Joan Roma

POBRE PARLAMENT.

Si continua sent cert que una imatge val per mil paraules, puc assegurar que les imatges que surten del Parlament de Catalunya ,son la pitjor carta de presentació del nostre país. Pobre Parlament, qui t’ha vist i qui et veu ara. Vaig formar-ne part, durant les legislatures III, IV, V i VI, en les quals teníem clar que el nostre deure era representar la totalitat del país, i mantenir un diàleg govern – oposició, presidit pel respecte, la confrontació civilitzada, el treball intens i l’exemplaritat en tots els seus àmbits i apartats.

Arribat a la condició de pensionista, i havent deixat alguns dels càrrecs institucionals i de partit, volia aprofitar el major temps lliure, per anar tot sovint a les sessions del Parlament, acollint-me al dret a entrar i sortir , en tant que ex parlamentari. Ho he fet en dues ocasions i no penso repetir, tant va ser la decepció, perdó la indignació , pel que vaig veure i escoltar en les hores de presència a l’hemicicle.

Res a veure, en els temps passats, en quan a vestimenta. Ja sé que ara la moda és anar més informal, i no en uniforme, com anàvem tots, anys enrere, però d’aquí a aparèixer amb la indumentària d’una part dels parlamentaris, hi va un abisme. Només falten les bermudes i xancletes ( tot arribarà). No és el més important ,en una cambra legislativa, però m’imagino l’impacte que produeixen aquestes imatges transmeses per televisió a la resta del món. Un món en que a la UE, és norma, guardar les formes i prestància, com a reflex de l’alta instància que representa un Parlament.

Trencar, tant espectacularment la comparació del nostre Parlament amb el de França, Gran Bretanya, Alemanya, Suïssa, Àustria, Països Nòrdics, etc, suposa perdre simpaties i sintonia. Per entendre’ns, la imatge és més de l’exèrcit de Panxo Villa que no pas la d’una cambra legislativa, a l’ús occidental.

Però, el tema de la imatge no deixa de ser secundari, respecte del que passa a dintre. Mai havíem vist debats, presentació de resolucions, interpel·lacions...constantment interrompudes per tota mena de crits, aplaudiments, insults, i altres extravagàncies ,com sortides de l’hemicicle o negar-se a votar, que deixen perplex a qui voldria mostrar el Parlament, com exemple de país. Culpa d’uns i culpa de tots, i conseqüència d’una presidència que mai s’hauria d’haver posat en mans de qui la ostenta. Per incapacitat de presidir, i pel sectarisme que demostra en totes les seves actuacions, més destinades a afavorir a dos dels grups parlamentaris que a la totalitat.

Res a veure amb les presidències d’Heribert Barrera, Joaquim Xicoy, Joan Reventós o Joan Rigol. També, aquí queda clar el retrocés que ha tingut el país en matèria de lideratges, a l’igual passa, en la presidència de la Generalitat.

I per tancar la decepció, el poc treball parlamentari , tant a nivell de plenari com de comissions. Molt poc, molt deficient, i només encarat a la batalla política immediata, amb la vista posada en els mitjans de comunicació i en veure com se’n surten del procés i el simulacre de consulta.

I és aquí, on el Parlament pot acabar de sucumbir al poc prestigi que li queda. Els parlamentaris de les primeres legislatures varem redactar un Reglament, destinat a aconseguir el màxim consens, i a no fer modificacions improvisades o poc respectuoses amb les minories. D’aquí, l’exigència dels dos terços, per fer canvis importants. Els d’ara, es passen pel folre, Reglament, usos parlamentaris, sensibilitat democràtica...i imposen lectures úniques per a temes de gran rellevància, o s’autootorguen el dret a legislar en contra dels preceptes continguts en la Constitució que tots varen jurar, i de l’Estatut d’Autonomia que varem redactar i aprovar en aquesta mateixa Cambra. Si algú creu possible aquesta fugida de l’àmbit legislatiu i per tant, democràtic, és que no coneix els fonaments del parlamentarisme i el respecte a l’estat de dret. El pobre Parlament d’ara, ha de donar pas a un nou Parlament, fruit d’unes eleccions immediates. Única via per sortir de la situació que estem vivint. I si algú creu poder rebre simpaties internacionals, amb les imatges que enviem, en fora, és que viu en una altra dimensió.