Joan Roma

LLUÍS LLACH, EN FUNCIONS D’AIATOL.LÀ . Està vist que, no sempre l’excel•lència en un àmbit, es pot estendre cap altres , molt diferents. També, està més que comprovat que hi ha persones que no saben retirar-se a temps dels escenaris i en busquen d’altres per a passejar” egos immensos “que no els permeten passar a segons plans. No tothom, ha sabut tenir i mantenir una vida de presència i resistència, modèliques, com en Raimon o J. M Serrat, i tanmateix saber-se situar en un prudent i respectuós lloc, en la història del nostre país. No és aquest el cas de Lluís Llach que després d’anar i venir del Senegal, trobava a faltar el sortir en els mitjans de comunicació per a poder impartir doctrina, i exercir les funcions d’aiatol•là dels independentistes. Ja durant els anys del procés va voler tenir un clar protagonisme, buscant llocs i posicions on la gent el podés veure i escoltar. Va ser un dels més actius propagandístics del “tot està a punt” i del “ho tenim a tocar”. Ho vam poder veure i escoltar en dotzenes de “bolos” duts a terme arreu del país. A vegades hi anava sol, a vegades acompanyat d’algun altre com en Germà Bel, que va reconèixer que res estava a punt. En fi, no hem vist ni escoltat cap petició de perdó per tantes mentides i enganys produïts. Tampoc sembla haver-se sentit “utilitzat” en aquelles campanyes que movien gent imaginant que algú com Lluís Llach, seria incapaç d’inventar-se promeses i objectius. De moment i fins ara, no li hem escoltat ni una sola petició de perdó. Però ,tanta activitat i entusiasme havia de tenir premi. I, en efecte, el tingué. Fou premiat amb un lloc a la llista de Junts pel sí. I no un lloc qualsevol, fou CAP DE LLISTA per la província de Girona, amb un Carles Puigdemont que anava de tercer. Un premi que li permeté entrar en el Parlament i cobrar el sou de diputat, que vam pagar entre tots els catalans, sense però, deixar rastre de la feina feta. Si algú mira l’arxiu del Parlament, veurà que la seva presència era més propera a la d’unes vacances pagades que no pas la d’un parlamentari, en ple ofici del càrrec. Passats uns anys, li ha tornat el cuc mediàtic i en comptes d’entrar en un partit concret, millor actuar des d’una entitat propera. Res millor que l’ANC, i lluitar per presidir-la. Molt li ha costat perquè la seva estreta relació amb Junts i especialment amb Puigdemont, frenava trobar suficient recolzament entre els membres del Secretariat nacional. Pels pèls ho aconseguí i ara com fan els aiatol•làs, ha de recórrer el país, per avisar dels mals que li poden arribar. Es creu legitimat per donar carnets de bons i mals catalans i dir qui pot ser o no, president de la Generalitat. En cap cas, Salvador Illa perquè el fa partícip de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Ignora que en tots els estats democràtics, les seves constitucions tenen una garantia de salvaguarda, indispensable per si alguns eixelebrats la volen vulnerar. També sembla ignorar que les posicions que defensa, han estat durament derrotades en les darreres cinc eleccions consecutives, i que ja només podria parlar per un màxim d’un 20% del país. A vegades, una antiga persona mediàtica, perd el nord per voler mantenir-se en espais que ja no li son propicis. La figura d’aiatol•là, no és la millor ,en els temps que corren.