Joan Roma

EN MANS EQUIVOCADES. En els meus 44 anys de política activa, aquí a Catalunya, he conegut un llarg nombre de personalitats , amb el cap molt ben moblat i amb una constància, dedicació i capacitat de gestió excepcionals. Només a tall d’exemple, en poso uns pocs, simplement per saber de què vull parlar: Marta Mata, Andreu i Abelló, Joan Reventós, Pasqual Maragall, Narcís Serra, Oriol Martorell, Raimon Obiols, Salvador Clotas, Ernest Lluch, Dolors Renau, Manuela de Madre, Carme Chacón......fàcilment superaria els dos o tres centenars. També en podria posar d’altres partits, que van participar activament a recuperar la democràcia perduda i portar a terme una ingent labor de posada al dia de lleis i institucions. Precisament, mirant enrere, veig en quines mans tenim una part del nostre país, en un moment crucial de la nostra història. Amb els resultats de les generals a la mà, veiem com alguns pretenen jugar a qui més i pitjor demana, per aconseguir, res més ni res menys, que continuar les polítiques de progrés. Una mena de cursa embogida que tira per terra el prestigi de Catalunya, guanyat amb immensos esforços, al llarg de diverses generacions. Veure personatges com Gabriel Rufián, com home negociador, per part d’ERC, o Míriam Nogueras, per part de Junts, suposa constatar que la mediocritat s’ha apoderat d’una part del país, des de fa anys. Tampoc ajuda gens, al contrari, el propi President Aragonés, vist més com un actor secundari que no pas com una figura emblemàtica i respectada. I ja no diguem, els actors, darrere aquests actors. Saber que Teresa Jordà ( ERC ) serà peça fonamental en les negociacions amb el PSOE, o contemplar Laura Borrás, i el fugitiu Puigdemont com elements essencials per part de Junts, és més propi d’un “joc dels disbarats” que no pas d’un tauler de propostes, serioses i profundes, per encarar el difícil futur que ens espera. Res pitjor en política que tenir d’adversaris persones mediocres, amb pretensions de grans estrategues. I més si es creuen més espavilats que tots els altres plegats. Ho hem vist en els darrers anys, i ho hem vist en la campanya electoral. S’han fet mítings, s’han fet entrevistes i articles que no aguantaven el país per enlloc. Tots tenim clar que en moments clau, es poden reclamar avenços, en temes considerats essencials. Lògic i evident, però posar condicions com “amnistia i autodeterminació” suposa ignorar el contingut de la Carta Magna, i pitjor encara, no conèixer l’autèntica realitat del poble català. Ja no hi poso l’espanyol, per no donar més amplitud al tema. En aquests moments, es veu clarament que no hi ha res pensat, res preparat, res imaginat, tocant de peus a terra, per fer front al gran repte de negociar i arribar a un pacte d’investidura, primer, i de legislatura, després. A tots ens venen al cap multitud de temes i propostes que podrien millorar la governabilitat de Catalunya, i amb ella la de tot Espanya. Doncs, no, de moment els dos partits, estan a mirar de reüll que fa un, per fer el contrari, l’altre. La mediocritat mai resol els grans temes, simplement busca sortir del pas, amb alguna maniobra estranya, per alimentar la pròpia parròquia. Del conjunt, no se n’ocupen perquè no tenen la saviesa ni l’alçada de mires per a pensar-hi. Així estem, a l’espera d’arribar a les properes eleccions al Parlament, decisives, per posar-los a l’oposició. Únic lloc on les seves accions no tenen el perjudici, com quan estan en el govern.