Joan Roma

PRESERVAR LA CAÇA. Ens trobem amb una curiosa situació, molt difícil de resoldre com veurem tot seguit. Per una banda, s’ha iniciat la tramitació d’una nova llei general de protecció dels animals, de caràcter estatal, i per altra, constatem la proliferació de fauna salvatge que precisa ser continguda, a falta de depredadors naturals, fent servir els caçadors. I son els caçadors, una espècie en vies d’extinció, almenys a Catalunya, degut a un progressiu envelliment dels seus practicants que no troben joves generacions que prenguin el relleu, de manera que poc a poc, serà un problema ,reduir les poblacions excessives de fauna, per via de la caça controlada. I, tanmateix s’ha de fer. Els que vivim en zones rurals, comprovem cada dia l’enorme increment de fauna, a tot el territori. En pocs anys, hem passat de veure molt de tant en tant, algunes espècies, a veure-les pràcticament cada dia. Només cal sortir a primera hora de casa, per anar a treballar, per trobar-nos en determinats llocs, porcs senglars, cérvols, cabirols, conills, llebres, guineus, guilles...el mateix ens passa quan tornem al vespre cap a casa. Una prudent conducció i un bon coneixement dels llocs més habituals de pas, son factors essencials per evitar accidents. Aquesta proliferació obliga a planificar el futur per aconseguir mantenir poblacions estables d’aquestes espècies, sense permetre augments que posin en perill la sostenibilitat del territori. Abans el territori estava densament habitat, cosa que no passa ara, i això suposa que tota aquesta fauna tingui immensos territoris per moure’s i reproduir-se. Per alguns pot semblar millor tenir prats i boscos plens de fauna, el problema és que un excés trenca els equilibris i suposa l’aparició de malalties d’unes espècies que son transmeses a d’altres, i d’aquestes poden passar a les domèstiques, com vaques, cavalls, xais, cabres...amb efectes demolidors pels pagesos i ramaders. La convivència no és fàcil perquè algunes espècies competeixen directament per les pastures, i toca decidir si es protegeix al pagès, o a la fauna salvatge. Un adequat equilibri és la millor solució, però per això fa falta disposar de suficients caçadors com per calcular i permetre la caça sota criteris de triatge selectiu. Cap a quin futur anem ? Es una incògnita. El que sí veiem és com cada any, hi ha reducció d’efectius, i les colles de caçadors s’han d’anar agrupant per poder actuar en un territori determinat. Si abans cada poble tenia la seva colla, ara han de ser tres o quatre pobles els que en formin una. S’han donat alguns passos en la bona direcció en matèria d’aprofitament de les carns dels animals caçats. Ara es permeten comercialitzar, en determinades condicions, i això pot compensar alguns dels costos que han de fer front les colles. Parlem sobretot d’assegurances, amb xifres molt elevades. S’ha d’anar més lluny. No solament en matèria de facilitats per disposar d’escorxadors locals, sinó millorar la comercialització interna i externa, amb campanyes de foment del consum de carn de caça en la restauració, i a l’exportació cap a països on el consum és molt més ampli que aquí. Però també, ha d’haver-hi campanyes de sensibilització i informació sobre l’activitat de caça. Ara, per a molta gent, la caça no està justificada i es veu com una activitat clarament negativa. Només amb bona informació i documentació, en els mitjans de comunicació es pot aconseguir comprensió i recolzament per una activitat indispensable, per mantenir l’equilibri i sostenibilitat faunística.

PARADOJAS DE LA INMIGRACIÓN. En tanto que profesor voluntario de Cruz Roja, en el Centro Internacional de Acogida en Berga (Barcelona), tengo estrecho contacto con la realidad de la inmigración y sus paradojas. Digo paradojas para exponer los largos y sinuosos trámites para regularizar su situación, y la urgente necesidad de mano de obra en múltiples sectores del país. De entrada, constato falta de agilidad en el Ministerio del Interior para regularizar su situación. Son muchos los que piden asilo político, y muy pocos los que lo obtienen. No es fácil salir de muchos países con algunos documentos básicos, y poder demostrar persecución política, con peligro para sus vidas. Esta dificultad, supone la denegación y pasar a otra situación: la de peticionario de autorización de trabajo y residencia, por arraigo social. Es decir, todos los que llevan tres años y un día, aquí, pueden tramitar la petición y obtener la tarjeta roja con el correspondiente NIE. Esa petición ha de ir acompañada de un precontrato de trabajo por un año, por parte de alguna empresa. Pues bien, tenemos miles de peticiones, a la espera de ser resueltas. La excusa o la justificación por parte del Ministerio, es falta de personal, sobretodo en algunas provincias con más peticionarios lo cual supone esperas de meses, cuando antes se resolvían en cuatro o cinco semanas. El resultado supone tener miles de personas trabajando en negro o subsistiendo a base de ayudas de las ONG’s. Absurdo, puesto que todos podrían estar trabajando si se les concediera el permiso al que tienen derecho. Y doblemente absurdo porque están dispuestos a ocupar miles de puestos de trabajo que los españoles rehúsan cubrir. Sí, tenemos millones de parados pero centenares de miles de puestos de trabajo por cubrir. Una paradoja que debería comportar cambios profundos en la legislación como para retirar subsidios a quienes rehúsan cubrir un puesto de trabajo, sin causa justificada. Pero de este tema hablaremos otro día. Volviendo al tema, lo ilógico de estas largas esperas es que centenares de empresas no pueden trabajar a pleno ritmo por falta de personal. Un personal que acepta trabajar en fines de semana, o en horarios complicados, o en puestos de trabajo especialmente penosos. Los que vienen en busca de trabajo lo que quieren es trabajar, y aceptan hacerlo donde muchos españoles no quieren. Es lógico quejarse de esta situación. Falta personal para resolver los expedientes, y por esta razón miles de inmigrantes no pueden trabajar. Y puesto que no pueden trabajar, centenares o miles de empresas tienen problemas para cumplir pedidos, por tener plantillas incompletas. Absurdo y paradójico. Pero ésta es la realidad. Y esta realidad demuestra la falsedad de las críticas de los partidos de derecha y extrema derecha contra la presencia de inmigrantes. Sin ellos el país no podría funcionar. Y más necesitaremos a la vista de la caída de la demografía en los últimos años. Cuestión que va a peor de forma que los expertos pronostican la necesidad de cinco millones de inmigrantes para poder cubrir todos los puestos de trabajo, de aquí a 2030. A este paso no sé dónde iremos, pero de momento la situación es ilógica y paradójica. Espero haya una inmediata reacción y se provisionen los puestos vacantes para poner al día la larga lista de expedientes por resolver.

FALTEN PROFESSIONALS EN SALUT. Arran les brutals retallades de la mà del President Mas, l’any 2008, molts professionals sanitaris van decidir buscar terres més propicies. Milers de metges de medicina general, especialistes , infermeres, tècniques de laboratori, etc, es van escampar per tota la UE, i més enllà. Allà, van trobar el reconeixement i les condicions que se’ls havia negat aquí. Son milers els desplaçats, la majoria dels quals ja no tornaran. Ara, ens donem compte del greu error comés. Ara, tenim carències brutals de tots aquests professionals, i no hi ha manera de trobar-ne, ni aquí ni en altres regions espanyoles. Falten professionals en salut, de forma urgent, i en gran nombre. Espanya té 46 Facultats de Medicina, de les quals surten 7.000 llicenciats a l’any. Son molts son pocs ? A dia d’avui, son molt pocs. Hi ha un enorme dèficit xifrat en desenes de milers, per una doble causa. Milers han marxat a l’estranger, on els nostres professionals son molt apreciats per la bona preparació que tenen, però un altre motiu greu és que la professió envelleix, de manera que son majoria els professionals majors de 55 anys de manera, que en els propers anys, se’n jubilaran molts més dels que sortiran de les facultats. Així, doncs, s’ha d’actuar de manera ràpida i eficient per tal de resoldre aquesta greu problemàtica. I és que hi ha xifres realment preocupants com que ara mateix, caldrien 4.000 especialistes, en diversos sectors i àmbits. Tornant a Catalunya, la situació és d’una enorme gravetat, perquè no hi ha professionals per a cobrir les places públiques en dispensaris, CAP’s , Ambulatoris i Centres especialitzats. Es a dir, la sanitat bàsica, no disposa de suficients professionals per fer-se’n càrrec. La falta de planificació i programació ha estat nefasta i ara no es poden improvisar solucions. Hi ha respostes parcials, de resultats molt incerts i insuficients, com allargar vida professional, recuperar professionals i poca cosa més. Mentrestant caldria de forma urgent, ampliar facultats, no creant-ne de noves, però sí ampliant les existents, tant aquí a Catalunya com a la resta d’Espanya, per almenys tenir cobertes les necessitats futures. Cosa semblant passa a nivell d’infermeria. També en aquest apartat tenim dèficits enormes, i previsions de jubilacions àmplies que s’han de compensar en noves fornades de titulacions a tots els nivells. En resum. Els errors es paguen, i encara més, quan no s’han volgut reconèixer ni rectificar a temps. Tenir un bon professional preparat requereix 7 anys, d’estudis i pràctiques. Mirem com estem ara, i pensem com estarem en un futur immediat. Era urgent rectificar, ara, és qüestió de vida o mort, i no es veuen prou moviments en la direcció correcta per estar segurs de resoldre el problema. Ens hi va el més important: la salut.

ENGRUNES DE PRESSUPOST. Tot i haver rebut de la mà del diputat Cristòfol Gimeno, el projecte de pressupost de la Generalitat per a 2022, em permeto fer servir les dades de R7, del passat 10/XI, per la bona exposició i detalls donats. El resumeixo abans no exposi la meva personal opinió. D’entrada dir que estem davant el major pressupost de la història: 38.139 Milions d’euros. Es a dir, 5.618 milions més que el de 2020, dels quals 2.142 provenen dels fons europeus Next Generation. Si encara algú dubte del què es pot fer amb aquest volum de diner i considera poc atractiu el govern autonòmic, és que no té ni idea del que significa administrar i gestionar. Enric Prat de la Riba, hauria fet meravelles amb semblants xifres. Si anem als apartats destinats a comarques ( inversió territorialitzada) , en números rodons venen: Bages, 42,6 M; Anoia, 27,3 ;Alt Urgell, 16,7 ; Solsonès, 12,4 ; Cerdanya, 9 , Berguedà, 6,2 ; Moianès, 0, ( a l’espera que li posin alguna cosa per no quedar tan malament). Mirats els destins veiem com la principal dotació va per FGC ( Ferrocarrils de la Generalitat) 14 M, o al Col•lector de salmorres ,3,950. Vull recordar que aquest col•lector el paga l’empresa ICL ( potasses). Bé, puc remetre els lectors a les descripcions contingudes en el R7, abans esmentat, on podran comprovar les ridícules xifres per a diverses obres que no tenen altra voluntat que fer veure que hi ha intenció de dur-les a terme com és el cas de la seu de la Delegació del Govern, a Manresa, per mostrar a Vic que la cosa va en serio. En fi, ras i curt, no recordo cap pressupost tan poc generós amb les nostres comarques, en els darrers vint o vint-i-cinc anys. I parlem del major pressupost de la nostra història ! Perquè passa això ? A què ve que hi hagi tan poca inversió descentralitzada ? On va el gruix del diner ? Ho sabrem i ho veurem en el debat del pressupost en el plenari del Parlament, una vegada cada Grup, presenti les seves valoracions ,però avança les meves conclusions després de quatre legislatures com diputat. La Generalitat ha anat creixent i creixent en despesa ordinària. Es a dir, ha anat creant més i més organismes, consorcis, delegacions, patronats, departaments, oficines, de manera que tenim una immensa despesa ordinària, i poca capacitat inversora. Ningú ha mirat en detall on van a parar els diners, i d’on es podria retallar per destinar molt més diner, a inversions productives. El resultat, és un enorme cap burocràtic i unes raquítiques extremitats inversores. Ningú s’estranyi veure incompliments flagrants d’inversions promeses any rere any, que de nou queden relegades: desdoblament C-16, com a mínim de Berga a Cercs, Variant de Sagàs a la C-154 ( Gironella – Prats – Vic), desdoblament C-55 Bages sud, almenys Manresa – Castellgalí, nou pla de barris per a ciutats amb nuclis antics envellits, restauració Monestir St. Pere de la Portella, inversions embassament de La Baells, etc. Animo a comparar xifres, i comprovar com el major pressupost de la història, no es tradueix en cap onada inversora a les nostres comarques. Al contrari, tot el pressupostat son simples taques d’oli en un territori immens, que veu passar , una vegada més la seva oportunitat.

EL MERECIDO RELEVO DE MIQUEL ICETA. Los días 18 y 19 de diciembre se celebrará un Congreso extraordinario del PSC para oficializar el relevo de Miquel Iceta por Salvador Illa, puesto que a las Primarias no se ha presentado ningún otro candidato. El PSC cerrará así su particular “travesía del desierto”. Una travesía de diez años, especialmente duros y complicados. Los años del “proceso independentista” con todo lo que ha comportado de duros ataques por parte de los partidos independentistas que veían en el PSC el muro que querían derribar. Y no lo han derribado. Al contrario, se ha mantenido fiel a sus principios y ha demostrado poder resistir a todos los embates por duros que fueran. Y han sido muy duros, lo puedo corroborar porque los he vivido en primera persona, al igual que centenares de otros cargos institucionales repartidos por toda la geografía catalana. Ahora bien, siempre hay territorios más difíciles, y precisamente los más complicados han sido los del interior. Los rurales, donde unos pocos han ido resistiendo todos los ataques bajo acusaciones de “españolistas”, anti catalanes y una docena más de supuestos insultos, a la vista de su resistencia. Y no todos han resistido. Lógico. Siempre hay un sector que se rinde, o peor aún, se pasa a otros partidos, bajo la excusa de que el PSC no ha sabido escuchar al pueblo. En un país pequeño todos nos conocemos, y todos sabemos las debilidades de algunos por los cargos públicos, y lo que comportan. Ha sido, básicamente, ERC el receptor de los desertores socialistas, a la búsqueda de cobijo institucional o de partido. ERC siempre ha sido un partido “atrápalo todo”, con muy poco rigor a la hora de integrar recién llegados. Le falta personal, y a falta de plantilla propia, bienvenida la que marcha de otro partido. Es así, cómo podemos ver en diferentes cargos, a ex militantes socialistas, algunos de los cuales daban grandes discursos de ética y estética en sus antiguos cargos políticos. Todo esto y más, ha tenido que lidiar Miquel Iceta, como Primer Secretario. Años de acusaciones, de presiones, embates públicos y privados, deserciones y peticiones de echar el partido de la política catalana. Años muy complicados para presentar candidaturas a las municipales, malos resultados en las generales y autonómicas, y dificultades económicas, ligadas a los malos resultados. Pero, después de las tempestades, si se ha sabido mantener el rumbo, y capear las dificultades, vuelve la calma y se recogen los resultados de tanta valentía y coherencia. Y hoy el PSC vuelve a estar en primera línea, después de haber ganado las pasadas elecciones al Parlamento ,de la mano de Salvador Illa. Es lógico y coherente poner en sus manos el partido, con una nueva dirección que lleve la nave hacia las próximas elecciones municipales. Es hora de reconocer los méritos y la entrega al partido de Miquel Iceta, sin el cual hubiera sido muy difícil llegar a puerto. Ahora, toca formar nuevo equipo y preparar el partido no sólo para las municipales, sino especialmente para el gran objetivo: ganar claramente las próximas elecciones al Parlamento de Catalunya, para presidir la Generalitat. Es la única vía para poner orden y concierto a todo lo que ha provocado los largos y desastrosos años del proceso independentista.

TRÀMITS DE 10 MINUTS, TENEN RETARDS DE SIS MESOS. Sempre he cregut i he demostrat que una administració pot ser tan o més eficient que qualsevol empresa privada. Simplement cal organitzar-la bé, i posar a cada lloc les persones més adients. I posar i passar controls de tant en tant, per comprovar la idoneïtat dels circuits establerts. Dic això, després de mesos, molts mesos de fer un seguiment dels tràmits que immigrants i refugiats han de passar per a poder obtenir el permís de residència i treball, per arrelament social. Es considera “arrelament social” aquella situació en que persones vingudes d’altres països, han viscut en el nostre país, temps suficient com per a demostrar que s’han integrat o estan en vies de fer-ho. Es a dir, tenen treball, coneixements de llengua, vida i tradicions i desig d’arrelar aquí, acceptant els drets i deures oficialment establerts. La legislació vigent és molt rigorosa a l’hora de concedir l’estatus de refugiat, de manera que molts dels que arriben sota aquest concepte, han de fer la petició a Madrid i demostrar haver sortit del seu país, perseguits per les raons que justifiquen el refugi aquí. Molts d’ells no ho poden demostrar, però mentrestant continuen aquí, i al cap de tres anys i un dia, poden tramitar la petició de permís de residència i treball, “per arrelament social”. Aquesta tramitació ha de passar el filtre de la Generalitat, per medi del Departament de Drets Socials, mitjançant la seva xarxa de tècnics socials, establerts en comarques i grans ciutats. Els peticionaris han de presentar uns quants documents, com : certificat històric d’empadronament en el qual quedi demostrada la seva estada de més de tres anys, en el país. Un certificat de penals del seu país d’origen ( si el pot aportar), on quedi constància de no ser buscat per cap delicte. Un document acreditatiu de coneixement de la llengua, i un precontracte d’una empresa interessada en donar-li treball per un any, com a mínim. Doncs bé, presentats aquests documents al tècnic corresponent, una vegada revisats, son enviats a la seu central del Departament a Barcelona perquè siguin supervisats i se’ls doni el tràmit corresponent. Una vegada en mans del peticionari, aquest els enviarà a Madrid, per la seva aprovació. Una vegada complert el circuit, i amb el permís a la mà, podrà ser contractat per un any, i posteriorment demanarà una nova autorització, prèvia a una residència indefinida. Dono tota aquesta explicació per mostrar la importància del rigor i la celeritat per fer possible que milers de persones puguin regularitzar la seva situació i puguin arrelar aquí, amb tots els papers en regla. Vull recordar també, que la immensa majoria d’aquests immigrants troben feina perquè estan disposats a fer treballs que els d’aquí no volen fer. Sigui per qüestió de sou, de penositat, d’horaris o altres. El que em demano i sobretot critico és que tràmits de 10 minuts, tardin mesos a ser resolts. Cada peticionari presenta la documentació preceptiva, que és supervisada per un tècnic territorial, i és enviada a la seu central. Com pot ser que aquests expedients quedin aturats, congelats i no resolts durant mesos? Com pot ser que ningú controli aquests immensos retards injustificats ? Com poden perjudicar milers de persones, sense cap causa justificada? Si algú volia alguna prova de la immensa ineficàcia del Govern de la Generalitat, aquí en té una de ben palpable. En aquest cas correspon al Departament de Drets Socials, però no és una excepció. El que passa en aquest cas, és que afecta la vida de milers de persones i famílies que podent treballar, no poden per manca de papers. Es hora que algú s’ocupi d’un mínim d’eficàcia en l’acció de govern. No té cap explicació la no resolució de milers d’expedients parats en alguna oficina del Departament. Espero que algú en prengui nota i resolgui una autèntica vergonya, exemple de mal funcionament d’una administració pública.

TOTS ELS PAPERS DE L’AUCA. Si el procés ens va oferir un munt de moments històrics, el post procés, es pletòric en fets sorprenents, amb protagonistes que han d’interpretar tots els papers de l’auca. Son molts els protagonistes, però avui, en vull destacar un que tots els socialistes coneixem de primer mà. El germaníssim. En “Tete” Maragall o pel públic en general, l’Ernest Maragall. Aquesta setmana, en poques hores, ja no dic dies, l’hem vist despotricar dels pressupostos de l’ajuntament de Barcelona, dient que no es podien votar de cap de les maneres. No responien a les necessitats de la ciutat, i menys d’una gran capital. Una de les causes era la presència del PSC en l’equip de govern . Un partit , representant del ” establishment”, poc donat a la innovació i el progrés. Al cap d’un parell de dies d’aquestes contundents afirmacions, resulta que es presenta en públic, acompanyat de tot el grup municipal per dir que malgrat el que havia afirmat, els pressupostos de la Generalitat, barrejats amb els de l’ajuntament, podien suposar un impuls al futur del país i la seva capital. Què havia passat, en aquests escassos dos dies ? Doncs, que als de la CUP els hi havia tremolat les cames i havien preferit dir que no als pressupostos. Sempre és més còmode no mullar-se i deixar que siguin els altres els encarregats de governar. Ells estan a l’oposició i allà s’hi està d’allò més bé. Poden criticar a uns i altres, i dir que els únics purs, son ells. Aleshores, corrents i de presa tocava anar a buscar als Comuns, i aquests que poden dir sí i no alhora, es deixen estimar a canvi d’un parell de retocs per simular dures negociacions, i de retruc intercanvi de cromos. Nosaltres us votem els pressupostos, a canvi que vosaltres ens voteu els nostres. I ja està. La pàtria i les poltrones, son salvades. Allà on vam dir que no, s’ha d’entendre que volíem sí. I aquí pau i allà glòria. Heus ací com es fan les coses a casa nostra. Hem passat de ser un país respectat a ser un país ridiculitzat fins extrems durs de suportar. Tenim un govern de pandereta, sense cap por al ridícul més espantós, capaç de barallar-se en públic i demostrar una incapacitat i inutilitat immenses. Però, els estrategues diran que l’important és tenir pressupostos, i això sembla estar garantit. Dic, fixeu-vos bé, sembla. Res ho garanteix perquè d’aquí a finals de desembre quan realment s’han de votar, poden passar les coses més inimaginables. No en va, ens hem convertit en artefactes incomprensibles. Cada dia, pot donar peu, a giragonses inimaginables. Si algú en tenia algun dubte, en pocs dies, vaja en qüestió d’hores, ha pogut veure, vot en contra a l’ajuntament, i tot seguit, anunci de canvi de vot, sense cap canvi en el projecte de pressupostos. I ningú s’ha posat vermell. Ho porten tan bé, que poden actuar segons el temps que faci, o com bufi el vent. Així tenim el nostre govern, i el país ho contempla donant per perduda tota esperança de recuperar el seny. Fins quan? Fins que la paciència digui prou. Tot arribarà i més aviat del que alguns pensen i creuen.

TENIM LA JUSTÍCIA QUE ENS MEREIXEM ? Les darreres xifres, relacionades amb la Justícia, corresponents a l’any en curs ( 2021) ens diuen que Espanya té un total de 5.320 Jutges i Magistrats, dels quals un 54,8 % son dones. Corresponen 11,2 jutges per 100.000 habitants . Es poc, és molt ?. Poc, si tenim en compte que la mitjana dels països de la UE se situa en 17,7. Oimés ,si tenim present que l’afecció a litigar és major a Espanya que en altres països del nostre entorn. Així, és com s’entén millor els enormes retards en multitud de processos. Tenim un problema amb la Justícia. Evident. Ara bé, tenim una bona justícia en matèria de qualitat ? Jo diria que la qualitat és raonablement bona. Sempre millorable, però similar i fins i tot millor que bona part dels països del nostre entorn, tot i que molts puguin pensar el contrari, a la vista de les constants tensions en els nivells més alts de la Magistratura. Però, la Justícia s’ha de valorar en el seu conjunt, i no per l’acció d’uns pocs tribunals i uns pocs magistrats que acaparen els grans titulars pels temes que tracten. En general, la Justícia és lenta, però justa. Son milers els jutges i jutgesses que fan un treball callat i rigorós, dictant resolucions sense especials discrepàncies ni controvèrsies. Formen part de la saludable rutina d’impartir justícia sense estridències. I que la Justícia, és justa i insubornable, en la immensa majoria dels casos ho demostren fets tant contundents com haver cridat a declarar presidents de govern, ministres, alts càrrecs de tota mena d’institucions, sense cap mur que les parés o les desdibuixés. Estan a presó o hi han passat personatges dels més alts nivells de la societat, la política, i les institucions. Fins i tot aquelles que semblaven intocables. Ningú està per damunt la llei. Aquest principi ha quedat constatat, encara que algú ara vulgui fer veure altra cosa, en relació a la casa reial. Quan hi ha sospites, s’investiguen, i si apareixen proves , la investigació es converteix en imputació i segueix el seu curs, peti qui peti, toqui a qui toqui. No comparteixo, en absolut, les acusacions de parcialitat o repressió en els casos lligats al procés independentista. Si hi ha hagut delicte, s’ha d’investigar i castigar, de la mateixa manera que en qualsevol altra acció d’efectes similars. I, lògicament hi ha alguns casos d’especial rellevància, on es qüestiona la imparcialitat. I en alguns casos els dubtes han estat fonamentats. En un àmbit com aquest, i amb les xifres abans esmentades, és inevitable tenir alguns casos aïllats de comportaments inadequats. El problema seria si no es prenguessin mesures per a corregir-los. Dit això, aquests casos no poden posar la Justícia en entredit, i de fet, les avaluacions internacionals, deixen en un bon lloc Espanya. Amb tot, s’ha d’anar més lluny en la modernització i millora de la Justícia. Han d’arribar noves generacions de jutges, i dotar-les de més mitjans, per agilitzar tràmits i resolucions. No és de rebut veure sentències de temes de 8, 10 o 12 anys enrere. La rapidesa, agilitat i proximitat, han de ser les grans prioritats dels propers temps. I apartar de forma més immediata qui no sigui digne del càrrec. Aquests son els elements essencials de cara l’immediat.

UNA PROPOSTA QUE ENTENC HA DE SER PROVISIONAL. No vaig poder assistir a la reunió informativa del dia 18, sobre el nou funcionament dels serveis mèdics a Borredà, però n’he tingut suficient informació com per valorar el seu contingut. Considero clarament insuficient la proposta feta. Una proposta que venia ja donada i tancada sense possibilitats de ser modificada. Els informadors venien a explicar decisions preses per la Direcció de CatSalut, i ja està. No hi havia marge de discussió ni marge de negociació. Què hem de tenir en compte a l’hora de valorar la decisió ? Doncs, que el Govern de la Generalitat, no té la Sanitat com una de les grans prioritats del país. La nota més evident és que va dur a terme unes brutals retallades l’any 2008, de la mà del president Mas, que no han estat modificades ni compensades. Una altra mostra la tenim en els pressupostos per l’any vinent, els més elevats de la història, superant els 38.000 milions d’euros. Augmenten un 17 % els ingressos, però només un 4% la Sanitat. Voleu una altra prova evident ? També és palla, dir que estan preocupats per la regressió demogràfica del món rural. A les proves em remeto, i tot el que fan, contradiu aquesta inexistent preocupació. Aleshores, què fer? No resoldrem les nostres peticions, a nivell comarcal, sinó ho fem a nivell nacional. Cada persona ha de fer el que consideri oportú, i fer moure fitxa al partit, associació, agrupació o entitat en la que estigui compromès. En el meu cas, ho faig via Grup Parlamentari Socialista, amb informes i propostes que obliguin a rectificar el Govern de la Generalitat. Si no volem ser ciutadans de tercera, ni volem veure morir el món rural, hem d’actuar en conseqüència. Diner n’hi ha si es vol, i es deixen de banda, temes secundaris, propagandes inútils i altres estris prescindibles. No és de rebut, els serveis mèdics proposats. Hem de considerar-los provisionals, i exigir uns serveis raonables, dintre de l’austeritat. Tots estarem d’acord en no gastar més del necessari, però també tots estarem d’acord en tenir l’atenció que necessitem. La proposta presentada suposa tenir el servei següent: Dimecres de 8 a 15 hores. Dimarts de 12 a 15 i Dijous de 8 a 11. El dimecres hi hauria l’administratiu, la infermera i el professional mèdic. El dimarts i dijous, només la infermera que se suposa haurà d’atendre també el telèfon, si algú truca. Considero clarament insuficient aquesta proposta, i crec que entre tots hem de fer el possible per ampliar-la i fer-la molt més adequada a les nostres necessitats. Quan dic, a les nostres, penso tant en Borredà com en Sant Jaume, Vilada i Castell. D’aquí que m’atreveixi a fer una proposta per presentar a CatSalut, i batallar per fer-la realitat. Els quatre pobles hauríem de constituir una mena de pack complert amb un servei que cobrís els 5 dies de la setmana, de la manera següent: De dilluns a divendres, de 8 a 15 hores, servei d’administratiu, infermera i professional mèdic, repartit,a parts iguals entre Vilada/ Castell, i Borredà /Sant Jaume. Es a dir, dos dies i mig a cada consultori, amb l’avantatge que la proximitat d’un poble a l’altre, un usuari, podria desplaçar-se al poble veí, cas de necessitat, el dia que no els tingués a casa seva. No hi hauria problema perquè compartiríem tot l’equip. Tots tres, coneixerien tothom, dels 4 pobles. Sóc conscient de la manca de professionals mèdics i infermeria. Ara mateix la Generalitat acaba de contractar infermeres d’Andalusia. Doncs, també ho haurà de fer amb metges, i ampliar Facultats de Medicina, perquè en surtin més, a banda de concedir millors condicions per evitar marxin. Però tot això, és de cara el futur. I el futur l’hem de treballar ja ara, des del lloc que pertoca: el Parlament de Catalunya. Ara bé, tornant aquí, considero hem d’insistir en considerar provisional la proposta presentada, i fer tot el necessari, per ampliar l’atenció sanitària. I lògicament, donar a conèixer aquestes reivindicacions a nivell de mitjans de comunicació, i mentrestant, presentar per escrit les queixes i denúncies si el servei d’aquí, o el comarcal, no funcionen com caldria. Aquesta és una llarga reivindicació que ha de durar, tant de temps com calgui, fins fer-la realitat. Borredà, 22 de novembre de 2021. Joan Roma i Cunill

HO TORNAREM A FER ! “Ho tornarem a fer, ho farem junts i ho farem millor”. Aquesta sentència de Jordi Cuixart, en diferents mítings, apareix ara en el llibre acabat de publicar i, va com anell al dit, per a reclamar i proclamar el mateix, de cara a fer front a nous embats, anys a venir, per part dels qui defensem la legalitat vigent, i estem contra qualsevol deriva populista i antidemocràtica. Perquè quedi clar, hem de reconèixer la pèssima gestió del procés per part del govern del PP, presidit per Mariano Rajoy. Ni va entendre de què anaven les reclamacions, proclamacions i moviments del procés ni va reaccionar, en temps i forma, al trencament de les normes legals. En primer lloc, es va deixar portar a una reunió trampa amb Artur Mas, en un tot o res, que pretenia justificar la deriva independentista, sota l’excusa de que amb Madrid no hi havia res a fer. No es podia negociar, ni pactar ni dialogar. No quedava altre remei, que marxar-ne, per les bones o les males. Amb un altre president i un altre partit, es podien haver reconduït les discrepàncies, acceptant les coses mal negociades i mal fetes, per part del Govern central, i la mateixa Generalitat. Es evident que hi ha un memorial de greuges de Catalunya vers les polítiques centrals i centralistes que s’han de resoldre, per la via del diàleg, però modificant-les en un futur immediat. Acceptar els errors, per les dues bandes, es una de les primeres vies, per evitar repetir-los. Però, com que la reunió i els embats anteriors i posteriors, no anaven per arreglar res, sinó per justificar una fugida endavant, era complicat trobar-hi solució. Dit això, si algú creu que en un futur més o menys llunyà, es podran repetir imatges i fets com els vistos en els anys de procés, va molt errat. Si es torna a fer, el Govern Central, ho tornarà a fer, i ho farà millor, sense cap mena de dubte. Què vol dir això ? Doncs, que la repetició d’una sessió com la dels dies 6 i 7 de setembre de 2017 donarà pas a una suspensió immediata de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, l’endemà mateix de les sessions. I aquesta suspensió portarà a la dissolució del Parlament i del Consell Executiu de la Generalitat. Fins quan ? Tot dependrà de la situació concreta, però pot ser de llarga durada. I no deixa de causar vergonya aliena, que ara els partits independentistes vulguin modificar el Reglament, en el sentit de no permetre la seva dissolució sinó és per voluntat pròpia, del mateix Parlament. On viuen aquests partits ? Han anat a primer de ciències polítiques ? Es que algú creu que si aproven una modificació en el Parlament, l’Estat deixarà de tenir jurisdicció sobre Catalunya ? La Constitució és la norma general de l’Estat, i l’Estatut d’Autonomia, queda per sota, i ja no diguem el Reglament del Parlament de Catalunya. Cap organisme ni institució pot quedar per damunt de la Carta Magna. Fa vergonya haver-ho de recordar, però a la vista dels nostres grans parlamentaris independentistes, s’ha de reiterar. Bé, doncs, que intentin tornar-ho a fer, que ho facin junts, i ho facin millor, que l’Estat , mitjançant els instruments que té, ho tornarà a fer i ho farà millor i més ràpid. Només cal que algú ho activi, i es donarà compte dels resultats.

EL PROBLEMA DELS RESCATS. No passa setmana que no tinguem noticia d’algun o alguns rescats en diferents indrets de Catalunya. En alguns, el tema queda resolt en unes poques hores, i poc personal, en altres, el desplegament és immens a nivell de personal i mitjans terrestres i aeris. El cost de cadascun, varia en funció del volum i el temps empleat, però les despeses son quantioses, en tots els casos. I el problema és que van creixent els casos i les complicacions. Es pot comprendre la pèrdua d’un boletaire desorientat, o un caminant que troba boira i es perd, però no és de rebut veure clares imprudències per ganes d’escalar muntanyes, baixar torrents o fer travesses impossibles, sense la preparació ni l’equip indispensable. Se n’ha parlat moltes vegades de la necessitat d’imposar sancions, però la realitat és que l’aplicació de la llei ha estat ridícula. Tots sabem les complicacions que comporta denunciar aquestes imprudències i la llarga tramitació judicial que porten, però no queda altre remei que tirar-les endavant. Del contrari, això és xauxa. Com a persona que viu al Berguedà, tinc constància dels rescats constants, en el Pedraforca. De fet, la gent de Saldes i pobles propers ja tenen assimilat veure cada setmana algun helicòpter que ve a buscar algun accidentat. Son molts els que pensen que hi poden pujar amb calçat esportiu per jugar a tennis, o d’anar per casa. O si fa sol, hi van amb samarreta, pensant que allà dalt el temps encara serà millor. O creuen que amb un petit esforç hi arribaran encara que no hagin fet esport en els darrers deu anys. El resultat el veiem, setmana sí, setmana també, una trucada al 112 per reclamar ajuda per una torçada de peu, la pèrdua d’una sabata, la rampa en una cama, o una caiguda tonta que ha espatllat el genoll. A partir d’aquí , ja sabem quin és el dispositiu a mobilitzar, i quin és el preu a pagar, comptat en milers d’euros. I si el Pedraforca és el lloc de més rescats de la comarca, hi ha altres indrets que van entrant en competició. Tothom vol anar a la muntanya, i se li ha perdut el respecte. No hi ha consciència dels canvis sobtats de temps i de temperatura com per haver de substituir el material, inicialment previst. Son molts els que no modifiquen res del que havien programat. Si havien decidit fer una activitat en un lloc concret, hi van, tant si fa bon temps , com no. Al final, qualsevol incident o accident és possible. Què toca fer ? Qualsevol cosa menys mirar cap un altre cantó com es fa ara. Com a país no ens podem permetre pagar milions de despeses cada any, per culpa de la imprudència d’uns quants. Però, més greu encara. No és de rebut posar en perill els serveis de salvament pel caprici d’uns quants d’explicar a amics i parents que han fet una travessa complicada o han volgut pujar una muntanya, per la qual no estaven preparats. La imposició de sancions ha de ser activada en tots els casos d’imprudència manifesta. I fer-ho encara que la tramitació duri anys. Només si tothom veu serietat i rigor en el Govern, agafarà por o se li activarà la prudència, per no fer coses per les quals no està preparat. No crec sigui demanar massa. De fet, és el que es va tractar, discutir i aprovar en el Parlament de Catalunya. I les lleis son per ser complides encara que siguin antipàtiques. Més ho és haver de sortir en pèssimes condicions a rescatar imprudents, en el mar o la muntanya. Fins i tot posant en perill la pròpia vida dels rescatadors. Tots hem vist imatges de mars en plena tempesta, amb gent practicant surf o nedant, tot i onejar la bandera vermella de perill. La imposició de sancions ha estat ridícula, en els anys d’existència de la llei. Quan dic ridícules vull dir que no arriba a la quinzena les que s’han denunciat i tramitat. Es evident que davant aquesta situació d’inacció de la potestat sancionadora, continuarem veient multitud d’exemples de males pràctiques per terra, mar i aire. Mala cosa. Mala política.

FONDOS EUROPEOS PARA LUCHAR CONTRA LA REGRESIÓN DEMOGRÁFICA. Desde hace algunos meses estoy implicado en un proyecto para presentar a los fondos Next Generation, en el apartado destinado a luchar contra la regresión demográfica. No es fácil entender ni lidiar con las normativas de convocatoria. Siempre me quejo de lo mismo, y parece inevitable reducir textos, hacerlos más comprensibles y al mismo tiempo recortar burocracia. El problema es grave porque los cerca de 6.000 municipios pequeños, existentes en España, no tienen estructura técnica ni administrativa para hacer frente a todos los requisitos que se piden. Tampoco hay suficientes ni competentes empresas tramitadoras de estos proyectos. No basta con juntar un economista, un arquitecto, un ingeniero y algún administrativista para gestionar proyectos y fondos, porque la dedicación y complejidad obligan a una larga preparación y gestación. ¿Qué hacer en estos casos? Pues, recurrir a administraciones superiores, dedicadas a ayudar a los ayuntamientos. En Cataluña tenemos, los consejos comarcales, y las diputaciones. Los primeros tampoco tienen capacidad técnica ni profesional para resolver las carencias de los ayuntamientos. Corresponde, pues, a las diputaciones disponer de estos equipos. Así lo ha hecho la Diputación de Barcelona, con equipos propios o contratando equipos externos, de forma que todos los pequeños municipios tengan opción a presentarse a estas convocatorias. Con todo, hay que reforzar los ayuntamientos. Llevamos años prometiendo incrementar aportaciones del Estado, así como pagar por el coste real de los servicios que prestan y que corresponden a las CCAA. Ni una cosa ni otra, a día de hoy. Y con los actuales ingresos, los ayuntamientos pequeños no pueden disponer de equipos solventes para presentar proyectos. Hay que ser realistas y recomendar a los municipios no entrar en determinados retos, de los cuales no podrán salir, o saldrán con muchos problemas. Siempre resulta atractivo presentar peticiones a toda clase de ayudas, pero si no se evalúan detenidamente, pueden tener efectos negativos, en vez de positivos. El primer requisito a estudiar es el de la financiación. Sin una financiación del 95 o el 100%, es mejor quedarse en casa. Cualquier porcentaje puede resultar imposible para las finanzas municipales porque deriva en varios miles o decenas de miles de euros. Si hay una desviación de presupuestos o aparece algún imprevisto, el impacto económico puede resultar letal. Así, pues, hay que revisar muy bien las convocatorias. Consultar con expertos, la letra pequeña, para tener claro si es viable o no. Y no entestarse en presentar proyecto si no está muy bien fundamentado y bien financiado. Ahora vendrán las prisas. Hemos estado todo 2021 estudiando y valorando posibles proyectos, para diversas convocatorias. Ahora van saliendo las convocatorias con todos los requisitos, y aquí es donde hay que hacer atención. Si encajan, adelante, si hay zonas oscuras, poco consistentes o desconocidas, mejor esperamos otro momento. Estos fondos son una gran oportunidad, pero también un riesgo si no se preparan bien. Hay que ir a por la oportunidad, pensando y preparando bien los proyectos. En eso estoy, o mejor dicho, estamos. Disponer de un equipo pluridisciplinar es la mejor vía para llegar a buen puerto. Pronto veremos miles de proyectos en acción que han de suponer cambios radicales en muchos ámbitos y sectores. Este es el objetivo deseado. Aquí hemos de llegar.

LA CUP ES DIVERTEIX. Jugar al Monopoly a casa, pot ser divertit i una bona manera de passar el temps. Altra cosa seria si es jugués amb diner real. Aleshores les coses canviarien radicalment i donarien lloc a dures i llargues disputes entre tots els jugadors per molt amics o familiars que fossin. En matèria política sempre m’ha donat la impressió que juguen, sense donar-se compte de la realitat real en la que actuen. Poden dir i fer, el contrari del que prediquen, perquè sempre troben una excusa per justificar el canvi de pensament. Es el triomf de la irresponsabilitat. Es a dir, de no assumir mai cap responsabilitat directa ni indirecta, perquè sempre és dels altres. Ells poden proposar, contradir, rectificar o suspendre qualsevol decisió, per important que sigui, perquè estan contra tot i contra tots. Ostenten la veritat i la puresa dels seus plantejaments i no pot haver-hi ningú que els contradigui perquè no tenen la força moral per fer-ho. Ja està. Així de simple, així de contundent. I avui, ho tornem a comprovar. Han votat i han decidit presentar esmena a la totalitat als pressupostos de la Generalitat per a l’any vinent, i al mateix temps continuar “negociant” més canvis, per avaluar si al final els voten o no. Però, per ells si no hi ha pressupostos no passa res. Al contrari, quan pitjor, millor. Fa pocs dies retreien a ERC no haver presentat esmena a la totalitat als pressupostos generals de l’Estat. Ells defensen que millor torpedinar-los i evitar la seva aprovació. Les conseqüències? Es igual, el món no deixarà de girar, i si milions de persones queden desemparades, la culpa és del règim capitalista. Ja està, tot resolt, tots tranquils. El que sí m’ha sobtat molt, és la reducció brutal d’efectius de la CUP. En pocs anys han perdut la major part de la militància fins el punt de quedar en els óssos. Suposo tots recordarem les assemblees de 6 o 7 anys enrere en que es reunien en grans pavellons, i grans escenaris, amb milers d’assistents i milers de votants. Només cal recordar aquell famós, estrany i mai ben explicat empat a 1.515 vots, a finals de 2015. Doncs bé, ara, hi havia 509 donats d’alta per votar, i han votat 462. Es a dir, no arriben ni als 550 militants, de manera que pràcticament tots son els que formen part de llistes municipals, al Parlament , al Congrés, i poca cosa més. En resum, és un partit de quadres, sense bases de militància. Un canvi brutal, perquè deixa enrere la imatge i la consideració d’un moviment de masses, amb un funcionament assembleari, innovador, respecte els partits tradicionals. Ja no. Des d’avui, queda clar que les CUP conformen un partit, similar a qualsevol altre, amb un molt reduït àmbit de militància. Difícil explicar la rellevància que volen tenir, amb unes xifres tant reduïdes. Dit això, ara han de presentar l’esmena a la totalitat i fer veure que va en serio. Han de criticar i exigir canvis importants en el projecte de pressupost, perquè sinó serà fer comèdia. I al final, decidir si el voten o no. Francament, és un penós espectacle que hauria de comportar trencar aquest tripartit i buscar una sortida seriosa. Estem parlant de temes essencials, no de jugar al monopoly.

PLENAMENT D’ACORD AMB LA DECISIÓ PRESA PER L’AJUNTAMENT DE BORREDÀ. Manteniment, millores i seguretat- Cementiri municipal El cementiri parroquial de Borredà, es va construir l’any 1886, i ha donat servei fins a dia d’avui, si bé, amb un canvi de titularitat , dut a terme 20 anys enrere, davant l’esgotament de nínxols i la necessitat de procedir a una ampliació. En aquell moment, per acord entre Mn. Felip Pujols ( EPD), i jo mateix com Alcalde – President de l’Ajuntament de Borredà, amb el vist i plau del Bisbe de Vic, es va procedir al traspàs de titularitat. Una vegada propietaris del cementiri, vam procedir a la compra d’uns terrenys annexes i a redactar un projecte d’ampliació per garantir el servei, de cara el futur. Es així com es va doblar la superfície, deixant exactament com era el cementiri vell i construint un nou cementiri, intercomunicat amb el vell. Borredà disposa d’espai per a futures generacions. Després del traspàs també vam constatar el mal estat dels nínxols més vells, situats a banda i banda de la capella, la qual també mostrava símptomes de deteriorament. Es per aquest motiu que vam iniciar un procediment de recuperació de titularitat de tots els nínxols ( 64 ), per posteriorment poder enderrocar-los. Al llarg de 6 anys es van dur a terme tots els tràmits, de trasllat de restes, comunicació als titulars, etc, fins a disposar de la totalitat. Fa poc més de dos anys, es va procedir a l’enderroc i a redactar un projecte de reconversió dels dos espais alliberats en dos porxos, per resguardar-se de la pluja i el sol. En tots aquests anys de titularitat municipal hi ha hagut un especial interès en fer un adequat manteniment, millores concretes i, lògicament, garantir la seguretat de tot el recinte. Precisament l’envelliment dels xiprers era una preocupació per algunes mostres de caducitat, i fou el 17 de juny que un esclafit va fer veure el perill de mantenir-los, en la seva totalitat. Un d’ells fou esberlat, i caigué sobre un dels edificis de nínxols provocant alguns desperfectes a la teulada. No s’ha d’esperar mai a veure més danys per procedir a prevenir i garantir la seguretat. Els dos més grans i més vells estaven situats davant la capella, cas de caure la podien fer malbé. Degudament estudiats el seu estat, l’ajuntament actual ha considerat oportú procedir a la seva tala, i a plantar-ne dos de nous en un millor lloc. I un tercer, és el que patí danys durant l’esclafit. En resum, de 11 xiprers l’ajuntament n’ha tallat 3, i en plantarà 2 de nous. Estic plenament d’acord amb la decisió presa. Segurament en el meu cas, hagués procedit a talar-ne algun més, però pertoca a cada alcalde i a cada equip de govern, decidir el que millor creu. Pel que he parlat amb molts veïns, i pel que conec del poble, estic convençut que aquesta és la opinió molt majoritària de la gent de Borredà. Borredà, 15 de novembre de 2021. Joan Roma i Cunill, Alcalde – President Ajuntament de Borredà ( 1991 – 2019 ).

A FAVOR DELS JJOO D’HIVERN. Portem uns anys d’autèntica deriva de govern, i amb ell de la pròpia societat catalana, que veu com ningú vol prendre compromisos ni s’atreveix a posar-se al timó de la nau. Resultat: incertesa, desorientació i manca de rumb. Qui calla, atorga, i considero que els que vivim en els territoris d’alta muntanya, hem de mullar-nos i dir el que pensem. No podem deixar en mans dels anti tot, les decisions que ens afecten a tots. Ara mateix hi ha un grup que considera poden convertir-se en la veu dels Pirineus i parlar en nom de tots. No, no, en absolut. Aquest és un territori gran, plural i divers, de manera que tots podem opinar, però el Govern ha d’actuar. I no pot ser que el Govern, no sàpiga què fer. O pitjor encara no s’atreveixi a prendre decisions ni avançar en un tema tan rellevant com aquest. Si volem celebrar els JJOO d’Hivern, el 2030, cal seguretat i convicció en el projecte. No és propi d’un Govern mostrar dubtes, incerteses, o voler quedar bé amb uns i altres, quan el que toca és prendre decisions, i mostrar credibilitat. Com podem presentar una candidatura si posem condicions que comporten grans incerteses i interrogants ? Vol o no vol el Govern de la Generalitat, impulsar els JJOO d’Hivern ? Vol o no vol fer-ho de la mà del Govern d’Aragó, per poder disposar d’àmplies àrees esquiables? Vol o no vol organitzar una consulta sobre el tema? A qui es preguntarà ? Quan? Ningú ho sap o almenys ningú ho té clar, i estem a finals de 2021. Increïble, perquè ningú pot prendre seriosament aquesta candidatura, amb tants interrogants. Com pot avaluar el Jurat, una candidatura que no té clar, els llocs concrets de celebració, ni si tindrà el vist i plau del territori, ni si els dos Governs afectats, es posaran d’acord o no ? Les coses o es fan bé, o es deixen de banda. No podem tornar a fer el ridícul, en un tema com aquest. Sense ser practicant de cap esport de neu, considero de gran importància la celebració dels JJOO d’Hivern, per mobilitzar recursos suficients com per posar al dia les infraestructures, equipaments i serveis de diverses comarques de muntanya. Es el que va fer Barcelona amb els de 1992. Hi hagué un abans i un després d’aquells JJOO, doncs, bé, també pot ser-hi en el nostre cas. I no deixen de ser demagògiques les raons dels contraris, avisant de perills immensos , preferint la situació present, sense preocupar-se per un despoblament i una falta de llocs de treball que porta a la desertització de milers de quilòmetres quadrats. Es fàcil anar contra tot, si es tenen les espatlles ben guardades i un bon sou garantit, però quin futur ens espera si no posem al dia multitud d’infraestructures, equipaments i serveis que han quedat totalment desfasats? I sí, estem d’acord en que les coses s’han de fer bé, i minimitzar els impactes paisatgístics i medi ambientals, però no podem viure només de veure rocs i muntanyes. Cal tenir-hi llocs de treball i aprofitar els recursos que ens ha donat la natura. Amb seny i prudència, podem celebrar uns JJOO d’Hivern, obtenint-ne grans beneficis i molts pocs perjudicis. Es això el que pretenem els partidaris de la celebració.

EL SILENCI DELS ALCALDES. Amb una certa perspectiva de temps, toca avaluar el paper dels alcaldes i regidors en tota la trama del procés independentista. S’ha parlat molt de la responsabilitat del President i Consell Executiu, dels diputats i membres de la Mesa del Parlament. Sí, aquest conjunt d’alts càrrecs, foren els principals protagonistes i responsables de l’actuació contra les lleis vigents, vulnerant la Constitució i l’Estat d’Autonomia, però sense l’activa col•laboració i participació de càrrecs municipals, moltes actuacions no s’haguessin dut a terme, o haurien tingut, menys ressò mediàtic, i menys seguiment popular. Tenen, doncs una gran responsabilitat en tot el que va passar, i en la deriva posterior, cap un país dividit, controvertit i empobrit. La condició d’alcalde, ve donada per pertànyer a una candidatura que es presenta a les eleccions municipals. El primer requisit és que aquesta candidatura ha de ser democràtica. Es a dir, hagi acatat les lleis vigents. Sense aquest primer requisit la presentació és impossible. Una vegada elegits regidors, jurem el càrrec, sota el principi de guardar i fer guardar els preceptes constitucionals i estatutaris. Finalment esdevenim alcaldes, per elecció d’una majoria de regidors del Consistori. Aleshores, tornem a jurar el càrrec. Queda clar, doncs, que tots els alcaldes hem jurat dues vegades fidelitat als principis bàsics de la democràcia. I queda clar que centenars d’alcaldes i regidors, van cometre perjuri, en diverses ocasions i moments, durant els anys del procés. Pèssim exemple cap els seus conciutadans, oimés quan part de les seves decisions i actuacions suposaven trair els sentiments i creences de bona part dels seus administrats. L’exemple que ha de donar un càrrec públic va saltar pels aires, en moltes i delicades situacions. Després vam veure incompliments generalitzats sobre les normatives de símbols i protocol, relacionats amb banderes, retrats i altres elements consubstancials a la democràcia, arribant a substituir la bandera oficial de Catalunya per altres de partits polítics, a la seu de la representació del poble o ciutat. I no solament això, convocatòries de plens, aprovacions de mocions a tort i a dret proposant vulnerar lleis i normatives; acompanyament a càrrecs imputats davant els tribunals de justícia, o fins i tot signatura de Decrets, recolzant accions fora de la legalitat. Tot plegat, acompanyat de grans actes de covardia, a la vista que molts d’aquests suposats Decrets, no tenien cap cobertura legal. Papers en blanc, sense número de Decret, sense passar a Llibre de Decrets. En resum, pura actuació de cara a la galeria, en un vergonyant exemple de populisme barat. Han passat dies, mesos i anys, alguns es queixen de les actuacions judicials dutes a terme, per retre comptes. Vergonyós espectacle d’excuses, ignoràncies, i justificacions infantils sobre els seus actes, en aquells anys. Al final, alguns no sabien res del que passava. Ni havien convocat plens, ni havien aprovat mocions il•legals, ni donat claus a ningú, ni fet despeses injustificades....Penós espectacle. Almenys una mica de coherència i valentia. Molts van plegar o els van fer fora, a les darreres eleccions, però és que mentir, fugir o mostrar covardia és el darrer que s’espera dels representants de la voluntat popular.

DEL QUÈ ,AL QUI ? Des del 21 d’abril d’enguany, els animals han deixat de ser “coses” per passar a ser “éssers vius dotats de sensibilitat”. Un petit canvi que suposa una autèntica revolució . Ben aviat ho comprovarem en la nova llei en curs, sobre protecció i drets dels animals, de caràcter estatal. Vaig ser un dels ponents de la llei catalana de protecció dels animals , i he de dir que no estic satisfet del seu resultat per uns quants supòsits que no s’han donat, en la realitat. Un dels més importants és que vam suposar, imaginar o desitjar que els abandonaments es reduirien, fins el punt de que vindrien compensats per les adopcions, d’aquí la supressió de la capacitat de sacrifici que contenia l’anterior llei. Estic d’acord en la decisió de no sacrificar els animals abandonats, però s’ha d’aconseguir un descens radical en els abandonaments, mitjançant formules d’increment de la consciència sobre la tinença d’animals i un contundent càstig a tots els infractors. També vam suposar que l’aprovació de la llei vindria acompanyada dels recursos materials, tècnics i personals per fer-la complir. Greu error perquè això no s’ha donat, de manera que tenim una llei que s’incompleix de forma generalitzada. Un dels punts essencials, com era la creació d’un cens municipal i un cens general, perquè tots els animals domèstics fossin donats d’alta i portessin xip, va ser un somni més que una realitat. Dic un somni perquè menys d’un 60% de gossos porten xip i estan donats d’alta en el registre del seu ajuntament. I pel que fa els gats, menys d’un 40% han complert aquesta requisit. Ja no parlo d’altres animals domèstics que van quedar fora de la llei. En aquest cas, és un autèntic desgavell les xifres existents. I és que tot el relacionat amb la tinença d’animals, és un caos numèric. Fa anys segueixo aquest tema, i no sóc capaç de donar xifres reals, contrastades, oficials, perquè no existeixen. Anem a les palpentes, i aquest és un primer problema a resoldre si volem fer una nova llei general, autènticament útil, creïble i sobretot d’obligat compliment. Abans de retornar al tema, dono algunes xifres perquè tothom es faci una idea del tema. Segons el Col·legi de Veterinaris de Catalunya, tenim 1.432.157 animals de companyia, registrats. D’aquests un 85 % serien gossos, un 13% gats, i el 2% restant, exòtics o d’un centenar d’espècies diverses. Si aquests son els registrats per una via o altre, que no registrats en els cens municipals, vol dir que en tenim mig milió de no registrats. En matèria d’abandonaments les xifres son encara menys precises perquè tampoc hi ha registres fiables. Segons la Fundació Affinity, l’any passat es van abandonar uns 286.000 a tot Espanya, i uns 35.000 a Catalunya. Només de gats i gossos s’abandonen 79 al dia, i cada 18 minuts se’n recull algun , en un lloc o altre. Prop de 50.000 es troben acollits en protectores, espais d’acollida i altres centres, amb un cost aproximat de 6 euros diaris, la qual cosa suposa una despesa diària d’uns 300.000 euros. Aquestes xifres aproximades i moltes altres en procés de recollida, obliguen a redactar una llei general de caràcter estatal, molt més rigorosa i contundent. Poc a poc van apareixent algunes dades concretes que suposen debats i controvèrsies entre uns i altres, però queda clar que en qüestió d’un any, la llei està previst sigui aprovada. Una llei reguladora de temes com la tinença responsable d’un ésser viu que ha de ser mantingut, curat i respectat, de manera similar al d’una persona. Ha de disposar d’espais adequats, aliments sans i controlats, mobilitat i neteja ben supervisada i portada, així com altres condicions que ara mateix no son tingudes en compte. D’aquí una de les mesures més discutides i controvertides com la de disposar d’un carnet, resultat d’un curs per a estudiar i aprendre com tenir un animal de companyia en les degudes condicions. I, lògicament fortes sancions pels incomplidors de les normes i especialment pels qui abandonin els animals. Han de deixar de ser una mena de joguet o caprici d’un moment, per a convertir-se en subjectes d’atenció especial, a cada casa. L’objectiu és deixar enrere la mala tinença d’animals que impera en alguns llocs per passar a una tinença responsable, amb tot el que implica d’atenció, estimació i regulació. El repte acaba de començar. Estem passant del què al qui .

NO MÉS PROMESES, VOLEM REALITATS EL GRUP PARLAMENTARI SOCIALISTA – UNITS PER AVANÇAR, DE LA MÀ DEL DIPUTAT CRISTÒFOL GIMENO, PRESENTA UNA PROPOSTA DE RESOLUCIÓ PER EXIGIR MILLORA, A UNS TRAMS DE LA C-26: NAVÈS – BERGA- BORREDÀ. La C-26, és una de les carreteres transversals de Catalunya que uneix diverses capitals de comarca, com : Olot –Ripoll – Berga- Solsona. Per aquest motiu també se la coneix per Eix Prepirinenc. Comença a Alfarràs ( Segrià) i acaba a Borrassà ( Alt Empordà). En moments esporàdics, el Govern de la Generalitat, ha dut a terme millores en alguns dels seus trams, però sense una visió de conjunt que permetés garantir la continuïtat de les actuacions fins a la seva culminació. S’han redactat projectes que donaven a entendre la propera adjudicació de les obres, però després no s’han inclòs en els pressupostos corresponents. El resultat, ha estat la congelació de les obres, sense data determinada. El Grup Socialista – Units per Avançar considera anòmala aquesta situació i presenta una PROPOSTA DE RESOLUCIÓ que implica tirar endavant dos dels trams pendents: Navès ( Solsonès)- Berga, i Berga- Límit provincial ( Borredà) amb el Ripollès , província de Girona. Aquest segon tram disposa de projecte executiu des de fa 10 anys, amb el compromís del Govern que tiraria endavant, al cap de dos anys de la seva aprovació. Va ser el propi Govern qui va fixar els límits dels trams, de manera que és lògic reclamar la seva execució, complint les previsions del mateix Govern. I els dos trams son lògics en un pla de millores que es vagi estenent, a banda i banda, fins arribar a final de trajecte. Esperem que la resta de Grups Parlamentaris, i molt especialment els que donen suport al Govern, recolzin amb el seu vot, aquesta PROPOSTA DE RESOLUCIÓ. D’altra manera no s’entendria en aquestes comarques de l’interior de Catalunya, molt necessitades de comunicacions transversals, en condicions. Manresa, 30 d’octubre de 2021 OFICINA PARLAMENTÀRIA DEL PSC A LA FEDERACIÓ XI. BAGES, BERGUEDÀ I SOLSONÈS.

CATALUÑA, FINCA PARTICULAR. Para quienes sigan la política catalana deben pensar que todo lo que aparece en los medios de comunicación es compartido por buena parte de la sociedad catalana. No, no, en absoluto. Aunque no lo parezca existe una mayoría, más o menos silenciosa que no comparte en absoluto lo que hace y decide el gobierno catalán, y con él, los grupos que le apoyan: ERC, Junts x Cat i la CUP. Más que nunca, la sociedad catalana está dividida en dos mitades, bastante igualadas pero con una parte, fuera del juego político y social. Vivimos 7,6 millones en Cataluña, pero cerca de dos millones se encuentran en una grave situación de supervivencia, lo cual supone quedar fuera del debate y la batalla política. El resto, dos millones en cada bando, y cada bando troceado en diversas partes como para no andar por el mismo camino. Esta realidad produce sorpresas cada día, porque no hay un proyecto ni estrategia, conjunta. Cada partido lucha por su parcela, y en cada parcela hay nombres propios que buscan su supervivencia, por la vía legal, o no. El último ejemplo lo tenemos en la presidenta del Parlamento, Laura Borrás, intentando modificar el reglamento para evitar su salida precipitada, por estar imputada en un caso de corrupción administrativa. No se le ha ocurrido otra solución que modificar la norma. Y ya está. Lo que no gusta o molesta, se quita, i aquí paz y allá gloria. Un ejemplo claro de mando en una finca particular, aunque sea un territorio, donde viven 7,6 millones de personas. Piensan que todos callarán o aceptarán la decisión, al fin y al cabo, es por su bien. Poco a poco se van conociendo las interioridades del proceso y aparecen los beneficiarios directos y los indirectos. Aquí no hay ideales, aquí hay intereses, y son muchos los que han conseguido buenos dividendos en forma de grandes sueldos, o encargos varios, en forma de informes, estudios o programas de radio o televisión. Todo sirve para pagar favores, y el volumen del presupuesto de la Generalitat es suficientemente importante como para repartir ayudas, en función de las simpatías conseguidas. De aquí una enorme cohorte de aduladores, seguidores o impulsores de acciones a favor de continuar el embate. Todos ellos saben su inutilidad, pero mientras tanto, viven de ello. Este es el objetivo, éste es el proyecto. En algún momento tendremos que romper esta perversa dinámica, pero costará. Somos muchos los que pensamos en toda una generación. No es fácil romper el entramado creado. Unos se defienden de los otros, y a todos los beneficiados les interesa la continuidad. Solo cuando haya un resultado electoral claro y contundente, se podrá actuar de forma decidida y rápida. Una primera oportunidad se nos presentará con motivo de las próximas elecciones municipales, en mayo de 2023. La segunda será en las generales, y en Cataluña, especialmente en las próximas autonómicas. Será el momento de propiciar un cambio de gobierno que conlleve hacer saltar por los aires todas las estructuras y entramados creados. Hacer una auténtica revolución, para conseguir que la finca particular, pase a ser pública. Hay que convertir el sueño, en realidad. Este es el compromiso de los que luchamos para verlo en un par de años.

QUE DECIDEIXIN ALTRES !!! Quan un Govern, en comptes de valentia i idees clares, es dedica a enfrontaments interns i gesticulació externa, és lògic prengui decisions com la dels darrers dies, relacionada amb les energies verdes. En resum, ve a dir: no ens porteu maldecaps ni ens vulgueu fer-nos mullar, a l’hora de decidir on deixem posar aerogeneradors, hortes solars, parcs eòlics, o coses semblants. Primer poseu-vos d’acord, on les voleu, i després ja les estudiarem per dir si ens agrada el lloc triat o no. I ja està, aquí pau, i allà glòria. Veieu com de fàcil es governar !!! De fet, aquesta via, fa anys que funciona si bé no s’havien atrevit a posar-la per escrit i mostrar-la al món mundial. Han perdut la vergonya i venen la gran decisió com un avenç en la participació del territori, encolomant als ajuntaments, bona part de la responsabilitat. I a veïns i propietaris, la resta. Hem obert, doncs, una nova caixa dels trons, a tot el país. Qui serà el valent, qui serà el que vulgui donar el primer pas ? Algú s’atrevirà a dir que el país necessita lluitar contra el canvi climàtic i això obliga a posar els mitjans per aconseguir-ho ? Tots diran sí, però en un altre lloc. I ja està, no cal treballar ni buscar més. Hem tancat el cercle i direm no a tot el que vulgui venir a Catalunya, confiant en algun miracle que trobi una font d’energia transparent, sense ocupació de territori, ni línies de connexió ,ni impactes visuals. Així anem. Si algú tenia algun dubte sobre la immensa mediocritat de tots i cadascun dels membres del Consell Executiu, ha sortit de dubtes. Ja els pot posar tots en el mateix sac. Tots busquen a qui encolomar culpes, a qui descarregar responsabilitats...i a viure, que la vida son quatre dies. El país i la seva gent, son secundaris. El problema és que la maleïda realitat s’imposa, i si ja anàvem amb un immens retard en lluitar contra el canvi climàtic, amb aquesta decisió, passarem a la cua dels territoris, i ens posarem a l’alçada de les regions més retardades de la UE. Assolirem un nou rècord, en el pitjors dels àmbits, en el pitjor dels moments de la nostra història. L’únic avantatge que hi veig, és la constatació que aquest Govern no té remei. Jo ho tenia clar, però molta gent, no. Potser a la vista d’un nou exemple d’incapacitat per governar, hi haurà qui canvií de bàndol, i comprengui que només repetint “independència” com un mantra no n’hi ha prou, i convé canviar d’equip. Sense tirar les campanes al vol, veig alguns canvis en aquest sentit. Persones profundament ecologistes veuen passar oportunitats i comproven la covardia del Govern. Ja no només en aquest gran tema, sinó amb altres que tampoc son lidiats per falta de coratge o per sotmetiment a col·lectius determinats. La suma de tantes renúncies i covardies, fan de Catalunya, un país de segona divisió. Hem perdut prestigi, hem perdut pes econòmic, industrial, turístic i lideratge. Tantes pèrdues obliguen a una reacció ràpida i contundent, i aquesta només pot venir de la mà d’una altra força política preparada i valenta. Ja la tenim, en el PSC. A la propera s’ha de produir el canvi.

EL CANSAMENT DELS PAGESOS. Estem ja en una nova temporada de bolets. Una més, si bé no una qualsevol, perquè es nota el cansament afegit, dels anys anteriors. I és que la massificació de la presència de persones en el món rural, produeix danys considerables als qui hi tenen la seva ocupació principal. Unes setmanes enrere vaig parlar del “fenomen de les autocaravanes” , motivat pel desig de milers de famílies de fugir de les ciutats i anar cap indrets llunyans i solitaris. Aquests indrets tenen un nom i un propietari, al qual no se li demana ni se li paga per l’ocupació d’un espai, malgrat li produeixi perjudicis, en forma d’herba trepitjada, molèsties al bestiar que hi pastura, dificultats per moure maquinària agrícola, o simplement privacitat no respectada. Ara, durant unes setmanes, contemplarà com dotzenes, centenars o milers de persones i vehicles travessen carreteres properes, entren en camins rurals o pistes forestals, a la recerca de bolets. Només que un 1% d’ells no tinguin un comportament cívic, responsable i coneixedor de les normes a pagès, el resultat , a final de temporada pot ser catastròfic. No exagero. Molts pagesos pagarien fortunes per escurçar la temporada o perquè no existís. Però, la natura fa el seu curs, i no es poden posar portes al camp, malgrat molts ho volguessin fer. Som molts els que des de fa anys reclamem un reguitzell de mesures per a minimitzar els danys als pagesos, per poder fer més compatible la relació entre ganes de sortir, sense perjudicar a d’altres. Fins ara, el govern actua com si sentís ploure. Haurà de passar alguna desgràcia forta, perquè reaccioni. I pot passar en qualsevol moment. Aquest mateix estiu hem tingut alguns exemples de com poden acabar les coses si no s’emprenen mesures immediates i contundents. Em refereixo a queixes i altercats greus entre visitants, i pagesos – ramaders, en el Montseny, sí, però també en altres comarques de muntanya ( Cerdanya, Berguedà, Ripollès...), degut a la presència de gossos domèstics que son portats i deixats lliures en espais on pasturen vaques, cavalls o xais. Aquests gossos empaiten els animals, provocant greus problemes de dispersió, en uns casos o de trencament de filats, a més d’alteració de costums i convivència. A aquesta alteració se n’hi afegia una altra com la baralla entre gossos domèstics i gossos ramaders que lògicament pretenien fer la seva feina. Al final, greus problemes, greus conflictes que es van sumant a molts altres greuges que tenen els pagesos a les espatlles. I en temps de bolets, tot això i més, s’acumula en un territori gran, però excessivament ocupat per visitants ocasionals que deixen els cotxes en molts llocs poc adequats, o que entren directament en espais particulars. A partir d’aquí, només que un petit percentatge dipositi deixalles en qualsevol indret, o que per passar millor trenqui un filat, o deixi obert un portal, al pagès li pot suposar pèrdues i maldecaps immensos. D’aquí que en molts pobles anem veient com es van posant obstacles a peu de camins i carreteres per evitar aparcaments. En centenars de camins , pistes i fins i tot carreteres secundàries, podem veure com els pagesos van posant rocs immensos per evitar estacionaments indiscriminats. Es una manera d’intentar allunyar boletaires cap altres llocs. No és la solució ideal ni la més recomanable, però cadascú es defensa com pot dels perjudicis que li poden causar. Em reafirmo en la necessitat d’àmplies i permanents campanyes de sensibilització, de la gent de ciutat, fent servir els grans mitjans audiovisuals, per a facilitar la convivència entre uns àmbits i uns altres. No pot ser que la massificació esporàdica en el món rural, hagi de ser suportada per uns pocs, sense cap contrapartida ni ajut. I és que les temporades es van succeint i se n’hi van sumant, any rere any, fins el punt de que no hi ha èpoques de descans, com per a agafar ànims, i reparar els danys causats. Això porta crispacions i reaccions que poden acabar malament. Un govern responsable ha de reaccionar i corregir comportaments. Aquí, el govern està per altres coses, i d’aquí el malestar generalitzat en tot el món rural.

GRANS OCASIONS PERDUDES. L’art de governar és una barreja de bon ús de les eines pròpies i de saber aprofitar els moments clau, per fer un salt qualitatiu. Tots els qui hem ostentat càrrecs de govern, podem donar compte de l’acció ordinària, al costat de l’extraordinària, motivada per saber-se moure, en els llocs precisos, en els moments adequats. Recordo desenes de moments clau, en els quaranta anys de govern, degut a mèrits propis o a mals governs aliens. Sempre procurava tenir 5 o 6 projectes executius, de diferents dimensions, per presentar en un moment donat, en que apareixia una convocatòria d’ajuts imprevista, o sobrava diner, per no haver presentat prou projectes, un munt d’ajuntaments. En un cas, era per mèrit propi, en altre, per demèrit dels altres. De tot hi ha a la vinya del Senyor, i només era qüestió d’estar sempre a l’aguait per emportar-se el gat a l’aigua. Si traspassem aquest principi al que hem vist fer al Govern de la Generalitat, ens adonarem de moltes grans ocasions perdudes. Em refereixo a no haver aprofitat prou bé, els moments en que el govern central no disposava de majoria absoluta, i necessitava els vots de Minoria catalana, més tard de CiU o ERC per aconseguir ampliar i millorar l’autogovern de Catalunya. El victimisme ha fet un mal terrible perquè ha presentat les males negociacions, o l’absència d’aquestes, com fruit de la mala sang del govern central, de torn. Es més fàcil carregar les culpes als altres que no pas reconèixer les deficiències o ineptituds pròpies. Aquesta ha estat una habitual excusa en els darrers quaranta anys. No ens donen el que demanem, perquè son dolents. No serà que hem estat incapaços de negociar ? No serà que no hi ha hagut cap estratègia ni plantejaments de futur ? Ens queixem d’un deficient sistema de finançament, però el Govern no n’ha presentat cap de propi, per proposar-lo com alternatiu. Es més, ha preferit no anar a les reunions preparatòries per evitar haver-se de mullar. Volen anar cap a la independència, oblidant el dia a dia, i deixant siguin els altres els qui discuteixin les noves condicions. Però, encara més greu és ,deixar perdre una altra ocasió de canvis profunds en l’estructura de l’Estat, i no fer costat a Ximo Puig, president de la Generalitat Valenciana, el qual està aplegant forces i territoris que advoquin per una autèntica federalització d’Espanya. No solament proposa un nou sistema de finançament més just i adequat, sinó descentralitzar l’Estat, a nivell polític i administratiu. Un somni de tots els federalistes que permetria equilibrar el país, i obtenir un reequilibri territorial , com mai hem tingut. On està el nostre Govern ? Enlloc. Ni està ni se l’espera perquè es barallen entre ells, i aspiren a una independència amb gran soroll verbal i nul moviment real. El mentrestant, continua generant una pèrdua d’ocasions immenses que deixem perdre, dia sí, dia també. Grans visionaris. Grans estrategues els nostres governants. Ho hem vist en els darrers deu anys. Més febles que mai, més desorientats que mai.

VOLEM CONÈIXER ELS RESULTATS DE L’ACUSACIÓ DEL GOVERN DE LA GENERALITAT. EL GRUP SOCIALISTA – UNITS PER AVANÇAR, DE LA MÀ DEL DIPUTAT CRISTÒFOL GIMENO PRESENTA PETICIÓ D’INFORMACIÓ AL GOVERN,SOBRE LES IMMATRICULACIONS, SUPOSADAMENT INDEGUDES, DE L’ESGLÉSIA CATÒLICA. Dos anys enrere, una destacada representació del govern de la Generalitat, encapçalada per l’aleshores vice- president Aragonès, va venir a la comarca del Bages, per informar de la creació d’una OFICINA DE MEDIACIÓ, depenent de la Conselleria de Justícia, per tal que tots els propietaris afectats per immatriculacions indegudes de bens, per part de l’església catòlica podessin reclamar i recuperar la suposada propietat, indegudament perduda. El Govern de la Generalitat, xifrava en 3.722 les immatriculacions, suposadament indegudes, per part de l’església catòlica. En aquesta xifra hi figuraven 1.855 llocs de culte, 1.518 terrenys i 349 edificis civils. De tot aquest conjunt, 951 bens correspondrien a les comarques centrals. El més xocant de les acusacions és que hi figuraven des de catedrals, a basíliques, monestirs, palaus episcopals, santuaris i un bon nombre de cementiris, a banda de terrenys diversos i rectories. Transcorreguts més de dos anys d’aquelles acusacions i de la creació de l’oficina de mediació volem conèixer els resultats. Volem saber quantes persones han demanat mediació, quantes l’han obtinguda, quantes han pogut recuperar els suposats bens usurpats, quants estan en litigi, quants han estat rebutjats, etc. En definitiva, volem saber els resultats d’una OFICINA DE MEDIACIÓ, al cap de dos anys de funcionament. Temps més que suficient per a poder avaluar i contrastar el compliment dels compromisos adquirits pels membres del Govern de la Generalitat. Manresa, 29 d’octubre de 2021. OFICINA PARLAMENTÀRIA DEL PSC A LA FEDERACIÓ XI.

NECESSITEM UN NOU SENY ORDENADOR . Els meus anys a Suïssa em van servir, entre altres coses, per descobrir un país modèlic a nivell organitzatiu, descentralitzat al màxim, i molt molt ben gestionat. L’ordenament territorial, i intern de cada institució, els permet estalviar en tots i cadascun dels tràmits privats i públics. Res queda resolt en 30 dies si es pot fer en 15. Res obliga a portar molts documents, si amb uns pocs, la resolució és viable i segura. Eficiència i rapidesa, son marca de la casa. Aquí, vaig quedar meravellat pel seny ordenador d’Enric Prat de la Riba. Amb pocs anys, molts pocs recursos i poques normatives, va aconseguir objectius inimaginables. Amb uns quants anys més, i la prolongació d’aquella etapa, tindríem un país radicalment diferent. Quantes vegades he pensat en la necessitat de trobar un nou seny ordenador. Pels qui coneixem els diferents nivells administratius, ens fem creus de com pot funcionar un país tan trossejat i tan mal organitzat. I tan car de sostenir. I és que 42 anys després de les primeres eleccions municipals, hem d’entendre que no es pot continuar portant el país de la mateixa manera. L’àmbit municipal és el millor organitzat, si bé ha d’introduir canvis substancials en matèria de mancomunar serveis amb altres municipis. Tot queda petit, i només amb àmbits més grans és possible una major eficiència. D’aquí la necessitat de transformar els consells comarcals en mancomunitats de municipis, trencant límits comarcals, clarament artificials i poc operatius. S’ha d’anar a l’estalvi i eficiència de recursos. No es pot continuar amb la rutina i poca operativitat dels 42 consells comarcals. Cars, burocratitzats, poc eficients, i lògicament propis d’una altra època. Similar retret podria fer a les Diputacions, tot i que la de Barcelona ha sofert profundes remodelacions com per reduir personal, millorar eficiència i obtenir majors resultats en el seu paper d’ajuda i reforç als ajuntaments. De totes maneres ha de continuar la posada al dia i adequar-se al futur. El més preocupant de la situació de les institucions és la de la Generalitat, pel que té d’organització desfasada i molt poc operativa. Li convindria una sacsejada de dalt a baix, amb canvis radicals en totes i cadascuna de les Conselleries, organismes i entitats adjuntes. Es un vaixell feixuc, difícil de maniobrar , repartit en compartiments sense la flexibilitat ni transversalitat que requereix un sistema modern i eficient. Es una mostra clara d’una administració del segle passat. Ningú s’ha atrevit ni té ganes de posar-la al dia. Es fan remodelacions parcials, reestructuracions, petits canvis, però sense tocar el moll de l’ós. Es deixa per qui vingui al darrere, i això produeix enormes disfuncions en multitud de temes i sectors. Les noves tecnologies, no solament no han resolt les disfuncions, sinó que en molts casos les han incrementat, de manera que anàvem més segurs amb format paper que no pas digital. Aquest manteniment d’estructura, produeix efectes molt perversos, com sobrar personal en uns llocs i faltar-ne en altres. O tenir circuits molt mal organitzats que suposen esperes enormes pels qui tramiten papers. O contradiccions clares entre el que demanen en un departament i resolen en un altre. A dia d’avui, qui hagi de fer tramitacions delicades davant la Generalitat, pot entrar en un malson. Malson en requeriment de papers, llargues i costoses esperes, resolucions contradictòries, presentació de recursos enrevessats i situacions kafkianes. De tot he vist, i de tot en faig un seguiment com per argumentar canvis en els circuits establerts. De moment, no és el moment. Mai és el moment perquè hi ha una sensació d’interinitat en tots els departaments i serveis que motiven deixar els canvis per qui vingui al darrere. Estem en un cercle tancat i tòxic. Toca decidir trencar-lo i buscar un nou seny ordenador, capaç d’agafar el toro per les banyes i procedir a canvis en profunditat. Per guanyar agilitat i eficiència, però sobretot per estalviar molts milions cada any. El tenim en el Parlament, ara toca tenir-lo al capdavant del Govern.

LA RESPONSABILIDAD DE LOS ALCALDES EN EL PROCESO. Se ha hablado mucho de las acciones llevadas a cabo por el Gobierno catalán y el Parlamento, en relación al proceso independentista, pero muy poco de las actuaciones de los alcaldes y concejales de numerosos municipios. Y, sin embargo, fueron muchas y muy graves. Puedo hablar con conocimiento de causa porque era alcalde de un pequeño municipio de la provincia de Barcelona, seguí y padecí las consecuencias de no comulgar con el independentismo, y vi cosas, nunca imaginadas en alcaldes que traspasaron todas las líneas rojas de la política y la representación institucional. Quiero empezar el relato con una cuestión muy simple y fundamental. España, y con ella Cataluña, está en una democracia plena. Es decir, ocupa el puesto 19 en la lista de países supervisados y controlados por diversas agencias mundiales, entre las cuales la del prestigioso The Economist que se considera la más seria y rigurosa. Pues bien, de 167 países valorados, España desde hace varios años se encuentra entre las 23 democracias plenas. Si esto es así, queda claro que todos podemos manifestar nuestros desacuerdos en leyes y normativas, pero tenemos el deber de cumplirlas, mientras estén vigentes. Dicho esto, lo primero que hacemos al acceder al cargo de concejales, es jurar fidelidad a los preceptos contenidos en la Constitución, y en Cataluña, añadimos los del Estatuto de Autonomía. Volvemos a jurar, cuando pasamos de concejales a Alcaldes. Es una cuestión, sine qua non, para ejercer el cargo. Si esto es así, la primera misión nuestra, es cumplir lo jurado. Y es una fácil misión puesto que si gozamos de una democracia plena no hay motivos para ir en contra de la legalidad vigente. Punto final. Es decir, ni en mis 12 años de concejal, ni en los 28 de Alcalde, me cuestioné en lo más mínimo lo que debía o podía hacer. Para mí un juramento es sagrado y no hay ningún motivo para romperlo. Tampoco hay motivos para incumplir todo lo legislado, en materia de funcionamiento, representación y protocolo. En mi ayuntamiento ondeaban las banderas española, catalana y europea. Y presidía mi despacho de alcalde, la foto del presidente de la Generalitat, y presidía el salón de plenos, la foto del Rey. Ya está, sin dudas, sin aspavientos, sin incumplimientos. Después de 40 años de dictadura, no hay que ser muy especial para comprender la necesidad de cumplir y hacer cumplir los preceptos democráticos que tanto nos costó alcanzar. Nada puede poner en peligro la democracia, y menos por parte de los encargados de acatarla y defenderla. Pues bien, esto tan lógico y elemental, saltó por los aires por culpa del proceso independentista. Numerosos alcaldes quisieron ganarse la simpatía de una parte de sus conciudadanos, rompiendo el juramento dado, e iniciando una deriva claramente antidemocrática, a favor de un proceso que suponía romper con la Constitución y el Estatuto de Autonomía. Se cometieron incontables ilegalidades, cobardías nunca imaginadas, como aprobar mociones en contra de la legalidad vigente, o firmar falsos decretos que no se inscribieron en los libros de decretos ni se les dio curso legal, etc., etc. Podría explicitar docenas de comportamientos totalmente impropios de cargos institucionales. Al lado de estos hechos, otros increíblemente inadecuados como pasear la vara de alcalde por concentraciones y manifestaciones, pidiendo romper con la Constitución. O acompañar a imputados por el proceso a los Tribunales de Justicia. Es decir, cargos públicos, manifestaban su disconformidad con el imperio de la ley. Increíble, pero visto y grabado. Estos días de recuerdos de aquellos hechos, lo hemos revivido. Y precisamente porque lo hemos revivido toca recordarlo y lamentar que cientos de concejales y alcaldes, cometieran perjurio, decidieran seguir un proceso que rompía lazos familiares, de amistad y convivencia en sus municipios, y creyeran posible alcanzar la independencia por la vía de la improvisación, la imposición y el engaño. Hay que recordar la responsabilidad de todos ellos / ellas con el proceso independentista y recordarles el perjurio cometido, la responsabilidad de haber puesto en peligro la convivencia y la legalidad democrática, y recordarles la inmensa cobardía de sus acciones y actuaciones. No han pedido perdón ni han reconocido sus culpas, simplemente las han querido olvidar, pensando que nadie se lo recordaría. La historia se lo recordará y muchos de ellos ya no están en sus cargos por decisión de sus ciudadanos.

ASTÚCIA O CARA DURA ? Es fa difícil agafar-nos per sorpresa perquè portem 10 anys, de sorpresa en sorpresa, fins arribar a esgotar tots els adjectius del diccionari català. El dia que historiadors seriosos, no a sou del Govern de la Generalitat, facin un estudi i recull de despropòsits, lligats al procés independentista, els sortirà un volum molt més gruixut que la Bíblia. El darrer capítol a l’hora d’escriure aquest article. Puntualitzo, a l’hora d’escriure aquest article, perquè en aquest mateix moment segur hi ha algun capitost del procés o millor dit, del post procés que ja deu maquinar alguna altra acció, estratègica, però vaja torno al tema, a dia d’avui, és notícia la proposta de la presidenta del Parlament, Laura Borràs, per modificar les normes , de manera que el dia que la cridin a declarar davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, no hagi de deixar la presidència, i amb ella, l’escó al Parlament. Passarà a ser una ciutadana més, imputada per diversos delictes comesos sent presidenta de l’Institut de la Lletres Catalanes. I, té tots els números per a ser condemnada i inhabilitada per uns quants anys. Una feliç via per deixar de veure, una de les persones menys idònies per ocupar un càrrec de responsabilitat, oimés si es tracta del segon en importància. La seva trajectòria i comportament son impropis d’un país seriós. S’ha agafat els càrrecs com a propietària d’una finca, que pot governar com li vingui de gust. No té cap sentiment d’objectivitat ni respecte per un càrrec que ha de ser de coordinació i protecció dels drets de tots els membres del Parlament, evitant baralles i implicacions directes en l’acció del Govern. Tot el contrari del que figura en un càrrec presidencial. Es més, sovint s’erigeix en flagell contra ERC, o contra qualsevol dels grups de l’oposició al Govern. Entra quan li sembla en els conflictes i hi participa, sense pensar que no solament trenca la trajectòria dels presidents que l’han precedit, sinó que marca un molt mal camí a seguir. No és estrany que no compti amb les simpaties de ningú. Es més, estic convençut que tothom espera amb delit la crida a la compareixença judicial. Què farà ? Impossible de predir però em temo molt que portarà la institució a llocs mai imaginats. Què passarà si es nega a dimitir ? Més ben dit, què haurà de fer el Parlament, quan sigui cridada a declarar com imputada, i consideri que no ha de renunciar al càrrec ? Veurem la presentació d’una moció de censura, amb participació de tots els grups parlamentaris, menys el seu ? Tot és possible, en el nostre país, i en les nostres institucions. S’ha maltractat tant la legislació vigent que molts consideren que no ve d’aquí, fer-ho una mica més. I entre els que així pensen, segur hi tenim a la presidenta Borràs. Com a propietària del càrrec, s’ha cregut que pot fer i desfer al seu gust i conveniència. Qui la pot parar ? Només la Justícia, quan tingui condemna ferma, però prèviament ho ha de fer el propi Parlament. Si disposem d’una norma per lluitar contra la corrupció que estableix la renúncia quan una persona és imputada i portada a judici, s’ha de complir. No fer-ho equivaldria a trencar, una vegada més, amb la legislació vigent. Es a dir, amb el principi de respecte a les lleis. I això passaria en la màxima institució del país. Es això possible ? Possible, sí, perquè ja ha passat, ara bé, repetible ? Ja ho veurem. Son tantes les inimaginables coses que han passat, que una més no ens sorprendrà. Deixo per d’aquí unes setmanes, la resposta al repte que la presidenta Borràs planteja al Parlament. Si es permetés la seva continuïtat, seria millor, pensar en si el nostre Parlament manté les bases per les quals fou creat.