Joan Roma

EL FALS RELAT DE JOSEP RULL. Repetir mil vegades una mentida no la convertirà en veritat. Es el que pretenen tots els impulsors del procés, condemnats o no, per fer creure que no van cometre cap delicte. Simplement ,van decidir dur a terme un exercici de llibertat, contra un “règim opressor” que els va castigar injustament. Bé, un relat imaginari, que se’l creu qui se’l vulgui creure però que topa amb la dura realitat. Que Josep Rull, anés, el passat dia 19 a la presó de Lledoners, a visitar les instal•lacions on va complir condemna, havia de comportar una frase per a la “història processista”: “No torno a la presó com a pres polític, sinó com a president del Parlament”. Suposo que volia imitar el gest d’un polític, amb majúscules, com fou Nelson Mandela, però és clar, res a veure. D’entrada, hagués hagut de pensar millor la frase, perquè llençar un oxímoron no és la millor de les idees. Ho dic perquè si Espanya era i és una democràcia plena, segons totes les agències de qualificació democràtica del món, és impossible que tingui “presos polítics”. O una cosa o altra, però les dues a la vegada és impossible. Vull recordar que Espanya tenia una qualificació de 8,32 punts sobre 10, l’any 2017. Tots els països amb puntuació de 8 a 10, entren en aquesta categoria. I se’n supervisen i controlen 167, a nivell mundial. Estava en el lloc 19, i ara es troba en el 22, amb 8,07 punts, simplement per no haver renovat el CGPJ. Però, és que les condemnes no foren per raons d’opinió, no, no, els delictes comesos foren greus i reiterats, fins el punt que varen posar en perill la pròpia convivència del poble català que ells/elles deien voler alliberar. No necessitem salva pàtries. En un país democràtic votem cada any o cada dos anys, i entre tots decidim a quins partits fem confiança, i tots emparats per una Constitució que els catalans vam votar massivament, amb el 90,5% , a favor i només un 4,6% de vots en contra. Només a tall de resum, recordem uns pocs fets reals, no inventats. Durant el procés es va violentar en tot lloc i moment la legalitat vigent, una petita part de la ciutadania va creure que podia imposar la seva voluntat sobre una gran majoria del poble català. Érem sis milions, convertits ara en vuit. Hi havia més de quatre milions, oposats a la insurgència i mai haguéssim acceptat el trencament que pretenien uns quants eixelebrats. Hi hagué risc d’enfrontament civil, si no s’hagués aplicat l’article 155 de la Constitució. No es va actuar contra opinions polítiques, no, no es va intervenir per fets reals, com trencament del jurament, per part dels diputats de Junts pel sí, a continuació vulneració del Reglament del Parlament que anys abans havíem acordat i votat per unanimitat els 135 diputats, i que establia que qualsevol modificació o canvi, precisava els dos terços de la Cambra, es a dir, 90 diputats i no els 72 que ho varen fer. Es va impedir l’actuació democràtica dels grups d’oposició vulnerant els seus drets, negant informes de lletrats i de la Comissió Jurídica Assessora ( el nostre tribunal constitucional). Es van aprovar lleis contràries a la Constitució i a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Es volia imposar un règim no democràtic, que hagués suposat no solament un enfrontament civil, sinó la sortida del marc europeu, etc.. No son opinions, son fets reals.