “cavallet”, davant meu que no va acabar en tragèdia per ben poc. En fi, tinc clar que toca reclamar canvis immediats en la planificació de les modificacions de les carreteres rurals, per a fer possible el trànsit que hi circula. La realitat actual ha vingut per quedar-se i no podem planificar com si no existís. Si volem viure a pagès i traslladar-nos per feina, oci o cultura, per les nostres carreteres, aquestes han de ser adaptades al trànsit que ens ve de fora. El Govern de torn ha de ser conscient d’aquesta realitat i actuar en conseqüència. A més a més, és urgent.

LLUÍS LLACH, EN FUNCIONS D’AIATOL.LÀ . Està vist que, no sempre l’excel•lència en un àmbit, es pot estendre cap altres , molt diferents. També, està més que comprovat que hi ha persones que no saben retirar-se a temps dels escenaris i en busquen d’altres per a passejar” egos immensos “que no els permeten passar a segons plans. No tothom, ha sabut tenir i mantenir una vida de presència i resistència, modèliques, com en Raimon o J. M Serrat, i tanmateix saber-se situar en un prudent i respectuós lloc, en la història del nostre país. No és aquest el cas de Lluís Llach que després d’anar i venir del Senegal, trobava a faltar el sortir en els mitjans de comunicació per a poder impartir doctrina, i exercir les funcions d’aiatol•là dels independentistes. Ja durant els anys del procés va voler tenir un clar protagonisme, buscant llocs i posicions on la gent el podés veure i escoltar. Va ser un dels més actius propagandístics del “tot està a punt” i del “ho tenim a tocar”. Ho vam poder veure i escoltar en dotzenes de “bolos” duts a terme arreu del país. A vegades hi anava sol, a vegades acompanyat d’algun altre com en Germà Bel, que va reconèixer que res estava a punt. En fi, no hem vist ni escoltat cap petició de perdó per tantes mentides i enganys produïts. Tampoc sembla haver-se sentit “utilitzat” en aquelles campanyes que movien gent imaginant que algú com Lluís Llach, seria incapaç d’inventar-se promeses i objectius. De moment i fins ara, no li hem escoltat ni una sola petició de perdó. Però ,tanta activitat i entusiasme havia de tenir premi. I, en efecte, el tingué. Fou premiat amb un lloc a la llista de Junts pel sí. I no un lloc qualsevol, fou CAP DE LLISTA per la província de Girona, amb un Carles Puigdemont que anava de tercer. Un premi que li permeté entrar en el Parlament i cobrar el sou de diputat, que vam pagar entre tots els catalans, sense però, deixar rastre de la feina feta. Si algú mira l’arxiu del Parlament, veurà que la seva presència era més propera a la d’unes vacances pagades que no pas la d’un parlamentari, en ple ofici del càrrec. Passats uns anys, li ha tornat el cuc mediàtic i en comptes d’entrar en un partit concret, millor actuar des d’una entitat propera. Res millor que l’ANC, i lluitar per presidir-la. Molt li ha costat perquè la seva estreta relació amb Junts i especialment amb Puigdemont, frenava trobar suficient recolzament entre els membres del Secretariat nacional. Pels pèls ho aconseguí i ara com fan els aiatol•làs, ha de recórrer el país, per avisar dels mals que li poden arribar. Es creu legitimat per donar carnets de bons i mals catalans i dir qui pot ser o no, president de la Generalitat. En cap cas, Salvador Illa perquè el fa partícip de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Ignora que en tots els estats democràtics, les seves constitucions tenen una garantia de salvaguarda, indispensable per si alguns eixelebrats la volen vulnerar. També sembla ignorar que les posicions que defensa, han estat durament derrotades en les darreres cinc eleccions consecutives, i que ja només podria parlar per un màxim d’un 20% del país. A vegades, una antiga persona mediàtica, perd el nord per voler mantenir-se en espais que ja no li son propicis. La figura d’aiatol•là, no és la millor ,en els temps que corren.

FAM D’APRENDRE I DE TREBALLAR. Causa indignació i vergonya aliena, veure com alguns partits i institucions, es passen les responsabilitats, d’una banda a l’altra, intentant no resoldre una situació que ens afecta a tots, en tant que complidors de la legalitat, i éssers humans. Qui pot negar-se a prendre part quan veu l’amuntegament de milers de criatures, a les Illes Canàries ? Com es pot ser tant insensible per no acceptar una llei que reguli aquesta situació ? Com es pot mentir quan es diu que el Govern central no aporta finançament, per facilitar l’acolliment ? Aviat, farà vint-i-cinc anys que estic en contacte directe amb les migracions, en tant que voluntari de Creu Roja, dedicat a l’ensenyament d’idiomes. Els primers quinze anys, el català i ara mateix ,el castellà, en un centre d’acollida de refugiats, finançat amb aportacions de la UE, i del govern central. Han passat centenars d’immigrants, en una etapa i una altra, i puc assegurar que si la gent tingués informació de primera mà, fugiria de les declaracions i discursos que demostren mala fe, per una banda i una immensa ignorància per l’altra. Ara mateix, les onades d’immigrants provenen d’Ucraïna, per raó de la guerra amb Rússia, i de Llatinoamèrica, per raons d’inestabilitat política greu, amb conflictes interns, molt semblants a guerres locals. A tots ells, s’hi afegeixen les onades procedents d’Àfrica. Hi ha un bon nombre de països, en situació de total precarietat, no solament alimentària, sinó de seguretat. Una dotzena de conflictes locals, molt virulents, expulsen ètnies concretes o col•lectius sencers, cap enfora. Es la llei de fugir o morir. Famílies senceres marxen i pel camí es van dispersant, en funció de cada realitat local o nacional. Arribar fins aquí, pot ser qüestió de setmanes, mesos o anys. De tot he pogut comprovar, tan bon punt som capaços d’intercanviar paraules i converses. Els països més inestables, a dia d’avui son Senegal, Burkina Faso, Mali, Somàlia, Congo...Tots ells van expulsant onades de joves/ nens que aspiren a sobreviure, primer, i a treballar, per ajudar als qui no poden marxar. I, arribats aquí, hi ha un munt d’organitzacions que faciliten mitjans a les administracions públiques, siguin ajuntaments, governs autonòmics, o govern central, per acollir-los i facilitar la seva integració. Es evident que el desitjable seria poder planificar i programar les sortides d’allà i les entrades aquí, però la realitat és la que és, i s’ha d’entomar de la millor manera possible. Passa també que una vegada aquí, constatem la necessitat de formar-los per cobrir places de treball que no son ocupades per ningú del país. La meva primera experiència, és la fam d’aprendre que tenen, conscients de que d’això en depèn el seu present i futur. La llengua, esdevé el gran objectiu i s’hi llencen amb un entusiasme que molts mestres i professors voldrien en les seves aules d’escoles i instituts. I, al mateix temps, voluntat per aprendre algun ofici que doni facilitats per trobar feina. Que els cursos obliguin a llevar-se de matinada, viatjar, tornar tard o altres molèsties, no les tenen en compte. L’objectiu és treballar, perquè quan ho puguin fer, estalviaran tot el que puguin per enviar, el màxim, a casa seva. Els treballs son tan variats com opcions apareixen per la ciutat, la comarca o comarques veïnes i si s’ha d’anar cap altres indrets d’Espanya, s’hi va. L’important, és tenir una feina, a ser possible estable. Mentrestant s’esperen papers, s’aprèn l’idioma o idiomes de casa, es fa la formació i l’endemà de tenir papers s’accepten feines de tota mena: auxiliars de plantes de distribució, escorxadors, adjunts a cuina, ajudants en residències, en granges, treballs en agricultura, i un llarg etcètera que permetrà cobrir horaris que ningú vol, sigui de nit, caps de setmanes i festes. No hi ha limitacions ni manies a l’hora d’arremangar-se i treballar. Cert és que hi ha col•lapses, en tramitacions de papers que cal resoldre el més aviat possible, per evitar tardances injustificades. Sé de la manca de personal a estrangeria, i de dificultats i confusions a l’hora de treballar amb dotzenes d’idiomes, alguns dels quals costa de trobar intèrprets i traductors. Ha d’haver-hi modificacions legals, per facilitar acollida i integració, però quedi clara la fam d’aprendre i de treballar, per part de totes les onades de nous vinguts, i sí, queda clar també que pacificar aquells països, permetria evitar sortides desordenades que fan molt mal a tots els qui en reben les conseqüències. Dit això, no se’ls culpi de buscar una vida millor perquè aquesta ha estat una via normal i habitual al llarg dels segles. També, per part dels nostres avantpassats, just fa menys de seixanta o setanta anys.