Joan Roma

I, TANMATEIX, TENIA RAÓ. “Vostès tenen un problema: es diu 3% “, pronunciades aquestes paraules pel president Pasqual Maragall, l’hemicicle del Parlament quedà en un profund silenci, conscients tots ,que el moment era històric. Sí, sí, realment històric. Per primera vegada, un president acusava de corrupció, a un partit que havia ostentat el govern de Catalunya durant més de 23 anys. Tota una institució, tot un domini de bona part del territori català, amb uns fons i formes que havien travat la societat catalana, sense escletxes , amb mà de ferro. El sepulcral silenci, va donar pas a una intervenció d’Artur Mas, cap de la oposició, amb gestos indignats de tota la bancada de CiU, en la qual va amenaçar de trencar totes les relacions i torpedinar les negociacions pel nou Estatut que estàvem elaborant. Les paraules responien a les típiques i tòpiques, de “vella dama ofesa”, buides de contingut i amb nul.la credibilitat, però van donar peu a una petició de retirada , en el Diari de sessions, per evitar mals majors en un tema tant vital com el nou Estatut. Ara, molts anys després, es tanca l’expedient judicial del “cas 3%”, amb la imputació d’una trentena de persones, demandes milionàries, i fonaments més que estudiats i provats, a l’espera de judici i sentència. Lògicament, fins a no tenir-la, haurem d’utilitzar la fórmula de presumpte finançament il•legal de Convergència. Durant anys, érem molts els que havíem seguit les correries d’alts càrrecs de CDC, en el Govern o en altres institucions, organitzant i promovent donacions “presumptament corruptes” cap al partit. Sabíem de reunions d’empresaris, en les quals es repartien les grans inversions del país, segurs que els acords presos serien acceptats i respectats per les Conselleries corresponents. S’autoadjudicaven obres, amb baixes, que després recuperaven mitjançant diverses formules com la de modificació de preus, partides, ... Es així com supervisades multitud d’obres, constatàvem increments d’un , 40, 50 o 70% , respecte l’adjudicació inicial. No passava res. Podíem demanar i reclamar explicacions en el Parlament, que qualsevol excusa valia per girar pàgina. Molts anys de disbauxa, molts anys de prepotència i mans lliures per governar i administrar el país segons els seus interessos personals i de partit. La senyera, amagava la cartera, i qui s’enfrontés a l’estructura creada, es podia trobar amb seriosos problemes, a nivell personal i de partit. Ningú ara vol recordar aquells temps ni fer-se responsable d’aquelles accions i actuacions. Totes son orfes. No tenen paternitat, i el pas del temps, imaginen esborren tots els delictes comesos. Alguns, fins i tot ens volien donar lliçons als investigadors i acusadors de males i delictives praxis. Tampoc ningú vol reconèixer l’avantatge en que sortia CiU a nivell d’eleccions. Tots veiem despeses milionàries a cada elecció. El partit nedava en l’abundància i es podia permetre superar els altres, en tots els mitjans. Victòries fraudulentes, amb us de finançaments corruptes. Ja no tenen remei, però que ningú ho oblidi. I sí, podem posar-hi la paraula “presumpte” però en pocs mesos l’esborrarem i constatarem la veracitat d’uns anys, venuts per uns com exemplars i per altres com penosos.