Joan Roma

FRACÀS DE LA GUERRA DE GAZA El brutal atac de Hamàs, la matinada del 7 d’octubre de 2023, feia preveure reaccions i resultats difícils d’assumir. Cada dia, supera l’anterior i s’arriba a cotes de mortaldat i brutalitat que seran impossibles d’esborrar per molts anys que passin. Es dolorós veure el grau de destrucció, en resposta a una acció brutal que ha estat contestada amb igual brutalitat. Les simpaties i recolzament a Israel, han donat pas a crítiques, primer i a un clar rebuig general per part de la comunitat mundial. Es insuportable veure el grau de destrucció de tot un territori, i prop de 40.000 víctimes, de les quals la immensa majoria son nens i dones, és a dir personal no combatent, que no tenen on refugiar-se ni on curar-se en cas de ser ferits. Però, no deixa de sorprendre la sensació de no saber ni com ni quan l’activitat bèl·lica s’aturarà. De tothom és coneguda la preparació, formació i equipament de l’exèrcit jueu, degut a una potent maquinària de guerra, i al suport total dels EUA. Amb tot, semblava previsible una resposta dura, contundent, però alhora quirúrgica. Es a dir, l’ús de les més avançades tecnologies de supervisió i control de tot el territori, per mitjans terrestres, aeris i fins i tot de satèl·lits, feia preveure la identificació dels terroristes i la situació dels segrestats. Vistos els resultats no semblen haver demostrat l’alta preparació i tecnificació com per resoldre la situació amb rapidesa i eficàcia. Al contrari, avancen amb lentitud, amb enormes dificultats i amb un retard enorme respecte les previsions inicials. Res de guerra llampec, amb resultats brillants. En absolut, cada dia assistim a noves incursions i nous bombardejos, sense aclarir si s’han fet perquè realment hi havia enemics a abatre o per causes inexplicables. I, això és increïble, en un dels exèrcits més ben preparats i equipats del món. A més, les baixes en les pròpies files van pujant, i si fa un parell de mesos es donava la xifra de 600 morts, a dia d’avui no sabem de segur les víctimes mortals i els centenars o milers de ferits. Per un petit país com Israel, el cost en vides és brutal. Aleshores, si tot és destrucció i no es veu aturador a la intervenció, quin és el pla de futur ? Algú hauria d’explicar el perquè de la destrucció per la destrucció i com es pensa actuar una vegada destruït tot el territori. Es vol foragitar tota la població palestina cap altres països ? Es permetrà reconstruir la Franja ? En quines condicions ? Qui vetllarà per la seguretat i sobretot qui farà possible la recuperació de vida, en tots els sentits ? Sabem de protestes internes, dintre d’Israel, contra la prepotència i l’actuació de Netanyahu, però no se’n surten. Passen els dies, les setmanes i fins i tot els mesos, i assistim incrèduls a una continuïtat d’accions sense tenir ni idea dels objectius. Destruir per destruir, no porta enlloc. Més ben dit porta a incrementar el nombre de víctimes i amb ells un increment de l’odi i desig de venjança que pot perdurar durant decennis. Hem d’aconseguir per tots els mitjans el final de la destrucció i facilitar la pau a un poble que ha estat durament castigat. Israel té dret a existir, però també els palestins. El doble Estat ha de ser la resposta, per molt complicada, i difícil que sigui. Els hi devem a totes les víctimes innocents que han mort sense cap mena de culpa ni raó. Tots podem fer alguna cosa, via mitjans de comunicació, xarxes socials, partits polítics, i administracions públiques. La crida ha de ser constant i permanent, fins aconseguir l’objectiu.