Joan Roma

VÍCTIMES O OPRESORS ??? Sol passar que els qui es fan passar per víctimes, en realitat, son els opressors. Catalunya ha estat un exemple clar, en tots els temes lligats al procés independentista. Els capdavanters, es van erigir en “defensors i representants del poble català”, decidint qui era o no era català. Autèntic català, és clar. Es així com no van tenir cap mania ni cap complex de fer servir tota mena de mètodes per aplicar la seva doctrina. En aquesta lluita contra els “constitucionalistes”, equiparats a “espanyolistes” i per tant representants de l’Espanya eterna, opressora i perseguidora de tots els autèntics patriotes, tot valia. Quan dic tot, vull dir tot. Els qui ens vam mantenir fidels al jurament fet, érem persones a perseguir, a aïllar i a foragitar de les institucions, de la vida política, puix érem “enemics de la pàtria”. Es així, com les entitats i partits independentistes, van actuar de forma coordinada i conjunta, per anorrear qualsevol resistència. A nivell personal i polític, no vull cap altra denominació que la de “demòcrata”. Vaig jurar fidelitat a la Constitució i a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, em pertocava com alcalde – president d’un ajuntament, i com responsable de partit, complir i fer complir les lleis vigents. Es el que vaig fer, enmig de tota mena de pressions, tensions, amenaces, boicots i trencaments polítics i personals. Els qui acusen l’Estat de persecució i opressió, no volen ni sentir parlar de la persecució i opressió exercida per ells, contra els seus “enemics”. No dic adversaris, sinó enemics, i contra els enemics tot valia. Mocions portades a ple, sota amenaça de que si no s’aprovaven, es produirien manifestacions i concentracions en el poble, amb gent vinguda de fora. Pressions a membres del Govern per aconseguir els objectius. Col·locació de símbols, banderes, rètols, cartells, guixades a tort i a dret, en contra del posicionament democràtic, i crides per anar pels camins marcats pels partits i entitats independentistes. Organització de marxes, actes partidistes, i altres perfomances, en plenes festes populars. Tot valia, i tothom es creia en el dret a torpedinar el funcionament normal de les institucions, sota el criteri que era per aconseguir la independència. Van ser anys, molt durs, plens de misèries i covardies per part de representants de l’ANC i Omnium, que creien representar les essències catalanes i podien marcar el pas als qui maldàvem per complir amb el nostre deure. I sí, els partits, amb centenars d’Alcaldes i regidors, van cometre perjuri i no van tenir cap mania d’aprovar mocions il·legals, comprar i pagar amb diner públic estelades, rètols, símbols o viatges independentistes. O anar a passejar la vara d’alcalde, en llocs tant inadmissibles com davant el Tribunal de Justícia, com arma amenaçadora, contra l’estat de dret. Anys de trencaments i opressió que ningú ara vol reconèixer. Anys en que els autèntics demòcrates vàrem haver de resistir, sense el recolzament, del Govern de la Generalitat, abduït per les entitats i partits independentistes. Ningú vulgui donar lliçons, ni acusi l’Estat, perquè els opressors han estat ells. I lògicament han rebut el càstig corresponent a les accions empreses tot i haver-ne quedat moltes, sense sanció .