Joan Roma

EL REPTE DE SER ALCALDE. En motiu de les eleccions municipals del passat 28 de maig, han estat habituals articles d’opinió sobre “ser o fer d’alcalde”, en diversos mitjans de comunicació. També, en aquest. Lògicament les opinions son lliures, però em permeto explicar la meva experiència personal, després de 12 anys de regidor de govern i 28 d’alcalde. Per a molts dels que hem entrat en un ajuntament, ha estat un objectiu, lògic i diria que inevitable, després d’anys de picar pedra en altres feines, força similars. Formar part de comissió de festes, d’entitats culturals, esportives, medi ambientals,... i finalment, polítiques, et va portant cap a l’ajuntament, com a lloc ideal per a resoldre molts dels temes que has anat trobant en aquests altres destins. Hi ha però, un element bàsic, per entrar en aquest nou món, com és el d’estar preparat, física i mentalment. No és igual formar part d’una entitat qualsevol, que entrar de regidor o d’alcalde. Les distàncies son immenses, però si es tenen ganes de resoldre problemes enquistats, desitjos de millora de multitud de coses que no acaben de funcionar bé, i s’estima el poble, la decisió esdevé inevitable. I és que formar part d’un ajuntament és el millor lloc per entomar problemes i mirar de resoldre’ls . La feina és immensa, però les possibilitats també son molt àmplies, i si t’hi dediques, vas trobant solucions, en un camí que no acaba mai. Quan deixes enrere solucions, apareixen nous problemes, de manera que mai acabes la feina, però sí aconsegueixes que els nous problemes siguin menors. Hi ha també un important grau de repte personal, per comprovar si ets capaç de resoldre temes que altres no han solucionat, o simplement que han aparegut i s’han de resoldre si es vol que el poble tiri endavant. Aquí entren en acció les virtuts principals com son la dedicació, constància i coneixement del tema. Molts dels problemes, queden per resoldre, perquè molts tiren la tovallola en un determinat moment, cansats, esgotats o emprenyats de topar amb parets que semblen inamovibles. La xarxa d’administracions i la burocràcia que inventen, és un gegant contra el que has de lluitar de forma constant, fins i tot per temes menors que penses haurien de ser fàcils de resoldre. A vegades fan més por els petits temes que no pas els grans, pels quals tens més eines per combatre’ls. El temps passa volant, i alguns creuen que la continuïtat de molts alcaldes ve donada per la fruïció amb el “poder”, o que realment gaudeixen tant que no volen deixar la suposada “joguina”. No, no, en molts casos tens al davant dos o tres temes de vital importància, que vols resoldre abans de plegar i el que estava previst durar 2 o 3 anys, s’allarga 5 o 6. Qui cregui que estem en un país eficient, només ha de mirar els tràmits per redactar, tramitar i aprovar un nou pla d’urbanisme (POUM). El promig es deu situar en uns 4 o 5 anys, com a mínim. I si algú ha de tocar temes lligats a carreteres, vies fluvials, ACA, o més enllà, la dedicació li portarà uns quants anys. En resum, que quan entres no saps quan en sortiràs perquè la feina és immensa i les ganes de resoldre-la, també ho pot ser. Finalment, la satisfacció prové de mirar enrere i considerar que l’esforç ha valgut la pena. Es la nostra recompensa.