Joan Roma

QUAN EL SILENCI ARRIBI. No voldria estar a la pell de tots aquells que sota una immensa covardia han buscat la notorietat, fent-se passar per víctimes, quan en realitat son culpables d’haver enganyat i traït el poble català. O si més no, a tots aquells que un dia van creure les seves prèdiques. En el transcurs de la història hem vist esclats de ràbia, per motius diversos, sovint promoguts per grups que havien preparat molt bé els escenaris i les justificacions. Catalunya ha estat un laboratori de prova per a grups propis i importats, amb notables resultats durant uns anys. Poc a poc, van sortint alguns promotors, alguns protagonistes, i en desapareixen altres que eren simples comparses. Necessitem més temps i més valentia per descobrir el rerefons del procés independentista. Hi havia poc idealisme i molt oportunisme com hem pogut veure, una vegada el tinglado ha saltat pels aires. Per a quan la veritat ? Es fa difícil dir perquè els ànims d’allargar el post procés son intensos. Els principals protagonistes, i més els fugits a l’estranger, necessiten mantenir la ficció de la lluita contra un Estat opressor, contra una Espanya carca , dominada per forces ocultes, enemigues acèrrimes del poble català. Aquesta ficció, aquest engany, ha donat els seus fruits i per això es fa tot el possible per a mantenir-lo amb la inestimable ajuda dels mitjans de comunicació públics, i d’altres de privats, generosament subvencionats. Sense aquesta força d’atac, el procés hauria tingut els dies comptats. Però, mantenir tensats centenars de milers de persones, esdevé impossible , durant mesos o anys. Es relativament senzill produir esclats d’indignació i mobilització, si es busquen moments i causes concretes, sobretot si des de l’altra banda juguen a una estratègia similar, però cauen ràpidament si algun dels elements falla. I ara falla, una part de l’altra banda. Els falla el govern central, i una part de la societat espanyola, cansada de ser manipulada. I els falla una bona part de les forces pròpies que han vist els enganys a que han estat sotmesos, i els aprofitaments personals de les accions dutes a terme. I lògicament, els falla tot el panorama internacional, centrat en la guerra a Ucraïna, però també pel convenciment que una independència, és inviable. Aleshores, poc a poc, tot va esdevenint silenci. El gran enemic dels fugitius i dels partits independentistes que veuen marxar milers de seguidors, any rere any. De la decepció han passat a la indignació per haver-se deixat emportar per crides , buides de contingut, i per manipulacions que ara han vist clares. Quan el silenci sigui general, els fugitius hauran perdut protagonisme i seran vistos com una raresa, fora de lloc. Els anys van passant i els en queden 15 per un retorn sense complicacions judicials. Hi arribaran? Ja ens és igual perquè no suposen res, ja no importen res, ni les seves persones ni els seus enganys. Així acaba un serial impropi d’un país modern i europeista. Emportats per un vent fort i fugaç el país ha viscut moments de gran intensitat i perill. Ara toca retrobar la pau i tranquil·litat, i recuperar el seny perdut. Potser aquesta etapa haurà curat futures rauxes que no aportarien altra cosa que nous desenganys i pobresa.