Joan Roma

TOTS CONTRA ERC. Tots, vull dir, tots els independentistes frustrats, s’han llençat contra el resultat de la votació d’ERC. Ells que reclamaven el “dret a decidir” resulta que el volen només quan els hi ve bé, si va contra el que voldrien, aleshores ja l’han de desqualificar. Es la reacció típica dels qui han perdut el nord i veuen com se’ls escapa una peça fonamental del seu tauler d’escacs. Resulta sorprenent veure com persones d’un cert nivell cultural, s’entesten en voler mantenir una ficció que saben és impossible de mantenir. Ni l’any 2017 era possible la independència ni ho és ara. Jo diria, ara, encara menys. Tot el vist i succeït en aquell any, ha demostrat la construcció d’un relat, absolutament inventat, fictici, ple de mentides i falsedats, fins el punt que serà estudiat, en el futur, com una de les més penoses etapes de la història de Catalunya. Ho serà pel que va tenir de rauxa desfermada, sense cap base real que permetés un mínim de veracitat. Si algú estudia la política de blocs existent, la conformació d’una UE, cada vegada més amplia i sòlida, la potencialitat d’Espanya, dintre d’aquest marc, i a nivell internacional, i sobretot, la pròpia conformació de la societat catalana, resulta increïble que algú imaginés poder tirar per terra tota la realitat, per crear-ne una altra d’impossible resultat. I torno a l’element clau, encara que n’hi ha d’altres d’igual de rellevants. Quan els fanàtics, mostren la seva ràbia contra l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, no volen veure la impossibilitat de continuar, per part dels insurgents de 2017. No tenien cap altra sortida que la dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions. De fet, és el que havien acordat i només per la covardia, una més, de Puigdemont, no es va dur a terme. Greu error, però és que si hagués volgut continuar, s’hagués trobat amb la desobediència, de la major part del “poble català”. I és que els independentistes sempre han actuat dintre d’una bombolla artificial. Van construir un hivernacle artificial, en el qual creien vivien tots “els seus”, sense pensar en “els altres”, Però, és que en aquests “altres” hi havia la majoria del poble català. Mai, haguéssim seguit les directrius d’un Govern insurgent, fora de les lleis vigents. Mai. I no només ho dic pels milions de catalans que no havíem votat ni el 9- N, ni el 1-O, ni als partits independentistes. Ho dic perquè centenars d’alcaldes, al capdavant dels nostres Ajuntaments, no hauríem seguit el camí inconstitucional del Govern. Aleshores, quina sortida hi havia ? La de l’aplicació del 155, ni que fos amb retard. Sempre he dit que s’hauria d’haver activitat, el matí del 8 de setembre, després de les nefastes sessions del 6 i el 7. Però, millor tard que no haver-lo aplicat, perquè les conseqüències haguessin estat d’un enfrontament civil, a nivell intern, amb uns resultats catastròfics. Si ara, les coses no son fàcils, aleshores haguessin estat impossibles. Contra tot plegat van els atacants a ERC. Es la reacció dels fanàtics i covards que voldrien mantenir la ficció d’un embat contra Espanya, sense pensar en el benestar dels catalans. Si mirem currículums, procedències i essències, veurem que tots ells estan situats en llocs de privilegi. Sòlid patrimoni i bons ingressos: poden demanar sacrifici i lluita...als altres. Està tot ja molt vist.