Joan Roma

PORTAR DINER ALS POBLES. He de reconèixer que preocupat per l’evolució d’alumnes a les escoles, i per les constants batalles amb Sanitat, per garantir els serveis mèdics, no se m’havia passat pel cap, perdre la oficina bancària, caixer automàtic inclòs. Durant anys, havíem batallat amb Caixa Manresa, de manera conjunta amb els pobles veïns de Vilada i Alpens, facilitant passar de servei diari, a servei de 2 o 3 dies per setmana de manera que un mateix equip podés portar 3 pobles ( amb l’afegitó de dos altres propers : Castell de l’Areny i Sant Jaume de Frontanyà). Després, ja amb BBVA, semblava mantindrien els acords i tindríem uns serveis mínims assegurats. Fins i tot, el propi ajuntament tenia compte únic, en aquesta entitat, per tal de reforçar l’interès en continuar, en el territori. Res de res, de cop i volta, sense explicacions convincents, i donant a entendre que la decisió era irreversible, ens comuniquen que tanquen, i que el mateix faran en tots els pobles de menys de dos mil habitants. També quedava clar que l’acord era de totes les entitats bancàries i que cap faria la competència a les altres. Ras i curt, quedàvem abandonats a la nostra sort, i a buscar-nos la vida com podéssim. Després d’un recorregut per a comprovar que efectivament cap altre entitat vindria, vam seguir el guió que acostumem a fer a la província de Barcelona. Parlar amb la Diputació per mirar de trobar solució. Se’ns va escoltar i se’ns va prometre estudiar el tema i mirar de trobar una sortida viable i ràpida. Ara, tres anys després, està previst que l’any vinent pugui haver un servei de transport de diner, als pobles de la província, amb un sistema de Bus – caixer. Des de fa anys la Diputació ja ens ofereix el servei de Bibliobús, cada quinze dies. Doncs bé, la proposta sobre la taula és la d’enviar un Bus- caixer un dia a la setmana, i durant dues o tres hores, la gent pugui treure diner . No és la solució que volíem, perquè passava per adaptar els ajuntaments o centres cívics, per acollir un caixer i poder operar tots els dies de la setmana. Aquesta alternativa redueix molt el servei, però millor aquesta, que cap. Ara, molta gent s’ha de fer portar expressament a la capital més propera, sigui Berga sigui Ripoll, per anar a treure diner. Ridícul, car, i enutjós, però és el que tenim. Aquest servei provisional, li costarà uns 300.000 euros / any a la Diputació. Un diner que haurien de pagar les entitats bancàries, puix que ens cobren comissions, gairebé per respirar, i en canvi ha de ser una administració la que resolgui el greu tema creat. I és evident que aquest diner, es detraurà d’altres programes, de competència directa i no per a suplir unes deficiències bancàries. Sigui com sigui, tot indica que en pocs dies, la Diputació iniciarà els tràmits per a la concessió d’aquest servei, per un temps determinat, a l’espera de veure si les coses canvien i es pot substituir per un altre sistema. Possiblement, les innovacions tecnològiques i financeres eliminaran el diner en metàl·lic i arribarem a pagar-ho tot per altres vies. De totes maneres hem de reiterar la precarietat de la telefonia mòbil, en una part del territori rural, i amb ella, la de les noves tecnologies. I sí, malgrat la proposta no és tant ambiciosa com esperàvem, tornem a comprovar el privilegi de viure a la província de Barcelona, amb una Diputació que ens ha resolt multitud de deficiències i carències, en el passat, i ara mateix. Què passa o passarà a les altres tres províncies ??? Si no ho fan les seves diputacions, ho hauria d’assumir el Govern de la Generalitat. No podem tenir ciutadans de primera ( ni que sigui a categoria regional), i altres de segona. Ja informarem quan es posi en marxa aquest servei, molt esperat per tots, però especialment per la gent gran.