Joan Roma

UN PAÍS, UN POBLE, DUES LLENGÜES La realitat sempre s’imposa als que s’inventen un país que no existeix. Durant els anys del procés, tant Òmnium, com l’ANC, i per descomptat els partits independentistes, van voler imposar un model de país, impossible de reeixir. El fracàs estava assegurat, des del principi. I és que tenien en el cap, i molts encara li tenen, una composició de persones i fets, que van deixar d’existir, molts anys enrere. Però, entossudits, continuen imaginant una altra realitat, que volen imposar, a la resta. Ni ho van aconseguir, ni ho aconseguiran ara. Tanmateix en aquestes batalles, han fet molt de mal, a nivell intern i extern. A nivell intern perquè van voler imposar la idea d’un sol país, un sol poble, una sola llengua. Van excloure dos terços dels habitants de Catalunya, per defensar els posicionaments d’un sol terç. Ara, s’estranyen de comprovar un clar retrocés del català, vist per a molts com imposat, en comptes de veure’l com amic i company de viatge, al llarg de tota la vida. Aquests excloents, no coneixen ni volen veure l’estricte realitat d’ara, i de la nostra història. Consideren Catalunya un país, mono lingüístic, sense tenir present el país real. I com que se l’han inventat, creuen tenir dret a imposar-lo. Greu error, greu atac a la democràcia i a la nostra història col•lectiva. La composició de Catalunya, ha estat sempre diversa, fruit de constants onades de nou vinguts, que han anat sumant col•lectius, i han forjat un país, un poble, divers i plural. En llengües, sí, també en tradicions, costums i cultura. No som un país de dos milions, que son els que es consideren independentistes, i que van votar, en unes il•legals consultes, sense les garanties preceptives. No, no, hem arribat als set milions vuit-centes mil persones, de manera que la immensa majoria de votants potencials, no ho van fer. No poden els independentistes, ignorar-los, apropiant-se de la única representació dels que ho van fer. Només cal recordar la seria demogràfica per donar-nos compte de la composició “real”de Catalunya. Si en el 1717, el país tenia 402.531 habitants, en el 1860, en tenia 1.673.842, i en el 1900, arribava als 1.966.382, que pujaven a 3.240.313 en el 1950 i assolien la xifra de 5.122.567 en el 1970, fins arribar als 6.115.759 de 1991. La demògrafa Anna Cabré, xifra en 3,6 milions els nou vinguts, al llarg del segle passat ( un 60%) de la població. I ja a dia d’avui, hi hem d’afegir 1.260.619 estrangers, procedents de tot el món ( 16,2%), que ens fan arribar als 7,8 milions. Aquesta és la realitat. I en aquesta realitat es fonamenta que Catalunya està immersa en una gran geografia política, conformada per 27 països ( UE), dintre d’un Estat, plurinacional i pluriregional ( Espanya), fent realitat ser un país/nació, un poble amb dues llengües: el català i el castellà. Si abans un dominava l’altre, ara tots dos han de ser usats i respectats amb igualtat de drets i deures. Ningú s’estranyi del seu ús en el Parlament, i en totes les administracions, així com per part dels polítics que amb una o altra llengua materna, es dirigeixen a la resta, amb la que creuen més adient.