Joan Roma

AQUEST ES EL CAMÍ, CAP A LA SOLUCIÓ : HABITATGE SOCIAL. S’equivoquen de dalt a baix els qui titllen els partits de no tenir ànima ni cor. I encara més els qui els fiquen en el mateix sac. Només cal repassar una mica la feina dels ajuntaments, consells comarcals, diputacions, governs autonòmics, i per descomptat el Govern central, per tenir clar què significa un partit progressista, i què un conservador. La gestió, l’administració, no és mai neutral. Si mirem els pressupostos d’uns i altres, de seguida veurem les diferències. Pels progressistes, les partides de sanitat, educació, benestar social, habitatge, joventut, gent gran...son prioritàries. No passa el mateix en el cas dels conservadors de dretes. Això és així, des de temps immemorials i no cal insistir perquè tothom té documentació a l’abast per a comprovar-ho. Faig aquesta introducció per exposar una mesura que esperàvem, des de fa molt de temps. La decisió del Govern central, d’entrar en cos i ànima a la batalla pel dret a l’habitatge. Ja no solament tindrem en pocs dies, la primera llei d’habitatge, a nivell estatal, sinó que de forma immediata es posaran els 50.000 pisos de la Sareb, a disposició d’ajuntaments i CCAA, per a destinar-los a habitatges socials. I no solament això, sinó a passar d’un 3 a un 20% , el percentatge de construcció d’habitatge de lloguer assequible. Francament aquest és un dels grans anuncis, llargament esperat. Ha tardat, però ha valgut la pena. Sóc conscient de les dificultats per a consensuar una llei com la que s’ha redactat, i igualment sabedor de la complexitat de mobilitzar l’immens parc d’habitatge de la Sareb. Ara, toca veure-ho sobre el terreny. Els qui estem a peu del canó, en diferents moviments i espais de diàleg amb sectors desfavorits, sabem de l’enorme dificultat de trobar pis, en qualsevol poble o ciutat, però molt especialment en les grans àrees metropolitanes. Es dona la paradoxa de ser més fàcil trobar feina que trobar habitatge. I son molts ja els que ni tant sols busquen pis, es conformen en trobar una habitació en un pis, a preus desorbitats. El doble anunci de mobilitzar 50.000 habitatges, al mateix temps que s’iniciarà un pla per a recuperar el temps perdut en matèria de construcció, ha de suposar un respir i un encarament de futur, radicalment diferents per a tots els municipis amb pressió habitacional. I son molts els qui el pateixen. En el meu cas concret, en tant que professor voluntari de llengua, pels refugiats acollits al Centre de Protecció Internacional de Berga, puc donar fe de les immenses dificultats per trobar pis. Ja no a Berga, sinó a qualsevol altre municipi de la província o de Catalunya, en general. Amb la paradoxa de l’existència de centenars de pisos buits, que no es posen al mercat de lloguer, i molts tampoc en el de la venda. Aquí , hauria d’haver un potent pla per a facilitar i garantir el lloguer a molts propietaris que per por a no cobrar, o a patir desperfectes, prefereixen tenir-los tancats. No té lògica fomentar la construcció, si existeix un parc d’habitatge infrautilitzat. S’han de remoure fons com perquè els ajuntaments o entitats socials puguin assumir la gestió, i en conveni amb els propietaris, aconseguir llogar-los, mantenir-los i preservar-los de qualsevol dany. Les tres mesures, sumades, suposarien un canvi radical en la situació actual d’aquest sector. Sigui com sigui, i a l’espera de resoldre aquest tercer apartat, el que queda clar és que estem davant d’una de les més importants decisions, en matèria social, dels darrers anys. Un habitatge digne, per a desenes de milers de famílies, i milers de joves, a l’espera de poder-se alliberar.