Joan Roma

TOTS ELS PAPERS DE L’AUCA. Si el procés ens va oferir un munt de moments històrics, el post procés, es pletòric en fets sorprenents, amb protagonistes que han d’interpretar tots els papers de l’auca. Son molts els protagonistes, però avui, en vull destacar un que tots els socialistes coneixem de primer mà. El germaníssim. En “Tete” Maragall o pel públic en general, l’Ernest Maragall. Aquesta setmana, en poques hores, ja no dic dies, l’hem vist despotricar dels pressupostos de l’ajuntament de Barcelona, dient que no es podien votar de cap de les maneres. No responien a les necessitats de la ciutat, i menys d’una gran capital. Una de les causes era la presència del PSC en l’equip de govern . Un partit , representant del ” establishment”, poc donat a la innovació i el progrés. Al cap d’un parell de dies d’aquestes contundents afirmacions, resulta que es presenta en públic, acompanyat de tot el grup municipal per dir que malgrat el que havia afirmat, els pressupostos de la Generalitat, barrejats amb els de l’ajuntament, podien suposar un impuls al futur del país i la seva capital. Què havia passat, en aquests escassos dos dies ? Doncs, que als de la CUP els hi havia tremolat les cames i havien preferit dir que no als pressupostos. Sempre és més còmode no mullar-se i deixar que siguin els altres els encarregats de governar. Ells estan a l’oposició i allà s’hi està d’allò més bé. Poden criticar a uns i altres, i dir que els únics purs, son ells. Aleshores, corrents i de presa tocava anar a buscar als Comuns, i aquests que poden dir sí i no alhora, es deixen estimar a canvi d’un parell de retocs per simular dures negociacions, i de retruc intercanvi de cromos. Nosaltres us votem els pressupostos, a canvi que vosaltres ens voteu els nostres. I ja està. La pàtria i les poltrones, son salvades. Allà on vam dir que no, s’ha d’entendre que volíem sí. I aquí pau i allà glòria. Heus ací com es fan les coses a casa nostra. Hem passat de ser un país respectat a ser un país ridiculitzat fins extrems durs de suportar. Tenim un govern de pandereta, sense cap por al ridícul més espantós, capaç de barallar-se en públic i demostrar una incapacitat i inutilitat immenses. Però, els estrategues diran que l’important és tenir pressupostos, i això sembla estar garantit. Dic, fixeu-vos bé, sembla. Res ho garanteix perquè d’aquí a finals de desembre quan realment s’han de votar, poden passar les coses més inimaginables. No en va, ens hem convertit en artefactes incomprensibles. Cada dia, pot donar peu, a giragonses inimaginables. Si algú en tenia algun dubte, en pocs dies, vaja en qüestió d’hores, ha pogut veure, vot en contra a l’ajuntament, i tot seguit, anunci de canvi de vot, sense cap canvi en el projecte de pressupostos. I ningú s’ha posat vermell. Ho porten tan bé, que poden actuar segons el temps que faci, o com bufi el vent. Així tenim el nostre govern, i el país ho contempla donant per perduda tota esperança de recuperar el seny. Fins quan? Fins que la paciència digui prou. Tot arribarà i més aviat del que alguns pensen i creuen.